Cinco lobitos, guanyadora de l’últim festival de Málaga, és l’òpera prima d’Alauda Ruiz de Azúa. La història que narra és senzilla. L’Amaia viu a Madrid i acaba de ser mare d’una nena. La seua parella, el Javi, ha d’absentar-se per motius de feina unes setmanes. Aleshores l’Amaia decideix tornar a la casa familiar a un poble costaner del País Basc perquè els seus pares l’ajuden en la criança de la nena.
A partir del planejament d’aquesta situació quotidiana, la directora i guionista va abordant, sense estridències ni dramatismes, una sèrie de temes que ens afecten a tots i en els quals és inevitable veure’s reflectit. El primer és la desmitificació de la maternitat que s’ha idealitzat tant en el món occidental. L’Amaia se sent desbordada davant la responsabilitat de cuidar un ésser tan indefens i depenent, a la vegada que sent que ella, com a dona i com a professional, queda anul·lada, o almenys en suspens. A banda d’això, la cinta també planteja tota l’exigència física i les seqüeles que l’embaràs, el part i la lactància deixen en el cos de la dona.
El segon és el complex món emocional de les relacions familiars. A partir d’oracions aparentment intranscendents, anem embastant els diferents rols que cada membre de la família té assignats, com l’Amaia esdevé mare sense deixar de ser filla, com arriba el moment en què et converteixes en pare/mare dels teus progenitors, com l’arribada de nous membres a la família modifica i transforma el mapa familiar i com afecten les limitacions físiques i de l’edat a tots, però especialment als cuidadors que tota família té. A aquesta terayina emocional familiar que ens atrapa i ens sosté, s’alia el llenguatge: com es fa ús de les paraules i la comunicació, a través dels gestos, en les famílies, què es diu i què no es diu, què es dona per descomptat i què, arribat el moment crucial de l’acomiadament, es fa explícit. Molt relacionades amb les relacions familiars paterno-filials, es troben les relacions de parella: com afecta l’arribada dels fills a la vida conjugal, com ens situem emocionalment davant dels pares de les nostres parelles, què suposa una infidelitat en la relació en un moment de crisi i soledat. ¿És possible rehabilitar l’edifici matrimonial després del desgast dels anys i els esdeveniments vitals?
Al costat d’aquestes qüestions fonamentals, es veu també reflectida la situació laboral d’uns pares (que semblen ser autònoms) condicionats per un món exigent on prima la immediatesa. Per presentar-nos tot això, Ruiz de Azúa compta amb quatre actors que es vesteixen la pell dels seus protagonistes amb gran encert. El duo masculí afina el paper del jove pare inexpert (Mikel Bustamante) i del paràs gran pacient (Ramón Barea), que es van personalitzant en les situacions difícils que la vida els va posant al davant. No obstant això, la força de la història és orquestrada per les dues actrius femenines, Laia Costa (Amaia) i Susi Sánchez (Begoña) que ens il·lustren amb les seues interpretacions la subtilesa de les relacions entre mares i filles. Els fets es desenvolupen amb un dramatisme contingut que mai no arriba a desbordar-se i que, en determinants moments, s’apropa a la comicitat pel sarcasme d’algun dels personatges. Però, no és això la vida? Una tragicomèdia?
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario