CONCLAVE

El Papa ha mort. El Vaticà entra en sede vacante. Coincideix que el Papa ha fet el traspàs de forma inesperada, cansat i desencantat amb els intents reaccionaris de tornar cap enrere. Perquè sembla que el Papa era un home bo que cercava portar l’Església, una de les institucions més influents, als seus orígens evangèlics. El Sant Pare ha mort a la Casa de Santa Marta, residència adjacent a la Basílica de Sant Pere, que ocupen els cardenals que visiten Roma, ja que va renunciar a viure en els luxosos apartaments papals, quan va prendre possessió del càrrec, per viure amb una major austeritat. Així comença la pel·lícula Conclave (Edward Berger, 2024) que va rebre el premi a millor film als Bafta i nombrosos reconeixements internacionals. Tanmateix, després de vuit nominacions als Òscar, inclosos millor actor protagonista i millor pel·lícula, sols va obtenir l’estatueta a millor guió adaptat perquè està basada en la novel·la homònima de Robert Harris.

 

Immediatament després de la mort del Sant pare, comença la litúrgia canònica que assenyalen segles de tradició. Als ritus funeraris solemnes, es superposa el sentiment de pèrdua i dol dels seus col·laboradors més estrets. Ens recorden que l’ocupant de la cadira de Pere era un ésser humà amb vincles i afectes, també amb hàbits rutinaris i afeccions com els escacs. D’igual manera, el fet mateix de la mort i potser el poder, ens constata que el Para estava sol i va morir sol. 

 

Ralph Fiennes encarna al cardenal degà Thomas Lawrence en una de les millors interpretacions de la seua carrera. És el responsable del col·legi cardenalici. No és el camarlengo, encarregat del govern de l’Església fins l’elecció del nou Summe Pontífex, sinó el responsable que el conclave es duga a terme segons allò previst i que els cardenals trien el millor successor possible. Els matisos de la seua interpretació fan del cardenal Lawrence un personatge creïble, preocupat pel rigor del procediment, pel rumb que prendrà la institució amb el seu nou líder, pel perill de cisma i la imatge de divisió, per la cerca de la veritat en les intencions ocultes dels seus companys, per qüestionar-se les seues pròpies motivacions... És a dir, que es mostra com un home competent i hàbil, provat en les intrigues vaticanes, però humà i compassiu.

 

La resta de l’elenc masculí acompanya l’excel·lent interpretació de Fiennes, perquè es tracta d’una feina d’actors principalment mascles, com no podia ser d’una altra manera. Tanmateix, és destacable el paper de la germana Agnes, interpretat per una esplèndida Isabella Rosselini, la cap de les monges responsables de l’allotjament dels cardenals, la intervenció de la qual serà decisiva en algun moment de la trama. El que deixa en evidència Conclave és el paper secundari i subaltern que l’Església ha proporcionat a les dones al llarg de la seua història. Aquestes són les abelles obreres, proveïdores de la logística que farà possible la celebració del conclave, la labor silenciosa de les quals, gairebé invisible, queda palesa a les escenes col·lectives que mostren el procediment. No deixen d’ésser uns simples testimonis muts de tot el que es cuina al seu voltant, quan no arriben a ésser víctimes de l’hegemonia masculina.

 

El mèrit de Conclave, a banda d’ésser un thriller de suspens entretingut, és mostrar-nos els secrets d’aquesta junta de cardenals i de la pròpia institució, les lluites soterrades i menyspreables pel poder i l’encimbellament de la vanitat i l’ambició política. Perquè l’Església Catòlica és una organització on la política i els interessos personals i ideològics hi juguen un paper molt important. Negar-ho és contradir la realitat. Però ho fa amb una subtilesa i elegància pròpies d’una organització forjada en la bellesa del ritus i en l’emmascarament de les ambicions personals, disfressades de servei als altres i a l’organització. La trama ens mostra les dues ànimes de l’Església en pugna: el servei a les persones segons l’Evangeli i la perpetuació d’unes estructures de poder, reaccionàries a tot canvi i avançament social i històric. Així mateix, la fotografia ens retorna l’ostentació del ritual i de la tradició. El Vaticà i la Capella Sixtina, on es celebra el conclave i es proclama el solemne extra omnes (tots fora), són llocs on l’art i la bellesa hi nien.

 

No obstant, l’aparició d’un cardenal in pectore (nomenat en secret pel Papa), Vincent Benítez, interpretat per Carlos Diehz, comporta un gir de guió inesperat. Aquí els crítics ha trobat una errada important, ja que un cardenal amb aquesta condició no pot votar al conclave ja que el seu cardenalat, en ésser secret, s’extingeix amb la mort del Summe Pontífex.  Edward Berger, el director de la cinta, ha oscil·lat entre la fidelitat al procediment i al dret canònic, i la ficció. Ha comptat amb l’assessorament d’experts en protocol eclesiàstic durant l’escriptura del guió, especialment del seu final, i del rodatge. Recordem que Conclave es una pel·lícula, basada en una novel·la, és a dir, és ficció. Faig aquest apunt perquè hi ha qui ha qualificat el final d’inversemblant (probablement ho és), però sembla que el cineasta no buscava realisme, sinó fer-nos reflexionar sobre el rumb que hauria de prendre aquesta institució mil·lenària i com potser l’Esperit Sant acaba imposant-se malgrat tot, lectura que faran els creients, perquè no hem d’oblidar-nos que es tracta d’una organització religiosa amb inspiració divina. En qualsevol cas, el final de Conclave, el de la pel·lícula de ficció por descomptat, deixa una porta oberta a l’esperança i la confiança en el futur.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

 

OLD TIMES

Beure en els clàssics és sempre necessari i Harold Pinter és una de les fonts on nodrir i hidratar la paraula poètica. Viejos tiempos (Old times) és un text enigmàtic del Nobel de Literatura amb què inaugura la dècada dels 70 del segle XX. El Teatro de la Abadía ens proposa un muntatge dirigit, de forma impecable, per Beatriz Argüello a partir de la traducció i la versió de Pablo Remón, que capta el to del text original pinterià. En aquesta obra, les paraules són importants, però tant o més són els silencis que envolten i aïllen els tres personatges protagonistes.

 

Anna (Marta Belenguer) arriba a la casa de Kate (Mélida Molina) i Deeley (Ernesto Alterio), situada enmig del camp en un paratge idíl·lic. Anna fou amiga de joventut de Kate i arribaren a viure juntes, però fa més de vint anys que no es veuen. El que comença com una trobada que busca rememorar els vincles creats en el passat i tornar als espais comuns acaba esdevenint un pols dialèctic, en què cadascun cerca el retret cap a l’altre. 

 

A partir del diàleg inicial entre el matrimoni, i segons van avançant les conversacions entre els tres, ens van revelant que la memòria és un constructe que cadascun dels personatges manipula al seu gust o segons les seues necessitats. A poc a poc, els tres van recordant capítols, carregats d’emocions juvenils, que són tergiversats per fer mal als altres. El passat es canvia cada vegada que un d’ells parla i l’espectador haurà d’esdevenir el sisè personatge que interprete l’enigma de cadascun.

 

Perquè el quart és el temps, que comença essent un passat idealitzat, cada vegada més borrós, per acabar essent manejat i fer-se present, fins el punt que els records són viscuts i convertits en fet teatral. Les paraules, poètiques, allunyades del realisme, esdevenen obstacles per la comunicació, alliberant una violència continguda però descarnada entre ells, que deixa en evidència la seua enorme solitud i aïllament, perquè tots ells semblen guardar un secret que els deixa desvalguts, a la intempèrie, si resten en silenci.

 

El cinquè personatge és la memòria, filla del temps, que confon el somni amb el record, que fa trampes amb el que és vertader i el que és fals, i que juga a fet i amagar amb la invenció i la faula, que cerca una nova forma d’escriure el seu/nostre passat, i que acabarà essent la protagonista, deixant-los/-nos en mans de la malenconia i la postració. Per això, les paraules d’Anna ens resulten tan reveladores: «Hay cosas que recuerdo que a lo mejor nunca pasaron, pero, como las recuerdo, ocurren de verdad».

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

LOS YUGOSLAVOS

Afirma Juan Mayorga que Los yugoslavos “es una cuento sobre la tristeza, sobre el amor, sobre la búsqueda de un lugar en el mundo y sobre la fe en la palabra.”

 

Martín (Javier Gutiérrez), como Goyo, el abuelo de Mayorga, es un camarero que pide ayuda a un cliente, Gerardo (Luis Bermejo), porque ha visto cómo le levantaba el ánimo a un amigo. Martín le pide a este desconocido que hable a su mujer, Ángela (Natalia Hernández), ya que esta ha dejado de hablarle y está hundida en el silencio y la tristeza. Martín, que es un hombre que sale muy pronto de casa para dar desayunos y vuelve tarde después de haber echado el cierre, no posee las palabras con las que podría arrancar a su mujer de la depresión en que está sumida, porque “la vida no puede ser sólo llenarse de ruido. Se va acumulando sin que te des cuenta”. Cris (Alba Planas) es la hija de Gerardo que acabará teniendo un papel relevante.

 

En Los yugoslavos, tenemos dos hombres que intercambian palabras y dos mujeres que intercambian mapas. De nuevo, Mayorga nos interroga sobre el poder de las palabras. ¿Qué somos capaces de lograr con ellas? ¿Pueden las palabras sanarnos o sumergirnos en una profunda melancolía? “Somos cuerpos ocupados por palabras”, podemos leer en El golem. Sin embargo, los mapas nos van a llevar quién sabe dónde. “Mucho tiempo llegando a lugares equivocados” o buscando países y espacios que ya no existen, espacios donde solo queda la nostalgia de una felicidad o el dolor de lo que pudo ser y no fue, lugares que nos arrojan luz o sombra, pero que nos siguen habitando interiormente y que pueden ser convocados a través de la palabra y del teatro.

 

Los personajes de Los yugoslavos son personas corrientes en búsqueda que, en medio de un mundo en el que se sienten perdidos, ansían llegar a una zona desmilitarizada como la que separa las dos Coreas y donde, sorprendentemente, ha crecido la vegetación y la naturaleza se manifiesta de forma vigorosa. Aunque es un campo minado, las bombas no se detonan con el peso de los animales que lo habitan: pájaros, ciervos… Sin embargo, siempre nos queda la duda de si tomamos la mejor opción en el camino: “Tendríamos que haber ido donde los yugoslavos. Allí se juega de verdad. Mientras las mujeres bailan”, porque lo que no fue siempre nos acaba pareciendo más atractivo en nuestras ensoñaciones.

 

Los yugoslavos también habla del amor (ljubav, en croata). La relación de Martín y Ángela evoca la de los protagonistas de Animales nocturnos, marcada por la rutina y el desánimo. Martín, que ama profundamente a su mujer y su trabajo, está dispuesto a dar todo lo que tiene para que su mujer se recupere. En ese sentido, el de Martín es un acto de amor porque, por encima de su vida rutinaria de ‘afectos (más o menos) seguros’, está la vida y la alegría de su mujer. A través de los diálogos, iremos conociendo detalles de su relación y haciéndonos preguntas: ¿elegimos a la persona con la que compartimos nuestra vida? ¿A nuestra compañera de camino? La respuesta inicial, obvia, sería sí. Es un acto de voluntad libre. ¿Pero realmente lo es? ¿Cuánto pesan los azares y las circunstancias en esa decisión? Quizás nos sea imposible ya dar una respuesta clara, pero lo que sí sabemos es que, en un determinado momento, deberemos decidir si permanecemos al lado de esa persona o si nuestro camino va en otra dirección. Y este sí será un acto de voluntad personal. Martín sabe que Ángela se encuentra en este momento crucial.  

 

Es este un texto profundamente mayorguiano, lleno de capas que podemos ir descubriendo, una obra que nos propone una poética teatral con la que ser interpelados y salir transformados del teatro, si somos capaces de preguntarnos dónde se encuentran nuestros yugoslavos. Para ello, Mayorga, que también dirige el montaje, utiliza la poética de los objetos y los gestos, donde los manteles de papel del bar, una bolsa amarilla de plástico con un rótulo comercial que contiene unos zapatos negros o la manera de llevar la camisa blanca y el pantalón negro de camarero de Javier Gutiérrez añaden significados metafóricos y existenciales a lo que se nos muestra y cuenta.

 

Con objetos y gestos, se trazan una serie de referencias metamayorguianas con otras obras del autor y a su propia poética que dan consistencia a un texto que merece ser leído: unas gafas de natación graduadas como las de Intensamente azules; Angelines y María Luisa, protagonistas de María Luisa, y los nombres del buzón; los mapas que nos orientan en las ciudades, tan importantes en El cartógrafo; o los objetos, a veces absurdos e inútiles, que coleccionamos, como en La colección. Así Mayorga nos propone refugiarnos en un universo propio donde la imaginación se convierte en un espacio donde podemos jugar de verdad, “mientras las mujeres bailan”. 

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

NANI, TE DEBO UN CUENTO

Ignasi Riera i Gassiot murió el pasado 23 de mayo de 2025 en Madrid. Para los amigos y conocidos era el Nani, un nen golut –un niño goloso, como él mismo se definió en uno de sus libros– pero, sobre todo, era una persona cercana con un sentido del humor que no hacía ninguna concesión, ni siquiera a la muerte en los últimos días. 

 

Este català a Madrid llegó a la Villa en 2003 por aquellos azares del amor y nunca se aburrió, como me contaba la última vez que nos vimos. Era un editor e intelectual tranquilo –escribió su amigo y periodista Manuel Campo Vidal en El País– que también hizo política, porque ya sabemos lo que pasa si no la hacemos nosotros, como diría Joan Fuster. Uno de los aspectos que más he apreciado de su amistad y persona ha sido su claridad. El Nani no se iba por las ramas cuando se trataba de decir lo que pensaba. En el mundo de la política, comenzó en la gestión municipal en el Ayuntamiento de Cornellà donde se forjó. Siempre lo decía, los políticos útiles para los ciudadanos se forman a pie de calle, gestionando presupuestos municipales y llevando a cabo proyectos siempre con una memoria económica. El resto es vender humo. Clar i català!, como él.  

 

El Nani ha sido un hombre generoso, como buen catalán –perdonad, pero nunca he entendido el tópico–, hasta el punto de venir a Madrid cuando tropezó con su tesoro más oculto, Carmen García Somolinos, enfermera de profesión y que conoció en los campamentos del Sahara Occidental cuando aún era parlamentario en Cataluña. Y no se lo pensó dos veces e hizo la maleta cuando se jubiló, si es que alguna vez lo hizo. Quiero remarcar este hecho porque Nani era un hombre de otra generación, pero no lo dudó. Si él estuviera escribiendo estas líneas diría que, efectivamente, lo era, pero que ya sabía dónde había puesto el ojo. A pesar de su año de nacimiento y su trayectoria, siempre trató a todo el mundo –así lo experimenté yo– de igual a igual, con una cercanía y confianza que te desarmaba desde el principio.

 

Conocí a Ignasi en 2015 en el Cercle Català de Madrid. Me acerqué a esta institución cuando iba a publicar mi primer poemario, Olor de poma verda. El president del Cercle por aquellos años, Albert Masquef me acogió generosamente y me propuso participar en el club de lectura que conducía Riera. Recuerdo la primera vez que hablamos. Me pidió el poemario para leerlo, mientras le devolvía a Alberto otro libro que acababa de leer. La crítica literaria que le hizo Nani era que la autora debía volver a escribir el libro. No hace falta que os diga que aquel comentario me dejó helada y temí lo que diría después de leer mis poemas. Tardé días en enviárselos y me respondió al correo electrónico reprochándome la espera. Los leyó enseguida, porque Nani era un lector voraz. Con razón afirmaba que lo primero que debíamos ser era lectores. Sin ellos, no hay literatura. Con cautela, comparecí pensando que no podía volver a escribir unos versos que había revisado decenas de veces. Por segunda vez, Nani fue generoso y me dijo lo que sinceramente pensaba.

 

Entonces descubrí la importancia de que alguien de letras te dé su opinión franca sobre lo que escribes. Nani anotaba todo aquello que le emocionaba y también lo que veía mejorable. Y lo hacía con una naturalidad que iniciaba un diálogo fecundo, durante el cual yo defendía el porqué de la decisión expresiva. A veces, lo convencía; otras, le daba yo la razón y ejecutaba el cambio.

 

De Nani he podido aprender un puñado de cosas sobre la generosidad con los demás y sobre la literatura y el mundo literario también, pero lo que más me ha conmovido ha sido su actitud frente a la muerte que sabía que venía a buscarlo y que aceptó con una serenidad, que envidio y quiero para mí. Nuestros últimos encuentros en aquella cocina pequeña, con una gran ventana por donde entra la luz y donde le gustaba tanto sentarse, han sido una lección de vida. Allí Nani continuó haciendo lo que más le gustaba: leer, escribir, conversar con gente querida… Le faltó poder comer ya que, en este punto, la vida lo golpeó donde más le dolía. Nani era un amante de la buena cocina como quedó patente en su bibliografía. De todos modos, por fortuna, una copa de vino lo acompañó en la celebración de la vida y de la muerte hasta casi el final. De los libros se aprende mucho, pero de la vida y de los bares, más aún. A pesar de la tristeza, debo confesaros que, estos últimos meses, he salido de aquella casa con una sonrisa en el alma ante la actitud socarrona de un hombre que bromeaba con sus horas contadas. Estoy segura de que en el infierno le espera un buen arroz a banda.

 

Por todo ello, Nani, te debo un cuento. Como aquel que me contaste tú un buen número de veces, como lo hacen los abuelos con los niños pequeños, cuando el poeta Estellés estaba también al borde la muerte y tú eras secretario de la AELC y fuiste a verlo. Me has grabado en el corazón lo que escribiré para intentar averiguar el significado de su título, L’alegria de la mort. ¡Gracias, Nani, por tanto!

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

NANI, ET DEC UN CONTE

Ignasi Riera i Gassiot va morir el passat 23 de maig de 2025 a Madrid. Per als amics i coneguts era el Nani, un nen golut –com ell mateix es va definir a un dels seus llibres– però, sobretot, era una persona propera amb un sentit de l’humor que no feia cap concessió, ni tan sols a la mort en els darrers dies.

 

Aquest català a Madrid hi va arribar al 2003 per aquells atzars que ens porta l’estima i mai no es va avorrir, com em contava la darrera vegada que ens vam veure. Era un editor i intel·lectual tranquil –va escriure el seu amic i periodista Manuel Campo Vidal a El País– que també va fer política, perquè ja sabem el que passa si no la fem nosaltres, que diria Joan Fuster. Un dels aspectes que més he apreciat de la seua amistat i persona ha estat la seua claredat. El Nani no anava amb embuts quan es tractava de dir el que pensava. En el món de la política, va començar a la gestió municipal a l’Ajuntament de Cornellà on es va forjar. Sempre ho deia, els polítics útils per als ciutadans es fan a peu de carrer, gestionant pressupostos municipals i duent a terme projectes sempre amb una memòria econòmica. La resta és vendre fum. Clar i català!, com ell.

 

El Nani va ser un home generós, com bon català –perdoneu, però mai no he entès el tòpic–, fins el punt de venir cap a Madrid quan va trobar el seu tresor més ocult, la Carmen García Somolinos, infermera de professió i que va conèixer als campaments del Sàhara Occidental quan encara era parlamentari a Catalunya. I no s’ho va pensar dues vegades per fer la maleta quan es va jubilar, si és que alguna vegada ho va fer. Vull remarcar aquest fet perquè el Nani era un home d’una altra generació, però no ho va dubtar. Si ell estigués escrivint aquestes ratlles diria que, efectivament, n’era, però que sabia on havia posat l’ull. Malgrat el seu any de naixement i la seua trajectòria, sempre va tractar tothom –així ho vaig experimentar jo– d’igual a igual, amb una familiaritat i confiança que et desarmava des del començament.

 

Vaig conèixer l’Ignasi al 2015 al Cercle Català de Madrid. M’hi vaig apropar quan anava a publicar el meu primer poemari, Olor de poma verda. El president del Cercle per aquells anys, l’Albert Masquef em va acollir generosament i em va proposar participar en el club de lectura que hi conduïa el Riera. Recorde la primera vegada que vam parlar. Em va demanar el poemari per llegir-lo, mentre li tornava a l’Albert un altre llibre que tot just havia llegit. La crítica literària que va fer el Nani era que l’autora havia de tornar a escriure el llibre. No cal que diga que aquell comentari em va deixar gelada i vaig témer el que diria després de llegir el meus poemes. Vaig trigar dies en enviar-li’ls i em va respondre al correu electrònic retrent-me l’espera. Els va llegir de seguida, perquè el Nani era un lector voraç. Amb raó afirmava que el primer de tot que havíem de ser era lectors. Sense ells, no hi ha literatura. Amb cautela, hi vaig comparèixer pensant que no podia tornar a escriure uns versos que havia revisat desenes de vegades. Per segona vegada, el Nani va ser generós i em va dir el que sincerament pensava.

 

Aleshores vaig descobrir la importància que algú de lletres et diga la seua opinió franca sobre el que escrius. El Nani anotava tot allò que li colpia i també el que veia millorable. I ho feia amb una naturalitat que encetava un diàleg fecund, durant el qual jo defensava el perquè de la decisió expressiva. De vegades, el convencia; d’altres, li donava jo la raó i feia el canvi.

 

Del Nani hi he pogut aprendre un grapat de coses sobre la generositat amb els altres i sobre la literatura i el món literari també, però el que més m’ha commogut ha estat la seua actitud davant la mort que sabia que venia a buscar-lo i que va acceptar amb una serenor, que envege i vull per mi. Les nostres últimes trobades a aquella cuina petitona, amb una gran finestra per on entra la llum i on li feia tant de goig seure-hi, han estat una lliçó de vida. Allà el Nani va continuar fent el que més li agradava: llegir, escriure, conversar amb gent estimada... Li va mancar poder menjar ja que, en aquest punt, la vida el va colpejar on més mal li feia. El Nani era un amant de la bona cuina com deixa palès la seua bibliografia. De tota manera, per fortuna, una copa de vi el va acompanyar en la celebració de la vida i de la mort fins gairebé el final. Als llibres s’aprèn molt, però a la vida i als bars, més encara. Malgrat la tristesa, he de confessar-vos que, aquests darrers mesos, he sortit d’aquella casa amb un somriure a l’ànima davant l’actitud sorneguera d’un home que feia broma amb les seues hores comptades. N’estic segura que a l’infern l’espera un bon arròs a banda.

 

Per tot això, Nani, et dec un conte. Com aquell que em vas contar tu un bon grapat de vegades, com fan els avis amb els nens petits, quan l’Estellés estava també a la vora de la mort i tu eres secretari a l’AELC i vas anar a veure’l. M’has gravat al cor el que escriuré per intentar d’esbrinar el significat del seu títol, L’alegria de la mort. Gràcies, Nani, per tant!

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu