Les exposicions
dedicades a artistes dones s’obrin camí tímidament. A Madrid han coincidit una
mostra retrospectiva al Museu Reina Sofia dedicada a Dorothea Tanning i les
seues escultures toves i l’exhibició que es pot visitar al Palacio de Gaviria
fins el 24 de febrer de 2019. Al cor de la Villa, tocant la Puerta del Sol, es
troba el Palacio de Gaviria (carrer Arenal, 9), un edifici de mitjans del segle
XIX ideat per l’arquitecte Aníbal Álvarez. Des de fa un temps, aquest
emblemàtic immoble, que passa desapercebut en mig del tràfec de vianants,
alberga exposicions certament interessants, no aptes per totes les butxaques.
Recórrer les deu sales
que plantegen la retrospectiva integral de l’obra de Tamara de Lempicka fou un
bon regal de Reis, o de Reïnes, més aviat. La pujada per l’escala principal
suposa la primera mostra de la singularitat del palau. Una artista de la talla
de Tamara de Lempicka es mereix que la seua obra siga exposada en un edifici
que ostenta la seua mateixa elegància. De seguida hom penetra a l’univers
Lempicka de la mà de la comissària, especialista i estudiosa de l’obra de
l’artista, Gioia Mori. L’exposició s’organitza en deu sales temàtiques que
recorren el seu periple vital i artístic. Aviat te n’adones que la modernitat
d’aquesta polonesa va més enllà de la seua obra i que impregna la seua
biografia sencera. Va trencar motlles i va tenir la habilitat de saber moure’s
en un món reservat als homes.
El París del període
d’entreguerres fou un lloc fonamental per Tamara on va aprendre i es va
desenvolupar com a artista en llibertat. La casa de la rue Méchain 7 és el
model de la sofisticació i la cerca de la bellesa d’aquesta artista. La seua
relació amb la moda i amb personatges històrics importants de l’època als quals
va retratar ens ofereix una idea de les concomitàncies entre l’exploració cap a
un estil propi i la frivolitat que li oferia el benestar econòmic, sobretot, a
partir del seu segon matrimoni amb el baró Kuffner.
Les amazones era el nom amb el qual s’anomenava a les dones
homosexuals a principis del segle XX. Tamara mai no va amagar els seus amors
femenins. Era un època en què la lleugeresa portava una incipient desinhibició.
Eren els feliços 20 i l’aparent abundància material va deixar pas a una
apertura, també aparent, en els costums sexuals. Dic aparent perquè Tamara de
Lempicka es va casar dues vegades i, gràcies a la benestant situació econòmica
que li va proporcionar el seu segon matrimoni, va poder dedicar-se a l’art. Va
haver de complir amb determinants cànons socials per conquerir la seua
llibertat artística. En qualsevol cas, els nus femenins, a banda de mostrar la
seua evolució pictòrica, presenten el cos femení com una figura desitjada i
desitjable per una altra dona. És aquí on resideix la seua modernitat
transgressora que la fa esdevenir una precursora. L’amor que va sentir per
algunes dones va donar lloc a les seues millor obres: Retrat de Madam Sa Tristesse (1923). La bella Rafaela (1927) o Les
noies joves (1930). Totes són un cant als sentits i un estímul per la
imaginació de qui observa, gairebé com una voyeur.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario