LLAÇOS GROCS

Les sales de professors són llocs on, sobretot, es parla de classes i alumnes. De vegades, també es comenta la realitat social i política. El curs passat, a una hora de guàrdia, repassàvem el guirigall governatiu. Una companya de feina, madrilenya, res sospitosa de patir la malaltia independentista, afirmava que portar un llaç groc no significa ser-ho. Segons ella, el llaç groc expressa el desacord pel fet que activistes i polítics catalans es troben en presó preventiva. Mentre l’escoltava, em preguntava com és possible que hi haja polítics catalans als quals els costa tant entendre-ho. Judicialitzar un problema polític sols provoca més embolic i la impossibilitat d’eixir de l’encallament. Mesos després, així seguim.

A tot això s’ha d’afegir una qüestió fonamental que no sé si es té en compte suficientment: hi ha persones privades de llibertat, amb tot el que això suposa des d’un punt de vista humà. Tinguem present que aviat es complirà un any de presó incondicional decretada per Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. La resta de polítics porten ja uns quants mesos en la garjola també. I el temps passa i aquesta gent continua privada de la seua vida i de l’escalfor quotidià dels seus. A mi em sembla dramàtic, especialment cada vegada que un jutjat europeu pren posició sobre l’actuació de la justícia espanyola.

Però va arribar l’estiu i amb ell les vacances i la guerra dels llaços grocs que apareixia a diari en alguns mitjans de comunicació estatals. La líder de l’oposició, Inés Arrimadas, insisteix a dir que no es tracta d’un problema entre Espanya i Catalunya, sinó d’un problema entre catalans. Realment és així? O pretén que ho siga a força de repetir-ho? L’estratègia del seu partit, Ciutadans, ha estat francament perversa cercant l’enfrontament social en organitzar retirades de llaços grocs d’espais públics. Àdhuc el propi PP es va desmarcar d’aquesta manera d’actuar.

Cs i PP afirmen que s’ocupen espais públic que són de tots. És veritat; ocorre el mateix quan hi ha una manifestació de qualsevol signe o reivindicació. La ciutadania té el dret de reclamar al carrer les causes que considere justes. També es queixen que aquests símbols pengen d’edificis públics que haurien de mantenir la neutralitat. ¿És neutral penjar el retrat del cap de l’estat al despatx del director d’un col·legi? Respon a la legalitat vigent, però de neutral no en té res. Una cosa pareguda ocorre amb els llaços grocs als edificis públics. Amb els llaços grocs, amb les banderes amb l’arc de Sant Martí, amb els missatges de benvinguda per als refugiats, amb les banderes espanyoles, amb els llaços negres o amb els llaços violetes... Tots expressen l’adhesió a una causa que recolza una part o la majoria de la societat i pengen d’immobles oficials.

Torna setembre i la promesa d’una tardor calenta. Els ciutadans voldríem veure polítics dialogant, arribant als fons del problema polític que hi ha entre Catalunya i Espanya; polítics que deixaren d’hiperactuar i escenificar postures amb fins electoralistes; polítics que foren capaços de fer propostes i aportar solucions. No obstant això, les posicions s’enconen i l’enfrontament verbal als mitjans de comunicació es manté amb una cruïlla de declaracions dures en un i l’altre sentit.

S’afirma que l’independentisme no és monolític, que hi ha divisions internes. És veritat però, ¿ho és el constitucionalisme? Ja coneixem el refrany tants caps, tants barrets. Tots creuen saber quina és la voluntat de la ciutadania catalana i ho afirmen. En realitat, em sembla que ningú no ho sap. Sols tenim una visió parcial del que ocorre, minada amb les nostres idees i prejudicis. Aleshores, ¿quina seria la manera de saber què és el que vol realment la majoria de les persones que viuen a Catalunya? És senzill: deixant-los votar.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Imatge extreta de la xarca