Hem estat afortunats qui
hem pogut contemplar El sueño de la vida,
la continuació que el dramaturg Alberto Conejero ha fet de La comedia sin título, obra que Federico García Lorca va deixar
inacabada al final del primer acte. L’assassinat cruel, irracional i execrable
del poeta ens va deixar sense una de les veus literàries més brillants del
segle XX, tot just quan havia assolit la seua maduresa. On ens hauria pogut
transportar el llenguatge lorquià de no haver esdevingut aquesta desraó?
El muntatge que ha ofert
el Teatro Español de Madrid ha estat dirigit per Lluís Pasqual. Nacho López i
Emma Villarasau han encapçalat el to de veu just i el gest brillant d’un
repartiment d’actors que han reivindicat amb la seua feina el del poeta
silenciat pel feixisme. Conejero i Pasqual són dos grans coneixedors del món
teatral i de l’obra de García Lorca, i ho han demostrat. Ens adverteix Conejero
que la Comedia sin título sempre restarà
inacabada. Pertany a la trilogia, tristament incompleta del teatre
avantguardista lorquià, amb El público
i Así que pasen cinco años. I és que
Lorca es trobava indagant i cercant noves fórmules teatrals, nous llenguatges i
propostes que enriquiren el panorama teatral durant el període de la Segona
República Espanyola. No el van deixar fer-ho.
Comença la representació
trencant el mur entre l’escenari i el públic, fent ostentació de la riquesa del
llenguatge que sols Lorca sap explotar. L’Autor ens sermoneja, també ens ho
adverteix, i les paraules van caient als nostres conscients, potser també
subconscients, com una cascada de poesia que amara la nostra pell: “Solamente
por la piel puede entrarnos otra vez la metafísica del espíritu”. D’aquesta
manera pretén “enseñarnos un pequeño rincón de realidad”. És la Comedia sin título el manifest de
l’apertura del teatre de bat a bat: perquè no ens sentim “en mitad de la
calle”, perquè penetre la vida. Per a Lorca, el teatre “es la escuela del
pueblo”, així ho va demostrar amb el seu treball militant a la companyia
teatral universitària La Barraca. Quan el primer acte es tanca, el teatre ja
està encès en flames. ¡El pueblo ha roto las puertas!”
Comença aleshores el
segon acte i El sueño de la vida també.
Què hi passarà? Es pregunta poruc l’espectador del segle XXI. Serà una
continuació fidel al seu original? O el segell del seu nou autor deixarà una
empremta massa marcada? El mateix Conejero ens ha fet saber abans de començar
que traspassa “sonámbulo una habitación en llamas”. Ens trobem aleshores amb
una “al·lucinació” que transforma la por en sorpresa. Per què? Perquè és Lorca
qui ens continua parlant mitjançant els personatges en escena. És la melodia de
la metàfora lorquiana la que sona en les orelles de l’espectador que assisteix,
“al·lucinat” també, al joc –cal reivindicar-lo davant l´útil– que s’estableix
entre els dos textos que dialoguen. Sona a Lorca perquè és Lorca el que ens torna
a parlar vuitanta anys després. Conejero tan sols trasplanta “la vida como es”,
com va mirar de fer el poeta granadí, perquè no es poden tancar els ulls “ante
la tragedia espantosa del hombre oprimido”. Per això, Lorca va obrir les portes
del teatre al poble i Conejero ens hi manté, expectants, tornant a dir les
paraules “como si fuera la primera vez”, perquè el teatre és veritat, sols si
és ple de vida. I jo m’ho crec.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Imatge extreta de la xarxa
No hay comentarios:
Publicar un comentario