DIA
03. JERUSALEM:
Avui hem començat el dia al mercat Mahane Yehuda que té una part coberta i una
altra a l'aire lliure. Aquí hi ha hagut un mercat des de l’època otomana. Els
britànics van intentar de millorar la seua organització però no hi va haver
manera d’aconseguir-ho. Té una aparença desordenada, com tots els mercats
àrabs. No obstant això, té dos carrers principals: Mahane Yehuda Street té el
mercat a l’aire lliure i s’hi poden comprar carn i verdura, i Etz Chayim Street
on és el mercat cobert i es troben olives, dolços i sucs. A la part interior
també hi ha establiments, pensats per als turistes, on es pot menjar. Per als
jerosolimitans és un lloc per comprar fruita i verdura. Com que era dematí, hem
arribat a l’hora del muntatge de les parades i de la descàrrega de camions.
Estaven tots ben enfeinats enllestint-ho tot. Encara no hi havia massa gent
comprant. Als israelians els agraden molt els dolços, els fruits secs i les llepolies.
Hi ha moltes botigues on pots trobar-les. A algunes parades hi havia dàtils i halva, un torró de pasta de sèsam. S’hi
veu que necessiten sucre per endolcir la vida. Quan arribes al final t’hi
trobes al carrer Jaffa, una dels carrers principals de Jerusalem, per on
travessa el modern tramvia. He observat que hi ha pidolaires als carrers.
Israel és un país força ric, recolzat pels Estats Units, que no té atur. Ens ha
cridat l’atenció un jove, més aviat grassonet, vestit a la manera jueua
(jaqueta, barret i rínxols). Ens ha mirat encuriosit. Ja ens hem acostumat que
ens miren amb cara inquisidora. S’ha col·locat en una cantonada per demanar
almoina.
Des d’allà hem caminat fins al Museu
d'Israel. Quan anàvem per un carreró, un home s’ha apropat i ens ha preguntat
molt amablement si necessitàvem ajuda. Ens ha fet algunes indicacions. Feia un
oratge molt agradable. Hem travessat el parc Sacker que deu ser una de les
zones verdes més grans de Jerusalem. Hi és el Knéset (assemblea en hebreu), seu
del govern israelià. Hem caminat bordejant-lo i contemplant-lo des de baix. Al
parc no hi havia molta gent: és diumenge, un dia feiner aquí.
Impressionen els recursos econòmics
d’aquest poble. S’observa, sobretot, als museus i als edificis públics. El
Museu d'Israel conserva els Manuscrits del Mar Mort encara que, per motius de
conservació, només s'exposen facsímils. Per visitar-los has d’abaixar a una
cambra que sembla cuirassada, en l’entrada de la qual hi ha un vell jueu que et
mira per damunt de les ulleres distret. L’arquitectura exterior i interior de
l’edifici és impressionant. El Santuari del Llibre té un sostre inconfusible,
de color blanc, amb forma de tapa que vol simbolitzar els atuells on es
conservaven els Manuscrits. És l’emblema arquitectònic del museu. Els primers
rotllos van ser descoberts a l’any 1947. El més important, el millor conservat
i el més llarg (més de set metres) és el Gran Manuscrit d’Isaïes. La sala
principal n’exhibeix un facsímil.
Més endavant, caminant pels exteriors, s’hi
arriba a una maqueta gegantina de Jerusalem, al voltant de la qual pots
passejar. Feia les delícies dels nens que la contemplaven entusiasmats imaginant
velles històries de guerres. A l’edifici principal hi tenen una bona col·lecció
d'art impressionista i d'avantguarda. Hi ha obres de Pissarro, Monet, Rothko,
Pollock o Modigliani i molts altres. Les sales dels museus s’organitzen atenent
als donants de les col·leccions. A cada ala del museu s’hi indica qui va ser el
propietari d’aquella col·lecció d’art que un bon dia va decidir donar-la al
museu.
També hi ha una part dedicada a la vida
jueva. Hi havia una exposició sobre vestimenta modesta en les dones.
Presentaven el testimoni d'una jueva, una musulmana i una monja cristiana ortodoxa.
Ho feien amb actrius perquè elles no volien/podien mostrar el rostre. En un
audiovisual hi explicaven tot el que significa per a elles com a dones vestir
d'aquesta manera, amagant el seu cos als ulls dels homes.
Al museu hi havia moltes famílies amb nens
i molts soldats joveníssims de visita en grup. El servei militar és obligatori
a Israel per a homes (tres anys) i dones (dos), encara que molts busquen
maneres de no fer-lo. Els jueus ortodoxos estan exempts de fer-lo. Hi ha molts
que cerquen maneres per desentendre’s. Una manera molt comuna és acudir al seu
rabí i demanar-li un certificat que diga que estudien les sagrades escriptures.
Molts rabins accedeixen al frau perquè així aconsegueixen subvencions per tenir
estudiants del Talmud.
Hem eixit al migdia del Museu d’Israel. Hem
caminat fins el barri de Rehavia que des de l’inici del segle XX és un lloc de
moda per viure. Era un barri laic però cada cop s’hi veuen més jueues
ortodoxos. Actualment, hi ha la residència del primer ministre, Benjamin
Netanyahu, i el president d’Israel. Per arribar-hi hem abaixat bordejant el
Monestir de la Creu, un monestir ortodox oriental, construït al segle XI,
tocant al barri Neveh Granot. La tradició diu que el monestir es va aixecar al
lloc on va ser soterrat el cap d’Adan, primer home segons la Bíblia. Resulta
que hi ha dos llocs més a Jerusalem que reclamen aquest honor. Déu n’hi dó!
Quan hem passat, el sol de migdia en deixava testimoni als nostres caps, encara
vius.
Tot això
ho sabem perquè avui hem dinat al cafè israelià Jehoshua del barri de Rehavia
amb Eugenio Garcia Gascón, periodista que viu a Jerusalem des del 1992. Eugenio
escriu per als diaris Público i Ara. Eugenio és un home tímid, que no
parla massa però les paraules del qual tenen la vàlua de l’experiència i la
coneixença d’aquesta terra durant gairebé tres dècades. Eugenio i jo havíem
estat escrivint-nos correus on principalment jo li feia preguntes sobre el
nostre futur viatge: qüestions pràctiques, a les primeres missives; dubtes
sobre la situació política als següents. Eugenio ha vingut acompanyat de Nano,
un gos israelià amb nom valencià. Com tots els gossos, ens ha demanat menjar
quan hem començat a dinar. Eugenio parla àrab i hebreu. Ens diu que no té
mèrit. L’hebreu és molt més fàcil i previsible que l’àrab. A més, l’hebreu no
té varietats dialectals. Hem tingut una conversació llarguíssima de tres hores
sobre el país, la llengua, els costums, el conflicte àrab-israelià. També hem
parlat de l'habitatge, la sanitat i l'educació al país.
Ha estat un plaer conversar-hi, encara que
hauria volgut que ell hagués parlat més. Teníem tantes preguntes per fer-li!
Eugenio és pessimista sobre la resolució del conflicte. Hi va arribar als
primers anys dels noranta, després de renunciar a anar a El Cairo, pensant-se
que en un lustre, més o menys, podria contar la fi de l’enfrontament àrab-israelià.
Avui hi estan pitjor que mai. Quina pena i quin fàstic! Quan ens hem acomiadat, hem quedat que la
propera trobada serà a Madrid, ja que ell tornarà per quedar-s’hi ben aviat.
A continuació, hem trepitjat la part
moderna de Jerusalem. A aquesta ciutat les distàncies no són massa grans. Allà
hi és el barri ultraortodox de Mea She'arim, on es veuen dones jueves molt
joves, carregades de xiquets, amb una indumentària propera als amis. Hem
caminat pel carrer Strauss fins a Kikar Shabbat, la intersecció principal de
Mea She’arim on hi havia molt de personal. Ens hem posat mànega llarga per no
cridar massa l’atenció, malgrat la calor estiuenca i encara que els nostres
pantalons han provocat alguna mirada de censura. Ens hem comportat de la manera
més respectuosa possible observant al nostre voltant. Hem fet fotografies
discretament amb el telèfon mòbil; vam pensar que era millor portar la càmera
desada a la motxilla. A una cantonada hi havia un músic tocant l’arpa. Tots els
que ens deturàvem al semàfor l’observàvem. Havíem llegit que està prohibit
dirigir-se als nens i a persones del sexe oposat. Tampoc no hem volgut
endinsar-nos en els carrers secundaris del barri perquè les reprovacions
verbals són més o menys freqüents, arribant de vegades a llençar pedres. Aquest
és el barri de jueus ultraortodoxos jaredies més antic de Jerusalem. Al 2011
alguns grups extremistes van tractar de segregar les voreres de Mea She’arim:
les homes, per una banda; les dones, per l’altra. Aquesta mesura fou declarada
inconstitucional pel Tribunal Suprem d’Israel gràcies a l’oposició de molts
ortodoxos. Tot té un límit.
Aquest barri, a uns deu minuts a peu del
carrer Jaffa i el carrer King George V, contrasta amb el carrer peatonal de Ben
Yehuda, un lexicògraf lituà, qui va ser decisiu per la recuperació de l’hebreu.
Quan al 1881 va emigrar a Palestina, aleshores província del l’imperi otomà, va
decidir no parlar amb els seus fills en una altra llengua que no fos l’hebreu.
El que semblava un projecte utòpic va esdevenir en la recuperació d’un llengua
que havia estat morta durant segles. Aquest carrer és ple de botigues i de gent
comprant i asseguda a les terrasses que hi ha. Hi havia en una part del carrer
un piano de cua on qualsevol vianant podia seure i tocar. En el moment que hi
vam passar, un jove tocava el piano.
Quan pujàvem el carrer per tornar-hi, un
jueu gran, assegut darrere d’una paradeta, m'ha anunciat que el Messies que
esperen ja hi ha arribat. La majoria no s'ha assabentat encara. Ha insistit a
donar-nos informació i he pensat per què ho feia perquè no som jueues i la
religió jueva es transmet per la mare. L’home ens ha parlat amb molta
amabilitat i ens ha demanat que seguirem els set preceptes que venien a la part
de darrere d’un full. Em sembla que li feia nosa que aquelles dues pobres
turistes es condemnaren. M’ha regalat una mena d’estampeta amb la imatge del
rabí Menahem Mendel Schneerson, que va morir a Nova York a l’any 1994. Aquest
senyor va ser el setè i darrer líder de la dinastia Jabad-Lubavitch i es
considera que ell mateix, conegut com El Rebe,
va ser el messies. Hem trobat diverses imatges d’aquest rabí pels llocs que hem
visitat i em pregunte fins quin punt hi té influència. Resulta que als Estats
Units el Dia de l’Educació (Education Day) es celebra el dia de l’aniversari
d’aquest senyor i que va ser proclamat pel mateix President Jimmy Carter. Els
tentacles del judaisme i de la religió arriben a llocs on no sospitem. El Rabe estaria molt content de saber
que el gendre d’un nou president dels Estats Units, una mica polèmic potser, i
amb influència a Orient Mitjà és possiblement seguidor del Jabad.
Finalment, hem seguit el
nostre ritual jerosolimità d’aquelles hores: proveir-nos aigua i alguna cosa
per sopar. Demà
de matí tornem a Palestina; visitarem Hebron per conèixer una mica la realitat
de l'ocupació. A la vida hi ha dies que valen per dos; aquí cada dia val per
una setmana sencera.
Diumenge, 25 d’agost de 2019
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Foto: María José Mier
Caminero
No hay comentarios:
Publicar un comentario