La Compañía Nacional de Teatro Clásico reposa el muntatge de Los bufos madrileños després de l’inesperat èxit de la temporada passada. S’hi recorda la figura de Francisco Arderius i la sarsuela bufa Los órganos de Móstoles amb música de Luis Rogel i llibret de Luis Mariano de Larra. Aquest subgènere, una antigalla vuitcentista, va tenir molt d’èxit entre el gran públic de l’època pel seu caràcter còmic i la seua lleugeresa. No era un teatre dirigit a entesos del gènere dramàtic, ja que es tracta, més aviat, d’una paròdia de l’alta comèdia. Corrien els anys anteriors i posteriors a la Revolució de la Gloriosa (1868).
El muntatge està dirigit, versionat i coprotagonitzat per Rafa Castejón, que sap mostrar els seus anys en el ofici sobre les taules del Teatro de la Comedia. L’obra es divideix en dues parts: una primera introductòria en la qual ens fan una presentació històrica del personatge i la segona en la qual es representa Los órganos de Móstoles.
Lluny de tractar-se d’una avorrida classe d’història del teatre, els actors de l’elenc ens presenten al creador d’aquest subgènere de forma dinàmica i espurnejant. Arderius (1835 – 1886) va ser un músic, empresari i actor que va aconseguir gran fama per ésser l’introductor en Espanya de la fórmula de l’òpera bufa d’Offenbach, les obres del qual va anar a conèixer in situ a la capital francesa. Es tractava de peces musicals breus, divertides, que cercaven l’acudit fàcil i l’humor sorneguer sense evitar alguna situació o gest picant per aconseguir l’algarada i expansió del pati de butaques. A més, va ser el fundador de la companyia els Bufos Madrilenys, que més tard s’anomenarien Bufos Arderius, la qual va sumar grans èxits fins 1873. En conseqüència, va ser un subgènere que va arribar, va triomfar i es va dissoldre com un terròs de sucre.
Buscant la nostra instrucció i entreteniment, Rafa Castejón irromp en el pati de butaques des de l’entrada central cantant-nos “Me gustan todas, me gustan todas…” de José Rogel per donar la veu i la nota musical al piano i als seus companys mascles –Chema del Barco, Antonio Comas, Paco Déniz i Alejandro Pau– que l’ajudaran, des dels les llotges de banyera, en la noble tasca d’alliçonar-nos. Des de la primera llotja de platea del públic els contemplarà una divertida Laia Ripoll complaguda amb el resultat, com la resta d’espectadors. Es pot somriure de forma tan franca amb la mirada? Les companyes dones –Clara Altarriba, Eva Diago i Cecilia Solaguren– posaran la guinda amb números musicals a la manera del gènere francès del qual va sorgir la versió hispànica.
Ja en context, començarà la representació del bufo divertidíssim, pantomima de les comèdies de capa i espasa del Barroc castellà, posant l’accent en alguns gestos histriònics i en el vestuari de Gabriella Salaverri l’estridència del qual compleix amb la hilaritat pretesa. La trama no conté cap misteri: Abdon, vidu i pare de tres filles entrades en anys, posa un anunci al diari per organitzar una subhasta per “alliberar-se” de la seua prole trobant-los marit. Per això, les guarneix amb una seductora dot inversament proporcional als atributs i virtuts de la descendent. S’hi presenten tres trompellots amb la feliç idea de prometre’s amb aquella que més diferent siga d’ells, convençuts pel tòpic que els pols oposats s’atreuen. Haurà d’aparèixer un don Juan Tenorio nen de papà (de bell nou, Castejón), amb pintes tenístiques, enfundat en una solemne perruca i amb gran èxit entre la progènie matrimoniera, per restablir l’estructura jeràrquica establerta com Déu Mana. Encara sort que hi ha gent d’ordre!
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
