LA COL.LECCIÓ

Vaig tenir la sort de llegir La colección durant el confinament de 2020. Un dia, per sorpresa, el text va aterrar a la bústia d’entrada del meu correu electrònic. Quan la vaig llegir, enmig de tanta incertesa, vaig ser conscient del bon nombre d’incògnites que planteja Mayorga en aquest treball, perquè La colección és una obra amb moltes capes, que el lector/espectador no desentranya ni esgota quan la llig per primera vegada ni quan la veu representada. És un text on la paraula cobra el protagonisme principal i ens condueix al pensament més profund sobre la nostra existència. Mayorga torna a encimar el llenguatge i el diàleg com la nostra principal eina de coneixement i llibertat i sap que el teatre és el seu lloc privilegiat. “Un teatro es un espacio de herencia”. Per tot això, intueix que aquesta creació passarà a la col·lecció mayorguiana com una de les seues obres majors, com El golem que va dirigir Alfredo Sanzol al Teatro María Guerrero al 2022 o El cartógrafo a las Naves del Español al 2017. La colección s’ha estrenat al Teatro de la Abadía aquest mes de març, després de pujar a escena la temporada passada, María Luisa, en la mateixa Abadía, i Amistad, a las Naves del Español. Els crítics literaris potser consideraran aquestes últimes com ¿menors?, perquè són textos més lleugers, propers a la comèdia. La levitat d’aquestes obres vindria per la seua menor dimensió filosòfica, ja que ambdues també plantegen preguntes sobre la vellesa, les relacions d’amistat i el pas del temps.

 

Hèctor (José Sacristán) i Berna (Ana Marzoa) són un matrimoni d’ancians sense fills. Han dedicat la seua vida i la seua relació a completar una col·lecció d’art. Davant l’ocàs de les seues vides, cerquen un hereu perquè la seua col·lecció siga preservada i els sobrevisca. Per això, conviden a casa seua, construïda expressament per la col·lecció, a Susana Gelman (Zaira Montes), col·leccionista també, amb la finalitat d’examinar-la i comprovar la seua idoneïtat per heretar la col·lecció, cercant-hi “una afinidad”. Carlos (Ignacio Jiménez) és l’assistent del matrimoni, o també un examinador, o potser una peça de la col·lecció. L’espai escènic s’organitza amb la sobrietat simbòlica pròpia del teatre mayorguià, ocupat per caixes que representen els embalatges de les diferents peces de la col·lecció. Cada una d’elles desa una història i un misteri que Susana s’entesta a indagar i desxifrar fins que arriba a Guimaraes 5.8.1. La capella que fou el Teatro de la Abadía es metamorfosa, per art de la màgia de la llum i de Juan Gómez-Cornejo, en la casa que van manar construir el matrimoni d’ancians per la col·lecció. Hèctor, més idealista, va batejar l’estança enllumenada per una llum zenital com la caverna, introduint-nos de ple en l’àmbit platònic, mentre que una Berna més pragmàtica la diu el ring, perquè és el lloc on marit i muller es barallen per les decisions sobre la direcció que ha de prendre la col·lecció.

 

La colección enfonsa les arrels, com el pensament de Mayorga, en la filosofia de Walter Benjamin. En la seua maduresa, torna (si és que alguna vegada se’n va anar) als seus inicis i orígens: què fer amb la memòria d’allò construït durant tota una vida; en moltes ocasions, memòria dels fracassats, dels que estan a punt de caure a la lona en una baralla de boxa. D’aquesta manera, aquest dialoga amb altres textos de la col·lecció mayorguiana El jardín quemado (1998) o La tortuga de Darwin (2008). Aquí es centra en l’herència i el pas del temps. Els dos protagonistes, davant la por d’afrontar la caducitat del seu cos, han anat ajornant la idea de què fer amb el seu patrimoni. La mort segueix sent un tema tabú en la nostra societat que l’antiautor tracta de repensar des de la vida, entenent el temps de forma cíclica i reflexionant davant la possibilitat de deixar un llegat, per superar el nostre sentiment de finitud i viure una existència més solidària cap als que venen darrere. Com el propi Mayorga afirma, una herència la podem acceptar o rebutjar. Rebre-la suposa assumir una responsabilitat en la conservació i la transmissió d’aquesta heretat. Aquesta concepció del temps com quelcom cíclic la percebem en la tasca de continu hacedor de Mayorga amb els seus textos. La tradició es reescriu constantment. Qui estimem la literatura ho sabem.

 

La colección també reflexiona sobre la misteriosa relació entre les persones i els objectes. L’ésser humà busca definir-se a si mateix amb les coses que posseeix. Tenim tendència a col·leccionar perquè els objectes són autoretrats. Ens hi reconeixem, ens recorden qui som. S’escolten els ecos de Desembalo mi biblioteca. El arte de coleccionar de Walter Benjamin i El sistema de los objetos de Jean Baudrillard. Quan triem col·locar alguna cosa en una llista, modelem la nostra memòria. El que queda fora està en perill de desaparèixer, perquè el temps corre a favor de la destrucció. I sorgeixen aleshores les preguntes: què cal conservar? Què s’ha de transmetre? Què hem de rebutjar? L’herència és fonamental en la vida de l’artista i en la seua relació amb la tradició. En cada obra d’art, hi ha conservació i destrucció.

 

El tercer tema important a La colección és el matrimoni. Hèctor i Berna han sigut un matrimoni ben avingut que ha consagrat la seua vida a la col·lecció. Tanmateix, són capaços de reconèixer les llums i les ombres de la seua travessia per la vida junts. En aquelles ombres, també es reconeixen l’un a l’altre i són conscients que la col·lecció i ells mateixos han arribat a ser el que són per l’efecte de tot el viscut i compartit. Entenen que les seues disputes i dissensions han mantingut viva la relació. Per això, es reconeixen i es reconcilien amb si mateixos. Saben que completar una col·lecció és irrealitzable i assumeixen la seua incompletesa:

 

“Era necesario que alguien hiciese la colección. Imágenes separadas por océanos o siglos esperaban que alguien las reuniese. Su destino era la colección. Si algún día, dentro de un millón de años, un ser capaz de pensar y de sentir encuentra la colección, sabrá qué es la humanidad y qué podría haber sido. Antes de atravesar esa puerta, piensen que, cuando vuelvan a este lado, todo lo verán desde la colección. También a las demás personas y a sí mismos. La colección te descubre. No puedes verla y no preguntarte quién eres, porque contiene todo lo que eres y todo lo que no eres.”

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu