Quant hi ha de les idees dels altres al meu pensament? Aquesta és una pregunta que es fa Mayorga i que ens torna a plantejar a El Golem. Les paraules dels altres configuren el nostre pensament, el condicionen, el condueixen cap a una determinada direcció. En som conscients? És possible evitar-ho? Què significa ser un lliurepensador? Som realment lliures?
“Siempre hay que empezar por un cuento”. Així ens trasllada a un món distòpic el sistema sanitari del qual està a punt de col·lapsar. Davant la impossibilitat de ser atesos molts pacients han de deixar l’hospital. Tanmateix, a Felicia li fan una proposta singular: Ismael, el seu marit, que pateix una malaltia rara, seguirà el seu tractament a canvi que ella aprenga algunes paraules cada dia. El que inicialment sembla un exercici senzill, en la pràctica no ho és tant, ja que aqueixes paraules aniran transformant no sols el seu pensament, sinó també el seu propi cos. Així ho interpreta magistralment Vicky Luengo (Felicia) que es revela com una gran actriu i ens sacseja en la interpretació dels seus malsons. Ho fa de la mà d’Elena González (Salinas) que interpreta a una inquietant i misteriosa treballadora de l’hospital.
La posada en escena d’Alfredo Sanzol, amb panels modulars, que transformen l’espai escènic, ens situen en la sobrietat mayorguiana que ho deixa gairebé tot a la imaginació de l’espectador. Així ho hem vist a altres muntatges com La lengua en pedazos o Reikiavik. El joc de llums, homenatge al mestre Buero Vallejo, ens transporten als clarobscurs del nostre món real, on el llenguatge tantes vegades esdevenen una eina de manipulació.
El Golem, que és un text dens (alguns l’han qualificat de críptic i obscur), requereix una reflexió detinguda i profunda. Mayorga hi pren el mite que pertany al folklore jueu medieval i al Talmud, però que també arrela amb la tradició cristiana. El Golem és una criatura feta de fang, igual que l’Adam bíblic, sense pare ni mare, capaç de cobrar vida quan se li fica a la boca una paraula sagrada. La paraula golem significa “embrió”, “matèria prima”, “quelcom que és en procés d’elaboració”. I així, una vegada més, Mayorga ens llança el repte a l’espectador perquè, junt als actors, elabore i busque el sentit a aquestes paraules. Perquè “del Golem hay tantas interpretaciones como lectores” i perquè El Golem és un text que radica en la dramatúrgia del seu autor. A banda de la reflexió sobre el poder transformador de les paraules, ensopeguem de bell nou amb els mapes mayorguians; aquesta vegada, mentals, més enllà dels històrics i geogràfic que trobem a El cartógrafo o els emocionals (581 mapas). “El lenguaje de una persona –cómo usa las palabras y cómo es usado por ellas– es un mapa de su vida”. Potser per això està present una traductora, Salinas, que fa preguntes i planteja dubtes, figura que ve des de El traductor de Blumemberg i que ens recorda que com a lectors i espectadors hem de traduir la proposta que ens fa. “En la palabra escrita y pronunciada hay algo que solo pertenece a quien la dice. Eso, que no se deja traducir, es lo más importante. Por eso, lo más difícil es traducir dentro de tu propia lengua”.
El Golem és un text potent, complex, barroc (com el definiria Emilio Peral), que ens planteja una reflexió existencial i filosòfica sobre el llenguatge i que realitat que aquest crea i recrea. Per això sol pot abordar-lo al·ludint a les el·lipses matemàtiques, en les quals s’embranquen de vegades els nostres pensament, i al binomi realitat-ficció amb el qual Mayorga juga en tants dels seus textos. El lector/espectador que al començament de l’obra és agullonat amb les preguntes de Salinas; al final, després de la metamorfosi de Felicia a través del llenguatge, és colpejat oració rere oració en el seu monòleg final. Amb les paraules som capaços d’iniciar una guerra i de deturar-la. “No hay guerra más cruel que la civil, en que cada bando niega la humanidad del enemigo”. Així hem de prosseguir “el camino que conduce a la conciencia”, perquè “frente a nosotros se levanta una orden que se sostiene sobre dolor humano y que trata la pregunta como delito, el pensamiento como crimen”. Per això, hem d’estar alerta i tenir molt present, com adverteix a Felicia abans d’acceptar el repte, que “tratándose de palabras, puede ser muy peligroso”.
Begoña Chorques Fuster
No hay comentarios:
Publicar un comentario