SOBRE L'EDUCACIÓ PÚBLICA

Voldria que la tesi d’aquest article quedara ben clara des del principi: en l’Estat Espanyol a ningú no li importa l’educació. També vull que quede fora de tot dubte el meu suport als col·legues i companys que estan secundant la vaga indefinida al País Valencià des de fa més de dues setmanes, com també el meu compromís personal i laboral amb l’ensenyament públic. Sé que la primera afirmació és incòmoda, però hem de reconèixer tots els ciutadans, inclosos els docents, que quan votem mai no pensem en el que diuen els programes electorals dels partits polítics sobre l’educació. Un altra dada significativa d’aquesta desafecció social envers l’educació és l’escassa repercussió mediàtica que ha tingut fins ara aquesta mobilització històrica. Des de fa més de vint-i-cinc anys (el temps que porte en aquest ofici), he vist i viscut com els partits polítics han utilitzat el sistema educatiu com una eina política i ideològica –no  negaré el component ideològic que tot model educatiu té– amb la qual han cercat l’enfrontament amb les diferents lleis orgàniques aprovades: la condició d’avaluable de l’assignatura de religió, la digitalització, el mal anomenat model bilingüe i trilingüe amb l’anglès, el pin parental, la llibertat per triar centre educatiu, la gratuïtat de llibres i de l’ensenyament –tant s’hi val si els centres són públics, concertats o privats. No són aquests assumptes menors però, mentre la discussió es centrava en aquests temes, d’altres, tan importants o més, han quedat en segon pla: la creixent complexitat de les aules, la integració de l’alumnat immigrant, la salut mental dels alumnes i del professorat, la ràtio d’alumnes per aula, l’atenció a la diversitat, la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors docents, la burocratització de la tasca educativa, la càrrega horària del professorat, el tractament dels idiomes propis com a llengua vehicular... i alguna més que podran apuntar els docents que lligen aquestes ratlles. Tot això, unit a les retallades severes que vam viure amb la crisi de 2008 –hi ha comunitats autònomes que encara no han revertit aquests retrocessos, com ara la de Madrid, en la qual treballe i on continuem a 19 i 20 hores lectives a Secundària– han fet que aquesta professió deixi de tenir atractiu i que comencem a trobar-nos especialitats on hi ha manca de personal. No és suficient dir que es tracta d’una feina vocacional i que la manca de recursos es compensa amb la dedicació altruista dels docents amb hores extra no remunerades, perquè la força física i mental dels docents té un límit. A més, tenim a les nostres mans una joia tan valuosa com és els infants i els adolescents que seran la societat del futur. Atendre’ls com cal, tenint cura de les seues necessitats individuals, és cada cop més difícil per la manca de recursos humans. La sensació de no arribar-hi a l’important mentre resolem l’urgent és generalitzada a tots els docents, especialment als que treballen en centres amb alumnat amb dificultats socio-econòmiques. A més, l’escola pública (i, fins i tot, la concertada) que va sorgir a la dècada dels anys 80 amb els primers governs democràtics socialistes va ser una escola que va actuar com a ascensor social de millora de les condicions de l’alumnat nascut en famílies més humils. Molts dels que ara hi treballem a l’ensenyament públic en som exemple. Malauradament, des de fa més d’una dècada, aquest ascensor s’ha fet malbé i, avui en dia, el poder adquisitiu dels pares i el seu nivell d’estudis és fonamental per a mesurar les possibilitats d’èxit acadèmic dels alumnes. Per això, ens juguem tots molt amb aquesta vaga. Està per decidir l’escola que volem en la propera dècada i cap on volen posar la mirada: una educació mercantilitzada que persegueix el rèdit polític i econòmic o centres educatius que cerquen el desenvolupament i el benestar de les personetes que hi creixen i s’hi eduquen. Moltes gràcies, companys valencians, per la vostra valentia i determinació i pel vostre exemple. La vostra victòria serà la de tots els docents i la del nostre alumnat. Ànim i força!

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

CAIXA DE RESISTÈNCIA: https://cadpv.org/caixa-de-resistencia