TREBALLADORS DOLENTS

Tu, home o dona, ets una treballadora dolenta si aspires a treballar per viure i no vius per treballar. Ets una treballadora dolenta si consideres que tens un horari laboral i que la conciliació familiar i personal és fonamental en la teua vida. 

 

Ets una treballadora dolenta si decideixes posar límits a la teua feina i que aquesta no ocupe tot el teu temps, si no vols sentir ‘que la vida no t’arriba’ pel vertaderament important, si jutges que la teua qualitat de vida i la gestió del teu temps són innegociables. Ets una treballadora dolenta si és essencial per la teua persona gaudir de l’art i de la cultura, en qualsevol de les seues manifestacions, o senzillament fer un passeig en contacte amb la natura contemplant els núvols i l’horitzó.

 

Ets una treballadora dolenta si no pateixes la síndrome de la ‘persona empresa’, si has decidit no autoexplotar-te, si la teua salut física i mental estan per damunt dels objectius laborals/empresarials fixats, si has determinat que l’autocura és el primer que has d’exercir per poder tenir cura dels altres.

 

Ets una treballadora dolenta si, en aquesta societat treballcentrista, t’has convençut que l’oci i el descans alimenten la teua persona i la teua imaginació, si has experimentat que una obra de teatre o una exposició d’art t’enriqueixen com a ésser humà, si saps que per poder donar als altres primer has d’omplir els depòsits de combustible genuí. Ets una treballadora dolenta si segueixes apreciant que seure per llegir un llibre no és ninguna pèrdua de temps.

 

Ets una treballadora dolenta si t’has adonat que l’autorealització personal no es troba en la feina, en el balanç final, ni en la burocràcia ni en els informes. Des de molt jove, allà pel segle XX, vas aprendre que la feina dignifica l’ésser humà, i estàs presenciant com, en aquest nou mil·lenni, el treball emmalalteix i mata les ganes de viure i gaudir amb l’angoixa i la pressió exercides com armes poderoses.  

 

Ets una treballadora dolenta si qüestiones que la teua feina t’empodera. La feina ens proveeix un sou (gairebé mai acord a la tasca realitzada) que ha de donar-nos independència econòmica, que pague les nostres factures (habitatge, menjar, abric i oci), però que no pot ocupar tots els aspectes de la nostra vida i envair-nos per complet. Ets una treballadora dolenta si no ets tan entusiasta com per estar connectada constantment i no treballes els caps de setmana i els festius (o als teus dies lliures).

 

Ets una treballadora dolenta si sospites del lema “estima el que fas i així no hauràs d’anomenar-lo feina”, perquè la feina és feina i ha de ser remunerada i reconeguda. Treballes perquè et paguen i totes aquestes tasques que suposen el teu ‘bonisme’ i voluntarisme juguen en el tauler del judeo-cristianisme i de l’entrega desinteressada que acaba esdevenint perversa. Ets una treballadora dolenta si el teu interès és fer bé la teua feina, si vols ser una bona professional i això exigeix unes millors condicions laborals.

 

Ets una treballadora dolenta si consideres que els majors èxits laborals han estat, són i seran col·lectius, si no t’han cregut la cantarella de l’individualisme capitalista i mires als costats per veure qui realitza la seua feina amb tu. Ets una treballadora dolenta si receles de la competència imposada pel sistema i els teus superiors te la venen com a inevitable. Ets una treballadora dolenta si desconfies de qui et parla malament de la tasca sindical que persegueix la millora comuna.

 

Ets una treballadora dolenta si sents que els teus són més importants que la teus feina, si no estàs disposada a renunciar al temps que nodreix els teus afectes i et fa ser la persona que ets, si ets conscient de la teua finitud i et dius a tu mateixa de forma contundent: “Si avui m’anunciaren que la meua vida està pròxima a extingir-se, no vull penedir-me d’haver viscut per treballar”. Per això, el canvi has de fer-lo ja.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu