sábado, 29 de mayo de 2021

PER QUÈ ESTIC PARTICIPANT A COMBIVACS?

La majoria sabreu del que parle: CombivacS és un assaig clínic que s’està duent a terme a cinc hospitals públics (Hospital Universitari Cruces de Bilbao; La Paz i Hospital Clínico San Carlos de Madrid; i l’Hospital Vall d’Hebron i el Clínic de Barcelona), coordinat per l’Instituto de Salud Carlos III (ISCIII). Per a participar a l’assaig calia haver rebut la primera dosi de la vacuna d’AstraZeneca abans del 5 de març i ser menor de seixanta anys, és a dir, que sols podíem participar els treballadors essencials vacunats aviat. Dels 673 participants, vam rebre la segona dosi de Pfizer 441 persones i 232 van quedar al grup de control. Vint-i-vuit dies després de començat l’assaig, si els resultats eren els esperats, les persones del grup de control rebrien la segona dosi de Pfizer si ho desitjaven.  

 

Vaig veure l’anunci de l’assaig als mitjans de comunicació un dilluns. Mostraven número de telèfon i correu electrònic de cada hospital. Em vaig posar en contacte amb l’Hospital La Paz al dia següent i, el dimecres, vaig acudir a la primera cita. El mateix dimarts em van enviar per mail el consentiment informat de vuit pàgines on explicaven els detalls de l’assaig: les visites que havia de fer, les proves i les analítiques a les quals em sotmetrien, la raó i finalitat de l’assaig. Tinc llibertat per abandonar l’assaig quan ho considere oportú (encara que soc conscient del compromís que he contret) i, en el cas de formar part del grup de control, podíem triar completar la pauta amb AstraZeneca en el cas que hi fórem citats. El 28 d’abril, tot just vuit setmanes de rebre la primera dosi, vaig acudir a La Paz i després d’una consulta amb una doctora on vaig contestar preguntes sobre el meu estat de salut general, vaig signar el consentiment informat. Faig èmfasi en aquest punt per la polèmica suscitada pel fet que aquells treballadors essencials que vulguen completar la pauta amb AstraZeneca hauran de signar també un document d’aquest tipus. ¿Per què se li dóna tanta importància ara quan cada vegada que ens sotmetem a una prova diagnòstica o intervenció quirúrgica el signem sense plantejar-nos res més? Normalment ens hi informen dels possibles efectes secundaris, gairebé sempre estranys i esporàdics.

 

Un ordinador va decidir de forma aleatòria que formaria part dels primers vacunats. Em van fer una PCR (el pitjor del procés), una extracció de sang per una analítica i una prova d’embaràs mitjançant l’orina per ser dona. Per últim, em van injectar la vacuna i, després d’esperar quinze minuts en una sala annexa, em van dir que podia marxar amb el meu certificat de vacunació sota el braç. Els set primers dies vaig haver de emplenar un qüestionari sobre els símptomes que experimentava, a través d’un full web. Ara ho faig dos vegades a la setmana per fer el seguiment fins la quarta setmana. Les dues setmanes següents vaig tornar a l’hospital on em van traure sang després de preguntar-me, de bell nou, com em trobava. Vaig ajornar la vacunació de l’al·lèrgia una setmana, però en la segona visita em van comunicar que també me la podia inocular. Vaig tenir mal de cap les dues tardes següents a la vacunació i el dijous per la vesprada i per la nit em vaig sentir més cansada del que acostume. Vaig prendre un paracetamol cada dia i vaig fer vida normal: vaig anar a treballar i vaig fer una passeig llarg per la vesprada. No vaig voler fer exercici físic  més intens per si de cas. Tampoc no vaig tenir febre. Quan vaig rebre la primera dosi d’AstraZeneca sols vaig experimentar dolor al braç de la punxada.

 

Por què estic participant a CombivacS? La resposta és senzilla i complexa alhora. Enfront l’allau d’informació a la qual estem sotmesos, sentia confusió i incertesa per la suspensió de la segona pauta dels treballadors essencials menors de seixanta anys. És lamentable que els polítics utilitzen la pandèmia i l’estratègia de vacunació per l’enfrontament. A més, em sembla que els mitjans de comunicació, en massa ocasions, no estan ajudant a posar llum. Aleshores vaig llegir a una entrevista feta a l’investigador Mariano Esteban que, a l’igual que Luis Enjuanes, està desenvolupant una de les vacunes espanyoles. Hi afirmava que la vacunació heteròloga o mixta és una pràctica comuna per combatre malalties com la malària o altres. Senyalava que s’havien aportat moltes dades a nivell preclínic e inclús clínic que demostraven que la combinació de vacunes és millor que la vacuna homòloga administrada en més d’una dosi, perquè s’amplia la magnitud de la resposta immune. Així, es mostrava partidari d’aquesta pràctica. Vaig pensar que l’assaig ajudaria a demostrar si era així també amb el virus Covid-19, perquè sols la ciència pot donar resposta al desafiament davant el qual ens enfrontem. Vaig sospesar els riscos que corria i vaig arribar a la conclusió que eren els mateixos que si rebia la segona dosi d’AstraZeneca, ja que es tracta d’un medicament aprovat que han rebut ja milions de persones. Vaig recordar les desenes de milers de persones que van provar les vacunes de manera altruista, quan encara no estaven aprovades. M’han dit suïcida i valenta. És possible que siga ambdues coses però, egoistament, també vaig pensar que un equip mèdic controlaria els meus anticossos al llarg d’un any. Perquè l’assaig a penes ha publicat els primers resultats preliminars. Encara han d’avaluar la nostra resposta immunològica un mes, tres mesos, sis mesos i un any després. De moment, les dades indiquen que els anticossos neutralitzants es multipliquen per set davant dels vacunats amb dues dosis d’AstraZeneca que els multipliquen per tres, és a dir, que la resposta immunològica és més potent.

 

És cert que l’assaig està essent polèmic i criticat, inclús per alguns metges i viròlegs. Hi ha hagut qui ha assenyalat que el grup control hauria d’haver rebut la segona dosis d’AstraZeneca. Tanmateix, es tenen les dades de tots els que van participar a la Fase III del sèrum que va determinar la seua eficàcia i la seua aprovació per comparar. Per que fa a la seguretat, és veritat que és un assaig clínic poc nombrós i que les dades de seguretat no són concloents, encara que tots hem tingut símptomes lleus i cap hem necessitat hospitalització. Alemanya, França, Suècia, Noruega i Dinamarca estan ja recomanant pautes de vacunació combinades. Alguns d’aquests països ja les estan desenvolupant i no tots ells han realitzat assajos clínics abans. Tots som conscients que, més enllà de les dades clíniques i mèdiques, hi ha interessos geopolítics i econòmics que estan influint en l’estratègia de vacunació dels països de la UE.

 

A part de constatar una vegada més la meua confiança en la Ciència i en la Medicina participant a l’assaig, vaig voler transmetre aqueixa tranquil·litat a les persones que m’envolten i que es trobaven en la mateixa situació que jo. Sols el coneixement pot oferir-nos confiança i tranquil·litat i formant part de l’assaig, podia saber el que passava. Sabeu? Mai no m’havien preguntat tant com em trobe. També la meua pròpia progenitora, en una conversa dominical abans que s’hagués plantejat l’assaig, em comentava que aquesta pandèmia ens ha fet esdevenir a tots cobais, perquè ens trobem en una situació inèdita a la qual s’ha de donar respostes urgents. No obstant, jo pense, més enllà dels conflictes i les polèmiques, en la meravella de les vacunes (perquè són moltes les que tenim) que han arribat a salvar tantes vides humanes en tot just una volta al voltant del sol. Per últim, crec que la proposta del Ministeri de Sanitat, després d’haver consultat al Comitè de Bioètica, és una resposta salomònica, encara que també esta essent qüestionada. La conclusió és que els treballadors essencials poden triar entre dues bones opcions, segures i eficaces. La meua recomanació és que trien el sèrum que els ofereisca més confiança i tranquil·litat més enllà de les dades mèdiques i clíniques. L’important és completar la pauta.

 

Aquesta era la resposta complexa. La senzilla: per mi, per tots els meus companys i per mi, el primer. Us en recordeu quan ho cridàvem als nostres jocs infantils?

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 


 

domingo, 23 de mayo de 2021

¿POR QUÉ ESTOY PARTICIPANDO EN COMBIVACS?

La mayoría sabrán de qué hablo: CombivacS es un ensayo clínico que se está llevando a cabo en cinco hospitales públicos (Hospital Universitario Cruces de Bilbao; La Paz y Hospital Clínico San Carlos de Madrid; y el Hospital Vall d’Hebron y el Clínic de Barcelona), coordinado por el Instituto de Salud Carlos III (ISCIII). Para participar en el ensayo era necesario haber recibido la primera dosis de la vacuna de AstraZeneca antes del 5 de marzo y ser menor de sesenta años, es decir, que solo podíamos participar los trabajadores esenciales vacunados tempranamente. De los 673 participantes, recibimos la segunda dosis de Pfizer 441 personas y 232 quedaron en el grupo de control. Veintiocho días después de iniciado el ensayo, si los resultados eran los esperados, las personas del grupo de control recibirían la segunda dosis de Pfizer si lo deseaban.

 

Vi el anuncio del ensayo en los medios de comunicación un lunes. Facilitaban número de teléfono y correo electrónico de cada hospital. Me puse en contacto con el Hospital La Paz al día siguiente y, el miércoles, acudí a la primera cita. El mismo martes me facilitaron por mail el consentimiento informado de ocho páginas en que explicaban los detalles del ensayo: las visitas que debía realizar, las pruebas y analíticas a las que me someterían, la razón y finalidad del ensayo. Tengo libertad para abandonar el ensayo cuando lo considere oportuno (aunque soy consciente del compromiso que he contraído) y, en el caso de formar parte del grupo control, podíamos elegir completar la pauta con AstraZeneca en el caso de que fuéramos citados para ello. El 28 de abril, justo ocho semanas después de recibir la primera dosis, acudí a La Paz y después de una consulta con una doctora donde contesté a preguntas sobre mi estado de salud general, firmé el consentimiento informado. Hago hincapié en esto último por la polémica suscitada por el hecho de que aquellos trabajadores esenciales que quieran completar la pauta con AstraZeneca deberán firmar también un documento de este tipo. ¿Por qué se le da tanta importancia ahora cuando cada vez que nos sometemos a una prueba diagnóstica o intervención quirúrgica lo firmamos sin plantearnos nada más? En ellos, normalmente nos informan de los posibles efectos secundarios, casi siempre muy raros y esporádicos.

 

Un ordenador decidió de forma aleatoria que formaría parte de los primeros vacunados. Me sometí a una PCR (lo peor del proceso), una extracción de sangre para una analítica y una prueba de embarazo a través de la orina por ser mujer. Por último, me inyectaron la vacuna y, después de permanecer quince minutos en una sala anexa, me dijeron que me podía marchar con mi certificado de vacunación debajo del brazo. Los siete primeros días tuve que rellenar un cuestionario sobre los síntomas que experimentaba, a través de una página web. Ahora lo hago dos veces a la semana para hacer el seguimiento hasta la cuarta semana. Las dos semanas siguientes volví al hospital donde me extrajeron sangre después de preguntarme, de nuevo, cómo me encontraba. Aplacé la vacunación de la alergia una semana, pero en la segunda visita me comunicaron que también me la podía inocular. Tuve dolor de cabeza las dos tardes siguientes a la vacunación y el jueves por la tarde y noche me sentí más cansada de lo habitual. Tomé un paracetamol cada día e hice mi vida normal: fui a trabajar y di un paseo largo por la tarde. No quise hacer ejercicio físico más intenso por si acaso. Tampoco tuve fiebre. Cuando recibí la primera dosis de AstraZeneca solo experimenté dolor en el brazo del pinchazo.

 

¿Por qué estoy participando en CombivacS? La respuesta es sencilla y compleja a la vez. Ante el alud de información a la que estamos sometidos, sentía confusión e incertidumbre por la suspensión de la segunda pauta de los trabajadores esenciales menores de sesenta años. Es lamentable que los políticos utilicen la pandemia y la estrategia de vacunación para el enfrentamiento. Además, me parece que los medios de comunicación, en demasiadas ocasiones, no están ayudando a la claridad. Entonces leí una entrevista hecha al investigador Mariano Esteban que, al igual que Luis Enjuanes, está desarrollando una de las vacunas españolas. En ella afirmaba que la vacunación heteróloga o mixta es una práctica común para combatir enfermedades como la malaria. Señalaba que se habían aportado muchas datos a nivel preclínico e incluso clínico que demostraban que la combinación de vacunas es mejor que la vacuna homóloga administrada en más de una dosis, porque se amplia la magnitud de la respuesta inmune. Así pues, se mostraba partidario de esta práctica. Pensé que el ensayo ayudaría a demostrar si era así también con el virus Covid-19, porque solo la ciencia puede dar respuestas al desafío al que nos enfrentamos. Sopesé los riesgos que corría y llegué a la conclusión de que eran los mismos que si recibía la segunda dosis de AstraZeneca, ya que se trata de un medicamento aprobado que han recibido ya millones de personas. Recordé a las decenas de miles de personas que probaron las vacunas de manera altruista, cuando aún no estaban aprobadas. Me han llamado suicida y valiente. Es posible que sea ambas cosas pero, egoístamente, también pensé que un equipo médico controlaría mis anticuerpos a lo largo de un año. Porque el ensayo apenas ha publicado los primeros resultados preliminares. Aún tienen que evaluar nuestra respuesta inmunológica un mes, tres meses, seis meses y un año después. De momento, los datos indican que los anticuerpos neutralizantes se multiplican por siete frente a los vacunados con dos dosis de AstraZeneca que los multiplican por tres, es decir, que la respuesta inmunológica es más potente.

 

Es cierto que el ensayo está siendo polémico y criticado, incluso por algunos médicos y virólogos. Ha habido quien ha señalado que el grupo control debería haber recibido la segunda dosis de AstraZeneca. Sin embargo, se tienen los datos de todos los que participaron en la Fase III del suero que determinó su eficacia y su posterior aprobación para comparar. En cuanto a la seguridad, es verdad que es un ensayo clínico poco numeroso y que los datos de seguridad no son concluyentes, aunque todos hemos tenido síntomas leves y ninguno hemos requerido hospitalización. Alemania, Francia, Suecia, Noruega y Dinamarca están ya recomendando pautas de vacunación combinadas. Algunos de estos países ya las están llevando a cabo y no todos ellos han realizado ensayos clínicos antes. Todos somos conscientes de que, más allá de los datos clínicos y médicos, hay intereses geopolíticos y económicos que están influyendo en las estrategias de vacunación de los países de la UE.

 

Aparte de constatar una vez más mi confianza en la Ciencia y en la Medicina participando en el ensayo, quise transmitir esa tranquilidad a las personas que me rodean y que se encontraban en la misma situación que yo. Solo el conocimiento puede ofrecernos confianza y tranquilidad y formando parte del ensayo, podía saber lo que pasaba. ¿Saben? Nunca antes me habían preguntado tantas veces cómo me encuentro. También mi propia progenitora, en una conversación dominical antes de que ni siquiera se hubiera planteado el ensayo, me comentaba que esta pandemia nos ha convertido a todos en cobayas, porque nos encontramos en una situación inédita a la que hay que dar respuestas urgentes. No obstante, yo pienso, más allá de los conflictos y las polémicas, en la maravilla de las vacunas (porque son muchas las que tenemos) que han llegado a salvar tantas vidas humanas en apenas una vuelta alrededor del Sol. Por último, creo que la propuesta del Ministerio de Sanidad, después de haber consultado al Comité de Bioética, es una respuesta salomónica, aunque también esté siendo cuestionada. La conclusión es que los trabajadores esenciales pueden elegir entre dos buenas opciones, seguras y eficaces. Mi recomendación es que elijan el suero que les ofrezca más confianza y tranquilidad más allá de los datos médicos y clínicos. Lo importante es completar la pauta.  

 

Esta era la respuesta compleja. La sencilla: por mí, por todos mis compañeros y por mí, el primero. ¿Se acuerdan cuando lo gritábamos en nuestros juegos infantiles?

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

Foto extraída de Internet

 


 

domingo, 9 de mayo de 2021

DRUK

Reconec que escriure aquesta ressenya amb ressaca no proporciona la millor disposició d’ànim. Potser hauria d’haver agafat paper i bolígraf per redactar aquestes línies amb l’alegria etílica amb què ens beneeix la cervesa. Potser hauria d’haver pres un alcoholímetre i haver mesurat el meu nivell d’alcohol en sang abans de decidir-me a escriure-vos. En aqueix cas, si el psiquiatra i escriptor noruec Finn Skårderud té raó, aquest text hauria estat molt més creatiu i brillant. Segons ell, naixem amb un dèficit de 0.05 % d’alcohol en sang i, quan compensem aquesta diferència, esdevenim la millor versió de nosaltres mateixos, mostrem el nostre autèntic jo creatiu i poderós. 

 

El director danès Thomas Vinterberg planeja la seua nova pel·lícula, Druk (Una altra ronda, 2020) a partir d’aquesta premissa i planteja una història interessant on reflexiona sobre l’alcohol a les nostres vides, per a bé i per a mal. Un grup de quatre professors, amics i col·legues a un institut de Copenhague, cansats i desmotivats amb les seues vides rutinàries i avorrides, decideixen mantenir aquesta taxa d’alcohol durant el dia i en la seua jornada laboral per demostrar que poden millorar en tots els aspectes de la seua vida: professional, familiar i personal. Ho proposen com un experiment sociològic i els resultats inicials no poden ser millors. Aleshores tots es posen d’acord per portar-lo més lluny i augmentar el límit diari a 0.10%. Aviat comencen a veure’s els perills i les conseqüències socials i familiars que aquest comportament portat al límit comporta.

 

El mèrit de la història és que ho concep sense moralismes i fluctuant, com un funàmbul, sobre la fràgil línia d’eufòria i destrucció que l’alcohol porta a tantes vides humanes. El film es basa en una obra de teatre que el propi Vinterberg va escriure mentre treballava a Burgtheater a Viena. Des del començament s’obren ja algunes incògnites, ja que comença amb una cita del filòsof existencialista danès Søren Kierkegaard: “Què és la joventut? Un somni. Què és l’amor? El contingut d’aquest somni”. A continuació, es presenta una escena en la qual un grup d’adolescent ebris juguen a fer carreres carregant caixes de cervesa, mentre han de seguir ingerint grans quantitats d’alcohol que no poden vomitar. Si ho fan, perden. Així ens convida a reflexionar sobre la cultura de l’alcohol en què tots estem immersos i que els nostres joves tan aviat assumeixen.

 

La primera inspiració del director sembla ser que va ser “una celebració de l’alcohol basada en la tesis que la història mundial hauria estat diferent sense l’alcohol”, encara que el plantejament es va transformar en quelcom més profund i existencial quan Ida, la filla del propi Viterberg, a qui està dedicada la cinta, va morir en un accident automobilístic sols quatre dies després d’acabar el rodatge. Ida anava a aparèixer com a una de les filles del protagonista fent el seu debut com actriu. Després de la tragèdia, el guió es va reescriure perquè “no hauria de tractar-se sols de beure. Es tractava de despertar a la vida”. Segons el director, “Una altra ronda va sobre viure en lloc de només existir”.

 

Martin, el protagonista, és un fastiguejat professor d’Història, interpretat per un Mads Mikkelsen en estat de gràcia. Ja va protagonitzar la inquietat La caça al 2012. Ens brida (mai millor dit) una supèrbia i irrepetible escena  final on podem embriagar-nos amb la seua brillant actuació i la música del tema principal de la pel·lícula What a Life de Scarlett Pleasure: un particular Carpe diem que l’espectador haurà d’interpretar i omplir de significat. Mentrestant, canteu amb mi mentre ballem amb una birra a les mans. Salut!

 

What a life, what a night
What a beautiful, beautiful ride
Don't know where I'm in five
But I'm young and alive
Fuck what they are saying, what a life

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 


 

domingo, 2 de mayo de 2021

OTRA RONDA

Reconozco que escribir esta reseña con resaca no proporcione la mejor disposición de ánimo. Quizás debiera haber cogido ayer papel y bolígrafo para redactar estas líneas con la alegría etílica con la que nos bendice la cerveza.  Quizás debiera haber tomado un alcoholímetro y haber medido mi nivel de alcohol en sangre antes de decidirme a escribiros. En ese caso, si el psiquiatra y escritor noruego Finn Skårderud tiene razón, este texto habría sido mucho más creativo y más brillante. Según él, nacemos con un déficil de 0.05 % de alcohol en la sangre y, cuando compensamos esa diferencia, nos convertimos en la mejor versión de nosotros mismos, mostramos nuestro auténtico yo creativo y poderoso.

 

El director danés Thomas Vinterberg planea su nueva película, Otra ronda (Druk, 2020) a partir de esta premisa y plantea una historia interesante donde reflexiona acerca del alcohol en nuestras vidas, para bien y para mal. Un grupo de cuatro profesores, amigos y colegas en un instituto de Copenhague, cansados y desmotivados con sus vidas rutinarias y aburridas, deciden mantener esa tasa de alcohol durante el día y en su jornada laboral para demostrar que pueden mejorar en todos los aspectos de su vida: profesional, familiar y personal. Lo proponen como un experimento sociológico y los resultados iniciales no pueden ser mejores. Entonces todos se ponen de acuerdo en llevarlo más lejos y aumentar el límite diario a 0.10%. Pronto comienzan a verse los peligros y las consecuencias sociales y familiares que este comportamiento llevado al limite comporta.

 

El mérito de la historia es que lo concibe sin moralismos y fluctuando, como un funambulista, sobre la frágil línea de euforia y destrucción que el alcohol lleva a tantas vidas humanas. El filme se basa en una obra de teatro que el propio Vinterberg escribió cuando trabajaba en Burgtheater en Viena. Desde el inicio se abren ya algunas incógnitas, ya que comienza con una cita del filósofo existencialista danés Søren Kierkegaard: “¿Qué es la juventud? Un sueño ¿Qué es el amor? El contenido de ese sueño.” A continuación, se presenta una escena en la que un grupo de adolescentes ebrios juegan a hacer carreras cargando cajas de cerveza, mientras tienen que seguir ingiriendo grandes cantidades de alcohol que no pueden vomitar. Si lo hacen, pierden. Así nos invita a reflexionar sobre la cultura del alcohol en la que todos estamos inmersos y que nuestros jóvenes tan pronto asumen.

 

La primera inspiración del director parece ser que fue “una celebración del alcohol basada en la tesis de que la historia mundial habría sido diferente sin el alcohol”, aunque el planteamiento se transformó en algo más profundo y existencial cuando Ida, la hija del propio Viterberg, a quien está dedicada la cinta, murió en un accidente automovilístico solo cuatro días después de acabar el rodaje. Ida iba a aparecer como una de las hijas del protagonista haciendo su debut como actriz. Después de la tragedia, el guion se reescribió porque “no debería tratarse solo de beber. Se trataba de despertar a la vida”. Según el director, “Otra ronda va sobre vivir en lugar de solo existir”. 

 

Martin, el protagonista, es un hastiado profesor de Historia, interpretado por un Mads Mikkelsen en estado de gracia. Ya protagonizó la inquietante La caza en 2012. Nos brinda (nunca mejor dicho) una soberbia e irrepetible escena final donde podemos embriagarnos con su brillante actuación y la música del tema principal de la película What a Life de Scarlett Pleasure: un particular Carpe diem que el espectador deberá interpretar y llenar de significado. Mientras tanto, cantad conmigo mientras bailamos con una birra en las manos. ¡Salud!

 

What a life, what a night
What a beautiful, beautiful ride
Don't know where I'm in five
But I'm young and alive
Fuck what they are saying, what a life

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 


 

domingo, 25 de abril de 2021

ELS QUE PARLEN

Un article sobre aquesta obra de teatre de Pablo Rosal (Barcelona, 1983) hauria de ser concisa i clara. No hauria de cercar un llenguatge grandiloqüent i buit que nodrisca l’ego de qui escriu o llig. Ho escric, perquè Els que parlen és una reflexió sobre el llenguatge, sobre l’ús artificial i banal que en fem. Els que parlen és una comèdia on no hi ha personatges o hi són tots, interpretats magistralment per Luis Bermejo i Malena Alterio, que ocupen un escenari negre, despullat d’escenografia. Trobem només una taula i dues cadires. És una barreja d’art clown, riure innocent i diàlegs sense sentit, que emula l’humor blanc dels clàssics del cinema mut. Tan blanc que els actors apareixen en escena amb el rostre tènuement pintat d’aquest color i vestits amb una indumentària que recorda Charles Chaplin. Però Els que parlen també emparenta amb el teatre de l’absurd europeu de Beckett i Ionesco encara que, en alguns moments de la representació, recorda l’humor fàcil i ximplet del teatre de Mihura i Jardiel Poncela. Benaurat i necessari teatre en aquests dies!

 

Paradoxalment, em ve al cap també Walter Benjamin i la seua proposta de superació del llenguatge actual, dominat per aquella finalitat merament comunicativa on la intenció de l’emissor és fonamental. El llenguatge que ha de perseguir-se ha d’ésser essencial, traducció directa de les coses. Hem abandonat el terreny sagrat de les paraules i ens hem endinsat en les sorres movedisses de la loquacitat i la xerrameca. La perversió (o dessacralització) del llenguatge ens fa caure en el parany de la demagògia i l’engany. Les paraules ‘creen’ la realitat perquè el nostre coneixement del món i de nosaltres mateixos és necessàriament verbal. Pegueu una ullada al circ polític madrileny i entendreu de seguida el que intente explicar. Així, des d’una proposta dramàtica ben diferent, Els que parlen evoca la reflexió lingüística de la dramatúrgia mayorguiana i de la imprescindible resacralització del llenguatge.

 

A Els que parlen, ens van despullant del nostre llenguatge comunicatiu, de la cortina de paraules amb la qual ens envoltem per protegir-nos de la realitat i del món, o senzillament per no veure’ls. Es tracta d’anar desmuntant la taral·la darrere de la qual ens amaguem i que ens impedeix aguaitar per la nostra finestra interior i per la dels altres. Els que parlen ens mostra la nostra fragilitat si abandonem la bastida lingüística que ens sosté i el parament de vèrbola que mostrem als altres i ens guarneix. Amb rialles i humor, qui s’aprope a aquesta obra anirà desarmant la mecànica del llenguatge que ens aguaita avui: al llenguatge social i polític, a les nostres converses quotidianes, a la nostra pròpia intimitat. És un exercici fet sense sàtira ni burla, però necessari per trobar l’essència del nostre ser: Com esteu? Com us sentiu? Silenci.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto extreta de la xarxa

 


 

domingo, 18 de abril de 2021

LOS QUE HABLAN

Un artículo sobre esta obra de teatro de Pablo Rosal (Barcelona, 1983) debería ser conciso y claro. No debería buscar un lenguaje grandilocuente y vacuo que alimente el ego de quien escribe y lee. Escribo esto, porque Los que hablan es una reflexión sobre el lenguaje, sobre el uso superficial y banal que hacemos de él. Los que hablan es una comedia donde no hay personajes o están todos, interpretados magistralmente por Luis Bermejo y Malena Alterio, que ocupan un escenario negro, despojado de escenografía. Encontramos apenas una mesa y dos sillas. Es una mezcla de arte clown, risa inocente y diálogos sin sentido, que emula el humor blanco de los clásicos del cine mudo. Tan blanco que los actores aparecen en escena con el rostro tenuemente pintado de este color y vestidos con una indumentaria que recuerda a Charles Chaplin. Pero Los que hablan también emparenta con el teatro del absurdo europeo de Beckett y Ionesco aunque, en algunos momentos de la representación, recuerda el humor fácil y tontorrón del teatro de Mihura y Jardiel Poncela. ¡Bendito y necesario teatro en estos días!

 

Paradójicamente, me viene a la cabeza también Walter Benjamin y su propuesta de superación del lenguaje actual, dominado por esa finalidad meramente comunicativa donde la intención del emisor es fundamental. El lenguaje que ha de perseguirse ha de ser esencial, traducción directa de las cosas. Hemos abandonado el terreno sagrado de las palabras y nos hemos adentrado en las tierras movedizas de la locuacidad y la charlatanería. La perversión (o desacralización) del lenguaje nos hace caer en la trampa de la demagogia y el engaño. Las palabras “crean” la realidad porque nuestro conocimiento del mundo y de nosotros mismos es necesariamente verbal. Echen un vistazo al circo político madrileño y entenderán enseguida lo que intento explicar. Así pues, desde una propuesta dramática muy distinta, Los que hablan evoca la reflexión lingüística de la dramaturgia mayorguiana y de la imprescindible resacralización del lenguaje.

 

En Los que hablan, se nos va despojando de nuestro lenguaje comunicativo, de la cortina de palabras con la que nos envolvemos para protegernos de la realidad y del mundo, o sencillamente para no verlos. Se trata de ir desmontando la palabrería detrás de la que nos escondemos y que nos impide asomarnos a nuestra ventana interior y a la de los otros. Los que hablan nos muestra lo frágiles que somos si abandonamos el andamio lingüístico que nos sostiene y el paramento de verborrea que mostramos a los demás y nos adorna. Con risa y humor, quien se acerque a esta obra irá desarmando la mecánica del lenguaje que nos acecha hoy en día: en el lenguaje social y político, en nuestras conversaciones diarias, en nuestra propia intimidad. Es un ejercicio hecho sin sátira ni burla, pero necesario para encontrar la esencia de nuestro ser: ¿Cómo están? ¿Cómo se sienten? Silencio.  

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe


 

 

domingo, 11 de abril de 2021

PER QUÈ EM VAIG VACUNAR AMB ASTRAZENECA?

La resposta és òbvia: perquè era la vacuna que em tocava. Que l’accés a la vacuna siga públic i universal i que no puguem triar la solució que ens administraran diu molt de la societat democràtica i igualitària que aspirem a ser. Dit això i malgrat tots els dubtes que ha suscitat aquest sèrum, ho vaig fer amb convicció i molta alegria. Si volem que aquest malson pandèmic acabe aviat, hem de confiar en la Ciència i en la Medicina. La nostra capacitat col·lectiva per mantenir una disciplina constant i un criteri coherent per part dels nostres governants estatals i autonòmics, basat en el que diuen els experts i en el consens, estan bastant en entredit. Puc entendre la por i els dubtes que alguns manifesten sobre les vacunes, en general, i sobre aquesta, en particular, perquè aquesta pandèmia ha posat en primer pla la nostra fragilitat personal i social. Quan converse amb alguna d’aquestes persones dubitatives, els argumente que cadascun dels nostres dies, des del moment en què ens aixequen del llit, és un acte de confiança en els altres (i mira que no n’anem molt sobrats): confiança en qui ensenya i en qui té cura dels nostres fills; confiança en qui ens diagnostica i ens cura; confiança en qui condueix el metro, tren, avió o qualsevol medi de locomoció, que ens porta a la feina, de vacances o a visitar els nostres éssers estimats; confiança en els enginyers que han dissenyat i supervisat les carreteres i obres públiques per les quals ens movem; confiança en els arquitectes que van planejar les nostres cases i en aquells que les van construir o rehabilitar. I és que no ens queda altra: confiar en el feina ben feta d’altres professionals, de la mateixa manera que ens agrada que els altres confien en la nostra feina i dedicació.  

 

Pel que fa als possibles efectes secundaris de les vacunes, sobretot d’AstraZeneca, no ens queda una altra que seguir confiant en el que diuen científics i sanitaris que són els més capacitats per valorar i avaluar el que ocorre. Fins ara, no s’ha demostrat una relació causa-efecte entre la injecció de la dosi i l’aparició de trombes. Fins ara, la incidència de trombes entre els vacunats amb AstraZeneca és menor que entre la població general. És possible que els provoque i que en el futur, es puga demostrar aquesta relació de causalitat que els humans immediatament busquem en allò que ens passa. Potser aquests dubtes estiguen provocats pels nostre vertigen existencial de sentir-nos criatures de la casualitat i l’atzar. Potser. Hem de ser conscients que mai abans s’ha posat la lupa sobre un virus, els seus tractaments i la seua vacunació com ara. Recordeu la pandèmia de la Sida als anys vuitanta? Res a veure. Aquest focus mediàtic hauria de procurar-nos confiança i tranquil·litat també, ja que provoca que la informació arribe a la ciutadania (ja sé que també produeix desinformació i manipulació, que s’ha de separar el blat del jull i que no sempre resulta fàcil fer-ho) i que ens garanteix que els controls sanitaris estan funcionant correctament.

 

Per últim, i no sé si s’entendrà el meu últim argument: en el cas hipotètic que la vacuna d’AstraZeneca provoque aqueixos trombes, tot i així, els beneficis col·lectius són molt més gran que els perjudicis. Clar està que se’m podrà rebatre que ningú té per què exposar la seua salut individual pel bé comú. És cert, però també ho és que els sanitaris i treballadors essencials (personal de supermercats, per exemple) d’aquest país estan fent-ho des de fa més d’una any. Sempre podrem recordar-los que és la seua obligació i que compleixen amb la seua feina. Bé, doncs per això em vacune jo: per responsabilitat personal i solidaritat amb els meus congèneres. No correré un 0.000006 % de risc pels altres? Em venen a la ment els japonesos que van seguir treballant a Fukushima al 2011 després del major accident nuclear des de Chernobyl, encara que sabien que caurien malalts i moririen. En conseqüència el meu no és cap gest èpic. Potser no hauríem de donar-nos tanta importància. Potser.

 

Em van vacunar per dedicar-me a una professió considerada essencial, abans que a molta gent gran i treballadors que van estar al carrer durant el confinament. Quan veig les dades de vacunació a Espanya, que avança molt més lentament del que ens agradaria a tots, no puc deixar de sentir-me una privilegiada. De moment, sols em queda esperar la segona dosi que serà en unes setmanes i que la resta de les persones que m’envolten i m’importen puguen rebre també la seua. Fins que el mon sencer, no sols els nostres compatriotes, tinguen accés a la vacunació, no podrem dir que hem superat el pitjor avatar històric que hem viscut al nostre periple existencial. Salut!

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu


 


domingo, 4 de abril de 2021

DEUX

 Tu vivrai con me

in un’isola fantastica

e un mondo vedrai di lassù

un mondo nascosto nel blu

tutto nuovo per te.

 

 

 

La terra, la terra, la terra

sarà senza frontiere

la terra, la terra

ci porterà fortuna

la luna, la luna

per noi sarà il domani

se m’ami, se m’ami.

Se verrai con me.

 

Deux (Filippo Meneghetti, 2019) és un drama romàntic i és el debut del seu director en el llargmetratge. La cançó italiana Sul mio carro ressona amb potència a les cavitats toràciques de l’espectador. En començar, el relat cinematogràfic va desmuntant un a un els pilars que apuntalen el gènere, a la vegada que els utilitza per construir una història que a moltes dones ens hagués agradat veure fa temps. No obstant això, s’ha de dir que al cinema espanyol ja es va fer una pel·lícula que exposava una història d’amor entre dues dones grans: 80 egunean (José María Goenaga i Jon Garaño, 2010)

 

Les protagonistes són dues dones: Nina (Barbara Sukova) i Madeleine (Martine Chevallier, actriu de llarga trajectòria en el teatre francès) que viuen una història d’amor clandestí al marge de l’heterosexualitat normativa. Per al seu entorn, són dues veïnes que comparteixen replà i una bona amistat. El seu romanç dura dècades perquè ambdues són septuagenàries jubilades. Més enllà del tòpic que l’amor no té edat, la cinta intenta mostrar-nos que tot ésser humà està viu, estima, sent i practica sexe més enllà de l’edat i el cos que socialment es considera estètic i adequat. Aquesta història d’amor madur no obvia l’erotisme, que sí el tracta amb subtilesa, tendresa i pudor. Entre nosotras (traducció al castellà del títol) permet que fiquem el cap per la finestra de la intimitat lèsbica de dues senyores que no tenen por de deixar els seus peus (i els seus cossos) nus.

 

Les dues desitgen viure la seua història amb major llibertat. Nina es mostra decidida a traspassar les barreres socials necessàries, incloses les fronteres, per viure el seu amor en veritat. “A ningú li importen dues velles bolleres”. Madeleine, més timorata, pateix pel judici social al qual seran sotmeses, especialment per part dels seus fills, davant dels quals no gosa confessar-se. D’aquesta escena, es desvetlla el sempre complex ordit de les relacions familiars entres els seus membres, especialment amb els homes. També esdevenen la culpa i la repressió autoimposada que es mostra incapaç de vèncer.

 

La quotidianitat d’aquestes dues ancianes es veu truncada quan un problema de salut acaba amb les seues rutines amagades. Ocorre l’inesperat, però que a tots ens espera tard o d’hora. Aleshores emergeix el temor a perdre a la persona estimada d’una manera abrupta i silenciosa. Es posa al descobert en la pantalla la desprotecció legal que tantes parelles han viscut al llarg de la història per manca de drets civils que protegeixen les seues unions i vincles. I es palpa l’angoixa i la impotència de qui ha de presenciar, com una espia, com la seua companya aguaita a l’abisme de la mort i la discapacitat. El director i coguionista no ofereix un relat edulcorat i de sublimació del sacrifici; més aviat es manté en el marc del realisme i constata com aquesta situació límit (o qualsevol altra) treu el millor i el pitjor de nosaltres a la vegada.

 

Destaquen la posada en escena, gairebé teatral ja que es desenvolupa principalment en interiors, els dos apartament, i la interpretació excel·lent de les dues protagonistes. Un mèrit de la narració és que frustra les expectatives de qui s’apropa al cinema: des de la inquietant escena inicial on apareix una xiqueta en un parc obert, però ombrívol, passant per algunes evocacions oníriques al món intern d’aquestes dues dones, fins arribar a un final imprevisible que ens convida a seguir el relat a nosaltres mateixos. Això sí, amb aquesta magnífica banda sonora:

 

Viuràs amb mi

en una illa fantàstica

i veuràs un món allà dalt,

un mundo amagat en el blau,

tot nou per a tu.

 

La terra, la terra, la terra

serà sense fronteres,

la terra, la terra ens portarà sort

la lluna, la lluna per nosaltres serà demà,

si m’estimes, si m’estimes,

si vens amb mi.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 


 

domingo, 28 de marzo de 2021

¿POR QUÉ ME VACUNÉ CON ASTRAZENECA?

La respuesta es obvia: porque era la vacuna que me tocaba. Que el acceso a la vacuna sea público y universal y que no podamos elegir la solución que nos administrarán dice mucho de la sociedad democrática e igualitaria que aspiramos a ser. Dicho esto y a pesar de todas las dudas que ha suscitado este suero, lo hice con convicción y mucha alegría. Si queremos que esta pesadilla pandémica acabe pronto, debemos confiar en la Ciencia y en la Medicina. Nuestra capacidad colectiva para mantener una disciplina constante y un criterio coherente por parte de nuestros gobernantes estatales y autonómicos, basado en lo que dicen los expertos y en el consenso, están bastante en entredicho. Puedo entender los miedos y las dudas que algunos manifiestan acerca de las vacunas, en general, y sobre esta, en particular, porque esta pandemia ha puesto en primer plano nuestra fragilidad personal y social. Cuando converso con alguna de estas personas dubitativas, le argumento que cada uno de nuestros días, desde el momento en que nos levantamos, es un acto de confianza en los demás (y mira que no vamos muy sobrados de ella): confianza en quien enseña y en quien cuida de nuestros hijos; confianza en quien nos diagnostica y nos cura; confianza en quien conduce el metro, tren, avión o cualquier medio de locomoción, que nos lleva al trabajo, de vacaciones o a visitar a nuestra seres queridos; confianza en los ingenieros que han diseñado y supervisado las carreteras y obras públicas por las que nos movemos; confianza en los arquitectos que planearon nuestras casas y en aquellos que las construyeron o rehabilitaron. Y es que no nos queda otra: confiar en el buen hacer de otros profesionales, de la misma manera que nos gusta que los demás confíen en nuestro trabajo y dedicación.

 

En relación con los posibles efectos secundarios de las vacunas, sobre todo de AstraZeneca, no nos queda otra que seguir confiando en lo que dicen científicos y sanitarios que son los más capacitados para valorar y evaluar lo que ocurre. Hasta ahora, no se ha demostrado una relación de causa-efecto entre la inyección de la dosis y la aparición de trombos. Hasta ahora, la incidencia de trombos entre los vacunados con AstraZeneca es menor que entre la población general. Es posible que los provoquen y que en el futuro, se pueda demostrar esa relación de causalidad que los humanos inmediatamente buscamos en aquello que nos pasa. Quizás estas dudas se deban a nuestro vértigo existencial de sentirnos criaturas de la casualidad y el azar. Quizás. Hemos de ser conscientes de que nunca antes había estado la lupa sobre un virus, sus tratamientos y su vacunación como ahora. ¿Recuerdan la pandemia del Sida en los años ochenta? Nada que ver. Ese foco mediático debería procurarnos confianza y tranquilidad también, ya que provoca que la información llegue a la ciudadanía (ya sé que también produce desinformación y manipulación, que hay que separar el grano de la cizaña y que no siempre resulta fácil hacerlo) y nos garantiza que los controles sanitarios están funcionando correctamente. 

 

Por último, y no sé si se entenderá mi último argumento: en el caso hipotético de que la vacuna de AstraZeneca provoque esos trombos, aun así, los beneficios colectivos son mucho mayores que los perjuicios. Claro está que se me podrá rebatir que nadie tiene por qué exponer su salud individual por el bien común. Es cierto, pero también lo es que los sanitarios y trabajadores esenciales (personal de supermercados, por ejemplo) de este país lo llevan haciendo desde hace más de un año. Siempre podremos recordarles que es su obligación y que cumplen con su trabajo. Bien, pues por eso me vacuno yo: por responsabilidad personal y solidaridad con mis congéneres. ¿No voy a correr un 0.000006 % de riesgo por los demás? Me vienen a la mente los japoneses que siguieron trabajando en Fukushima en 2011 después del mayor accidente nuclear desde Chernobyl, a pesar de saber que enfermarían y morirían. Luego el mío no es ningún gesto épico. Quizás deberíamos no darnos tanta importancia. Quizás.

 

Me vacunaron por dedicarme a una profesión considerada esencial, antes que a muchos mayores y trabajadores que estuvieron en la calle durante el confinamiento. Cuando veo los datos de vacunación en España, que avanza mucho más lentamente de lo que nos gustaría a todos, no puedo dejar de sentirme una privilegiada. De momento, solo me queda esperar la segunda dosis que será en unas semanas y a que el resto de las personas que me rodean y me importan puedan recibir también la suya. Hasta que el mundo entero, no solo nuestros compatriotas, tengan acceso a la vacunación, no podremos decir que hemos superado el peor avatar histórico que hemos vivido en nuestro periplo existencial. ¡Salud!

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe