Aquest és l’enèsim
article sobre la sentència de la Manada. Segurament no dirà res de nou ni
afegirà cap argument original al repugnant veredicte del tribunal de Pamplona.
Per què escriure’l? Per crear sororitat entre nosaltres, per augmentar la
mobilització històrica que estem vivint, perquè la víctima d’aquesta
esfereïdora VIOLACIÓ senta una mica més de la nostra escalfor. Vull ser, doncs,
una pedra més del pont cap a la igualtat real entre homes i dones.
No vull fer una anàlisi
jurídica de la sentència perquè no sóc jurista. La meua intuïció com a
ciutadana em diu que els canvis legislatius no haurien d’anar encaminats a
endurir les penes, sinó a canviar i deixar clara la tipificació dels delictes
sexuals contra les dones. És inconcebible que una agressió sexual d’aquest
calibre siga qualificat com a abús. D’aquesta manera, una sentència com
aquesta, que desgraciadament és més habitual del que les persones no
relacionades amb el món jurídic ens pensem, no podrà repetir-se. Cal una major
formació i sensibilitat en la magistratura actual. Demanar la inhabilitació
dels tres magistrats (una d’ells és dona) em sembla absurd i inútil. El vot
particular em fa fàstic, però s’ajusta a dret, i això és l’esgarrifós del cas.
El que aquesta mobilització social ha de cercar és que la ideologia masclista i
misògina de cap jutge no tinga possibilitat de prevaldre legalment en cap
sentència judicial. I això ho poden i ho han de fer els nostres legisladors,
amb l’opinió qualificada de juristes (ells i elles).
Sí que m’agradaria fer
una reflexió sobre el missatge que s’envia als joves (ells i elles) amb aquest
veredicte, especialment amb el polèmic vot particular, i vull fer-ho com a
docent que tracta amb ells diàriament. La redacció de la sentència deixa una
missiva demolidora per a la nostra societat. Si, com a dona, pateixes un intent
de violació, la teua elecció és complicada: si et resisteixes, el dany físic
pot ser irreparable i pot arribar a perdre la vida com Diana Kerr. Si prens una
postura passiva per no patir un dany més gran, s’interpretarà en seu judicial
que vas donar el teu consentiment. El missatge és que, com a dones, sempre
perdem, que som simples objectes de plaer d’alguns homes que senten el dret a
prendre els nostres cossos i fer-hi el que els plaga. A tot això s’ha d’afegir
el fet que ningú pot preveure ni triar quina serà la seua reacció (resistència
o immobilitat) enfront d’una agressió d’aquest calibre. Convisc a diari amb
dones joves de 17 i 18 anys, el cos de les quals es troba en plenitud, però que
encara conserven la inexperiència i la ingenuïtat de la seua curta trajectòria
vital. Què puc dir-los davant una sentència semblant? És que els meus quaranta
anys de vida em permeten saber o intuir la meua reacció davant uns actes
atroços com aquests?
Pense també en els meus
alumnes mascles de Batxillerat i en la seua joventut efervescent que, inclús
sense saber-ho ells, busquen referents afectius i sexuals. A la pornografia
masclista i misògina que fomenta la cultura de la violació i que consumeixen
els nostres joves a un clic de mòbil, s’afegeix el pòsit enverinat d’aquesta
sentència. Sols des de l’educació, a casa i a les aules, aconseguirem que la
nostra generació de joves siga conscient de la violència explícita i implícita
a la qual estem sotmeses les dones. Perquè hem de tenir clar que no han estat
monstres, sinó bons fills del patriarcat els que van cometre aquesta brutal
violació. Són homes que, encara avui, no són conscients de l’enorme trauma que
han infligit.
Per tot això, la
mobilització social de les dones, i també dels homes, ha de continuar, perquè
sols així aconseguirem despertar consciències adormides, sols així assolirem
unes lleis més justes per a les dones, sols així provocarem una reflexió
profunda que afavoreixca una autèntica transformació social.
BEGOÑA CHORQUES FUSTER
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario