No sóc lectora de novel.la negra (no sé si n'és cap categoria de lector), però puc dir-vos que El somriure de Darwin m'ha enganxat. Tampoc no sóc crítica literària, només una professora de Literatura de Batxillerat que escriu. Aquest és un dels llibres que llegeixes amb ganes de continuar per saber el que ocorrerà, però amb pena perquè no vols acabar-lo. Pura contradicció. Tenia ganes de llegir una de les novel.les d'Anna Maria Villalonga, després d'haver escoltat alguns dels seus relats a 'En veu alta'.
Què puc dir de El somriure de Darwin? Quin regal de llibre! M'agrada la prosa; pense que està ben escrita. Per mi, rodorediana en el sentit que diu "amb la màxima simplicitat les coses essencials". I això costa, i molt. Ja ho sap l'autora millor que no jo. És veritat que es tracta d'una novel.la de personatges: els fragments de monòleg interior són una delícia, inclosos els del pobre Ivan. I és que Ivan probablement és el millor caracteritzat de tots. Vull explicar-me bé: Max i Noemí són dos personatges que t'estimes des de ben aviat. Són personatges amb una humanitat i una generositat que commou, però arribar a entendre el que porta Ivan al seu interior em sembla el desafiament més gran com a escriptora. Fer explícits els motius pels quals es comporta com ho fa, arribar a entendre les raons que l'han portat a tenir el món emocional que té. A la fi, te n'adones que ell és una altra víctima d'aquesta societat i d'un pare que li ha fotut la vida. Del Darwin no cal que et diga res. Tots ens l'en portaríem a casa. S'hi palpa l'estima de l'Anna Maria pels animals.
L'estructura de la novel.la, juntament amb la caracterització dels personatges, em sembla un encert. La divisió em resulta interessant: personatges, fets, desenllaç... La narració dels fets, a seqüències curtes, se'm va fer molt cinematogràfica i, per això, engrescadora per al lector que va llegint preguntant-se què passarà... A mesura que avançava en la lectura, em semblava que el final era molt difícil. Un final feliç hagués espatllat la novel.la (és la meua opinió); una desfeta nihilista hagués deixat un gust massa amarg al paladar; un desenllaç trepidant d'acció hagués resultat inversemblant. Em sembla que Anna Maria Villalonga ha sabut trobat l'equilibri. Sabeu per què? Per la mateix raó per la qual m'ha agradat la novel.la: perquè hi ha vida darrera d'aquesta ficció. I el final respon a la vida mateixa. Ningú no en surt indemne: ni personatges de ficció, ni nosaltres mateixos. Gràcies, Anna Maria Villalonga, per haver escrit El somriure de Darwin. Següent estació: La dona de gris.
Què puc dir de El somriure de Darwin? Quin regal de llibre! M'agrada la prosa; pense que està ben escrita. Per mi, rodorediana en el sentit que diu "amb la màxima simplicitat les coses essencials". I això costa, i molt. Ja ho sap l'autora millor que no jo. És veritat que es tracta d'una novel.la de personatges: els fragments de monòleg interior són una delícia, inclosos els del pobre Ivan. I és que Ivan probablement és el millor caracteritzat de tots. Vull explicar-me bé: Max i Noemí són dos personatges que t'estimes des de ben aviat. Són personatges amb una humanitat i una generositat que commou, però arribar a entendre el que porta Ivan al seu interior em sembla el desafiament més gran com a escriptora. Fer explícits els motius pels quals es comporta com ho fa, arribar a entendre les raons que l'han portat a tenir el món emocional que té. A la fi, te n'adones que ell és una altra víctima d'aquesta societat i d'un pare que li ha fotut la vida. Del Darwin no cal que et diga res. Tots ens l'en portaríem a casa. S'hi palpa l'estima de l'Anna Maria pels animals.
L'estructura de la novel.la, juntament amb la caracterització dels personatges, em sembla un encert. La divisió em resulta interessant: personatges, fets, desenllaç... La narració dels fets, a seqüències curtes, se'm va fer molt cinematogràfica i, per això, engrescadora per al lector que va llegint preguntant-se què passarà... A mesura que avançava en la lectura, em semblava que el final era molt difícil. Un final feliç hagués espatllat la novel.la (és la meua opinió); una desfeta nihilista hagués deixat un gust massa amarg al paladar; un desenllaç trepidant d'acció hagués resultat inversemblant. Em sembla que Anna Maria Villalonga ha sabut trobat l'equilibri. Sabeu per què? Per la mateix raó per la qual m'ha agradat la novel.la: perquè hi ha vida darrera d'aquesta ficció. I el final respon a la vida mateixa. Ningú no en surt indemne: ni personatges de ficció, ni nosaltres mateixos. Gràcies, Anna Maria Villalonga, per haver escrit El somriure de Darwin. Següent estació: La dona de gris.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario