THE SOPRANOS

Fa gairebé una dècada, asseguda en una terrassa de l’actual plaça de Rafaela Carrá al cor de Chueca (desconec el nom anterior però el preferia, perquè significava que la italiana encara ens hipnotitzava amb les seues lletres llibertines i el seu moviment de cap), una amiga em va parlar de la sèrie The Sopranos animant-me a veure-la. Ho va fer quan li vaig comentar algun avatar de la meua teràpia. Recorde també que era una tardor esplèndida, no tant com la d’enguany que sembla més aviat primaveral. 

 

The Sopranos van quedar en la rereguarda de les “coses pendents de fer” fins que la darrera primavera el cofre del tresor amb la sèrie completa en DVD (Sí, sóc una antiga. Què voleu que hi faça?) va arribar a les meues mans procedent de la casa d’uns veïns-amics (també existeixen). I així vam començar a submergir-nos en el món de Tony Soprano (James Gandolfini), un mafiós de New Jersey que acudeix a teràpia, perquè pateix atacs de pànic. La vida de Tony Soprano és complexa: ha de conjugar el quefers domèstics i familiars amb la seua feina de capo del crim organitzat.

 

Com seria la trilogia de El padrino convertida en sèrie de televisió al segle XXI? Una mica més de vint anys després de la seua estrena, The Sopranos és ja un clàssic de les sèries, inclús antiga per als batxillers d’avui. Es va estrenar a les raneres del segle XX i es nodreix dels millors recursos de la literatura i del cinema. La història que va desenvolupant al llarg dels seus vuitanta-set capítols és d’una narrativa brillant i es fonamenta en la caracterització magistral dels personatges, molt pròpia de la novel·la vuitcentista. Perquè Tony Soprano pot ser despietat, violent, racista, xenòfob, homòfob, infidel però també sensible, animalista, vulnerable, empàtic i un pare preocupat. Hi haurà qui opine que no es pot ser tot això, però el mèrit del relat de The Sopranos és la seua capacitat per bussejar en les contradiccions de l’ésser humà que és capaç del millor i del pitjor, i de fer-ho versemblant. Els guionistes ho aconsegueixen amb una destresa galdosiana digna de mèrit, fins el punt que de vegades t’agradaria ser un capo de la màfia i solucionar els problemes a la seua manera. Així, l’audiovisual (plànols de càmera, il·luminació, escenaris i música) és també al servei de la construcció d’un relat complet.

 

Els problemes i els assassinats es van succeint al llarg de les temporades, fent-nos transitar de l’amor a l’odi a uns personatges, sortits de la imaginació de David Chase, que viuen en constant conflicte i paradoxa. Perquè les relacions entre ells van de l’interès pels diners a la lleialtat familiar, inclús entre mafiosos. La traïció és una situació límit que viuen amb massa freqüència i que amenaça el seu equilibri mental. Per damunt dels fills de Tony Soprano, Meadow (Jamie-Lynn Sigler) i Anthony Junior (Robert Iler); de la seua família biològica, la seua mare Livia (Nancy Marchand), la seua germana Janice (Aida Turturro) o el seu oncle Corrado Junior (Dominic Chianese); més enllà de la família de la cosa nostra, Christopher Moltisanti (Michael Imperioli), Adriana La Cerva (Drea de Matteo), Tony Blundeto (Steve Buscemi), Silvio Dante (Steven Van Zandt), Paulie Gualtieri (Tony Sirico), Bobby “Baccala” (Steve Schirripa), Ralph Cifaretto (Joe Pantoliano), Big Pussy (Vincent Pastore) o Vito Spatafore (Joseph R. Gannascoli), entre altres, trobem els dos personatges femenins que més influència tenen en el protagonista Tony Soprano: la seua psiquiatra, la doctora Jennifer Melfi (Lorraine Bracco) i la seua dona, Carmela Soprano (Edie Falco). Les dues úniques capaces de donar-li un no per resposta en un joc implacable pel poder.

 

Una cop t’endosses el vestit de bus i t’endinses en les aigües, de vegades tèrboles, de The Sopranos, és impossible no desitjar arribar al final, escodrinyar les circumstàncies, sovint extremes, amb les quals ha de lidiar cadascú. És una droga que enganxa, com l’addicció de Moltisanti i de la qual t’alliberes sols a mitges quan arribes al darrer capítol, “Made in America”, i contemples un final inesperat, narrativament i cinematogràficament excel·lent. Aleshores ressonen en la teua ment les paraules de Michael Corleone: “I believe in America”.  ¿Què pots fer després que aquests personatges t’abandonen i deixen les teues vesprades de diumenge buides? Planejar matar els veïns que et van prestar la sèrie mentre sona al teu cap la melodia de la capçalera. Caput. Finito.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu