SABER PERDRE

Qui llegeixa aquest article no es voldrà creure que fa setmanes que l’escriptori del meu ordinador conté un document amb el títol d’aquesta columna. El motiu era reflexionar sobre la resistència que l’encara president dels Estats Units estava mostrant per reconèixer la seua derrota a les eleccions del passat 3 de novembre. No obstant, l’escrutini fou clar. Biden no sols va guanyar en nombre d’electors, sinó també en milions de vots, cosa que no va ocórrer a les eleccions de 2016 on Hillary Clinton va obtenir gairebé tres milions de vots més que el candidat republicà. Tot i això, la victòria de Trump fou tan inqüestionable com desoladora. Però és el que succeeix quan ens sotmetem a la democràcia i les seues regles. Tot sistema electoral té les seues limitacions i els seus punts millorables, però és el que cada Estat ha decidit i recollit en la seua constitució i tots els partits polítics i candidats hi estan sotmesos de la mateixa forma. Per això, la seua ha estat una derrota amarga ja que va aconseguir onze milions de vots més que al 2016. Malgrat tot, els resultats han estat tan contundents que tots els intents de Donald Trump per qüestionar-los i tombar-los han estat en va: els vots d’aquells estats amb un estret marge s’han recomptat fins tres vegades. A més, s’han desestimat fins seixanta demandes que pretenien impugnar els resultats de diferents estats. Trump ho ha intentat per tots els mitjans legals al seu abast amb el seu advocat Rudolph Giuliani al capdavant (trist paper ha desenvolupat en aquesta farsa el que fos alcalde de Nova York durant els atemptats de l’11S). 

 

Les setmanes i els esdeveniments s’han anat succeint: cap instància política ni judicial (algunes principalment conservadores) ha donat la raó a un home acostumat a aconseguir per la força les poques coses que li negaven els seus diners. Aquesta ha estat la seua manera d’actuar des que va esdevenir president del país ja no més poderós del món. Res sembla detenir a aquest nen dèspota i capritxós a l’hora d’aconseguir el seu objectiu: fa només uns dies es desvetllava una conversació telefònica en la qual el mateix Trump pressionava un alt càrrec republicà de Georgia per tal que manipulés els resultats d’aquest estat. Però res fa reflexionar els seus seguidors que creuen a ulls clucs la seua tesi que li han furtat les eleccions, encara que no aporte ni una sola prova. N’hi ha prou que el líder carismàtic que és afirme amb contundència la seua creença/desig perquè la torba de seguidors l’assumeisca com si d’un dogma es tractés. A quin nivell de desraó i fanatisme estem arribant?

 

Les imatges de l’assalt al Capitoli d’EEUU són d’una tristesa extrema per aquells que pensem que la democràcia és la menys dolenta de les formes de govern. No ho dic jo, ja ho deien els mateixos grecs que la van crear (jo sols ho vaig traduir als meus anys d’institut). Els amos de l’invent també van alertar dels perills de la demagògia que és l’estratègia utilitzada per aconseguir el poder polític apel·lant a prejudicis, emocions i pors de la ciutadania per guanyar el favor popular mitjançant l’ús de la retòrica, la desinformació, l’agnotologia i la propaganda política. Així devia ser en la Grècia clàssica. Rellig la definició i pense en la manera de fer política al món i a Espanya en els darrers temps.

 

Per últim, tots perdem en nombroses ocasions al llarg de les nostre vides. La pèrdua va associada a les nostres existències d’una manera que, de vegades, es presenta com insuportable i irreparable. El president electe, Joe Biden, ho sap bé. Algunes vegades guanyem i moltes altres perdem. A tots ens ocorre, excepte a Donald Trump que s’ha proposat assaltar una de les democràcies més antigues del món per tal d’eixir-se’n amb la seua. El deliri d’aquest líder decadent està arrossegant a milions de ciutadans nord-americans a la negació de la realitat i, el que és pitjor, a la violència. Pensem-ho bé: en qualsevol país de Llatinoamèrica, el que va ocórrer  aquesta setmana a Washington hagués estat qualificat com a cop d’estat. ¿Fins quina part de les nostres institucions permetrem que penetre l’extrema dreta? Ja ho va dir Aristòfanes: “Un demagog no ha de ser ni honest ni educat: ha de ser ignorant i canalla”. El més trist i preocupant és que una torba ignorant i canalla li va al darrere. Ací ho deixe.  

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Imatge extreta de la xarxa