L'IMPERATIU CATEGÒRIC

Clara G. és la protagonista de L’imperatiu categòric de Victoria Szpunberg. Clara G. és un personatge kafkià, encara que ella no ho sap. O potser sí? Perquè Clara G. és professora de Filosofia. Està especialitzada en Kant a qui va dedicar la seua tesi doctoral, però també li interessa Kafka. Tant que demana als seus alumnes que llegeixen El procés de l’autor txec, encara que no entra en el temari.

 

Clara G. és una Josef K. postmoderna, que està immersa en el seu propi procés. Però no és per assassinat, com Josef K. O potser sí? Clara G. és professora d’universitat (que no mestra) associada, sense plaça fixa, la qual cosa la condemna a la precarietat laboral. Clara G. s’acaba de separar amb cinquanta anys i està en un moment emocional delicat en la seua vida. A més, ha de deixar el pis on viu perquè un fons voltor té intenció de llogar-lo per un preu substancialment més alt. A l’únic que pot aspirar és a un infrahabitatge a un preu prohibitiu. Com si tot això fos poca cosa, Clara G. (o potser K.?) no pot dormir per les nits, perquè té un veí que té la música a un volum que fa perillar l’equilibri mental de qualsevol monjo budista. La situació d’estrès de Clara G. és tan gran que sent acúfens, es desmaia sovint i té pensaments obscurs. I qui no en la seua situació?

 

“Les forces institucionals que formen aquest laberint obscur han superat el control humà, tothom pot ser triturat per aquest procés acceptat…”, teoritza Clara G. en la primera escena. Clara G. ho sap; es troba en una situació límit d’angoixa permanent. No obstant, Clara G. tracta de comportar-se com una bona deixebla de Kant i aplicar l’imperatiu categòric en el seu dia a dia... fins que troba un joc de ganivets en la visita que fa a un loft que pretén llogar. Clara G. decideix desar un dels ganivets a la seua bossa. ¿Es podria considerar defensa pròpia una potencial resposta violenta de Clara G. davant d’un sistema que ofega l’individu? ¿Una societat que maltracta inclús aquells que tracten d’adaptar-se i “honorar els seus superiors”? ¿Es troba Clara G. en una “colònia penitenciaria” kafkiana?

 

Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) escriu i dirigeix aquesta obra que ha sigut estrenada en castellà en el Teatro de la Abadía de Madrid en octubre de 2025. El seu original català es va estrenar en el Teatre Lliure de Barcelona en febrer de 2024. Aquest interessant text està protagonitzat per Àgata Roca, que ha merescut el Premi Max a la millor interpretació femenina, i per Xavi Sáez que posa cos i veu a tots els personatges masculins. Victoria Szpunberg que ha aconseguit el Premi Nacional de Literatura Dramàtica 2025 per aquesta obra esdevé una “avisadora del foc”, expressió benjaminiana que “se refereix a aquells que han escrit sobre la catàstrofe abans que aquesta succeís”. El desastre del qual ens adverteix és la nostra pròpia deshumanització, la que ens fa viure abandonats els uns dels altres, d’esquena a les nostres emocions i aliens a qualsevol empatia amb la resta. No obstant, el to de l’obra de Szpunberg no és kafkià ja que teixeix una tragicomèdia on la ironia ens congela el somriure i ens posa enfront del nostre propi espill col·lectiu: la llei de la selva que impera en aquesta societat neoliberal. Però no ens posem filosòfics, ¿vos en recordeu d’aquella veïna filla de puta o de putero, que vos va fer la vida impossible sabent-ho i que vau voler matar? ¿O d’aquell cap inepte i mediocre que cobra el doble que vosaltres i que es penja les medalles del treball aliè? “Qui avisa no és traïdor”, diu la saviesa popular. El més difícil és sempre el primer… ;-)

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

LAURENCIA

Què ocorre amb les víctimes d’estupre quan tot passa? Com és la seua vida després? Aconsegueixen sobreposar-se a una agressió que deixa una ferida tan profunda? Com reacciona el seu entorn? És possible tornar a la normalitat? A totes aquestes preguntes tracta de trobar resposta Alberto Conejero en la seua obra Laurencia, un monòleg escrit a partir del personatge de protagonista de Fuenteovejuna de Lope de Vega. Conejero, que va versionar l’obra del creador de la “comedia nueva” al 2017, s’apropa a la intimitat d’aquest personatge per mostrar-nos-el al final del seu periple per la Terra. “Se cumple ya mi tiempo. No temo la hora: es la ley de las bestias y la de los hombres.” Amb dolçor i serenitat ens comença a parlar Laurencia, que pren el cos i la veu d’una sublim Ana Wagener, amb la intenció de no referir-nos els fatídics fets ocorreguts en el poble cordovès al 1476. Es dirigeix a nosaltres, travessant els segles i la ficció, per explicar-nos el que queda després de la barbàrie: “un puñado de fantasmas” que “nos hemos acostumbrado a las ausencias”. És menester contestar-li que aquesta trobada en la memòria es produeix en la imaginació de tots els que, a colp de llaurar el temps, anem fent anys i deixant-nos els dies als solcs del viure. “Aquí los muertos están más vivos que en ningún otro sitio”.

 

Gràcies al muntatge d’Aitana Galán posat en escena en la intimitat de la Sala Tirso de Molina del Teatro de la Comedia, Laurencia, “única hija de Esteban, un labrador de ovejas, y de Laurencia, labradora”, ens parla de la seua mare, que era “como una vasija hasta el borde que nunca se derramaba”, però sentencia que “la belleza siempre es una maldición”. Per això, ens conta com la va perdre de forma prematura, sense obtenir resposta a cap de les seues preguntes, perquè “las mujeres morían “de repente” y a nadie le importaba”, perquè havia d’acostumar-se als atzars de la vida, i carregar-los al pit o a les espatlles o on es poguera per tal de seguir endavant. Laurencia, que porta el nom de la seua mare, se rebel·la contra l’oblit i proclama que “mi recuerdo es mi corona”. I ens relata com va créixer sense ella, “hija sola y sola entre hombres” fins que va arribar la pubertat i la primera sang i va ser apartada. La ignorància i la manca de respostes a les seues preguntes ens recorden que moltes vegades vivim sense saber explicar les coses que ens ocorren, “sin una palabra para nombrarlas”.

 

Tot això ens ho conta mentre Antonia Jiménez toca la seua guitarra flamenca i conrea una estora de notes musicals sobre la qual cauen les paraules de Laurencia. “El amor es deseo de hermosura”, li va dir un dia amb tristesa sa mare. Ho recorda mentre flirtejava amb Frondoso i es preguntava sobre la natura de les relacions humanes. El veredicte és implacable i descarnat. La seua lucidesa ens aclapara: “Mi padre nunca tuvo más amor que a su propia persona”. Potser ella podrà fer-ho millor? Enmig d’aquest remolí emocional, comença a forjar-se la tempesta i a tenir notícia dels excessos del Comanador. I de bell nou, ens esperona amb la seua clarividència. Celebrar els morts dels altres, callar i mirar cap a un altra banda davant de les primeres violacions pensant que “a nosotras no nos iba a pasar” acaba per atènyer-nos. Reconeix que van sentir “alivio porque eran otras” les ultratjades, una consol que va acabar convertit en vergonya.

 

L’esperança de vegades trampeja: no és possible seguir vivint perquè la vida torne, quan s’ha impugnat el sagrat que té. És impossible no tornar a contar-ho, com no és possible oblidar-ho. El dictamen de Laurencia és rigorós: no van ser herois perquè no hi va haver res èpic en aquell assassinat atroç, per molt just i merescut que fos. Per què els humans seguim fent d’aquesta Terra un infern per al proïsme? De l’estampa d’Ana Wegener, una Laurencia al llindar del traspàs, emergeix la imatge, tan poderosa com dolorosa, de Cristina Marín-Miró, aquella Laurencia jove i ufana que crida la seua ràbia, exhibint la seua nuesa humiliada, després que el Comanador i els seus homes hagen consumat l’ultratge. És una Laurencia d’una Fuenteovejuna potent i descarnada, dirigida per primera vegada per una dona, Rakel Camacho. Però sembla que no és sols teatre, ja que és tan vell com repetit: el cos de les dones convertit en arma de guerra. Companyes, Ana, Cristina, Rakel, teniu present que si la guerra torna a la nostra terra, els nostres pits caiguts i els nostres cossos decadents no es lliuraran de la infàmia i de la deshonra. La violència sols engendra violència: “¿Es el asesinato del Comendador lo único que pudimos engendrar?”

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

EL CAPTIU

Per a alguns, els mites són intocables, especialment, si es tracta de vaques sagrades. Tanmateix, si en parem esment i observem amb calma, ens adonarem que el que els ha convertit en llegenda ha estat precisament la seua vulnerabilitat. Miguel de Cervantes va tenir una vida atzarosa, es podria inclús afirmar que fou dissortada. Els problemes econòmics, familiars i legals van marcar el seu pas per la Terra. Tota la seua vida va estar perseguint l’èxit com a escriptor, fama que sols li va arribar al final del seu periple vital. Per això, va mirar de reüll amb enveja el triomf dels seus coetanis, especialment el de Lope de Vega. No va ser l’únic que va veure amb suspicàcia la celebritat incontestable del Fénix de los ingenios. Va morir sabent que havia deixat una obra notable, però sense saber que seria l’obra cimera de la Literatura Universal. Tot això va marcar la seua personalitat i la seua visió del món que va reflectir en la seua manera d’escriure i en el seu personatge immortal.

 

De tots els infortunis pels que va haver de transitar del que menys informació tenim és del seu captiveri en Alger que va durar cinc anys. Al 1575, de tornada a Espanya des de Nàpols a bord de la galera Sol, va ser capturat junt amb el seu germà Rodrigo. Va ser fet esclau. La fatalitat de portar damunt dues cartes de recomanació de don Juan de Àustria i del duc de Sessa va fer pensar als seus raptors que era una persona important i adinerada. Per això, van demanar cinc-cents escuts d’or per ser alliberat. La seua mare va aconseguir reunir una certa quantitat de diners que no era suficient perquè ambdós foren posats en llibertat. Miguel va decidir que fos el seu germà el que tornara a la Península. Cervantes tenia gairebé trenta anys quan va ser segrestat i ja havia patit la paràlisi de la seua mà esquerra, com a conseqüència de la seua participació en la batalla naval de Lepant al 1571.

 

El captiveri de Cervantes a Alger sempre ha estat envoltat en un halo de misteri, perquè va intentar escapar fins en quatre ocasions i fou interceptat o descobert altres tantes vegades. Sempre es va responsabilitzar dels plans de fuga quan van ser detinguts. El que resulta sorprenent és que no fos executat per aquest motiu, pel seu caràcter reincident i sabent les tortures exemplaritzants que s’infligien als díscols. Així mateix, va estar a punt d’ésser deportat a Constantinoble, situació que haguera fet encara més difícil el seu rescat. En aquells anys, el bei o governador turc d’Alger era Hàssan Baixà que va arribar a tenir-lo encadenat i apartat de la resta, en el seu presidi, durant cinc mesos. Alguna biografia de l’autor més universal ja insinua, de forma més o menys implícita, el que Alejandro Amenábar ha exposat en la seua última cinta El cautivo i que ha escandalitzat les ments decents i benpensants.

 

Tanmateix, no s’han adonat que Amenábar ha volgut fer una pel·lícula cervantina. Hi veiem un Cervantes jove i atractiu, malgrat la seua lesió, capaç de fascinar els seus companys i al mateix Hàssan Baixà amb les seues històries, como si es tractara d’una nova Xahrazad. Són relats on es barreja la realitat amb la ficció i on la fantasia és un ingredient fonamental. Amenábar ens presenta un Cervantes conscient que l’única manera de suportar i superar la situació límit en la qual es troba és mitjançant la imaginació i la solidaritat amb els seus companys. També deixa constància en diferents seqüències de la petjada profunda que va deixar el captiveri en la seua obra literària: no sols en El Quijote, amb la història del captiu, la mora Zoraida o altres capítols tan arxiconeguts com el dels molins de vent, sinó amb Los trabajos de Persiles y Sigismunda o El trato de Argel, entre altres. El perspectivisme cervantí, tan necessari en la vida, el trobem en la presència dels diferents narradors: a banda del protagonista, rondaller de contes, Antonio de Sosa, interpretat per un insubstituïble Miguel Rellán, exerceix de narrador de la història, com si d’un Cervantes ancià es tractara. Perquè, si s’apropen a l’obra cervantina, trobaran una visió polièdrica i rica de la realitat, no per ser jutjada sinó per ser entesa.

 

Així Amenábar s’endinsa en la història, espinosa i inenarrable per alguns, de la seua relació amb Hàssan Baixà. Però no recorre al relat monolític i romantitzat, tampoc es deixa portar pel morbo, extrems que hagueren resultat fàcils. Sí aconsegueix, en l’elecció dels dos protagonistes, crear una química difícil de descriure amb paraules. Julio Peña i Alessandro Borghi ens brinden dues interpretacions veraces i convincents enmig del somieig del captiveri d’Argel. Els diàlegs entre ambdós i la mirada blava de Hàssan Baixà ens permet entendre el comportament de Cervantes, més enllà de l’instint de supervivència. Hàssan Baixà, venecià de naixement i otomà per atzars semblants al rapte de Cervantes, li confessa que la crueltat és el que li ha permès de sobreviure  i mantenir la seua posició i que no creo en l’amor, sols en els piccoli piaceri. Un ingenu Cervantes es manté ferm en la seua fe en Venus, encara que es deixa seduir per un Alger babilònic i hedonista.

 

Com els deia, Amenábar ha entès l’essència de l’obra cervantina que no és altra que la bondat amb els éssers humans, una generositat que emana de la comprensió. Quien leyó El Quijote, lo sabe, que diria el Fénix de los ingenios. I, per això, resulta versemblant la relació amorosa i sexual entre Miguel de Cervantes i Hàssan Baixà, molt especialment, la reacció del turc davant la possibilitat d’alliberament de l’alcalaí.  Al final, sembla que un amor, capaç de respectar la voluntat de l’ésser estimat i més profund del que està disposat a reconèixer, venç l’incrèdul Baixà. A Cervantes, com a nosaltres, li queda l’immens mar dels ulls de Hàssan en els quals capbussar-se des del record: un piccolo piacere…I, por descomptat, la llibertat!

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

EL IMPERATIVO CATEGÓRICO

Clara G. es la protagonista de El imperativo categórico de Victoria Szpunberg. Clara G. es un personaje kafkiano, aunque ella no lo sabe. ¿O tal vez sí? Porque Clara G. es profesora de Filosofía. Está especializada en Kant al que dedicó su tesis doctoral, pero también le interesa Kafka. Tanto es así, que pide a sus alumnos que lean El proceso del autor checo, aunque no entra en el temario.

 

Clara G. es una Josef K. posmoderna, que está inmersa en su propio proceso. Pero no por asesinato, como Josef K. ¿O tal vez sí? Clara G. es profesora de universidad (que no maestra) asociada, sin plaza fija, lo cual la condena a la precariedad laboral. Clara G. se acaba de separar con algo más de cincuenta años y está en un momento emocional delicado en su vida. Además, tiene que dejar su piso porque un fondo buitre tiene intención de alquilarlo por un precio sustancialmente más alto. A lo único que puede aspirar es a una infravivienda a un precio prohibitivo. Por si todo esto fuera poco, Clara G. (¿o tal vez K.?) no puede dormir por las noches, porque tiene un vecino que tiene puesta la música a tal volumen que hace peligrar el equilibrio mental de cualquier monje budista. La situación de estrés de Clara G. es tan grande que escucha acúfenos, se desmaya a menudo y tiene pensamientos oscuros. ¿Y quién no en su situación?

 

“Las fuerzas institucionales que forman este laberinto oscuro han superado el control humano, todo el mundo puede ser triturado por este proceso aceptado…”, teoriza Clara G. en la primera escena. Clara G. lo sabe; se encuentra en una situación límite de angustia permanente. No obstante, Clara G. trata de comportarse como una buena discípula de Kant y aplicar el imperativo categórico en su día a día… hasta que encuentra un juego de cuchillos en la visita que realiza a un loft que pretende alquilar. Clara G. decide guardar uno de los cuchillos en su bolso. ¿Se podría considerar defensa propia una potencial respuesta violenta de Clara G. ante un sistema que ahoga al individuo? ¿Una sociedad que maltrata incluso a aquellos que tratan de adaptarse y “honrar a sus superiores”? ¿Se encuentra Clara G. en una “colonia penitenciaria” kafkiana?

 

Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) escribe y dirige esta obra que ha sido estrenada en castellano en el Teatro de la Abadía de Madrid en octubre de 2025. Su original catalán se estrenó en el Teatre Lliure de Barcelona en febrero de 2024. Este interesante texto está protagonizado por Àgata Roca, que ha merecido el Premio Max a mejor interpretación femenina, y por Xavi Sáez que pone cuerpo y voz a todos los personajes masculinos. Victoria Szpunberg que ha logrado el Premio Nacional de Literatura Dramática 2025 por esta obra se convierte en una “avisadora del fuego”, expresión benjaminiana que “se refiere a aquellos que han escrito sobre una catástrofe antes de que esta suceda”. El desastre del que nos advierte es nuestra propia deshumanización, la que nos hace vivir abandonados los unos de los otros, de espaldas a nuestras emociones y ajenos a cualquier empatía con los demás. No obstante, el tono de la obra de Szpunberg no es kafkiano ya que teje una tragicomedia donde la ironía nos congela la sonrisa y nos pone ante nuestro propio espejo colectivo: la ley de la selva que impera en esta sociedad neoliberal. Pero no nos pongamos filosóficos, ¿os acordáis de aquella vecina hija de puta o de putero, que os hizo la vida imposible a sabiendas y a la que quisisteis matar? ¿O de ese jefe inepto y mediocre que cobra el doble que vosotros y que se cuelga las medallas del trabajo ajeno? “Quien avisa no es traidor”, dice la sabiduría popular. Lo difícil es siempre el primero… ;-)

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

LAURENCIA

¿Qué ocurre con las víctimas de estupro cuando todo pasa? ¿Cómo es su vida después? ¿Consiguen sobreponerse a una agresión que deja una herida tan profunda? ¿Cómo reacciona su entorno? ¿Es posible volver a la normalidad? A todas estas preguntas trata de encontrar respuesta Alberto Conejero en su obra Laurencia, un monólogo escrito a partir del personaje protagonista de Fuenteovejuna de Lope de Vega. Conejero, que versionó la obra del creador de la “comedia nueva” en 2017, se acerca a la intimidad de este personaje para mostrárnoslo al final de su periplo por la Tierra. “Se cumple ya mi tiempo. No temo la hora: es la ley de las bestias y la de los hombres.” Con dulzura y serenidad nos empieza a hablar Laurencia, que toma el cuerpo y la voz de una sublime Ana Wagener, con la intención de no referirnos los fatídicos hechos acaecidos en el pueblo cordobés en 1476. Se dirige a nosotros, atravesando los siglos y la ficción, para explicarnos lo que queda después de la barbarie: “un puñado de fantasmas” que “nos hemos acostumbrado a las ausencias”. Es menester responderle que este encuentro en la memoria se produce en la imaginación de todos los que, a golpe de arar el tiempo, vamos cumpliendo años y dejándonos los días en los surcos del vivir. “Aquí los muertos están más vivos que en ningún otro sitio”. 

 

Gracias al montaje de Aitana Galán puesto en escena en la intimidad de la Sala Tirso de Molina del Teatro de la Comedia, Laurencia, “única hija de Esteban, un labrador de ovejas, y de Laurencia, labradora”, nos habla de su madre, que era “como una vasija hasta el borde que nunca se derramaba”, pero sentencia que “la belleza siempre es una maldición”. Por eso, nos cuenta cómo la perdió de forma prematura, sin obtener respuesta a ninguna de sus preguntas, porque “las mujeres morían “de repente” y a nadie le importaba”, porque había que acostumbrarse a los azares de la vida, y cargarlos en el pecho o en la espalda o donde se pudiera para seguir adelante. Laurencia, que lleva el nombre de su madre, se rebela contra el olvido y proclama que “mi recuerdo es mi corona”. Y nos relata cómo creció sin ella, “hija sola y sola entre hombres” hasta que llegó la pubertad y la primera sangre y fue apartada. La ignorancia y la falta de respuestas a sus preguntas nos recuerdan que muchas veces vivimos sin saber explicar las cosas que nos ocurren, “sin una palabra para nombrarlas”.

 

Todo esto nos lo cuenta mientras Antonia Jiménez rasga su guitarra flamenca y siembra una alfombra de notas musicales sobre la que caen las palabras de Laurencia. “El amor es deseo de hermosura”, le dijo un día con tristeza su madre. Lo recuerda cuando tonteaba con Frondoso y se preguntaba sobre la naturaleza de las relaciones humanas. El veredicto es implacable y descarnado. Su lucidez nos abruma: “Mi padre nunca tuvo más amor que a su propia persona”. ¿Acaso podrá ella hacerlo mejor? En medio de este torbellino emocional, empieza a fraguarse la tormenta y a tener noticia de los desmanes del Comendador. Y de nuevo, nos aguijonea con su clarividencia. Celebrar los muertos de los otros, callar y mirar hacia otro lado ante las primeras violaciones pensando que “a nosotras no nos iba a pasar” termina por alcanzarnos. Reconoce que sintieron “alivio porque eran otras” las ultrajadas, un consuelo que acabó convertido en vergüenza.

 

La esperanza a veces hace trampas: no es posible seguir viviendo para que la vida vuelva, cuando se ha impugnado lo sagrado de esta. Es imposible no volver a contarlo, como no es posible olvidarlo. El dictamen de Laurencia es riguroso: no fueron héroes porque no hubo nada épico en aquel asesinato atroz, por muy justo y merecido que este fuese. ¿Por qué los humanos seguimos haciendo de esta Tierra un infierno para nuestros semejantes? De la estampa de Ana Wegener, una Laurencia en el umbral del traspaso, emerge la imagen, tan poderosa como dolorosa, de Cristina Marín-Miró, esa Laurencia joven y lozana que grita su rabia, exhibiendo su desnudez humillada, después de que el Comendador y sus hombres hayan consumado el ultraje. Es una Laurencia de una Fuenteovejuna potente y descarnada, dirigida por primera vez por una mujer, Rakel Camacho. Pero me temo que no es solo teatro, ya que es tan viejo como repetido: el cuerpo de las mujeres convertido en arma de guerra. Compañeras, Ana, Cristina, Rakel, tened presente que si la guerra vuelve a nuestra tierra, nuestros pechos caídos y nuestros cuerpos decadentes no nos librarán de la infamia y la deshonra. La violencia solo engendra violencia: “¿Es el asesinato del Comendador lo único que pudimos engendrar?”

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe