PANDÈMIA IDEOLÒGICA

Mai no hi havia hagut tanta ideologia i tan poques idees. Així ens va. Ens hem passat setmanes cercant culpables d’aquesta situació tan tràgica que ens ha sobrevingut principalment per la nostra actitud arrogant com a espècie invasora i depredadora del planeta. Però el reconeixement de la nostra coresponsabilitat lluny de satisfer-nos, ens sembla una aberració estúpida. Necessitem algú a qui crucificar, a qui sacrificar per l’esclat de la pandèmia. Busquem teories conspiranoides a les quals aferrar-nos amb afany, que donen una explicació fàcil i tancada del que ha passat. Si aquestes nodreixen la nostra xenofòbia i els nostres prejudicis més recalcitrants, ens sentim reafirmats en la nostra supèrbia. A més, si es poden resumir en un vídeo de Youtube en cinc minutos millor que millor, perquè d’aquesta manera el podem fer arribar per missatgeria instantània al nostres cercles pròxims. Com som incapaços d’assumir la por, la incertesa y l’angoixa que aquesta situació ens ha portat, increpem i qüestionem qui els ha tocat gestionar la situació més difícil que ha viscut aquest país en dècades. Afirmem que són uns mediocres i uns oportunistes sense ser capaços de reconèixer que són el reflex de la societat a la qual representen: nosaltres. Ens sentim enganyats. Reclamem la veritat com si aquesta fora quelcom clar i unívoca, un credo teològic. Ni podem ni volem acceptar la complexitat polièdrica de la realitat que ha sobrevingut amb aquest invisible als ulls. Som carn de notícia falsa, sobretot, si es fan ressò del que pensem. Estem assentats en la confusió, però exigim certeses, respostes clares. Retorcem el coll del llenguatge perquè no diu el que volem escoltar. Hem desatès amb el nostre vot durant lustres els dos pilars de la nostra societat, la sanitat i l’educació, i ara demanen que els serveis públics siguen eficaços i donen resposta a les nostres necessitats. Hem vestit els nostres sanitaris amb una capa d’herois, mentre els anem suggerint que es preparen per una nova onada de mort perquè el mon inhumà i egoista que hem creat a imatge i semblança nostra ha de seguir rodant. Esperem que la ciència done una solució ràpida i eficaç a un problema de dimensions planetàries, demostrant la nostra completa ignorància del que suposa la investigació i la salut. Ens queixem, perboquem a les xarxes socials insults i barbaritats contra la classe política, contra els epidemiòlegs, contra qui es pose per davant, deixant en evidència les nostres misèries i necessitat de desfogament. Tot perquè som incapaços de dir-nos a nosaltres mateixos: No ho sé. No entenc res. Tinc poc.

Després de més de cinquanta dies tancats a casa, de més de vint-i-cinc mil morts oficials (tots sabem que en són més), del drama social i laboral que ja s’ha instal·lat en la nostra societat, sembla que hem patit un atac de negacionisme i ens hem llençat als carrers ignorant, en molts casos, les recomanacions que ens han fet: distància física entre persones i ús de mascaretes. Però és que ens supera la mascareta i volem abraçar a aquells que diem estimar. Com nens egoistes als quals els han aixecat el càstig, cerquem noves maneres d’escaquejar-nos del que hauria de ser l’assumpció de la nostra responsabilitat personal per la nostra pròpia salut i la d’aquells que ens importen. Ens hem despertat de l’experiment del show de Truman i exigim recuperar ansiosos i capritxosos la nostra vida passada com si fora part del nostre patrimoni immobiliari. Vivim en una societat infantilitzada que confon la llibertat individual amb la satisfacció immediata de les nostres apetències, com si de un bé de consum es tractés. Hem decidit que dos-cents morts diaris és un preu assumible. Ens mereixen l’extinció per imbècils.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Imatge de Bansky