VULCÀ

Vulcano és l’última obra teatral de Victoria Szpunberg, autora catalano-argentina que ja va presentar al CDN El peso de un cuerpo al 2022. En aquella, hi indagava en la fi de la vida a través de la malaltia i com afecta a l’entorn familiar. En el mateix teatre –Valle-Inclán– i en la mateixa sala –Francisco Nieva, aquesta primavera ha estrenat aquest drama còmic, proper al true crime. El muntatge està dirigit per Andrea Jiménez, que ens va deixar perplexos amb el seu Casting Lear. Aquest prometedor tàndem ja havia treballat conjuntament a Mal de coraçon, estrenada al TNC al 2023.

 

Vulcano conta la història d’una família que intenta narrar un trauma que va patir un any abans. En l’edifici on viuen, es va declarar un incendi que va tenir tràgiques conseqüències. Per recollir el testimoni dels tres membres, una reportera i un càmera envaeixen l’espai privat de la casa cercant respostes i procurant reconstruir el que ha succeït. Però, com es narra un trauma?

 

Cada membre de la família va viure, va integrar i va superar, o no, el trauma d’una manera diferent. Fins el punt que cadascun té un relat distint d’un mateix fet tràgic que cobra dimensions inesperades. El pare, Manuel (Albert Ribalta), es sent oblidat i menyspreat i, per primera vegada, amb l’arribada dels periodistes, serà escoltat i experimenta que allò que ha de dir és tingut en compte. Inés (Maracena Sanz), la filla, que està preparant oposicions al Museo del Prado para sortir de la precarietat, està obsessionada a fer les coses bé i fer el bé, sobretot, amb l’ús del llenguatge que fem de forma quotidiana. Tanmateix, a poc a poc s’anirà desvelant que les relacions que mantenen a la família segueixen sent con sempre han sigut, basades en la desigualtat en detriment de les dones. Manu (Eneko Sagardoy), el bessó menor, que viu ficat en la seua cambra paralitzat pel trauma i presoner dels videojocs, mira d’eixir d’aquell lloc on ha estat tancat pels altres perquè, en nàixer, li van arravatar les paraules que es va quedar totes la seua germana Inés.

 

Vulcano explora la necessitat constant de contar-nos a nosaltres mateixos, cercant la visibilitat en els altres i oblidant l’experiència somàtica mateixa d’allò que ens ocorre. Perquè tot ens passa pel cos, el gran oblidat de la nostra societat. Ho comprovem inclús en la casa, espai únic de l’obra. Les cases són organismes que viuen i pateixen com nosaltres, amaguen objectes i encerclen realitats ocultes. Es posa així de relleu la importància de la corporeïtat. La casa de Vulcano està ferida i exposada, amb una posada en escena propera a Velázquez, basada en el quadre de La forja de Vulcà, on els clarobscurs van essent enllumenats, de forma successiva i parcial.

 

Els periodistes, Adriana (Pilar Bergés), una dona feta a si mateixa en el complex món de la professió del reporter i Eliseo (Iván López-Ortega), un jove becari que treballa com a càmera però que, en realitat, vol ser artista multidisciplinari, vacil·len en el difícil equilibri  entre un periodisme compromès i la morbositat sensacionalista. De nou, batega entre ells el conflicte intergeneracional, però també de classe: ella és una dona que ha progressat laboralment amb treball i esforç, i ell és un jove, el bressol del qual li ho ha fet tot molt més fàcil.

 

En la recta final de l’obra, ens brinden un diàleg delirant e hilarant on podem identificar la bogeria col·lectiva fake en què estem tots immersos. Aleshores, què tenen en comú tots aquests personatges i en què ens hi podem identificar? Tots ells comparteixen la seua necessitat de canviar. Cerquen, desitgen i volen canviar. I s’apunten diverses direccions cap on encaminar-se: l’art, si pot anar més enllà del seu marc i transcendir-lo, pot salvar-nos, a través de la bellesa, de tota la mediocritat que ens envolta; el llenguatge, amb els seus paranys i limitacions, pot ajudar-nos a rastrejar en el dany causat; i l’humor esdevé l’eina fonamental per sobreviure en el món actual i suportar les nostres ferides i traumes. Però, és possible canviar? Adriana ho té clar: “Siempre se puede cambiar. Que nadie te haga creer lo contrario. Nunca es tarde”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu