CASTING LEAR

Assistir a una representació de Casting Lear deixa un impacte difícil d’oblidar. Aquest experiment teatral arriscat, com l’ha definit Juan Mayorga, és tota una experiència estètica i terapèutica. Per això és impossible desprendre’s de la catarsi que suposa aquesta obra propera a la performance.

 

Casting Lear ha estat al Teatro de la Abadía de nou aquesta temporada, després d’esgotar localitats en l’anterior i d’estar de gira. Andrea Jiménez, directora i autora d’aquesta versió d’El rei Lear de Shakespeare, ens planteja una situació insòlita. Cada nit presenta un actor mascle diferent que no sap què representarà, que no coneix el text ni el muntatge del qual formarà part i es sotmet a la direcció en viu i en directe d’una jove directora emergent, com la pròpia Jiménez es defineix irònicament en un moment de l’obra. Així, un actor experimentat, d’entre cinquanta i seixanta anys, amb una dilatada carrera interpretativa, es posa en la pell de Lear i rebrà totes les indicacions interpretatives i de text a través d’un auricular. El públic tampoc sap qui interpretarà a Lear aquella nit fins uns minuts després de començada la representació.

 

A l’escenari no hi ha res, perquè aquesta és una paraula per la qual s’obsessiona la jove directora fins el punt que ens recorda el nombre de vegades que apareix al text shakespearià. Tampoc hi ha vestuari ni attrezzo. Tan sols hi ha tres actors: Juan Paños és l’apuntador i el comte de Kent, lleial servidor que no abandona mai al rei; l’actor mascle que debuta aquella nit i que interpreta a Lear; i Andrea Jiménez que és la directora, Cordèlia, la filla desheretada i repudiada de Lear, i ella mateixa. El fons de l’escenari és negre, el terra és negre i els tres van vestits de negre. Amb aquest plantejament, Andrea Jiménez escriu la seua particular Carta al pare kafkiana cada nit. L’actor interpretarà l’obra per primera i darrera vegada aquella nit creant així una representació única com la vida mateixa. És destacable la valentia de l’actor que es sotmet a aquest plantejament singular, posant a prova alguna cosa més que els seus dots interpretatius fins quedar-se nu sense més armes que el seu cos i la seua persona. Pedro Mari Sánchez fou el meu rei Lear i fou el cinquantè quart actor en sotmetre’s a aquest joc escènic que va acabar transformant-se en màgia. Altres actors que s’han posat en la pell de Lear i en les mans de Jiménez han sigut Miguel del Arco, Alberto San Juan, Pedro Casablanc, Andrés Lima, Joaquín Notario, Pere Ponce… (i un llarg etcètera).

 

Però, ¿per què fa això Andrea Jiménez? Casting Lear és un exercici d’autoficció en el qual la directora, una nova Cordèlia, revisa el text i les motivacions de cada personatge, del pare Lear i de la filla menor, per indagar i penetrar en el que més por li/ens fa. Perquè Andrea Jiménez també es despulla de qualsevol atribut teatral (paradoxalment mitjançant aquest artefacte escènic perfectament sincronitzat) i ens mostra les seues nafres: ella és Cordèlia, perquè el seu pare és un Lear que “mai no ha entrat en un teatre” i mai va acceptar que la seua prometedora i intel·ligentíssima filla es dediqués a la faràndula. I, per això, cada nit pren un pare diferent per conversar-hi i intentar comprendre el significat del verb perdonar. El que no s’imaginava Jiménez quan va començar aquest viatge (o potser sí) és que anava a despullar també a un públic que viu amb ella la catarsi de la seua ferida. Com i per què? Perquè amb gairebé res aconsegueix que l’espectador també contemple i senta les seus pròpies laceracions.

 

Qui haja tingut la temptació de qualificar-ho com un passatemps narcisista o exhibicionista (segurament ningú no ho qüestionaria si fos un home qui hagués fet aquesta obra teatral), no entén el camí terapèutic que condueix a presentar una proposta com aquesta, una nuesa que pretén reparació i la finalitat de la qual és comprendre allò ocorregut per poder acarar el futur sense mirar enrere. Jiménez es desarma amb les seues millors eines –el teatre i un clàssic que ha llegit, analitzat i estudiat de forma obsessiva i que ara revisita i autoficciona; desconcerta un actor de prestigi al qual sotmet al seu esport favorit, el tenis, i li fa sentir el nostre desvaliment absolut; i descol·loca i aclapara al públic que acaba mirant cap a la seua sima interior i comprenent el propòsit d’aquella audició. Perquè la vida, com Casting Lear, és un assaig que sols ocorre una única vegada però que, tanmateix, ens esforcem per entendre-la i construir-ne quelcom bell. Andrea Jiménez, francament, ho ha aconseguit. Gràcies, Andrea, per Casting Lear.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

 

RES

Nada és una de les novel·les més importants de la segona meitat del segle XX l’autora de la qual va viure amb sobresalt l’aclaparador èxit editorial que va suposar ser guardonada amb el primer Premi Nadal al 1944 amb tan sols vint-i-tres anys. S’han complert vuitanta anys d’aquesta efemèride i s’ha de destacar que l’adaptació que ha estat al cartell del Teatre María Guerrero de Madrid és un tribut merescut a un text que reflexa d’una manera complexa la devastació social i moral que va suposar la guerra civil espanyola. Llegir Nada és la millor manera d’apropar-se a la vida i obra d’aquesta autora que va morir al 2004, víctima d’una malaltia degenerativa que va escombrar la seua memòria, deixant una novel·la inèdita (Al volver la esquina) i un llegat que perdurarà en el temps.

 

L’adaptació de la novel·la Nada de Carmen Laforet al teatre és ja un dels muntatges de la temporada que no hem de perdre’ns. És la primera vegada que aquest text narratiu salta a les taules i ho ha fet de la mà de Joan Yago, autor de la brillant obra Breve historia del ferrocarril español, i de Beatriz Jaén, directora d’ambdós muntatges. El resultat és un text i un muntatge molt notables, gairebé excepcionals si no fos per l’excessiu pes que es dona a la narració en detriment del diàleg. No obstant, s’ha d’assenyalar la dificultat d’adaptar una novel·la al gènere teatral –la cartellera madrilenya se’n troba trufada en els últims temps– i, més encara, si sobre aquest llibre es troba el pes de la història de la Literatura de postguerra.

 

Nada conta la història d’Andrea que arriba a Barcelona al setembre de 1939, per estudiar el primer any a la universitat, i de les persones que l’envolten. Durant l’únic curs acadèmic que hi passa, aquests personatges s’agrupen al voltant de dos àmbits espacials: la casa familiar al carrer Aribau, tancat, lúgubre i violent, i el de la universitat i els seus amics, obert, alegre i juvenil. Ambdós espais oposats que, a la fi, es solapen apareixen magistralment reflectits en l’escenografia que amuntega mobles, un llit, un piano, una taula i altres estris, al pis inferior, en oposició a les golfes on viu l’oncle Román i des d’on presumeix davant d’Andrea: “¿Tú no te has dado cuenta de que yo os manejo a todos?” El món de la universitat penetra en l’àmbit familiar violent a través del cotxe amb què Andrea i Ena van a la platja els caps de setmana i de les làmpades de cristall, riques i lluminoses, que representen a aquella burgesia catalana que va saber de forma hàbil i oportuna alinear-se amb els vencedors. El disseny de llums, el vestuari reflex fidel de l’època, la música i les projeccions en vídeo creen aquesta atmosfera de fascinació, opressió i confusió en què viu una jove que a penes comença a entendre el món que l’envolta.

 

La família d’Andrea està sumida en la runa econòmica i en el trauma que va suposar la guerra. Aquest lloc representa el passat i la nul·la esperança d’un futur per tots els que hi habiten, inclòs el fill de l’oncle Juan i Gloria, víctima de la violència que l’envolta i que ni tan sols té nom. El pis del carrer Aribau actua, doncs, com una presó, mentre que els companys i amics de la universitat viuen de forma expansiva, entre la Via Laietana, on resideix Ena amb la seua família, i el carrer Montcada, on té l’estudi Guíxols.

 

Júlia Roch, que interpreta a Andrea i li ha atorgat un rostre i una corporeïtat que no podrem oblidar mai, dona una versemblança al personatge interpretant-lo amb una naturalitat convincent, oscil·lant entre aquests dos mons que tiren d’ella i que no acaba de comprendre. La resta de l’elenc d’actors apuntalen la consistència d’aquest muntatge. Destaquen Amparo Pamplona que interpreta a l’Àvia, víctima d’aquesta violència i artífex del masclisme regnant i amb qui, tanmateix, és impossible no sentir empatia; Carmen Barrantes que ens ofereix una Angustias, tia autoritària d’Andrea, contradictòria i turmentada; Laura Ferrer, que dona vida a Gloria, és reflex que res és el que sembla; i Peter Vives, magnífic en el seu paper de Román, seductor i carismàtic oncle d’Andrea, capaç de despertar l’atracció i el rebuig que aquest personatge suscita.

 

Amb encert, Joan Yago ha volgut posar de relleu l’amistat entre Andrea i la seua amiga Ena, fonamental en l’obra: una relació complexa, confusa, propera al llaç familiar de vegades i a la relació amorosa en altres, sempre de difícil definició que acabarà prevalent per damunt de la resta de vincles. Encara que es tracta d’una obra no excessivament extensa, la imbricació de personatges, atmosferes i trames fa d’ella un referent literari irrenunciable. Miguel Delibes va afirmar que “Nada es pesimista, pero no desesperanzada” i assenyala com un dels seus principals mèrits “la experiencia de incorporar al lector a la creación”. Tot això és Nada.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

ALEGRIA

Seria bonic sentir a cada hora l’alegria del viure, come un assalto di gioia. Tan bell com utòpic. Tanmateix, és possible experimentar aquest goig gaudint de l’espectacle Alegria del Cirque du Soleil. Fa dues dècades vaig tenir la fortuna de contemplar un documental d’aquest circ canadenc a l’Hemisfèric de la Ciutat de les Arts de València. Impossible no quedar captivada amb les acrobàcies d’aquests atletes artistes i no desitjar veure’ls en directe. L’excepcional en ocasions es fa esperar massa.

 

ES-PEC-TA-CU-LAR fou la primera paraula que em va acudir a la ment quan vaig començar a gaudir de l’impressionant muntatge Alegria, un dia de Nadal feliç per algú que té més de senyor Scrooge que de Rei Mag. BE-LLE-SA fou la segona davant els volantins i salts inversemblants d’aquest conjunt d’acròbates que porten el cos i les seues habilitats fins el límit de la torsió i la sublimitat. Alegria, emoció i plaer és el que s’experimenta al llarg dels cent minuts de diversió que dura l’espectacle en què les mans no van deixar de suar-me davant la dificultat increïble de cada revolta o arqueig.

 

El primer espectacle d’Alegria del Cirque du Soleil amb què van canviar la visió del circ es va estrenar al 1994 i ara es presenta renovat, Sota una nova llum. És aquesta la seua producció més icònica amb una banda sonora inconfusible i intemporal per aquells que han tingut la sort d’assistir a una de les seues actuacions. Els acords de la melodia estaran sonant ja a les golfes del teu record, dilecte lector, i aquells saltimbanquis tornaran a botar des del teu pit fent piruetes fins el teu nas come la rabbia di amar. Una posada en escena impecable, un vestuari estrafolari, colorit i original, un maquillatge emblemàtic, música i veus en directe i una execució impecable i virtuosa d’aquests artistes atletes fan d’aquests cent minuts una experiència memorable per gaudir-la durant cent anys.

 

Només començar el vell bufó del rei, el senyor Fleur, volantiner i sorneguer, pren el poder però, amb ell, seran dos pallassos –els espanyols Pablo Gomis i Pablo Bermejo– els que teixiran un fil conductor de complicitat, humor, tendresa i amistat amb els quals viurem una tempesta de neu inclosa magistralment executada que, tanmateix, no ens gelarà el cor. En una lluita per l’esperança i la renovació, acabaran imposant el desig de canvi i inundant d’alegria el món, o almenys aquell univers creat amb la seua màgia sota els confins de la carpa circense. Des de les barres gimnàstiques inicials, que evoquen al Vietnamese Bamboo Circus, passant pel bellíssim número acrobàtic amb la cançó que dona nom a l’espectacle o el malabarista del foc que col·loca les torxes enceses sobre els seus peus, fins els trapezistes que solquen el cel de la carpa en el número final per omplir-nos el pit de núvols, tot en Alegria condueix a l’entusiasme i a la fascinació de sentir-se a prop d’una BE-LLE-SA ES-PEC-TA-CU-LAR.   

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu