domingo, 26 de febrero de 2023

EL DARRER BLAU

Aquell esdeveniment increïble havia provocat que totes les habitants de la Terra s’ajuntaren al voltant d’aquell fet admirable. Les més sàvies, que eren aquelles que havien dedicat la seua vida a la tasca de la lectura, van advertir que allò era una acció comuna al món antic, aquella edat que la resta havia conegut només per les històries que els narraven les lectores. Elles, lliurades a l’estudi dels vetusts llibres, havien esdevingut en la nova era les encarregades de preservar el coneixement ancestral. Contaven a les altres la quotidianitat de la societat anterior al Gran Foc, quan la humanitat ocupava tota l’esfera terràqüia i es reproduïa sense cap restricció amb l’alegria de donar vida. Elles, les hereues de l’espècie humana supervivent, vivien totes a l’Antàrtida, l’únic reducte habitable al planeta blau. I totes tenien els ulls blaus. Mai no havien sabut el perquè, però havia arrelat la creença que aquest color a l’iris havia estat la raó de la salvació de l’extinció de l’espècie humana. Les seues progenitores i avantpassats –tot just encetaven la vigèsima generació supervivent– els hi tenien. Havien documentat, gràcies als manuals d’Anatomia, que la pupil·la era, en realitat, un forat. El percebien negre perquè aguaitaven a la profunditat de l’ull. A aquell abisme les lectores hi depositaven tots els mots de la cultura mil·lenària. Per què van sobreviure al Gran Foc només les que tenien els ulls blaus? Potser aquell episodi prodigiós resoldria la incògnita del pigment blavós: els ulls d’una jove lectora havien vessat aigua de mar en acabar de llegir un llarg poema d’una odissea atàvica, plena d’aventures i de coneixences. La terra emergia de bell nou al seu esguard. Estava plorant.              

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu
Obra de l'artista plàstic Miquel Molla (La Granja de La Costera, 1958)
Blog de Miquel Mollà:  http://artdefonsmiquelmolla.blogspot.com/2022/07/el-darrer-blau.html
   
 

 

domingo, 19 de febrero de 2023

BROKER

Broker es la nueva película de Hirokazu Koreeda (Tokio, 1962), que vuelve a plantearnos una historia alrededor del concepto de familia. Ya lo hizo con De tal padre, tal hijo (2013), en la que nos presentaba a Ryoata, un arquitecto obsesionado por el éxito profesional y a su mujer Midori, que reciben la llamada del hospital en la que les comunican que Keira de seis años no es su verdadero hijo, porque les entregaron al bebé equivocado. O, dos años después, con Nuestra hermana pequeña (2015), nos presentó el relato de tres hermanas de Kamakura (Japón), Sachi, Yoshino y Chika, que reciben la noticia de la muerte de su padre, quien las abandonó cuando eran pequeñas. En su funeral conocen a la hija que su padre tuvo trece años antes. En Broker, Karoeeda traslada la historia a Corea del Sur. La idea de la que parte en esta ocasión es las cajas de bebés, creadas en este país en 2010, en las cuales las madres que no pueden criar y atender a sus hijos tienen la posibilidad de dejar a sus bebés no deseados de forma anónima. 

 

La historia comienza en una noche lluviosa, cuando So-young (IU), una joven indefensa, abandona a su hijo a la puerta de una iglesia, junto a una de estas cajas. Las detectives Soo-JIn (Bae Doo-Na) y Lee (Lee Joo-Young) lo colocan en el interior de la caja evitando su muerte. La joven madre promete volver y así lo hace, pero se encuentra con que Sang-Hyun (Song Kang-Ho, brillante protagonista de Parásitos), con la colaboración de Dong-Soo (Gang Dong-Won), que trabaja en esta institución, ha robado a su bebé con la intención de venderlo a una familia para que lo cuide y lo eduque adecuadamente. Es entonces cuando comienza una inédita road movie en la que los traficantes de niños y la madre primeriza emprenden un viaje a la búsqueda de los mejores padres para Woo-sung y de una cuantiosa suma de dinero que habrán de repartirse. Tras sus pasos irán las dos policías a la espera de la mejor ocasión para detenerlos.

 

Desde los primeros fotogramas, se percibe que todos ellos son personajes heridos tras las cuales hay una historia de dolor y abandono. Poco a poco se irán desvelando los secretos que esconde cada uno de ellos y, una vez más, Koreeda nos dejará bien claro que las apariencias engañan. Porque esta es una de las obsesiones del cineasta nipón. Ya lo evidenció en su aclamada Un asunto de familia con la que ganó en 2018 la Palma de Oro del Festival de Cannes. La segunda, que enlaza con la trampa de las apariencias, es su reflexión en torno a los parentescos. En el país del Sol naciente, la importancia de la descendencia y la estirpe está fuertemente arraigada. Sin embargo, en las películas de Koreeda, nada es lo que parece porque las relaciones familiares y los vínculos emocionales van más allá de los lazos de sangre. Cuando la pantalla vuelve al fundido en negro y los créditos se deslizan, entendemos el auténtico significado de la palabra japonesa kitsugi.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 


 

domingo, 12 de febrero de 2023

AMISTAT

La mort pot ser cosa de riure? Per què davant de la mort d’un amic totes les frases resulten tòpiques i superficials? Té sentit l’amistat des de la infantesa marcada per la rutina i el costum? Ahir vaig eixir de les Naves del Español en el Matadero de Madrid, amb aquestes preguntes ficades a les butxaques de l’abric, reguardant-me d’un vespre fred d’hivern. I sí, sí podem riure’ns de la mort, és el que ens queda com a criatures ridícules i estúpides que tenen la batalla de la immortalitat perduda. Sols acceptant la nostra levitat podem viure el moment amb plenitud i conscients de la fugacitat del nostre pas per la Terra. Quan arriba el moment de la veritat, sols ens queda submergir-nos en el silenci.

 

Som poca cosa, com els tres protagonistes d’Amistad de Juan Mayorga. Es tracta de tres personatges masculins, de mitjana edat, que han arribat a aquell punt vital en què mirar enrere és ser conscient de tot el que ha quedat al camí, d’allò desitjat i no aconseguit. Són amics de tota la vida i han compartit jocs en la infantesa, viatges, idees, inclús alguna dona. Ara confraternitzen amb un joc mortal. Simulen la mort de cadascun d’ells per dir-se el que no gosen confessar-se de tu a tu. Es tracta de tres mascles amb una educació emocional deficitària, que els costa parlar de si mateixos des dels budells, que segueixen cridant-se pel cognom com quan es van fer amics al col·legi. Per això, Manglano, Dumas i Ufarte s’aferren als llocs comuns compartits amb els companys de joventut mostrant una camaraderia de la qual, en ocasions, semblen dubtar. Confesse que quan vaig veure el cartell de l’obra, vaig pensar en Art de Jasmina Reza en la qual una obra d’art esdevé el pretext per parlar de l’amistat, dubtar-ne i posar-la en escac. L’amistat és, probablement junt amb la família i la parella, la relació més essencial que tenim. Diuen que, a diferència de la família (i gose dir que la parella també), triem els nostres amics. Però realment triem els nostres amics de la infància? Amb els anys, ens deixem dur per la inèrcia o decidim romandre a la casa en què esdevenen els nostres amics de la infantesa?

 

La mort és quelcom tan seriós que necessitem el joc per enfrontar-nos-hi. Sols així som capaços d’encarar la veritat: que el temps passa i la vida se’ns esmuny entre acudits fàcils, treballs que no ens satisfan, imatges autoconstruïdes de nosaltres mateixos que amaguen el nostre veritable jo. Dumas, Manglano i Ufarte (en ordre alfabètic) recorden en algun moment la quadrilla de cretins del guasaclub que es van ajuntar per preparar la broma antològica per La señorita de Trevélez de Carlos Arniches, aquella solterona poc agraciada que Juan Antonio Bardem va portar al cinema amb Calle Mayor. La diferència fonamental radica en el fet que aquesta vegada els pobres desgraciats, les víctimes d’aquesta broma macabra, som nosaltres mateixos, especialment els mascles, perquè “las mujeres se mueren de otra manera”. ¿Serem capaços de dir-nos sense embuts, sense cotxes de gama alta ni rellotges pel mig, el que realment som i tenim? No ho sabem, però sempre ens quedarà el teatre i la comèdia per riure’ns. Gràcies, Juan.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 


 

 

 

domingo, 5 de febrero de 2023

AMISTAD

¿La muerte puede ser cosa de risa? ¿Por qué ante la muerte de un amigo todas las frases resultan tópicas y superficiales? ¿Tiene sentido la amistad desde la infancia marcada por la rutina y la costumbre? Ayer salí de las Naves del Español en el Matadero de Madrid, con estas preguntas metidas en el bolsillo del abrigo, resguardándome de una tarde fría de invierno. Y sí, sí podemos reírnos de la muerte, es lo que nos queda como criaturas ridículas y estúpidas que tienen la batalla de la inmortalidad perdida. Solo aceptando nuestra levedad podemos vivir el momento con plenitud y conscientes de la fugacidad de nuestro paso por la Tierra. Cuando llega el momento de la verdad, solo nos queda sumergirnos en el silencio. 

 

Somos poca cosa, como los tres protagonistas de Amistad de Juan Mayorga. Se trata de tres personajes masculinos, de mediana edad, que han llegado a ese punto vital en el que echar la vista atrás es ser consciente de todo lo que ha quedado por el camino, de lo deseado y no logrado. Son amigos de toda la vida y han compartido juegos en la infancia, viajes, ideas, trabajos, incluso alguna mujer. Ahora confraternizan con un juego mortal. Simulan la muerte de cada uno de ellos para decirse lo que no se atreven a confesarse de tú a tú. Se trata de tres varones con una educación emocional deficitaria, que les cuesta hablar de sí mismos desde las tripas, que siguen llamándose por el apellido como cuando se hicieron amigos en el colegio. Por eso, Manglano, Dumas y Ufarte se agarran a los lugares comunes compartidos con los compañeros de juventud mostrando una camaradería de la que, en ocasiones, parecen dudar. Confieso que cuando vi el cartel de la obra, pensé en Arte de Jasmina Reza en la que una obra de arte se convierte en pretexto para hablar de la amistad, dudar de ella y ponerla en jaque. La amistad es, probablemente junto a la familia y la pareja, la relación más esencial que tenemos. Dicen que, a diferencia de la familia (y me atrevo a decir la pareja también), elegimos a nuestros amigos. ¿Pero realmente elegimos a nuestros amigos de la infancia? Con los años, ¿nos dejamos llevar por la inercia o decidimos quedarnos en la casa en la que se convierten nuestros amigos de la niñez?

 

La muerte es algo tan serio que necesitamos el juego para enfrentarnos a ella. Solo así somos capaces de encarar la verdad: que el tiempo pasa y la vida se nos escurre entre chistes fáciles, trabajos que no nos satisfacen, imágenes autoconstruidas de nosotros mismos que esconden nuestro verdadero yo. Dumas, Manglano y Ufarte (en orden alfabético) recuerdan en algún momento la panda de cretinos del guasaclub que se juntaron para preparar la broma antológica para La señorita de Trevélez de Carlos Arniches, aquella solterona poco agraciada que Juan Antonio Bardem llevó al cine en Calle Mayor. La diferencia fundamental radica en que esta vez los pobres feos, las víctimas de esta broma macabra, somos nosotros mismos, especialmente los varones, porque “las mujeres se mueren de otra manera”. ¿Seremos capaces de decirnos sin ambages, sin coches de gama alta ni relojes de por medio, lo que realmente somos y tenemos? No lo sabemos, pero siempre nos quedará el teatro y la comedia para reírnos. Gracias, Juan.  

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe