LES CRIADES de JEAN GENET

“La Senyora és dolça. La Senyora és guapa. La Senyora és bona”. Claire i Solange són germanes. Claire i Solange són les criades d’una Senyora de l’alta burgesia francesa. Per les nits celebren un ritual pervers on la realitat i la ficció es barregen en un joc perillós de canvi d’identitats. Claire és la Senyora i Solange és Claire. Solange és la Senyora i Claire és Solange. Les germanes alternen els papers, cap existeix per si mateixa. La Senyora representa per elles el desig de ser una altra, de no ser elles. Es vesteixen, juguen, representen la personalitat de la Senyora. Estimen i odien la Senyora. Volen ser la Senyora. S’odien a elles mateixes.

 

Magnètica, obscura, descoratjadora, cruel, demolidora, suggerent, brillant: absolutament res és millorable en aquest muntatge de Les criades. La versió de Paco Bezerra recull la força del text genetià. Les interpretacions pletòriques d’Alicia Borrachero i Ana Torrent ens mostren fins l’extenuació l’esquinç intern d’aquestes dues dones. La intervenció de Jorge Calvo, que es posa en la pell de la Senyora seguint la tradició de posades en escena anteriors, és d’una solidesa que deixa l’espectador sense parla, gairebé sense alè. El vestuari i l’escenografia, d’una blancor quirúrgica, asèptica, inquietant, contribueixen al pacte escènic sagrat entre el públic i els actors, entre l’espectador i l’autor. El text no pretén ser realista, però el que ocorre és autèntic i real durant noranta minuts.

 

Jean Genet va estrenar Les criades a París al 1947. L’obra, considerada un dels textos dramàtics cabdals del segle XX, va patir el rebuig del públic. Enfront del peculiar ús del llenguatge, un crític de l’època li va retreure que “les criades no parlen així”. La seua resposta fou que “sí que ho fan: però sols a mi, quan estic sol, a mitjanit. […] Un ha de ser capaç d’escoltar allò que no s’ha dit. Aquestes criades són uns monstres, com nosaltres mateixos quan somniem”. Les criades fou escrita en la presó per un dramaturg que abans fou lladre, vagabund, convicte, fill no desitjat de mare prostituta i pare desconegut. Que Genet coneixia el dolor ho sabem bé quan escoltem les paraules de Solange i Claire, perquè aquestes criades parlen des de la tortura i la devastació internes. Aquestes germanes viuen amb una gran manca d’estima, necessiten ser vistes i considerades. Saben que són invisibles per a la societat, que no valen res. Les seues mans són una prolongació de “l’escombreta del vàter”. Solange és una dona que porta dins una gran violència. El seu dolor és tan profund que té una necessitat imperiosa d’insultar i agredir. El seu impuls vital per seguir endavant és una agressivitat extrema que esdevé incontrolable a la fi de la funció. Claire és el mirall de la seua germana. Té una relació d’absoluta dependència amb ella, s’estimen i es detesten a la vegada. Es maltracten mútuament i s’estimen al mateix temps. Les dues són personatges desgraciats, infeliços i miserables, conscients de la seua desgràcia i de la impossibilitat d’eixir de la seua situació. Viuen atrapades en el cercle infernal de la servitud i la misèria interior. En les dues dones hi ha una bogeria i una angoixa, tancades en una olla a pressió, que vessa a la fi. Com afirma la pròpia Ana Torrent, “aquesta obra és una muntanya russa, no hi ha treva”, encara que “la Senyora és dolça. La Senyora és guapa. La Senyora és bona”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu