Pius Morera: Senyora Begoña Chorques Fuster, vostè ja sap
o ho hauria de saber que estem molt contents, no sap pas quant, de tenir-la
aquí, tant a la vora amb nosaltres, benvinguda al programa.
Begoña Chorques: Moltes gràcies, Pius. Per mi, és un
plaer també ser-hi.
P: Per a la iaia Trini. In Memoriam: tot un homenatge que
inclou totes les àvies, no?
B: Totes les àvies i les dones que no surten als papers. Cal
reivindicar les seues vides i la seua vàlua.
P: La iaia Trini
s’ha mort i ja estem molts més sols. Però aquest epitafi amaga un iaio
Vicent plorant per qui no ha cuidat de viu. Aquest és el seu record?
B: El vers expressa la veritat: que la cuidadora va ser ella
durant gairebé seixanta-tres anys. Ara cal canviar aquesta realitat: els homes
també poden tenir-ne cura.
P: La pregunta clau:
ens tornarem a veure un cop morts?
B: El vers parla de tornar-nos a veure en vida. Però ara que
ho pregunta, Pius, jo soc agnòstica. No sé si ens tornarem a veure; em sembla
que no. Ella, la iaia Trina, creia que sí. Tant de bo tinga ella raó! Però
mentre jo siga viva ens retrobarem a la meua memòria.
P: Ens ha agafat un rampell segurament. Les darreres tres
setmanes tres poetes de la seva terra: Ontinyent, Alcúdia i Xàtiva. Al País
Valencià aixecant una pedra apareix un poeta?
B: No ho sé. Diuen que la poesia sembla que sorgeix de bell
nou. El meu professor de llatí deia que el que hi havia a sota de cada pedra al
País Valencià era un filòleg perquè tothom sabia de llengua i n’opinava. De
poesia, que els darrers tres anys el Premi Maria Mercè Marçal l’haja guanyat un
poeta valencià (dues dones) és una bona notícia per vertebrar la nostra
literatura.
P: El trenta és un
nombre primorial perquè és el producte dels tres primers nombres primers, 2, 3
i 5. Tot i que això no ho deu saber, trenta és el nombre de poemes del seu
llibre. Deu ser cosa del subconscient, com diu el prologuista, no?
B: Segurament ho serà. El subconscient hi juga un paper
important. He volgut que el poemari estigués compost de trenta poemes. De
matemàtiques, malauradament en sé poques.
P: Només tres mesos té l’any: març, abril i maig?
B: No, en té dotze. ‘Novembre’ i ‘Gener’ ja estan escrits
però romanen inèdits. La resta esperen encara: desitge que em quede vida
poètica per davant per escriure’ls... Però no s’ha de tenir pressa.
P: Vol dir que no ha elevat a categoria la seva àvia?
B: No era la meua intenció. La iaia Trini era una dona amb
les seus virtuts i els seus defectes, però amb molta capacitat d’estima i amb
gran alegria pel viure malgrat els entrebancs. Això sí em sembla digne
d’aprenentatge.
P: Per aprendre cal arboritzar-se per descobrir l’olor de
l’aire?
B: Cal tenir els peus ben arrelats a la terra per sentir uns
bons fonaments d’estima que ens facen mirar cap amunt, llençar-nos a la vida
amb decisió, sense por.
P: Jo no vull ser
mare, que jo només vull ser àvia. Ens ho haurà d’explicar bé. Per ser àvia
s’ha d’ésser abans mare. O la cosa no va ben bé així?
B: Això mateix em va dir la primera lectora del poema:
l’àvia és dues vegades mare. és una aspiració que tinc o tenia. Potser comence
a ser mare sense saber-ho.
P: O recórrer vint-i-cinc per descobrir el gust del timó
entre les dents? No sé perquè ens recorda Salvat-Papasseit...
B: Aquesta és una de les meravelles de la literatura: la
intertextualitat. ‘25 anys després’ és un poema d’amistat i que els amics en
són molt pocs és un aprenentatge dolorós que només porten els anys.
P: És deutora de la poesia popular, això almenys sembla?
B: No m’importa ser-ho. També vull ser filla de la tradició
de la nostra literatura i indagar en la capacitat de la nostra llengua per
expressar experiències. Es tracta de dir el major nombre de coses amb el menos
nombre de paraules possible.
P: Una falda és, segons que sembla un país. Ens ho
explica vostè que en ve?
B: La llengua l’aprenem a casa: d’ella en diguem llengua
materna. Aprenem la llengua de la mare estimant-la: això configura la identitat
de l’infant que aprèn. Qui estima la seua llengua no pot abandonar-la mai.
P: La paraula ho dissol tot?
B: Tot just el contrari. La paraula crea els llindars que
ens donen el ser, com la llengua. La paraula ens atorga la corporeïtat, el cos.
Aquest és un motiu poderós per escriure.
P: Vostè té por de l’oblit. A voltes, no el cas de
l’àvia, no és preferible l’oblit?
B: Té tota la raó, Pius. Molt sovint voldria tenir una mica
menys de memòria, però no sé si és quelcom que triem. Per escriure no cal tenir
imaginació, cal tenir memòria. La desmemòria, sobretot, la històrica pot ser
molt perillosa.
P: El temps passa veloç com una libèl·lula. Ho sentim,
però hem d’acabar. A veure, què ha de dir d’aquest programa que arriba a la
dos-cents noranta-unena edició, comptant aquesta?
B: Li desitge dos-cents noranta-un programes més, Pius. Un
programa dedicat a la poesia no s’hauria de prendre. En caldrien més.
P: Nosaltres sempre hem volgut ser una pantera negra. A
més de vostè voldria ser algú altre perquè ja n’està tip de ser qui és?
B: És veritat que de vegades em canse de mi mateixa. Crec
que m’estimaria ser un animal; tenim molt a aprendre’n. Un gos ja m’aniria bé.
L’ésser humà és esgotador massa sovint.
Entrevista emesa el 6 de març de 2019
al programa ‘L’aparador de poesia’ de Pius Morera
a Ràdio SantVi 107.4 FM
a Ràdio SantVi 107.4 FM
M'ha agradat tot el que dius, Begoña. I curiosament pense i dic el mateix de moltes coses de les que expliques en l'entrevista.
ResponderEliminarGràcies, Carles. És agradable i reconfortant comprovar que no estem tan sols en el que pensem. :-)
Eliminar