EL MAGO de JUAN MAYORGA

Juan Mayorga sembla que està reinventant la seua fórmula teatral. I és que ha aconseguit sorprendre en el seu darrer muntatge per al CDN. Que com ho ha aconseguit? Fent màgia. El mago és la seua darrera obra que puja a l’escena al Teatro Valle-Inclán de Madrid. Aquesta obra suposa un sorprenent tomb cap a la comèdia de l’autor que tant ha reflexionat sobre la terrible història d’Europa del segle XX (Himmelweg o La tortuga de Darwin són suficients com a exemples). El propi Mayorga ens conta al programa que fa un parell d’anys va assistir a un espectable sobre il·lusionisme. Quan va arribar el número de la hipnosi, es va oferir voluntari i el van sotmetre a una sèrie de proves per comprovar la seua idoneïtat. La seua sorpresa va arribar en ser apartat com a no apte, ja que considerava que estava fent les proves molt bé. Aquesta anècdota va encendre la flama de l’escriptura d’El mago.

La primera cosa que sorprèn quan s’entra al teatre és la presència d’un decorat, estàtic i tangible. Fins ara ha estat recurrent al teatre de Mayorga i la seua concepció teatral, el recurs a la imaginació de l’espectador, a l’habilitat interpretativa dels actors i al poder suggestiu de les paraules per crear aquell decorat. Ho hem vist d’una manera evident a muntatges anteriors com El cartógrafo o Reikiavik, on l’escenografia es simplificava a la mínima expressió. Però, a més, Mayorga fa un gest de complicitat a la comèdia burgesa: l’acció ocorre en un saló d’elegància neutra, amb cert grau de sofisticació, on predomina el blanc.

Des fa uns anys, Mayorga posa en escena les seues pròpies obres amb la companyia que va crear: La loca de la casa. És un nom significatiu que ens dona pistes del que és el teatre per aquest autor. El seu primer muntatge fou La lengua en pedazos, on Clara Sanchis donava vida a una Teresa de Jesús subversiva en la seua singularitat. La companyia ja va pel seu cinquè muntatge i el propi dramaturg és conscient de com ha canviat la seua escriptura el fet de pujar a les tables les seus obres ell mateix. Un encert dels muntatges del Mayorga director és l’elecció d’actors i la seua direcció. A El mago no és possible posar cap però a la interpretació de cap dels sis actors. El personatge de Nadia, interpretat magistralment per Clara Sanchis també, és una mostra d’aquest tomb temàtic cap a la comèdia que ha fet el teatre mayorguià. Nadia s’allibera dels lligams que suposen les seues responsabilitats quotidianes i el seu rol de mare, esposa i filla gràcies a la hipnosi. Assisteix a un espectable d’aquesta natura i torna hipnotitzada a casa.

A continuació, la trama es va desembastant i els malentesos dialògics posen en evidència el fràgil equilibri del nostre dia a dia, de les nostres falses seguretats materials i, fins i tot, emocionals i afectives. Víctor, el seu marit, interpretat de manera brillant per José Luis García-Pérez, és el personatge més desdibuixat en començar l’acció davant el desencís que li provoca la visió de la seua esposa; no obstant això, va prenent entitat discursiva a mesura que el diàleg avança. S’hi presenta, potser de manera secundària, un tema que ja he intuït en alguna altra obra de Mayorga (Animales nocturnos): el complex món de la vida en parella.

Però el conflicte de Nadia no és sols social o familiar, té a veure amb la seua pròpia identitat com a dona que s’allibera i que, com si d’un aleph borgià es tractés, pot contemplar en un moment determinat com ha estat la seua vida fins aquell precís instant. Perquè Mayorga no deixa d’ésser Mayorga. Segueix jugant amb l’espectador amb idees fascinants que ja ha tractat abans: el metateatre, que usa el llenguatge dramàtic per parlar del teatre mateix, que barreja realitat i ficció i que sotmet l’espectador a una reflexió necessària al voltant de la seua pròpia entitat i identitat. Els personatges, i els propis espectadors, semblen atrapats a l’escenari com protagonistes d’un nou àngel exterminador. Perquè sembla que hi ha un món teatral/real paral·lel que ens manté entretinguts d’allò essencial, del que realment som, mentre interpretem el nostre paper vital. El mago i el teatre de Mayorga ens col·loca enfront del mirall perquè ens mirem a nosaltres mateixos, perquè, a partir de la reflexió, siguem conscients de les escletxes que amaguen els elements decoratius de les nostres vides i així, sortim transformats del teatre. Com el propi Mayorga afirma, “todo es mentira, pero creemos que está lleno de verdad”.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu