DE MADRID AL CEL

Sempre s’ha dit de la capital del Manzanares. El que desconeixem la majoria és que l’origen d’aquesta expressió està en una obra teatral del Segle d’Or de Luis Quiñones de Benavente, Baile del invierno y del verano, i que, a més, en la guerra de la Independència els madrilenys feien servir aquesta expressió al·ludint als mals que podien arribar dels francesos ocupants i dels afusellaments que es van produir el 2 de maig de 1808 en l’alt de Príncipe Pío i altres punts de la ciutat, i que Goya va immortalitzar al seu quadre. Doncs sembla que, de nou, als madrilenys el mal ens ve del cel i d’aquells que ens manen des de les altures sense posar el peu als nostres carrers.

 

Madrid està esdevenint cada cop més una ciutat hostil i incòmoda. Els vehicles a motor ocupen la major part de la ciutat, en lloc de fer una aposta decidida pel transport públic i la construcció de carrils bici on els ciclistes no temen per la seua integritat física. La qualitat del servei de Metro està empitjorant de forma notòria. Per exemple, en les últimes setmanes s’ha retirat la ventilació de les andanes i la calor que fa és absolutament insuportable. També és habitual que les nostres voreres s’hi vegen envaïdes per patinets elèctrics i altres vehicles de dues rodes. Madrid no és una ciutat pels vianants. Com es veu, les polítiques dutes a terme pels governs autonòmic i municipal n’estan fent una urbs insostenible des del punt de vista econòmic i mediambiental.

  

La Vila i Cort, una de las gallines dels ous d’or de l’Estat, comença a donar símptomes de fàstic i sobreexplotació. Com moltes capitals europees, corre el risc de morir d’èxit com a conseqüència del turisme massificat. Un dels districtes on semblen apuntar les mirades neoliberals en els darrers temps és el d’Arganzuela. Situat dins dels marges de l’M-30, aquest barri residencial comença a ser pastura dels fons voltor que cerquen edificis on allotjar pisos turístics. Un emblema d’això és el carrer General Lacy, 22 on els veïns estan essent expulsats per dedicar l’immoble sencer a aquest fi. Com sabem, aquesta activitat està provocant un moviment especulatiu en els preus del lloguer de l’habitatge residencial que està fent que l’accés siga impossible pels més joves.

 

Tanmateix, els que mai no han viscut a Madrid desconeixen els grans espais verds de què gaudeix la ciutat i els seus habitants. Aquests han estat bombes d’oxigen i esbargiment pels qui hi habitem. Madrid és probablement la ciutat d’Espanya on es troben les zones verdes més extenses on és possible passejar, practicar esport, llegir, trobar-se amb amics... Tanmateix, a ulls del capitalisme depredador aquestes extensions de terreny estan infrautilitzades, com fa poc declarava un regidor de l’Ajuntament de Madrid en una ràdio a propòsit del Parc Enrique Tierno Galván. Infrautilitzades, per a què i per qui? Per l’explotació econòmica per part d’empreses privades?

 

El Parc de Madrid Río està patint unes obres d’ampliació de la línia 11 de Metro que està suposant la tala d’arbres que podrien haver-se conservat. El pla inicial preveia construir la boca de metro en un lateral de l’antiga llera del riu amb un impacte menor en l’arbrat. Aquest fou modificat després de la celebració de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per si no fos poc, la fauna d’aquest entorn ha de patir les ocurrències del consistori municipal que va tenir a bé emular les  mascletades valencianes. Un altra de les brillants idees és la d’instal·lar il·luminació nocturna en el llit del riu Manzanares l’entorn del qual comença a recuperar-se. Senyors de l’Ajuntament, la Berbena de la Paloma ja la celebrem en la seua festivitat quan toca... 

 

L’espai del Matadero i dels arbres del seu entorn també estan amenaçats per la construcció d’un intercanviador a Legazpi. Entre 50 i 70 arbres poder ser sentenciats a mort (potser cerquen els ecos matancers que va allotjar el Matadero y Mercado de ganados fins els anys 90) i també es preveu l’enderroc d’un dels murs d’aquest conjunt d’edificis singulars d’estil neomudèjar. Fa falta tot això?

 

El Parc Enrique Tierno Galván i els seus veïns pateixen l’organització d’actes privats des de la pandèmia. Això suposa que el parc és assetjat i tancat en una part important de la seua extensió i els veïns hem d’aguantar el soroll i la música fins la matinada (els habitatges més propers es troben a 200 metres de distància), a més de la brutícia i el maltractament que suporten les plantes, els arbres, els animals i la gespa d’aquest parc. Un dels festivals que es va celebrar aquesta primavera va ocupar la major part del parc, ja que es van muntar fins tres escenaris. No he mencionat la instal·lació, al 2020, de l’Espacio Delicias, on s’organitzen exposicions interactives i musicals en tres carpes de circ, en uns terrenys d’Adif que anaven a ser destinats a la construcció d’equipaments municipals per donar servei als veïns del barri. Suposadament és temporal, però les carpes hi continuen al mateix lloc quatre anys després... Per cert, molt prop es troba el complex cultural El Águila (edifici representatiu de l’arquitectura industrial de principis del segle XX i antiga fàbrica de cervesa) que alberga exposicions interesantíssimes i la Biblioteca Regional Joaquín Leguina, institució encarregada de preservar el patrimoni bibliogràfic de Madrid.

 

No obstant això, l’Ajuntament de Madrid ha regulat l’ús del Parc Tierno Galván en un Decret municipal del 17 de maig de 2024 publicat al BOAM (nº 9.636). Hi limita la zona per la celebració d’actes estrictament a l’auditori i insisteix que hauran de ser d’interès general. ¿Un festival de música, organitzat per una empresa privada, on es venen entrades a un preu francament alt és d’interès general? ¿Una activitat (siga cultural o no) amb ànim de lucre celebrada en un espai públic pot ser qualificada d’interès general? Aquest juliol, es va celebrar a l’auditori d’aquest parc un concert titulat Nino Bravo sinfónico, en el marc dels Veranos de la Villa, totalment gratuït. La diferència entre aquest tipus d’actes, com el cinema d’estiu que s’ha dut a terme anys anteriors, i l’aberració de la “Naturaleza Encendida” que va tenir lloc els Nadals passats i que es va traslladar des del Jardí Botànic és més que òbvia. La resposta de l’Ajuntament a aquells que van posar una queixa fou que era una instal·lació que fomentava l’ecologisme i que era sostenible des del punt de vista mediambiental (aguanteu-vos la rialla, per favor). És cert que la zona acotada romania oberta pels veïns fins les 17 hores, però els que passegem per aquest entorn de forma assídua vam suportar que el parc estiguera literalment ocupat per bitxos i insectes infames amb forma de lamparetes fluorescents amb acompanyament musical a les 8 del matí. A banda d’haver d’anar alerta per què els nostres bitxos canins no feren amistat urinària amb cap cucarot lluminós.

 

Però aquesta no és l’última... Desconec si algun dels nostres governants se sentirà acomplexat amb la màxima que diu que la mida sí que importa, el que sí sabem els veïns de Delicias és que l’amenaça de la instal·lació d’un sínia gegantina (la més gran d’Europa... més gran inclús que el London Eye amb 135 metre d’alçada...) vola sobre els nostres caps. Com el perill que planava sobre els madrilenys vuitcentistes, els actuals veïns de la Vila i Cort del districte d’Arganzuela hem desdejunat aquest setembre amb la notícia que l’Ajuntament ha encarregat un estudi geotècnic per explorar la viabilitat d’instal·lar una sínia gegantina en el nostre parc “infrautilitzat”. Sabran aquestes ments preclares que l’alt de l’auditori és un antic runam? Tan senzill com escoltar a la gent gran del parc, als que són del barri de tota la vida i han vist com s’ha anat transformant... On pretenen instal·lar un patracol semblant? Quants metres quadrats de terreny fan falta per un projecte neofaraònic com aquest? Posats a demanar, preferiria una piràmide (digueu-me purista si voleu). Bromes apart, més enllà de la destrucció del parc tal i com el coneixem, la instal·lació d’una atracció d’aquest tipus, en el cas que fos exitosa ja que no es troba en el centre de la ciutat com en la capital londinenca, suposaria que el barri de Delicias-Méndez Álvaro hauria de suportar la visita de milions de persones (3,5 milions de visitants té el London Eye a l’any). És aquest el model sostenible i ecologista que volem per les nostres ciutats?  Val tot per la pasta?   

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

 

 

 

 

 

 

12 POETES DE LA COSTERA

Ens troben ací per presentar en societat un grup que es defineix per quatre característiques molt concretes: són dones, han nascut o viuen a la Costera, escriuen poesia i ho fan en valencià. De moment en són 12, però segur que en queden més que encara no coneixem i que hi tenen les portes obertes. 
 
Parlem, per tant, de poesia. Potser el gènere literari més antic i més arrelat en les tradicions humanes. No debades amb la poesia hem contat batalles, hem explicat històries, hem expressat sentiments, hem plorat, ens hem alegrat, hem rigut, ens hem burlat dels enemics, hem calmat les pors de les nits fosques, hem vigilat la son dels menuts, ens hem enamorat, hem odiat... La poesia, qualsevol tipus de poesia, és el llenguatge més universal de la humanitat. Però, malgrat això, la poesia és possiblement el gènere literari menys llegit. I triar de fer poesia és una decisió arriscada si es vol triomfar com a escriptora.
 
Les nostres poetes a més han decidit, d’entre les diverses llengües que coneixen, fer poesia en valencià. Malgrat les dificultats. Són conscients que, des del punt de vist de la difusió i popularitat de la seua obra, la llengua pot ser un entrebanc. Segurament els ho han dit més d’una vegada: per què escrius en valencià? Perquè és la llengua de la seua infantesa, perquè és la llengua en què viuen, treballen, somien, pateixen, estimen, lluiten... Si han de parlar de sentiments, ho fan en la llengua que els mou a sentir. És una decisió que els valencianoparlants hem d’agrair. La llengua que s’usa no mor. I, mentre hi haja poesia en valencià, la nostra llengua tindrà futur.
 
Però el de la llengua no és l’únic entrebanc amb què s’han trobat fins ara. Són dones i viuen en una societat que tradicionalment ha marginat, invisibilitzat, prohibit, perseguit o silenciat les dones que s’atreveixen a escriure. Som fruit d’una cultural patriarcal on s’ha practicat la criptogínia, sense models ni referents femenins. Aquestes dones, però, podran servir de model per a les més joves, algunes de les quals ja formen part del grup.
 
I finalment, per si ser dona que escriu poesia en valencià no és ja prou arriscat, fer-ho des d’una comarca de l’interior valencià (la perifèria de la perifèria) afig un grau més de dificultat. Estem lluny dels centres d’influència i de poder, també des del punt de vista cultural i editorial. Però la decisió les honora. Han volgut retractar el món que més coneixen perquè és la seua manera, la millor manera, de ser universals.
 
Des d’aquest raconet del cor de la Costera, des d’on renaixen les cendres del nostre País Valencià, venim avui a presentar i escoltar aquestes dones, a aplaudir la seua valentia i agrair la seua generositat. 

Carme Gonzàlbes Morant

Presentació Dones poetes en valencià de la Costera

Canals, 8 d'octubre de 2024

 

UNA MARE DE TÒQUIO

Yôji Yamada ha filmat noranta pel·lícules en gairebé noranta-tres anys.. Una mare de Tòquio (2023) és la darrera. Aquesta es situa en l’esfera d’Una família de Tòquio de 2013 (extraordinari remake del clàssic Contes de Tòquio de Yasujirõ Ozu) i de Meravellosa família de Tòquio (2016) i Estiu d’una família de Tòquio (2017). De bell nou, Yamada torna a reflexionar sobre els vincles familiars tan essencials en la cultura nipona.

 

Es tracta d’una història que oscil·la entre la comèdia i el drama. Akio Kanzaki (Yo Oizumi) és directiu d’una gran empresa de Tòquio. És el cap del departament de recursos humans. Prop dels cinquanta, duu vint-i-set anys treballant en la mateixa empresa i travessa una profunda crisi personal i professional. Presenta tots els símptomes del treballador cremat que veu com la seua vida s’enfonsa en el caos: porta uns mesos separat de la seua dona i no entén a la seua filla universitària a la que a penes veu. Akio està tip d’haver d’acomiadar a companys i la seua situació es complica quan ho ha de fer amb un amic. Sumit en el desconcert, decideix visitar la seua mare, Kukue (paper interpretat amb contenció i calidesa per la meravellosa actriu Sayuri Yoshinaga), la qual fa temps que no freqüenta i es troba que aquesta viu una època de plenitud i felicitat. Dedica el seu temps a alleugerar la vida dels sensellar, es reuneix amb amigues amb les quals es diverteix i col·labora i sembla tenir una nova il·lusió amorosa. La situació de mare i fill no pot ser més dispar i, tanmateix, anirà convergint en una sèrie de trobades que duen a un final esperançador i significatiu. Encara que la vida ens llança frustracions i desenganys, és possible i necessari seguir endavant de la mà d’aquells que considerem vertaderament importants. Yamada fa una reflexió interessant sobre la cultura de l’èxit que ens aguaita i pressiona en les nostres societats suposadament avençades i el xoc que es produeix entre aquesta imposició i els valors essencials. Aquest és el missatge universal i reparador que la pel·lícula ofereix.

 

Així mateix, Yamada aprofita per tractar temes candents no sols en la societat nipona: l’atur, l’abisme generacional entre pares i fills, la insatisfacció provocada per una societat de benestar que l’únic que provoca és estrès, alienació i desequilibris mentals. No obstant això, la història no pers, en cap cas, el seu to de comèdia gràcies a les intervencions iròniques dels personatges en uns diàlegs àgils i a les seues reacciones imprevisibles, de vegades inclús histriòniques. Perquè Una mare de Tòquio és uns història de personatges que anem descobrint segons avança l’esdevenir de les escenes.

 

Abans de res, Una mare de Tòquio és una pel·lícula japonesa. Més enllà de l’obvietat, el que vull dir amb aquesta afirmació és que reflexa d’una manera serena, però sense concesions, la vida en el Japó actual i quotidià, per damunt del paisatge urbà de Tòquio amb els seus edificis, carrers i districtes emblemàtics, com Asakusa y Akihabara. Encara que la Torre de Tòquio s’erigeix de forma imponent a l’inici d’algunes seqüències, la vida transcorre en un veïnat normal i corrent amb el riu Sumida com a testimoni i símbol del fluir del temps. Les escenes succeeixen, en la seua major part, en espais interiors: la casa-botiga de la mare d’una delicadesa subtil i minimalista, l’oficina convencional i gris on treballen Akio i el seu amic, l’izakaya on es reuneixen per parlar del seus problemes i beure com fan els salarymen japonesos o l’apartament caòtic en què s’ha instal·lat Akio. L’ambientació, els gestos, el menjar, els costums i el sake desprenen un japonisme que ens submergeix en aquesta civilització fascinant.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

 

 

 

 

 

 

CARMEN, NADA DE NADIE

Carmen, nada de nadie de Francisco M. Tallón y Miguel Pérez García vuelve a la cartelera del Teatro Español (Sala Margarita Xirgú) después de agotar entradas la temporada pasada. El equipo artístico se mantiene, a excepción de la actriz que interpreta el papel de la protagonista, que en esta ocasión es para Beatriz Argüello, que pone el foco en la lucha interna y personal de Carmen.

 

La obra indaga en la biografía de Carmen Díez de Rivera, a la que Francisco Umbral se refirió como “musa de la Transición”. Esta ha sido la única mujer que ha desempeñado el puesto de jefa de gabinete de Presidencia del Gobierno desde la restauración de la democracia en España. Lo hizo en un momento crucial durante unos meses convulsos de la transición: entre julio de 1976 y mayo de 1977. La determinación de Carmen ante cuestiones trascendentales, como la legalización del Partido Comunista de España o su opinión sobre el aborto, pone de relieve el papel fundamental de esta mujer, silenciado e incluso olvidado. En la obra, también aparecen los nombres masculinos que han pasado a la historia con mayor y menor fortuna: un dubitativo Adolfo Suárez (Oriol Tarrasón), un frescales Juan Carlos I (Víctor Massán) y Santiago Carrillo. 

 

La obra toma el título de la letra de la canción Nada de nada de Cecilia en clara alusión a nuestra historia reciente, así como al carácter libre, feminista, valiente e independiente de esta mujer que luchó, a menudo sola, contra todo y contra todos, enfrentándose a los prejuicios de género y clase. Porque Carmen pertenecía a una familia aristocrática, bien relacionada con el régimen franquista, que, a pesar de haberse formado en Filosofía y Letras y Ciencias Políticas en la universidad y haber recibido la mejor educación en Oxford y en la Sorbona de París, renunció a los privilegios de su clase para defender la igualdad y la justicia social. Avanzada a su tiempo, tuvo que enfrentarse a la incomprensión y a los prejuicios de los que la rodeaban, incluida su madre, con quien mantuvo una relación problemática. Pero Carmen también guardaba un terrible secreto familiar que marcó su existencia desde la juventud y que afianzó su carácter de mujer luchadora y solitaria, porque la vida de Carmen Díez de Rivera estuvo marcada por la tragedia. “Yo noté que algo se me había roto dentro”. Terapias de curas de sueño en Francia, ingreso en un convento de clausura, misiones en Costa de Marfil… hasta que llegó a Radio Televisión Española a trabajar con Adolfo Suárez.

 

Los autores han creado un artefacto teatral en el que la ficción, donde todo es mentira, sirve para desvelar la verdad de este personaje histórico y devolverle la relevancia y el reconocimiento que merece. Para ello, han buceado en la época y en las circunstancias que marcaron a esta mujer que nació en Madrid en 1942, presentando un montaje donde se dan algunos flash-backs que nos van explicando el ser humano que era Carmen y nos desvelan la incógnita que condicionó su periplo vital. Con una puesta en escena sencilla, marcada por los claroscuros, las mesas de despacho de Carmen y Suárez, unos diálogos vivos entre ambos y la presencia del mar que tanto amó Carmen, la historia se apoya en documentos gráficos y periodísticos de la época para situar en el contexto histórico a los espectadores más alejados de este periodo complejo y convulso. Todo ello para ir desgranando y acercándonos al ser humano roto que palpita bajo el personaje histórico apasionante. Carmen murió de cáncer en 1999 con apenas 57 años de edad, aunque ella consideraba que había muerto muchos años antes.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

 

ELS TURISTES SÓN ELS ALTRES

Es comença a parlar dels greus inconvenients que causa la sobreexplotació turística que estem vivint per la població autòctona. Ens assabentem de mobilitzacions veïnals que denuncien la situació insostenible a la qual són sotmesos pels pisos turístics als seus blocs, quan no són expulsats dels centres urbans. Els noticiaris ens informen dels problemes de proveïment i de serveis socials que presenten determinades localitats que veuen com la seua població es triplica en alguns mesos de l’any. Coneixem els obstacles insalvables de les persones joves per accedir al seu primer habitatge precisament provocada per la bombolla turística que estem experimentant. A més, som conscients de les dificultats per trobar professionals ben formats i amb una remuneració suficientment digna al sector de l’hostaleria. Hem creat inclús un neologisme per anomenar-lo: turistificació. Tot sembla indicar que hem reconegut el problema, primer pas per cercar solucions. No es diu això? No ho sé quan es tracta de qüestions mediambientals. I aquesta també ho és. 

 

L’excusa certa per sentenciar la nostra incapacitat per revertir aquest deteriorament és que són imprescindibles mesures col·lectives impulsades pels governs i assumides per les empreses. ¿Podem com a individus frenar aquesta espiral viatjant en tren en lloc de pujar-nos a un avió, sempre que això siga possible? ¿Pagant un preu més alt per allotjar-nos en un hotel en lloc de a un apartament turístic? ¿Deixant de pagar bitllets d’avió a un preu per sota del seu cost? ¿Viatjant menys o, simplement, deixant de viatjar? ¿Estem disposats a fer-ho? ¿Han de viatjar aleshores només aquells que tenen un determinat poder adquisitiu? És a dir, ¿els que poden gastar uns quants milers d’euros en una estada de vacances siga del tipus que siga (descans, cultural, gastronòmic, esportiu, religiós, idiomàtic...? ¿O hi ha una turisme de primera i un altre de segona o tercera? El nostre segur que és el de primera.

 

Els més crítics afirmen que hi ha llocs on l’ésser humà no hauria de posar el peu. I raó no els manca. Pose com a exemples l’Amazones, l’Antàrtida o la serralada de l’Himàlaia, on la petjada humana mediambiental danya l’entorn natural d’una forma irreparable. Em ve al cap una instantània demencial publicada d’una filera de turistes encallats enfilant-se a la cimera de l’Everest. Però, què ocorre amb la cara oculta d’aquelles platges paradisíaques de l’oceà Pacífic que es publiquen a les xarxes socials? Em referesc als residus plàstics que s’aboquen al mar procedents d’aquells magnífics ressorts asiàtics o llatinoamericans de luxe que paguem els occidentals. He sentit afirmar que és més ètic viatjar a a Disneyworld que a Índia, ja que el primer és un lloc creat per ser visitat per turistes, i que hem de “descolonitzar les nostres ments” d’aquest capitalisme consumista que ens espenta a moure’ns. Vaja, xica!

 

Segons National Geographic, al 2018, viatjàvem uns 1.400 milions de persones més enllà de les fronteres del nostre país, això significa que érem un poc menys del 20% de la població mundial. A més a més, pel que es veu un percentatge molt baix d’aquesta població, els realment rics, és el que es mou amb una freqüència que ens deixaria bocabadats. “El turisme és el responsable del 8% de les emissions de gas hivernacle vinculades al canvi climàtic”, mentre que contribueix amb un 2% al PIB mundial, una xifra sorprenentment alta pel que llig. No obstant això, sol perjudica el turisme internacional? Què ocorre amb el que transcorre dins de les fronteres del mateix estat? Què passa si escodrinyem en les dades d’Espanya? Al 2022, el turisme va generar el 11,6% del PIB espanyol i va generar 1,9 milions de llocs de treball. Podem prescindir d’aquests ingressos com a estat? Quin paper té el turisme en el desenvolupament de països l’economia dels quals comença a enlairar-se?

 

Un paràgraf a banda mereix el model turístic de Bhutan. Aquest és un petit país asiàtic, situat entre el Tibet i Índia. Té només 800 mil habitants i abans de la pandèmia tenia una taxa turística que exigia una despesa mínima de 200 o 250 dòlars diaris per persona per visitar el país, limitava el nombre de visitants i l’estada (el nombre de dies). A més, és imprescindible la contractació d’un touroperador per visitar el país, això vol dir que no es pot viatjar per lliure a Bhutan. Fins el 2022 no va obrir les seues fronteres de nou i va pujar la polèmica taxa de 200 i 250 dòlars per persona i dia, a banda de les despeses d’hotel, guia, manutenció, depenent de si era temporada alta o baixa. He llegit que en setembre de l’any passat, va baixar la taxa a 100 dòlars perquè el turisme es recupere un poc. La taxa pels visitants indis és molt més baixa, de només 1200 rupies (uns 15 dòlars). Del que recapten amb aquest impost, inverteixen la major part en polítiques a favor de la sostenibilitat i el medi ambient. Amb aquest model, és obvi que opten per un turisme de qualitat i alt poder adquisitiu i limiten, de forma dràstica, el turisme massiu. Aquí es genere un altre debat: sols poden viatjar aquells que tinquen una quantitat important de diners i/o tinguen vertader interès en el país. A més, amb aquest model turístic volen protegir la seua cultura, els seus costums i la seus identitat com a país. És tot això lícit?

 

Les preguntes que em faig són: per a què viatjar? Per què viatjar? Què pretenem quan viatgem a un altre país? ¿Observar com viuen? ¿Entendre altres maneres de viure? ¿Conèixer altres cultures i civilitzacions? ¿Explorar la història d’aquest territori? ¿Contemplar llocs d’una bellesa indescriptible? Tanmateix, tots aquest interrogants em porten a qüestionar-me si tinc més dret a visitar aquests llocs que aquell que pretén fotografiar-se en els confins més remots del mon, busca engrandir la llista de països visitats o anhela escampar-se en una platja gairebé deserta. Perquè, si no, els turistes són els altres, nosaltres som viatgers. 

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

DE MADRID AL CIELO

Siempre se ha dicho de la capital del Manzanares. Lo que desconocemos la mayoría es que el origen de esta expresión está en una obra teatral del Siglo de Oro de Luis Quiñones de Benavente, Baile del invierno y del verano, y que, además, en la guerra de la Independencia los madrileños usaban esta expresión aludiendo a los males que podían llegar de los franceses ocupantes y de los fusilamientos que se produjeron el 2 de mayo de 1808 en el alto de Príncipe Pío y otros puntos de la ciudad, y que Goya inmortalizó en su cuadro. Pues parece que, de nuevo, a los madrileños el mal nos viene del cielo y de aquellos que nos mandan desde las alturas sin poner el pie en nuestras calles.

 

Madrid se está convirtiendo cada vez más en una ciudad hostil e incómoda. Los vehículos a motor ocupan la mayor parte de la ciudad, en lugar de hacer una apuesta decidida por el transporte público y la construcción de carriles bici donde los ciclistas no teman por su integridad física. La calidad del servicio de Metro está empeorando de forma notoria. Por ejemplo, en las últimas semanas se ha retirado la ventilación de los andenes y el calor que hace es absolutamente insoportable. También es habitual que nuestras aceras se vean invadidas por patinetes eléctricos y otros vehículos de dos ruedas. Madrid no es una ciudad para los peatones. Como se ve, las políticas llevadas a cabo por los gobiernos autonómico y municipal están haciendo de ella una urbe insostenible desde el punto de vista económico y medioambiental.

 

La Villa y Corte, una de las gallinas de los huevos de oro del Estado, empieza a dar síntomas de hastío y sobrexplotación. Como muchas de las capitales europeas, tiene el peligro de morir de éxito como consecuencia del turismo masificado. Uno de los distritos donde parecen apuntar las miradas neoliberales en los últimos tiempos es el de Arganzuela. Situado dentro de los márgenes de la M-30, este barrio residencial empieza a ser pasto de los fondos buitres que buscan edificios donde alojar pisos turísticos. Un emblema de esto es la calle General Lacy, 22 donde los vecinos están siendo expulsados para dedicar el inmueble entero a este fin. Como sabemos, esta actividad está provocando un movimiento especulativo en los precios del alquiler de vivienda residencial que está haciendo el acceso imposible para los más jóvenes.

 

Sin embargo, los que nunca han vivido en Madrid desconocen los grandes espacios verdes de que goza la ciudad y sus habitantes. Estos han sido bombas de oxígeno y esparcimiento para los que moramos aquí. Madrid es probablemente la ciudad de España donde se encuentran las zonas verdes más extensas donde es posible pasear, practicar deporte, leer, encontrarse con amigos… Sin embargo, a ojos de este capitalismo depredador estas extensiones de terreno están infrautilizadas, como hace poco declaraba un concejal del Ayuntamiento de Madrid en una radio a propósito del Parque Enrique Tierno Galván. ¿Infrautilizadas para qué y por quién? ¿Para la explotación económica por parte de empresas privadas?

 

El Parque de Madrid Río está sufriendo unas obras de ampliación de la línea 11 de metro que están suponiendo la tala de árboles que podrían haberse conservado. El plan inicial preveía construir la boca de metro en un lateral del antiguo cauce del río con un impacto menor en el arbolado. Este fue modificado después de la celebración de las últimas elecciones autonómicas y municipales. Por si no fuera poco, la fauna de este entorno tiene que sufrir las ocurrencias del consistorio municipal que tuvo a bien emular las mascletàs valencianas. Otra de las brillantes ideas es la de instalar iluminación nocturna en el cauce del río Manzanares cuyo entorno empieza a recuperarse. Señores del Ayuntamiento, la Verbena de la Paloma ya la celebramos en su festividad…

 

El espacio cultural del Matadero y los árboles de su entorno también están amenazados por la construcción de un intercambiador en Legazpi. Entre 50 y 70 árboles pueden ser sentenciados a muerte (quizás busquen los ecos matarifes del edificio que albergó el Matadero y Mercado de ganados hasta los años 90) y también se prevé el derribo de uno de los muros de este conjunto de edificios singulares de estilo neomudéjar. ¿Es necesario todo esto?

 

El Parque Enrique Tierno Galván y sus vecinos llevamos sufriendo la organización de eventos privados desde la pandemia. Eso supone que el parque es sitiado y vallado en una parte importante de su extensión y los vecinos hemos de aguantar el ruido y la música hasta altas horas de la madrugada (las viviendas más cercanas se encuentran a 200 metros de distancia), además de la suciedad y el maltrato que soportan las plantas, los árboles, los animales y el césped de este parque. Uno de los festivales que se celebró esta primavera ocupó la mayor parte del parque, ya que se montaron hasta tres escenarios. No he mencionado la instalación, en 2020, del Espacio Delicias, donde se organizan exposiciones interactivas y musicales en tres carpas circenses, en unos terrenos de Adif que iban a ser destinados a la construcción de equipamientos municipales para dar servicio a los vecinos del barrio. Supuestamente es temporal, pero las carpas ahí siguen cuatro años después… Por cierto, muy cerca de allí se encuentra el complejo cultural El Águila (edificio representativo de la arquitectura industrial de principios de siglo XX y antigua fábrica de cerveza) que alberga exposiciones interesantísimas y la Biblioteca Regional Joaquín Leguina, institución encargada de preservar el patrimonio bibliográfico de Madrid.

 

No obstante, el Ayuntamiento de Madrid ha regulado el uso del Parque Tierno Galván en un Decreto municipal del 17 de mayo de 2024 publicado en el BOAM (nº 9.636). En él, limita la zona para la celebración de actos estrictamente al auditorio e insiste en que estos habrán de ser de “interés general”. ¿Un festival de música, organizado por una empresa privada, donde se venden entradas a un precio francamente alto es de “interés general”? ¿Una actividad (sea cultural o no) con ánimo de lucro celebrada en un espacio público puede ser calificada de “interés general”? Este julio, se celebró en el auditorio de este parque un concierto titulado Nino Bravo sinfónico, en el marco de los Veranos de la Villa, totalmente gratuito. La diferencia entre este tipo de actos, como el cine de verano que se ha llevado a cabo años anteriores, y la aberración de la “Naturaleza Encendida” que tuvo lugar las pasadas navidades y que se trasladó desde el Jardín Botánico es más que obvia. La respuesta del Ayuntamiento a aquellos que pusieron una queja formal fue que era una instalación que fomentaba el ecologismo y que era sostenible desde el punto de vista medioambiental (aguántense la risa, por favor). Es cierto que la zona acotada permanecía abierta para los vecinos hasta las 17 horas, pero los que paseamos por este entorno de forma asidua soportamos que el parque estuviera literalmente ocupado por bichos e insectos infames con forma de lamparitas fluorescentes con acompañamiento musical a las 8 de la mañana. Aparte de ir alerta para que nuestros bichos caninos no entablaran amistad urinaria con ningún gusarapo luminoso.

 

Pero esta no es la última… Desconozco si alguno de nuestros gobernantes se sentirá acomplejado con la máxima que dice que el tamaño sí importa, lo que sí sabemos los vecinos de Delicias es que la amenaza de la instalación de una noria gigantesca (la más grande de Europa… más grande incluso que el London Eye con 135 m de altura…) planea sobre nuestras cabezas. Como el peligro que se cernía sobre los madrileños decimonónicos, los actuales vecinos de la Villa y Corte del distrito de Arganzuela nos hemos desayunado este septiembre con la noticia de que el Ayuntamiento ha encargado un estudio geotécnico para explorar la viabilidad de instalar una noria gigantesca en nuestro parque “infrautilizado”. ¿Sabrán estas mentes preclaras que el alto del auditorio es una antigua escombrera? Tan sencillo como escuchar a los mayores del parque, a los que llevan en el barrio toda la vida y han visto cómo se ha ido transformando… ¿Dónde pretenden instalar semejante mamotreto? ¿Cuántos metros cuadrados de terreno requiere proyecto neofaraónico como este? Puestos a pedir, preferiría una pirámide ya que nos ponemos (llámenme purista si quieren). Bromas aparte, más allá de la destrucción del parque tal y como lo conocemos, la instalación de una atracción de este tipo, en el caso de que fuera exitosa ya que no se encuentra en el centro de la ciudad como en la capital londinense, supondría que el barrio de Delicias-Méndez Álvaro tendría que soportar la visita de millones de personas (3,5 millones de visitantes tiene el London Eye al año). ¿Es este el modelo sostenible y ecologista que queremos para nuestras ciudades? ¿Vale todo por la pasta? 

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

UNA MADRE DE TOKIO

Yôji Yamada ha filmado noventa películas en casi noventa y tres años. Una madre de Tokio (2023) es la última. Esta se sitúa en la estela de Una familia de Tokio de 2013 (extraordinario remake del clásico Cuentos de Tokio de Yasujirõ Ozu) y de Maravillosa familia de Tokio (2016) y Verano de una familia de Tokio (2017). De nuevo, Yamada vuelve a reflexionar sobre los vínculos familiares tan esenciales en la cultura nipona. 

 

Se trata de una historia que oscila entre la comedia y el drama. Akio Kanzaki (Yo Oizumi) es directivo de una gran empresa de Tokio. Es el jefe del departamento de recursos humanos. Cerca de los cincuenta, lleva veintisiete años trabajando en la misma empresa y atraviesa una profunda crisis personal y profesional. Presenta todos los síntomas del trabajador quemado que ve cómo su vida se hunde en el caos: lleva unos meses separado de su mujer y no se entiende con su hija universitaria a la que apenas ve. Akio está harto de tener que despedir a compañeros y su situación se complica cuando lo tiene que hacer con un amigo. Sumido en el desconcierto, decide visitar a su madre, Fukue (papel interpretado con contención y calidez por la maravillosa actriz Sayuri Yoshinaga), a la que hace tiempo que no frecuenta y se encuentra que esta vive una época de plenitud y felicidad. Dedica su tiempo a aliviar la vida de los sintecho, se reúne con amigas con las que se divierte y colabora y parece tener una nueva ilusión amorosa. La situación de madre e hijo no puede ser más dispar y, sin embargo, irá convergiendo en una serie de encuentros que llevan a un final esperanzador y significativo. Aunque la vida arroja frustraciones y desengaños, es posible y necesario seguir adelante de la mano de aquellos que consideramos verdaderamente importantes. Yamada hace una reflexión interesante sobre la cultura del éxito que nos acecha y presiona en nuestras sociedades supuestamente avanzadas y el choque que se produce entre esta imposición y los valores esenciales. Este es el mensaje universal y reparador que la película ofrece.

 

Asimismo, Yamada aprovecha para tocar temas candentes no solo en la sociedad nipona: el desempleo, el abismo generacional entre padres e hijos, la insatisfacción provocada por una sociedad de bienestar que lo único que provoca es estrés, alienación y desequilibrios mentales. No obstante, la historia no pierde, en ningún momento, su tono de comedia gracias a las intervenciones irónicas de los personajes en unos diálogos ágiles y a sus reacciones impredecibles, alguna vez incluso histriónicas. Porque Una madre de Tokio es una historia de personajes que vamos descubriendo según avanza el devenir de las escenas.

 

Ante todo, Una madre de Tokio es una película japonesa. Más allá de la obviedad, lo que quiero decir con esta afirmación es que refleja de una manera serena, pero sin concesiones, la vida en el Japón actual y cotidiano, por encima del paisaje urbano de Tokio con sus edificios, calles y distritos emblemáticos, como Asakusa y Akihabara. Aunque la Torre de Tokio se erige de forma imponente al inicio de algunas secuencias, la vida transcurre en un vecindario de lo más normal con el río Sumida como testigo y símbolo del fluir del tiempo. Las escenas suceden, en su mayoría, en espacios interiores: la casa-tienda de la madre de un delicadeza sutil y minimalista, la oficina convencional y gris en la que trabajan Akio y su amigo, la izakaya donde se reúnen para hablar de sus problemas y beber como hacen los salarymen japoneses o el apartamento caótico e impersonal en el que se ha instalado Akio. La ambientación, los gestos, la comida, las costumbres y el sake desprenden un japonismo que nos sumergen en esta civilización fascinante.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe