AMOUR

Aquests dies m’ha tornat a la ment el record d’una pel·lícula colpidora i imprescindible: Amour (Michael Haneke, 2012). Els protagonistes, Georges (Jean-Louis Trintignant) i Anne (Emmanuelle Riva), dos persones grans de vuitanta anys, són professors de música jubilats que viuen a París. Ambdós han tingut una vida plena; tenen una filla, que també es dedica a la música, que viu a Londres amb el seu marit i que sembla no entendre les decisions del seu pare. Anne pateix un infart que li paralitza la meitat del cos i comença un lent deteriorament físic que la conduirà a la dependència absoluta i la postració. En aquest moment, el títol de la història pren tot el seu significat. Lluny de l’amor romàntic la concepció del qual anem superant sols de mica en mica, la història, contada amb senzillesa i austeritat (propera a la cruesa, sense a penes acompanyament musical), se centra en dos ancians que encaren el tram final de les seues existències amb la companyia de la malaltia i el patiment que suposa. Aquesta història d’amor desembocarà en el final inevitable i previsible: la mort.

Amour conta una història d’amor que es troba en la darrera trajectòria (la més difícil i dura), una història llarga de dues persones que han construït el seu camí plegades. Haneke ens diu que l’amor a l’altre és un sentiment que es crea amb el temps, que requereix temps que també suposa sacrifici. Desig i enamorament són els focs artificials inicials que ens obrin a la possibilitat de l’estima, aqueix sentiment més permanent i estable que ens condueix a la incondicionalitat. Georges farà el possible per atendre la seua dona i alleugerir el seu patiment fins les últimes conseqüències. Fa costat a la seua dona i contempla la seua degeneració romanent passe el que passe.

En algunes seqüències de la cinta, l’espectador pot palpar la vida que ha compartit aquesta parella, una vida que estimen per les emocions que brinden i per la possibilitat de compartir amb altres, una vida que han gaudit mentre els ha estat possible: la història comença amb el seu retorn a casa d’un concert de música clàssica. Quan Georges pren la decisió que adopta sobre la malaltia de la seua dona, sols es pot entendre com un acte d’estima, un acte d’autèntic afecte i admiració que el duu a respectar les decisions i promeses que li ha fet a la seua companya. La dignitat de la seua dona és ja per damunt de tota llei humana, social i religiosa. En aquest punt, hagués resultat més senzill que la legislació tingués en compte la llibertat de la persona per decidir sobre el seu patiment i la pròpia mort. Però la determinació de Georges per complir la voluntat de la seua dona està ja apuntalada en aquest amor definitiu que sent per ella.

Aquest és el relat d’Amour. Canviem ara els noms dels protagonistes i anomenen-los Ángel Hernández i María José Carrasco. Tindran aleshores una història d’amor real, autèntica, que supera tota ficció: una història que es mereix tot el respecte i cap persecució ni sentència judicial.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu