sábado, 22 de abril de 2017

EL TERRAT


“Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.”
Vicent Andrés Estellés

Se’ns va fer de dia aquella nit al terrat.
Primer, observàvem encuriosides
com s’apagaven els llums dels veïns,
uns llums es resistien més que altres.
I així van anar passant les hores
tan prop que la teua olor m’envoltava.
Parlàvem, parlàvem aquella nit.
Et contemplava gelosa el rostre
desapercebut entre els braços blancs.
A la fosca tot bullia dintre teu.
Vaig gosar parlar, començar a dir-te.
I tu sabies el que jo volia
expressar-te i no sabia com dir-te.
Sense aire, semblava que m’ofegava.
Insisties que parlara, parlara,
volies escoltar-ho dels meus llavis.
Què va passar després? No ho vam saber,
fou inevitable no estimar-nos
com ens vam estimar aquella nit.
Els llums dels veïns més matinadors
mandrosos començaren a encendre’s.
Se’ns va fer de dia aquella nit al terrat.






LA AZOTEA

“Todo lo recuerdo mientras vas tendiendo la ropa.”
Vicent Andrés Estellés

Se nos hizo de día aquella noche en la azotea.
Primero, observábamos curiosas
cómo se apagaban las luces de los vecinos,
unas luces se resistían más que otras.  
Y así fueron pasando las horas,  
tan cerca que tu olor me envolvía.
Hablábamos, hablábamos aquella noche.
Te contemplaba celosa el rostro
desapercibido entre los brazos blancos.  
En la oscuridad todo bullía dentro de ti.
Me atreví a hablar, comenzar a decirte.
Y tú sabías lo que yo quería
expresarte y no sabía cómo decirte.
Sin aire, parecía que me ahogaba.
Insistías en que hablara, hablara,
querías escucharlo de mis labios.
¿Qué pasó después? No lo supimos,
fue inevitable no amarnos
como nos amamos aquella noche.
Las luces de los vecinos más madrugadores
perezosas comenzaron a encenderse.
Se nos hizo de día aquella noche en la azotea. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario