DIA
05. JERUSALEM:
El dia d'ahir va ser dur i avui m'he despertat amb la mateixa sensació
d’al·lucinació del primer dia. Els somnis s'amuntegaven aquesta nit. Diuen els
psicòlegs (bé, en realitat, ho diu una psicòloga que conec) que quan una
persona rep una forta impressió, una resposta a aquest trauma és somniar una i
altra vegada el que s’ha viscut per tal que la ment assolisca el que ha viscut.
Em pregunte què somniaran, nit rere nit, tots els nens que viuen a Hebron,
tancats a les seues cases com gàbies.
Hem reprès la nostra rutina jerosomilitana.
Ja li tinc presa la mesura al mostrador de viandes del menjador. El meus
desdejunis són constituïts per formatges i hummus principalment. No em faig amb
el peix i les verdures fredes. Un ou dur de bon matí també em dona energia.
Després del nostre desdejuni israelià, hem fet camí cap a la Ciutat Vella.
És un tret, massa sovint propi dels
viatgers, passar per llocs el significat dels quals desconeixen. La ignorància
és el que té i tots n’anem ben servits. El nostre trajecte matutí consistia a
deixar enrere el carrer King George V i baixar per Hillel Street, un camí que a
l’anada fèiem amb energia i cap avall, regolant
com mones de Pasqua. Abans d’arribar al carrer Mamilla, una mena de centre
comercial a l’aire lliure, ple de botigues i restaurants, al mateix carrer
Hillel deixàvem a mà dreta el Museu d’Art Jueu italià i, més endavant, tocant
una plaça, les obres del futur Museu de la Tolerància. Després de conèixer in
situ la dinàmica d’aquesta terra, ens fèiem un tip de riure cada cop que
passàvem i contemplàvem el gran cartell que parlava del projecte i mostrava una
il·lustració del futur edifici força modern i vistós. Era un riure aspre i
trist. Com us deia fa un moment, la ignorància moltes vegades encara ens deixa
una mica de pau.
Eugenio Garcia ha escrit que dedicar un
museu a la tolerància en la “ciutat més exaltada i sectària del món” pot
considerar-se una idea absurda. Per això, la nostra ganyota amarga. Però aquest
fet no és el pitjor. El Museu de la Tolerància està construint-se sobre el
cementeri musulmà més antic i més noble de Jerusalem; allà hi són soterrats
alguns companys del profeta Mahoma. El cementeri de Mamam Allah (Mamila en
hebreu) fou la necròpolis més gran de Jerusalem fins que els jueus van ocupar la
part oest de la ciutat al 1948, any en què es va declarar l’estat d’Israel. Què
us sembla aquest nou concepte de tolerància? Doncs, heu de saber que el
Tribunal Suprem ha fallat que la construcció del museu continue endavant, sense
fer cas de les protestes i al·legacions de la comunitat musulmana. Des del 1967
no els han deixat fer obres als musulmans per millorar les condicions del
fossar. No obstant això, tot el que dic no va ser inconvenient perquè al 1992,
l’ajuntament de Jerusalem destruís una part del cementiri per construir un parc
i un aparcament de cotxes. El Museu de la Tolerància té un pressupost de
dos-cents milions de dòlars; aquest és el preu d’aquesta valuosa qualitat a la
qual tots aspirem. Ja em direu si no era millor romandre en la ignorància i
gaudir del passeig matinal.
La galeria del Mamila també és força
curiosa. Vam arribar a Jerusalem en vespra de sabbath i aquell carrer comercial
s’assemblava al cementiri que porta el seu nom. Com deia el poeta romàntic, els
morts es queden ben sols i nosaltres hi caminàvem amb la nostra única
companyia, ben soles. De matí, la geografia humana és gairebé inexistent també.
Alguns negocis comencen a obrir i és possible prendre un cafè i visitar
l’excusat. Tanmateix, al capvespre, quan pugem amb el pes d’allò viscut i vist
durant el dia a les cames, la fisonomia del lloc s’ha transformat radicalment.
La primera vegada que ho vam veure tan animat ens va sorprendre molt aquella
simulació de la Verbena de la Paloma,
amb el permís dels amics madrilenys. Era ple de gent per tot arreu: botigues i restaurants,
però també el carrer. Semblava un lloc diferent. Les famílies i parelles passejaven
amunt i avall. També s’hi veien quadrilles d’adolescents de xics i xiques que
es llançaven mirades i seien a uns bancs.
El camí a la plaça del Mur el coneixem bé.
De mica en mica, hem anat dibuixant un mapa al nostre cap de la Ciutat Vella a
força de gambades. Hem volgut acostar-nos al Mur i tocar-lo amb les mans. Cada
any més d’un milió de missatges i peticions són dipositades en les escletxes
que deixen les pedres. Aquest és un costum que només té tres-cents anys
d’antiguitat. El primer que va ficar el seu missatge va ser el rabí Haim ben
Attar, que vivia al Marroc i ho va encomanar a un peregrí. Desconeixia que
encetava un costum que repeteixen centenars de persones cada dia. Des
d’aleshores, milions i milions de paperets s’han depositat a una de les parets
més populars del món. Els han de retirar dues vegades a l’any i són soterrats
al Mont de les Oliveres sense llegir-los. Al servei de correus israelià hi
arriben milers de cartes destinades a Déu Totpoderós; algunes són per a Jesucrist
i la Verge Maria, fins i tot. Totes aquestes missives són enviades al Mur i no
a l’Església del Sant Sepulcre, tot i que la majoria estan escrites per
persones que professen la religió cristiana. Dic jo que pensaran que, com que
Jesucrist i la seua mare eren jueus, ja està bé així la cosa. El costum de
pregar al Mur tampoc no és massa antic, ja que va començar a l’Edat Mitjana.
Sovint ploren i es lamenten per la destrucció del Segon Temple; ho fan sobre
les pedres que Herodes va manar restaurar ara fa més de dos mil anys. Nosaltres
no hem volgut deixar fugir l’ocasió i hem escrit el nostre desig o pregària a
un paperet per col·locar-lo a un badall. Supose que no hem sigut massa
originals en la nostra petició: gairebé totes tenen a veure amb la família, la
salut o la seua manca i els diners. Sabeu que una vegada hi va haver un que va
escriure el número d’un dècim de loteria que havia comprat? A veure si el
Nostre Senyor trucava la boleta. Alguns hi escriuen la seua adreça al remet.
S’imagineu la cara d’estupefacció si Yahveh els fa la gràcia de contestar-los?
Era matí però hi havia moltes dones
apegades a les pedres venerades del Mur. Finalment hem pogut dir la nostra a
aquestes roques. Al meu costat hi havia una dona amb el cap totalment cobert
per un vel. No podia veure-li la cara però l’escoltava plorar desconsoladament
com si hagués viscut una gran tragèdia personal. Com tot just us he dit, es
planyen per la pèrdua del Segon Temple. No vull ser indiferent a la
sensibilitat religiosa d’aquestes persones però a mi em resulta molt difícil
commourem d’aquella manera per quelcom que va ocórrer fa gairebé dos mil anys.
Després de deixar la nostra mena de petició
(diuen que no s’ha de dir) al Mur de les Lamentacions, hem pujant per la passarel·la
de fusta que condueix a l'Esplanada de les Mesquites. L’entrada ha estat ràpida
perquè no hi havia cua. Havia llegit que sovint s’ha d’esperar per accedir però
no ha estat el nostre cas. Aquesta és la porta per la qual han d’entrar els no
musulmans, ja que els que professen la fe de Mahoma poden accedir des de
qualsevol de les entrades i amb un horari més ampli que el infidels.
De seguida que penetres al recinte, a mà
dreta ensopegues amb la Mesquita de Al-Aqsa, la més llunyana, des d’on el Profeta va ascendir al cel. La
història d’aquest miracle també és ben curiosa. La Isrâ, com li diuen els musulmans, va portar al profeta en un
instant de la Meca a Jerusalem, i després pel Mi’ray (viatge nocturn) va ascendir a la part més alta dels cels.
No hi ha només un, sinó set; per això diem allò de ser al setè cel, que és
l’àtic dels cels, la millor part de l’edificació celestial. Tot aquest capítol
està recollit a l’Alcorà; de cap manera m’ho invente jo, que no tinc tanta
imaginació, només un poc de memòria. Mahoma hi va ascendir als lloms de Buraq, un equí mitològic, i en la
companyia de l’àngel Gabriel que ja l’havia visitat deu anys després
d’esdevenir profeta. Aquest xicot o xicota alat (que no sé si tenen sexe) era
molt afeccionat a fer visites sorpresa. Abans de mamprendre el viatge li va
obrir el pit, li va treure el cor i li’l va deixar més net que una patena sense
deixar-li cap nafra. Després el va muntar a Buraq i en un tres i no res, van
viatjar fins la mesquita més llunyana que era la que teníem davant dels nostres
ulls a Jerusalem. Allà van fer l’oració abans de pujar al primer cel i al
següent, i així successivament. Quan van arribar al setè, l’àngel Gabriel el va
deixar amb la resta de profetes perquè se’n va pujar a conèixer Déu. El pobre
Mahoma es va quedar amb les ganes de contemplar el rostre de Déu, però el que
sí li va ensenyar va ser escenes terribles de l’infern i dels càstigs que per
aquelles contrades s’infligeixen. Un cop acabada la visita guiada, Mahoma va
baixar a la Terra de bell nou i va continuar la seua predicació fins el 632
d.C., any en què va morir.
Nosaltres no hem vist cap cavall alat ni
cap miracle. Ni tan sols hem pogut visitar la mesquita per dins perquè només poden
entrar-hi els musulmans. María José era partidària de dir que ho érem per
intentar d’admirar la bellesa amagada de la Mesquita d’Al-Aqsa i de la Cúpula
de la Roca, però li he recordat que li demanarien recitar alguna sura de
l’Alcorà i s’ho ha pensat millor. No obstant les nostres limitacions
religioses, allà ens esperava majestuosa la Cúpula de Roca, imponent, bella,
amb la capacitat d’emocionar a qui gosa contemplar aquesta magnífica
construcció. Encara que no sigues Mahoma, has d’ascendir per una escalinata que
et va apropant a un dels edificis més bonics del món. Tu només ets per mirar-lo
i admirar-lo: amb una arcada superposada primer; amb tot el seu esplendor, a
continuació. A aquests arcs suportats per columnes els musulmans creuen que es
penjaran balances per pesar les ànimes dels morts.
Hem passejat per l’Esplanada contemplant la
Cúpula de la Roca des de totes les perspectives. Hi havia moltes dones,
assegudes en grups, menjant i conversant a les ombres que hi deixaven els
arbres i les parets de pedra sòlida. Ens miràvem mútuament amb curiositat.
Nosaltres intercanviaven impressions entre nosaltres, mentre elles feien el
mateix parlant de nosaltres. De tant en tant, ens saludàvem amb el cap o la
mirada. Aquelles vistes ben mereixen el viatge. A les onze els no musulmans se
n’han d’anar de l’esplanada i així ens ho han dit. Ens van advertir que de
vegades et fa fora amb modals esquerps però no ha estat el nostre cas. Abans
d’anar-nos-en, hem demanat que ens deixaren prendre una fotografia panoràmica
del Mont de les Oliveres i ens han dit que estava bé. Hem eixit per la porta
dels Mercaders de Cotó, la més imponent de les portes de l’Esplanada, que dona
pas al soc voltat Al Qattanim de
l’època mameluca. Estava molt animat a aquelles hores del matí. Hem anat
passejant pels carrerons del barri musulmà fins la Porta de Damasc.
El dia abans, la dona gran que ens va fer
la visita pels túnels del Mur, Susanna, ens va contar que l’Esplanada de les
Mesquites es troba a la muntanya on fa quatre mil anys Abraham havia d’haver
sacrificat el seu fill Isaac. Ja sabeu que Yahveh s’ho va pensar millor i va
decidir que allò de matar el fill era massa exigent. En aquest lloc el rei
Salomó va construir el Primer Temple a l’any 960 a.C. Al seu interior es
trobava el Sancta Sanctorum que desava l’arca de l’aliança amb les taules de la
llei, aquelles que Yahveh va lliurar a Moisés, que tan guapot estava amb la
cara de Charlon Heston. El rei Nabucodonosor II (sempre m’ha agradat aquest
nom) va destruir el temple al 586 a.C. i una part de la població va ser
condemnada a l’exili a Babilonia. Quan van tornar van construir el Segon Temple
a l’any 516 a.C. Herodes el Gran, conegut per les gran obres que va dur a terme
i per la matança dels innocents, va ampliar l’explanada i va millorar el
temple; però els mateixos romans, sota les ordres de Tito, el van destruir a
l’any 70 d.C. És molt humà això de fer i desfer. El propi Jesucrist va predir
la seua destrucció als seus deixebles (Mateu 24: 1-2) anunciant que no quedaria
pedra sobre pedra. I així va ser, que per això era el Fill de Déu i el Segon
Temple no era més que l’expressió preparatòria per al nou temple que seria
Crist, segons la tradició cristiana.
La Cúpula de la Roca que hem admirat va ser
aixecada pel califa Abd Al-Malik al 691, quan Mahoma ja havia passat a millor
vida. Entre el 1099 i el 1187, en l’època de les Creuades la Cúpula va
esdevenir església cristiana. Els creuats van transformar la Mesquita d’Al-Aqsa
en el Temple de Salomó i la van emprar com palau reial i estables fins l’any
1187. Saladino va prendre la Cúpula de la Roca i va fer que tornés a ser
musulmana fins al dia d’avui, com Alà mana. I ara alguns jueus esperen poder
construir algun dia el Tercer Temple. Déu n’hi dó!
Després de regatejar un taxi amb un musulmà
secular simpàtic, ens ha conduit al mirador del Mont de les Oliveres. Finalment
ens ha abaixat el preu perquè li hem caigut bé. Abans havíem preguntat a dos
taxistes israelians que pretenien que els pagarem cinquanta xéquels per un
trajecte que no hauria de costar més de vint-i-cinc o trenta. No han volgut pactar
el preu. El taxista àrab ha petat la xerrada en els escassos minuts que li ha
costat pujar-nos allà dalt. Amb la calor que feia i costera amunt haguérem
trigat prop de dues hores anant a peu. Ens ha dit que la seua dona també era
europea, romanesa per a més senyes i que el dissabte seria a Tel Aviv si
necessitàvem un taxi. Ens ha regalat una targeta de visita amb el seu telèfon i
s’ha acomiadat. M’ha ensenyat també que hi ha monedes que són de deu cèntims de
xéquel, semblants a les nostres monedes de coure. En portava una al moneder des
de feia dies i no sabia què era allò.
Des d'allà dalt les vistes són
espectaculars. S'hi veu el gran cementiri jueu que hi ha i el musulmà, a més de
l'Esplanada de les Mesquites. Ens hem pres uns minuts per contemplar aquesta
estampa de la ciutat més disputada del món. Després hem anat baixant a poc a
poc fent parades. La primera ha estat a la Tomba del Profetes. És un conjunt
d’antigues tombes excavades en la pedra. S’ha de baixar una escala que et situa
per sota del mirador. La tradició jueva afirma que s’hi troben les tombes dels
profetes Ageu, Zacaries i Malaquies, que van viure als segles V i VI a. C.
Tanmateix, els arqueòlegs ho dubten perquè les tombes són de segles posteriors.
A l’entrada hi havia un ancià assegut vigilant que sí semblava ser de l’època
dels profetes. Els túnels estaven molt foscos i feia una mica de respecte
endinsar-se en l’obscuritat. Hi he tingut una visió fantasmagòrica que m’ha
deixat el cor en un puny i m’ha fet pegar un bon crit: una dona totalment
vestida de negre que romania al costat de l’entrada d’un dels túnels. Semblava
eixida d’un llibre de l’Antic Testament.
Hem continuat baixant i hem deixat a mà
esquerra el cementeri jueu. Feia un sol que atalbava i, enmig de la solana, hem
vist homes jueus vestits de negre rigorós visitant la tomba de familiars. Feien
pregàries inclinant el cos cap avant una i altra vegada. La segona aturada ha
estat a l’Església de l’Ascensió de Crist. L’església va ser construïda pels
alemanys al 1910 i està decorada amb mosaics i pintures al fresc. Hi ha un
jardí tranquil on es pot seguir contemplant Jerusalem. Passa desapercebuda la
capella de l’Ascensió que assenyala el punt exacte on Jesucrist va pujar cap al
cel. Molt xicoteta i deteriorada, és d’època bizantina i s’hi pot contemplar
una empremta de Jesucrist. Tan inadvertida passa que no l’hem vista i no hem
pogut seguir les petjades de Jesús.
Hem continuat el nostre camí i hem vist
l’Església de Maria Magdalena per fora. Anàvem baixant per un camí estret per a
vianants només. Aquesta església ortodoxa recorda les que s’hi podem veure a
San Petersburg. L’horari és restringit i quan hem arribat, ja havien tancat.
Només obrin dues hores. La següent aturada ha estat al Jardí de Getsemaní i
l’Església de Totes les Nacions o Basílica de Getsemaní. Les oliveres semblaven
jovenetes per tenir dos mil anys. Es creu que aquesta església franciscana va
estar construïda sobre el lloc on Jesús va pregar abans de ser traït i detingut
(Mateu 26: 36-46). L’ambient i la llum del temple volen evocar l’oració
nocturna de Jesús i la seua angúnia en el Jardí de Getsemaní. La darrera
església que hem visitat al Mont de les Oliveres ha estat la Tomba de la Verge
Maria. És un lloc bonic i pintoresc. Quan descendíem per l’escala exterior, ens
hem creuat amb una dona endolada, amb el cap cobert, que caminava amb moltes
dificultats. Semblava treta d’algun dels quatre evangelis. Es tracta d’un
santuari subterrani, on s’arriba abaixant unes escales que són plenes de ciris
encesos. A més hi ha innumerables làmpades penjades i valuoses icones en un
espai amb una il·luminació tènue. Les parets d’accés estan ennegrides pel fum
dels ciris que fa segles que es consumeixen. Segons la tradició, és un dels
llocs més sagrats del cristianisme. Per visitar la tomba has d’ajupir el cos i
entrar en una mena de gruta on dorm el son etern la Mare de Déu. Un detall
curiós d’aquesta gruta bizantina és que hi ha ous damunt de les làmpades. No
són decoració de Pasqua, sinó que compleixen la funció de ser un obstacle
perquè les rates no baixen per les cadenes.
Un cop en la part baixa, ens hem assegut a
un banc a l’ombra per descansar una mica. Quan hem reparat les forces, hem anat
seguint la muralla de la Ciutat Vella per fora i hem passat per les runes de la
Ciutat de David. Aquestes excavacions arqueològiques són molt polèmiques. Diuen
que David va conquerir la ciutat i va portar-hi l’Arca de l’Aliança fa tres mil
anys. La tasca de recuperació va començar per l’any 1850 i encara continuen
ampliant el jaciment cap a Jerusalem oriental. Si hi ha controvèrsia al voltant
de moltes excavacions jerosomilitanes, la Ciutat de David s’emporta la palma.
És gestionada per Elad, una organització que incentiva els assentaments
israelians a Jerusalem oriental, fomenta el turisme a la ciutat i finança
estudis arqueològics. Alguns historiadors també han posat en dubte algunes de
les conclusions a les quals han arribat després dels descobriments que han fet
i amb què han volgut confirmar històries bíbliques. És també insòlita
l’existència d’una excavació jueva com una illa, envoltada de barris palestins.
Hem deixat a la dreta la Porta del Fem o
dels Marroquins, molt prop de la plaça del Mur i hem continuat bordejant la
muralla de la Ciutat Vella. Hem errat un parell de vegades en el carrer que
havíem de prendre, però finalment hem aconseguit trobar l’església de Sant Pere
de Gallicantu, on es diu que Pere va negar Jesucrist. Estàvem a punt de
deixar-ho estar. Hem sabut que havien trobat el camí quan hem ensopegat amb un
senyal pintat amb la icona d’un gall i una fletxa. Jesús li ho va dir mentre
sopaven i no va errar: abans que va cantar el gall, Pere havia negat el seu
mestre tres vegades i va plorar amargament. Quan la cosa es posa lletja, hi ha
pocs que romanen i fan costat. Es tracta d’un edifici modern amb una cripta que
preserva el lloc on suposadament es va produir la negació. La vista de
Jerusalem i la Ciutat Vella és també molt bonica, des d’una banda inèdita per
nosaltres. En aquest temple ens hem trobat una colla nombrosa de cristians
africans vestits amb robes de colors vius. Algunes dones portaven uns pantalons
amb unes teles ben alegres, com els cants que feien cada cop que s’aturaven en
la seua visita. Feia molt de sol i hem hagut de veure molta aigua.
Després de fer una parada per menjar un
poc, hem encaminat les nostres passes cap al Mont Sió on es troba la Tomba del
Rei David. Es tracta d’un sinagoga senzilla. A l’entrada ja t’indiquen que els
homes han d’anar per una banda i les dones, per una altra. L’estança on es
troba la tomba està separada per una mena de paravent de fusta fràgil i
ridícul. S’escolten els precs que venen de més enllà com gemecs musicats. A la
nostra banda, les dones feien el mateix. La majoria mantenien l’esguard baix,
poruc. La tomba, a ras de terra i coberta per un vellut, va ser construïda dos
mil anys després de la mort del Rei pels creuats. Encara que és un lloc sagrat
per a jueus i cristians, la seua autenticitat és molt dubtosa. La Bíblia (I
Reyes 2, 10) diu que el rei David va ser soterrat al Mont Sió però els
arqueòlegs pensen que probablement va ser inhumat sota el monticle del Mont Sió
original.
Molt a prop es troba la Cambra del Darrer
Sopar. Es tracta d’un complex d’edificis curiós on es una mica fàcil perdre’s.
La tomba es fora del jardí enfront del monestir franciscà, al qual s’hi entra
per una porta a un pati central. Si travesses un arc i puges una escala,
arribes al Cenacle. Quan hi vam ser hi havia molta més gent que els tretze que
van sopar aquell malaurat Dijous Sant. La Pasqua jueva va ser massa dura per
Jesucrist. Potser el lloc hauria de transmetre la història que hi ha impregnada
a les parets, el dolor per la traïció que era imminent, però l’aglomeració de
gent fent fotografies i de peregrins no m’ho han permès. Potser també ha estat
el fet que la cambra amb voltes de creueria és del segle IV i, un altre cop,
els historiadors pensen que probablement allà no va estar la sala on Jesús va
celebrar el Darrer Sopar. Potser ja soc massa incrèdula, només potser. Per
últim, ens hem assegut a un banc de l’Església de la Dormició de la Verge.
L’església d’estil romànic amb una torre rodona ocupa el lloc on la Verge Maria
va morir. Li diuen la dormició perquè va ser un son tranquil, una mort
indolora. Nosaltres no ens hem pogut adormir perquè pujaven els càntics d’un
grup de peregrins que pregaven a la cripta i els peus i els ronyons començaven
a fer-nos mal ja també. Queda clar que encara som molt lluny de res que vulga
dir santedat. A l’àbsida hi ha un mosaic de Maria i el Nen Jesús, sobre els
profetes d’Israel. Aquesta església va resultar danyada durant les lluites pel
domini de la ciutat amb els jordans als anys 1948 i 1967. Els soldats
israelians van ocupar la torre.
M’hagués vingut de gust visitar la tomba
d’Oskar Schindler que es troba al cementeri cristià que hi ha al Mont Sió, però
hem fet tard i ja era tancat. Un cop s’ha travessat la Porta de Sió, s’ha de
seguir recte, turó avall. Sembla que la tomba és fàcil de reconèixer perquè
està coberta de pedres xicotetes, en senyal de respecte per als jueus. Oskar
Schindler va ser un industrial austríac que va arriscar la seua vida per salvar
més de mil dos-cents jueus de la càmera de gas donant-los feina a la seua
fàbrica. Steven Spielberg va contar la seua història en una esplèndida pel·lícula
als anys noranta, tan recomanable com dura. La llista contenia els noms dels
jueus que va aconseguir transportar a Brünnlitz, lluny de l’horror i la
mort.
Després de tant de paratge cristià hem
passejat una poc per barri jueu de la Ciutat Vella, on hem ensopegat amb el
Cardo Maximus romà. La via principal de la Jerusalem romana i bizantina era una
avinguda de vint-i-dos metres d’ample amb porxos als laterals. Hi ha una part
reconstruïda sota el nivell actual del carrer, feta després de les excavacions
de l’any 1975. En l’època travessava la ciutat fins arribar a la Porta de
Damasc. Actualment serveix com a entrada principal al barri jueu des dels
barris musulmà i cristià. Hem aprofitat i hem visitat la Sinagoga de Hurva. Per
als jueus de Jerusalem és símbol de resistència ja que ha estat destruïda en
dues ocasions: la primera al segle XVIII i la segona en la Guerra
Àrab-Israeliana de 1948. L’edifici actual és completament nou i molt modern. Va
ser inaugurat al 2010 i es pot pujar a la torre des d’on es pot veure
l’interior des de dalt i també és possible gaudir d’unes bones vistes dels
terrats del barri jueu. És una vista més propera i casolana que les que ens ha
regalat la ciutat. Tocant la sinagoga hi ha una cambra on es pot seure i veure
un audiovisual on expliquen la Guerra de 1948 des del seu punt de vista. Hem
declinat la invitació a la classe d’història i ens hem assegut a la plaça
Hurva, que estava molt animada i plena de gent. Hem aprofitat per observar els
locals i escriure unes postals. Ells també ens miraven amb curiositat. Hi havia
molts nens jugant.
El pacient lector ha llegit sobre els barris
jueu, musulmà i cristià de la Ciutat Vella de Jerusalem, però no ha observat
cap referència al barri armeni. Aquest últim és el menys extens dels quatre. L’accés
al barri armeni és molt restringit, ja que es troba confinat per uns alts murs i unes grans portes de
fusta. Armènia va ser la primera nació a declarar el cristianisme religió
oficial. Fou al voltant de l’any 300. Al segle següent els armenis es van
establir a Jerusalem i hi han romàs de manera ininterrompuda i discreta. La Catedral
de Santiago, construïda al segle XII, sols es pot visitar en horari de missa i
d’oficis religiosos. S’ha de vestir amb decòrum per assistir als serveis i les
dones han de cobrir-se el cap.
Ens hem anat acomiadant de la Ciutat Vella
i l’hem deixada enrere per la Porta de Sió. Sembla mentida que un fet quotidià
i senzill com travessar una erosionada porta en la muralla sud de Jerusalem fos
un escenari important durant la Guerra
de 1948. A la seua façana s’hi pot veure encara la petjada dels trets que en
són molts i fan una idea de la violència del combat. Per als àrabs aquesta
porta és la Bab Haret Al Yahud, porta del Barri Jueu.
Hem caminat pels moderns carrers de
Jerusalem fins al carrer Azza un altre cop. Pel camí ens hem trobat amb l'ambaixada
de EEUU que el senyor Trump va decidir traslladar aquí des de Tel Aviv. Àrabs i
israelians consideren Jerusalem la seua capital però Ramala i Tel Aviv actuen
com a capitals administratives dels dos països, mentre es resol l’estatus de
Jerusalem, la ciutat en disputa. Cap altre país occidental ha pres l’exemple
dels Estats Units, ja que no volen que la tensió en la zona cresca. Al món hi
ha unes tretze milions de jueus: sis milions i mig viuen a Israel, cinc milions
als Estats Units i la resta a Europa, principalment. La comunitat jueva més nombrosa
a Europa es troba a França i supera el mig milió de membres. A Espanya hi viuen
unes quaranta mil persones jueves.
Al començament del carrer Azza, es trobava
el Restobar, un cafè que obria en sabbath i un dels pocs restaurants no kosher de Jerusalem. El propietari del
local va imposar que el restaurant respectés els preceptes jueus. Va tancar al
2013 i va suposar un colp per a la població no religiosa de Jerusalem. El
Restobar era, a més, el lloc on els corresponsals de la premsa espanyola es reunien
per dinar cada setmana. Al Cafè Jeshuà ens esperaven el nostre amic, el
periodista Eugenio García i Nano, el seu gos israelià que entén castellà i no
hebreu. Però no hi ha cap dubte que és un gos israelià perquè és permanentment
alerta mirant al seu voltant. També ens esperava un pastís de carabassa amb
salsa tahini molt bo que ens ha sabut a glòria. No sé si musulmana, cristiana o
jueva però tant s’hi val. Algú ha provat la cervesa israeliana i no he sigut
jo. Hem petat la xerrada sobre la visita a Hebron d'ahir que ens va recomanar i
de les nostres visites i impressions. També hem parlat de les pluges
torrencials que ha caigut a Madrid i València aquests dies.
Eugenio ha parlat més
avui i ens ha contat quines van ser les seues primeres impressions quan va
començar a viure-hi als anys noranta. Li hem contat que de camí cap allà ens
hem creuat amb una parella molt jove; els dos tocaven els vint anys. No deixen
de cridar-nos l’atenció les perruques que porten les dones. Li hem preguntat per
la duresa que ha de suposar per a una dona tan jove haver de rapar-se els
cabells sense voler. Ell ens ha dit que ho fan perquè ho han de fer. La mateixa
resposta hem obtingut quan li hem preguntat pel dia a dia de les dones jueves
carregades amb una canalla tan nombrosa. És la seua vida; no coneixen altra
cosa i ho tenen assumit. Malgrat tot, em costa creure que no acaben el dia
mortes de cansament preguntant-se el sentit de les seues vides. Em sembla una
llàstima. Eugenio ens ha recordat que elles tampoc entenen la nostra vida. Senten
pena d’una dona que no té fills; pensen que la nostra vida està buida i no té
sentit. També ens ha dit que la guerra demogràfica entre palestins i israelians
va, de moment, empatada.
Ens hem tornat a acomiadar del nostre amic
després d’haver gaudit d’un bon sopar en la terrassa del Cafè Jeshuà. Hem
tornat passejant a poc a poc contemplant els edificis i els carrers. La
sensació de normalitat torna però és difícil mantenir-la en una ciutat com
Jerusalem –massa interessant, com diu Eugenio– i en un país com aquest. Aquella
va ser la nostra darrera nit a Jerusalem.
Dimarts,
27 d’agost de 2019
Begoña
Chorques Fuster
Professora
que escriu
Foto: María José Mier Caminero
No hay comentarios:
Publicar un comentario