LA BONA MORT

Molts ho sabreu ja: bona mort és el significat etimològic de la paraula eutanàsia. Permeteu-me que diga als més joves que aquest terme procedeix de dues paraules gregues: eu el significat de la qual és bé, bo i thanatos que vol dir mort. També coneixereu la notícia més important de la setmana a Espanya: el dijous passat, el Congrés dels Diputats va aprovar per una ampla majoria la llei  que regula l’eutanàsia i el suïcidi assistit. Es tracta d’un fet històric que probablement no ha tingut la suficient repercussió mediàtica donat l’enrenou pandèmic en què estem sumits. Dic històric perquè Espanya esdevé el sisè país en aprovar-la i el tercer del món en regular eutanàsia i suïcidi assistit, després de Bèlgica i Holanda. A Luxemburgo, Canadà i Colòmbia és legal l’eutanàsia i el suïcidi assistit està despenalitzat a Suïssa, Alemanya, Japó i alguns estats d’EEUU i un d’Austràlia. 

 

Aquesta llei arriba tard per moltes persones que han patit una mort lacerant i una agonia interminable sense voler viure-la. María José Carrasco, Maribel Tallaetxe, José Antonio Arrabal o Ramón Sampedro són sols la punta de l’iceberg visible d’aquest dolor viscut en la intimitat de la malaltia i de la llar de tants malalts que reclamaven el dret a decidir sobre la seua pròpia mort en una situació límit de malaltia i sofriment. Gràcies a ells, aquesta reivindicació històrica ha tornat als mitjans de comunicació de forma recurrent fins aconseguir la seua aprovació per una àmplia majoria. I és que aquesta vegada podem dir que tots aquests vots afirmatius (198) són el reflex d’un ampli consens social (al voltant del 80 %) que venia reclamant la regulació del final del nostre viatge per la vida. Gosaria anar més lluny i afirmar que, malgrat els temps de polarització en que estem instal·lats, aquest assumpte, tan vital i inexorable, posava d’acord persones de diferents i creences (inclosos alguns cristians i conservadors). El motiu és senzill i primari: a tots ens espera el mateix final i tenir la possibilitat de decidir com desitgem que siga enfront d’una malaltia greu i incurable que ens aboque a uns dolors insuportables preserva la nostra llibertat i dignitat.

 

Sols els partits polítics amb una clara filiació catòlica van votar en contra. I és lògic i raonable que ho feren des de les seues creences religioses cristianes, encara que haurien de reflexionar sobre el fet que no és una llei d’obligat compliment, com tampoc ho fou el divorci, la del avortament o la del matrimoni homosexual. Totes aquestes lleis regulen llibertats individuals, el dret a decidir com i amb qui hom vol viure o no i no busquen imposicions, sols respectar la llibertat de consciència i garantir la capacitat de decisió personal. Per això mateix, tot malalts té dret a la millor assistència sanitària i cures pal·liatives el temps que dure la seua dolència. Ni és indigne patir estoicament o cristianament una malaltia incurable fins a la seua fi, si és una decisió de la persona, ni aquesta llei instaura la cultura de la mort i pretén liquidar els nostres majors. No és un activisme a favor de la mort, sinó per la vida que no desitja un sofriment intolerable. Es tracta d’humanitzar la mort.

Era fonamental que aquesta llei oferisca garanties als malalts i als professionals. Que la persona que ha de prendre la decisió haja de reafirmar-s’hi fins quatre vegades al llarg del procés, que reba l’acompanyament de metges especialistes que puguen informar-li i assessorar-lo en tot moment del seu estat i evolució, que no siga un procés irrevocable i que la persona puga retractar-se preserven la independència i la llibertat de la decisió. Així ha de ser també en la seua aplicació. De la mateix manera, era primordial que es regulés el dret a l’objecció de consciència dels sanitaris que no desitgen participar per les seues creences. Es tracta d’una qüestió suficientment sensible i crucial per no ser imposada a cap professional.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Imatge extreta de la xarxa