AS BESTAS

A hores d’ara qui llija aquestes línies haurà gaudit i patit veient As bestas de Rodrigo Sorogoyen. Qui no, que córrega a fer-ho de seguida que arribe al punt i final, perquè és aquesta una de les pel·lícules en les quals s’exclama l’adjectiu ‘brutal’ quan apareixen els crèdits finals. Antoine i Olga, una parella francesa, s’instal·la en un llogaret de l’interior de Galícia on porten una vida tranquil·la, conreant verdures ecològiques i rehabilitant cases abandonades amb la intenció de repoblar el poble. Tanmateix, la seua convivència amb els vilatans, especialment els germans Anta, es complica quan decideixen no vendre les seues terres per la instal·lació de molins de vent. Es tracta d’un thriller rural amb escenes de gran suspens i tensió. 

 

Sorogoyen s’inspira lliurement en un cas real succeït en la parròquia de Santoalla, pertanyent al municipi de Petín en Ourense. L’espai (plasmat en una magnífica fotografia) esdevé un personatge més que condiciona les decisions d’uns personatges interpretats magistralment per uns actors que han merescut el reconeixement del seu treball amb un cabut. I és que, al marge dels fets i comportaments reprovables, una de les intencions de Sorogoyen és que entenguem els motius de tots per defensar el punt de vista que adopten. I ho aconsegueix. Hi ha una conversació al bar del poble, aquells llocs de trobada on gairebé no hi ha possibilitats d’oci més enllà de l’alcohol, la xerrada i les partides de cartes, en la qual Antoine i els germans Anta s’expliquen per què cadascú defensa la postura que sosté i els que la contemplem ens adonem que ambdues parts tenen les seues raons: voler viure en harmonia amb la natura, per una banda, o aprofitar l’oportunitat econòmica d’escapar d’una dura vida de feina en el camp, per l’altra.    

 

As bestas és, sens dubte, una de les pel·lícules de l’any junt amb Alcarràs que, com el mateix Sorogoyen i qui escriu pensen, va merèixer més al repartiment dels Goya de 2023.  Ambdues, essent pel·lícules ben diferents, tracten el tema de l’Espanya buida i com la transició ecològica afecta aquestes zones rurals. Podria semblar que ambdós directors es van posar d’acord per rodar les seues històries, amb gèneres cinematogràfics diferents, sobre la necessitat de fer-nos reflexionar sobre si tot val a l’hora de dur a terme la instal·lació de panels solars o molins de vent per generar energia d’una manera neta i sostenible. Perquè els que vivim en la gran ciutat sembla que oblidem que encara viuen persones en aquests llocs recòndits i oblidats i que aquesta demanda energètica cada vegada major té conseqüències en les seues vides quotidianes. També queden en evidència els interessos econòmics que sempre hi ha darrere d’aquestes transformacions de gran calat i que acaben enfrontant les persones per uns milers d’euros.

 

As bestas, com Alcarràs que va ser filmada en català, està rodada en gallec, francès i castellà, llengües en contacte que conviuen. Vaig llegir la queixa d’algun crític que es lamentava perquè els ‘malvats’ foren precisament els que falaban galego i que aquest fet era denigrant per l’idioma. En la meua opinió, s’equivoquen perquè la llengua que cada personatge empra sols aporta versemblança i naturalitat a la presència d’unes parles presents per aquelles contrades. La llengua parlada no concedeix ni la condició de bàrbar ni la de persona civilitzada. A més, resulta gratificant que el cinema espanyol reconega la riquesa lingüística de l’Espanya plurilingüe que sent i s’expressa en altres idiomes. L’acadèmica del cinema ja va reconèixer al 2010 Pa negre del malaguanyat Agustí Villalonga, basada en la interessant novel·la d’Emili Teixidor.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu