ORLANDO

M’assec a la butaca assignada del Teatre María Guerrero amb totes les expectatives obertes. Adaptar una novel·la al gènere teatral sempre és problemàtic, assistir a una matinal pot semblar estrany i que la novel·la siga Orlando de Virginia Woolf resulta impredictible. Por això, mantinc el meu horitzó clar al que arribe. Els prejudicis, en tots els sentits, arruïnen el gaudi estètic amb la Woolf i serveixen de poc. Els llums del teatre s’apaguen; s’encenen els sentits.

 

“El verde en la naturaleza es una cosa, el verde en la literatura es otra”, diu una veu en off. L’escenari apareix completament verd: una cambra palatina que s’anirà transformant successivament, com el cos del nostre protagonista. Veiem, escoltem, toquem, en les dues hores següents, un espectacle visual i sensorial proper a l’operístic d’una potent força estètica que enalteix els sentits i atia l’experimentació. Coreografia, vestuari, música, escenografia, il·luminació es sincronitzen per fer-nos captius de la bellesa i rendir-nos al plaer estètic. No obstant això, és possible entendre Orlando, icona queer i trans en la postmodernitat, sense sotmetre’l a les nostres idees preconcebudes?

 

Durant un ball en la cort, Orlando (Laia Manzanares) sedueix la Reina Isabel I (Alberto Velasco). Al segle XVI, ell és un jove aristòcrata anglès de setze anys que captiva la monarca amb la seua bellesa. Ella, emblema de la decrepitud de la vellesa, s’apassiona amb un jove que esdevé el seu protegit. Després, a través dels segles, el jove, que envelleix fins l’edat de trenta-sis anys, viurà els canvis de cada època. Ell també experimentarà el desamor amb una princesa russa, serà ambaixador a Constantinoble, estimarà homes i dones, serà poeta a la Gran Bretanya victoriana fins arribar als feliços anys vint del segle passat, durant els quals es casarà amb Shermeldine (Nao Albert).

 

Woolf va escriure Orlando, publicada al 1928, per parodiar i “revolucionar” el subgènere narratiu de la biografia. En Memòries d’una novel·lista, Woolf es preguntava: “Què pot contar un biògraf?” El personatge d’Orlando està inspirat en la poeta Vita Sackville-West a qui està dedicada l’obra. Aquesta era l’esposa d’un aristòcrata i l’amant de Virginia. A més, fou una transgressora perquè va viure la seua homosexualitat amb naturalitat i perquè solia transvestir-se i fer-se cridar amb nom d’home, Julian.

 

Així, de manera natural i inesperada, Orlando es transformarà en dona després d’un profund i reparador son. Aleshores experimentarà el canvi en el tracte que li donaran els altres pel fet de pertànyer al gènere femení. La transgressió és la senya d’identitat d’Orlando: històrica, a través del temps; i sexual, mitjançant la bisexualitat i la transició. Marta Pazos, que firma probablement el seu millor artefacte artístic, no conclou, proposa; no teoritza, mostra. I ho fa amb un muntatge que ens apropa a la sublimitat i a la beutat.

 

Assistir a la representació de l’Orlando de Pazos és una experiència enlluernadora per al cos, com els que ens mostra a l’escenari, dansaires i nus, masculins i femenins, transformats com el d’una sublim Abril Zamora que pren la veu i la paraula de la Woolf, transvestida de llibre, per portar-nos-la, en un acte performatiu, als espectadors del segle XXI.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu