sábado, 3 de junio de 2017

5 : 45 a.m.

Els homes ja se’n van a treballar,
fan cara de venir de treballar.
Com s’ho faran?
Esguards baixos, gairebé abatuts,
perduts en la immensitat del no-res.
Entretant el llevant juga tenyint
el sostre del cel de taronja i mel.
Quin gaudi de bellesa malmenada!
El sotrac del tren ens gronxa lleument
en un llit de cansament i silenci.
Ulls tancats, caps recolzats, vides tristes
fugen asprament de la lucidesa.
La solitud esdevé confident
en l’esgotament mut i buit de viure.


Begoña Chorques Fuster
'Olor de poma verda'
Editorial Neopàtria, 2016



           5 : 45 a.m.

Los hombres ya se van a trabajar,
tienen cara de venir de trabajar.
¿Cómo se las arreglarán?
Miradas bajas, casi abatidas,
perdidas en la inmensidad de la nada.
Mientras, el sol de levante se divierte tiñendo
la techumbre del cielo de naranja y miel.
¡Qué placer de belleza maltratada!
El traqueteo del tren nos mece levemente
en un lecho de cansancio y silencio.
Ojos cerrados, cabezas recostadas, vidas tristes
huyen con aspereza de la lucidez.
La soledad se convierte en confidente
en el agotamiento mudo y vacío de vivir.

No hay comentarios:

Publicar un comentario