1936 d’Albert Boronat, Juan Cavestany, Andrés Lima i Juan Mayorga ha estat al cartell del Teatro Valle-Inclán de Madrid aquest hivern esgotant localitats. Tornarà a la tardor al Centro Dramático Nacional i augure un conat de guerra civil per aconseguir entrades perquè aquesta obra ja és un imprescindible de l’escena espanyola. Andrés Lima dirigeix, amb la sincronització d’un rellotge suís, un elenc d’actors excel·lents com Blanca Portillo, Antonio Durán “Morris”, Alba Flores, Guillermo Toledo, Natalia Hernández, Paco Ochoa, Natalia Hernández, María Morales i Juan Vinuesa, que mostren la seua versatilitat per canviar de personatge i de registre, acompanyats pel Cor de Joves de Madrid que posen les seues veus i simbolitzen sobre l’escenari a la generació que ve darrere.
Amb aquest ambiciós muntatge teatral, el mateix equip de les obres Shock 1 (El Cóndor y el Puma) i Shock 2 (La Tormenta y la Guerra) cerca oferir una mirada allunyada de qualsevol caràcter partidista o pamfletari de la Guerra Civil espanyola. Per això, du a terme un exhaustiu treball de documentació amb la ajuda d’historiadors i de testimonis reals. En aquesta ocasió, fan una volta de femella a la doctrina del shock de la periodista canadenca Naomi Klein per furgar en el que va suposar el “colp violent” de la guerra civil i la posterior dictadura franquista en la societat espanyola. D’aquesta manera, estomaquen els espectadors durant les quasi quatre hores i mitja de la representació.
1936 és la classe magistral ens donaria un vell professor d’Història, amb la sapiència dels docents d’illo tempore, amb el rigor que aporten les dades i la documentació, amb el sentit crític que tot ensenyant vol infondre en els seus pupils, però amb el dinamisme i l’amenitat que ofereixen els mètodes pedagògics innovadors, en aquesta ocasió, esdevinguts performance teatral. Però ens ensenya amb l’emoció de qui estima la seua disciplina d’estudi i magisteri.
1936 és, doncs, una classe d’Història de la nostra guerra civil representada que ens mostra, des d’una perspectiva polièdrica i coral, les diferents fases per les quals va passar el conflicte; com es va iniciar, que indaga en les causes i els esdeveniments que el van desencadenar; que exposa sense noses les batalles i les represàlies més sagnants com la Batalla de l’Ebre o el bombardeig de Gernika; que descriu el lamentable paper que va desenvolupar l’Església en aquesta croada i quants membres del clergat van morir assassinats; que presenta els protagonistes d’ambdós bàndols –Manuel Azaña, Francisco Franco, el general Yagüe, la Pasionaria, José Antonio Primo de Rivera, el general Rojo… entre altres– a través de les seues paraules (algunes produeixen estupor en comprovar els paral·lelismes amb els temps que vivim) i els seus actes; que intenta reflectir com la societat civil va viure aquells tres llargs anys de guerra fratricida, especialment la por a la delació, la pobresa, el terror i la fam; que penetra en les discrepàncies i desacords que hi havia en el si dels dos bàndols; que indica la importància de la paraula, la propaganda i els símbols, especialment els himnes musicals; que explica el paper que van desenvolupar els actors internacionals –potències europees aliades i Alemanya i Itàlia–; i que denuncia com la memòria dels morts vençuts segueix enterrada a les cunetes i a les fosses comuns.
Pot ser que aquest vell professor professe idees republicanes o en senta nostàlgia i del que podria haver avençat aquest país sense les quatre dècades de regressió i manca de llibertats, i tinga un petit gerro amb tres clavells, vermell, groc i morat, tanmateix, no es deixa dur per la temptació de l’adoctrinament i la propaganda. Per això, no hem de negar-li el rigor històric des del qual ens parla, que no és el relat dels vencedors en què foren educades generacions d’aquest país. És la presentació d’uns fets tràgics que no busquen aprofundir en l’enfrontament de les dues Espanyes (encara que sempre hi haurà qui atribuirà aquest maniqueisme històric a la pròpia obra teatral), dels vencedors i dels vençuts, perquè una guerra civil entre germans és sempre la més dolorosa i sagnant.
Aquest vell mestre ens incita a la reflexió des d’un punt de vista històric inèdit, des de baix, i ens proposa la seua tesis perquè la pensem, la mateixa que aquesta professora que escriu va voler exposar en Només una. Que si no, faré tard (i disculpen l’autocita i la manca de modèstia): la guerra civil la vam perdre tots, també aquells que van sortir vencedors, perquè van perdre el més preat que tenim, la nostra humanitat. El missatge és clar: ni podem ni hem de permetre que aquells fets tornen a ocórrer en aquesta societat que fa cinquanta anys que construïm; no podem repetir el duel a garrotades goyesc que contemplem amb estupor en un moment de la representació; la violència i el vessament de sang ens converteixen en les pitjors bèsties de la natura; sols a través del diàleg, el respecte i la democràcia podem conviure en pau i harmonia. Així siga.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
