M’agrada contemplar el
seu món des d’aquesta cantonada. De tant en tant els mire de reüll, alguns
gesticulen amb les mans, d’altres les deixen tranquil·lament damunt del ventre,
alguns les col·loquen al clatell. Són els que encara estan segurs del seu
univers. Quan comença a esquerdar-se, aguaita la por entre les escletxes. És un
procés més o menys lent, depèn de la persona i de les seues resistències i
mecanismes de defensa. Encara recorde quan em va succeir a mi mateixa. Totes
les teues seguretats s’esgolen pel clavegueram i t’hi veus feble, com un
ocellet que cau del niu. És per això que a tanta gent li fa feredat jeure al
divan. No ho saben però volen seguir amb les seues misèries, aquelles que els
fan sentir tan malament però a les quals s’hi troben apegats perquè són la seua
referència.
És una caiguda
dolorosa, que et deixa amb tots els armaris interiors buits, descol·locats,
oberts de bat a bat. Com no s’hi pot sentir paüra? En una ocasió, Laia (és un
nom fictici, ja que he de respectar el secret professional) em va confessar que
era com si tingués el ventre obert en canal i els seus budells estigueren a les
meues mans. És una matèria tan sensible que només pots sentir una mica
d’estupor i un gran respecte. Tots som nens una mica esmaperduts que anem
cercant estima i la nostra pròpia orientació a la vida. La renaixença és lenta,
amb anades i tornades, però és un procés inexorable. M’omple d’orgull i joia
quan tiren endavant, segurs, amb noves estructures.
També hi ha dies que
els enviaria a passeig, sobretot, quan em vénen amb ximpleries per les quals
creuen que es moriran. Supose que a tots ens passa, però m’he de contenir per
no aixecar-me i pegar-los una clatellada perquè s’espavilen. Que tossut és
l’ésser humà massa sovint! Depèn de com em trobe aquell dia m’és més fàcil
lidiar amb aquestes bajanades. No sóc una màquina i també tinc jornades millors
i d’altres en què ho enviaria tot a rodar i me’n aniria a fer un volt per la
muntanya. No sé què hi faria sense la natura! Un dels millors moments és quan
m’aixeque de matí i esguarde el meu cim des de la finestra: el pic de la Mel!
És clar que no
t’estimes tots els pacients igual. Podria dir que és més fàcil estimar aquells
amb els quals tens més afinitats ideològiques, vitals o amb aquells amb qui comparteixes
afeccions, però tampoc és veritat del tot. Un cop Laia, la pacient de qui he
parlat abans, va saber que m’agradava la fotografia. Em fa molta gràcia quan
senten curiositat per mi. Ells no saben res de mi i jo, de mica en mica, vaig
sabent-ho tot d’ells. És una relació totalment asimètrica. Hi ha algun més
intuïtiu que sap fer diana amb el dard. En aquell moment he de posar cara de
pòquer i fer com que la cosa no va amb mi. De vegades em faig un tip de riure
amb aquestes situacions. A mi em toca treballar amb la contratransferència.
Aqueixa feina és meua, no seua.
Els qui més m’estime
són aquells amb qui més he patit, amb aquells amb qui he viscut més
profundament les seues contradiccions i també les meues. Aquells amb qui he
ficat la pota en alguna situació, que no he sabut interpretar i, malgrat tot,
han decidit seguir endavant són de qui més a prop em sent. Recorde una tarda
que no vaig ser capaç de veure una situació d’emergència on hi va haver un risc
vital real. Afortunadament ens en vam sortir. El vincle que hi va restar
després d’aquest procés tan luctuós va esdevenir inesquinçable.
No n’és cap ciència
exacta i cada persona és diferent. Em sap greu quan no encerte la paraula però
he de ser conscient de les meues limitacions i acceptar-les. Som com artesans
de les emocions que anem pegant petit colps amb els nusos, fent toc-toc, per
comprovar on és balmat. On hi sona és on s’ha de treballar. També he de prendre
en consideració la seua reacció quan palpem la qüestió per veure la profunditat
de la nafra. De vegades només amb un frec, el seu món intern es batzega i hem d’analitzar
el perquè.
Tots s’emprenyen amb
mi. És una reacció que ocorre tard o d’hora. A més, és quelcom que ha de
passar. En algunes situacions és la millor manifestació que poden tenir davant
els sentiments que experimenten recordant el que han hagut de viure a la seua
infantesa o adolescència. La violència es l’única resposta que poden donar a la
sensació d’estafa i pèrdua que hi viuen. Gairebé sempre és verbal. Ho entenc
perfectament quan algú m’insulta, conseqüència de la transferència. És molt dur
per alguns quan aconsegueixen anomenar allò que els van fer. Quan sostens al
braç un nen que ha perdut els seus pares en un accident de trànsit mentre
t’enganxa puntades per expressar la seua ira, el que menys mal et fa són les
blaüres que et deixa a les cames.
És obvi que el temps
que romanen a teràpia condiciona la relació que tenim i la manera de treballar,
però els recorde a tots. Transcorren els anys i van transitant per la butaca i
el divan, però tinc tots els seus noms desats a la memòria. I mira que he
d’escriure tot el que em diuen perquè si no, se me’n va del cap. Per què
m’agrada tant la fotografia? Perquè l’única manera de canviar les coses és
tornant a mirar-les amb compte.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Publicat al setmanari El Mundo Arts el 25 d'octubre de 2018
Imatge extreta de la xarxa
No hay comentarios:
Publicar un comentario