ENCARA HI HA ALGÚ AL BOSC

Al 1992 vaig fer els exàmens de Selectivitat i vaig pegar el salt a la universitat, Juan Mayorga va viatjar per Europa amb l’interrail i Anna Maria Ricart se’n va anar de vacances a Eivissa. Barcelona vivia el moment que havia estat preparant des de feia anys: les seues Olimpíades. Espanya arribava a un suposat zenit de progrés i benestar amb l’Exposició universal de Sevilla. Aquell mateix any milers de dones van patir agressions sexual a Bòsnia-Herzegovina com a estratègia de guerra. Eren violades de forma sistemàtica fins que quedaven embarassades de l’enemic. 

 

L’obra de teatre Encara hi ha algú al bosc d’Anna Maria Ricart recull el testimoni d’aquestes dones i també d’alguns dels fills nascuts d’aquestes violacions. Es tracta d’una obra de teatre documental, com Jauría posada en escena per Kamikaze al 2020, que forma part d’un projecte de ‘Cultura i conflicte’, un equip multidisciplinar de professionals que, des de la cultura com arma de transformació social, pretén dialogar i reflexionar sobre conflictes i realitats problemàtiques. Encara hi ha algú al bosc inclou, junt amb l’obra de teatre, una exposició fotogràfica, una pel·lícula documental i una proposta educativa per centres de secundària i ensenyament superior.

 

La violència contra les dones com arma de guerra utilitzada de forma sistemàtica i estratègica va començar a ser considerada així a partir del genocidi de Rwanda i de la guerra als Balcans. Fins aquell moment, s’havia considerat un tema privat o ‘danys colaterals’ que tot conflicte té. Cristina Sánchez Muñoz, professora de la Universidad Autónoma de Madrid, es pregunta si el mal té gènere. La guerra no té rostre de dona, diu la nobel Svetlana Aleksiévitx, però la guerra sí té cos de dona. “El meu cos és un camp de batalla”. L’estratègia radica en naturalitzar aquesta violència que consisteix a saquejar les cases i violar les dones dels enemics fent que donen a llum els fills de l’enemic. Aquestes violacions grupals que es produeixen en manada reforcen la cohesió grupal i intensifiquen els rols de gènere. A Bòsnia van ser violades dones musulmanes, sèrbies, croates i gitanes però el 90 % de les agressions van ser contra dones musulmanes dutes a terme per serbis. A la signatura dels Acords de Pau de Dayton mai no es van tenir en compte quantes dones van patir aquest drama, però es calcula que entre vint mil i cinquanta mil dones, de xiquetes a ancianes, van ser violades salvatgement.

 

Anna Maria Ricart Codina recull el testimoni d’aquestes dones en l’obra de teatre que a l’abril s’ha pogut veure al Teatro de la Abadía de Madrid. En molts casos són declaracions fragmentades, amb contradiccions en el seu discurs, perquè així van ser donats per aquestes dones amb greus seqüeles psicològiques, però també físiques. L’horror no pot ser narrat amb un relat ben construït. Són les paraules de dones a les quals els agradaria oblidar. El text de Ricart és un compendi de les seues revelacions a les trobades que la dramaturga i la resta de l’equip van mantenir amb elles. Des del principi de la representació, l’espectador és invocat i situat com a testimoni mut, com ho vam ser els europeus dels anys 90 del segle passat i com ho som actualment davant la guerra d’Ucraïna; però també es manté la distància emocional i la consciència moral per què el que es veu és una representació, un constructe d’un drama humà inimaginable i irrepresentable per no caure en el melodrama ni en la autocomplaença. Som testimonis i còmplices silenciosos d’allò ocorregut. Se’ns col·loca en la zona gris de Primo Levi o en el mal banal que va definir Hanna Arendt. Sols així la representació teatral i la seua dramatúrgia, els budells de la qual es mostren, ens porta a la reflexió i a la creació d’una memòria col·lectiva per poder eixir transformats del teatre.

 

Els actors són actors: Ariadna Gil, Chantal Aimée, Òscar Muñoz, Magda Puig, Judith Farrés, Erol Ileri i Pep Pascual. I ens consten com eren i el que estaven fent a la Barcelona olímpica. Però Gil també assumeix la veu de Nevenka: “He de mirar la càmera? […] Em voleu gravar donant de menjar a les gallines?” Així comença la representació que acabarà amb la filmació de la Nevenka real, una bosniana d’origen croata, en el moment de pronunciar l’oració que dona nom al projecte. Enmig, dos mòduls inclinats d’herba i arbres artificials que reprodueixen aquell bosc des d’on encara les aguaiten perquè per elles la guerra encara no s’ha acabat. “Vingueu aquí i ens porteu cafè i sucre […] i, a canvi, voleu la nostra història”, ens dirà Milica (Chantal Aimée) a la qual li costa parlar en presència dels mascles de ‘Cultura i conflicte’.

 

Per aquestes dones la maternitat esdevé destrucció i maledicció. Eren retingudes en camps de concentració el temps suficient per tal què no pogueren avortar. Unes van donar els seus fills en adopció perquè no volien ni veure’ls, altres els van matar i alguna va decidir quedar-se amb el seu fill malgrat recordar-li l’episodi més dolorós de la seua vida. Ajna Júsic (Judit Farrés) és presidenta de l’Associació de Nens Oblidats de la Guerra i filla d’una dona violada que va decidir criar-la amb el constant temor al rebuig i a la vergonya. Ajna va lluitar per què el nom de la seua mare fos el que figurés en el seu títol universitari i no el del seu pare desconegut i criminal. Lejla (Magda Puig) és una jove britànica adoptada per dos periodistes que estaven treballant en el conflicte i que descobreix que és fruit d’una violació com molts altres joves de trenta anys. Anys després va conèixer la seua mare biològica que va demanar que se’n portaren a la nena, en el moment posterior al part, per no ofegar-la. També ens conten com va morir Jordi Pujol Puente, primer fotoperiodista mort en el conflicte a causa d’una granada de morter, com va ocórrer amb José Couso i Julio Anguita Parrado a la guerra d’Irak. Enmig d’aquest horror cap donar veu els botxins? Anna Maria Ricart ho creu convenient i escoltem el testimoni de Dusko (Òscar Muñoz) que nega tot allò ocorregut i proclama la seua innocència: “No era jo, era algú semblant a mi”. Vosaltres llegireu aquestes línies desdejunant o prenent cafè tranquil·lament en aquest diumenge primaveral. Jo estaré volant destinació Budapest, mentre violen alguna dona a Ucraïna com a botí de guerra, perquè la història de la ignomínia es repeteix.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu