CONCLAVE

El Papa ha mort. El Vaticà entra en sede vacante. Coincideix que el Papa ha fet el traspàs de forma inesperada, cansat i desencantat amb els intents reaccionaris de tornar cap enrere. Perquè sembla que el Papa era un home bo que cercava portar l’Església, una de les institucions més influents, als seus orígens evangèlics. El Sant Pare ha mort a la Casa de Santa Marta, residència adjacent a la Basílica de Sant Pere, que ocupen els cardenals que visiten Roma, ja que va renunciar a viure en els luxosos apartaments papals, quan va prendre possessió del càrrec, per viure amb una major austeritat. Així comença la pel·lícula Conclave (Edward Berger, 2024) que va rebre el premi a millor film als Bafta i nombrosos reconeixements internacionals. Tanmateix, després de vuit nominacions als Òscar, inclosos millor actor protagonista i millor pel·lícula, sols va obtenir l’estatueta a millor guió adaptat perquè està basada en la novel·la homònima de Robert Harris.

 

Immediatament després de la mort del Sant pare, comença la litúrgia canònica que assenyalen segles de tradició. Als ritus funeraris solemnes, es superposa el sentiment de pèrdua i dol dels seus col·laboradors més estrets. Ens recorden que l’ocupant de la cadira de Pere era un ésser humà amb vincles i afectes, també amb hàbits rutinaris i afeccions com els escacs. D’igual manera, el fet mateix de la mort i potser el poder, ens constata que el Para estava sol i va morir sol. 

 

Ralph Fiennes encarna al cardenal degà Thomas Lawrence en una de les millors interpretacions de la seua carrera. És el responsable del col·legi cardenalici. No és el camarlengo, encarregat del govern de l’Església fins l’elecció del nou Summe Pontífex, sinó el responsable que el conclave es duga a terme segons allò previst i que els cardenals trien el millor successor possible. Els matisos de la seua interpretació fan del cardenal Lawrence un personatge creïble, preocupat pel rigor del procediment, pel rumb que prendrà la institució amb el seu nou líder, pel perill de cisma i la imatge de divisió, per la cerca de la veritat en les intencions ocultes dels seus companys, per qüestionar-se les seues pròpies motivacions... És a dir, que es mostra com un home competent i hàbil, provat en les intrigues vaticanes, però humà i compassiu.

 

La resta de l’elenc masculí acompanya l’excel·lent interpretació de Fiennes, perquè es tracta d’una feina d’actors principalment mascles, com no podia ser d’una altra manera. Tanmateix, és destacable el paper de la germana Agnes, interpretat per una esplèndida Isabella Rosselini, la cap de les monges responsables de l’allotjament dels cardenals, la intervenció de la qual serà decisiva en algun moment de la trama. El que deixa en evidència Conclave és el paper secundari i subaltern que l’Església ha proporcionat a les dones al llarg de la seua història. Aquestes són les abelles obreres, proveïdores de la logística que farà possible la celebració del conclave, la labor silenciosa de les quals, gairebé invisible, queda palesa a les escenes col·lectives que mostren el procediment. No deixen d’ésser uns simples testimonis muts de tot el que es cuina al seu voltant, quan no arriben a ésser víctimes de l’hegemonia masculina.

 

El mèrit de Conclave, a banda d’ésser un thriller de suspens entretingut, és mostrar-nos els secrets d’aquesta junta de cardenals i de la pròpia institució, les lluites soterrades i menyspreables pel poder i l’encimbellament de la vanitat i l’ambició política. Perquè l’Església Catòlica és una organització on la política i els interessos personals i ideològics hi juguen un paper molt important. Negar-ho és contradir la realitat. Però ho fa amb una subtilesa i elegància pròpies d’una organització forjada en la bellesa del ritus i en l’emmascarament de les ambicions personals, disfressades de servei als altres i a l’organització. La trama ens mostra les dues ànimes de l’Església en pugna: el servei a les persones segons l’Evangeli i la perpetuació d’unes estructures de poder, reaccionàries a tot canvi i avançament social i històric. Així mateix, la fotografia ens retorna l’ostentació del ritual i de la tradició. El Vaticà i la Capella Sixtina, on es celebra el conclave i es proclama el solemne extra omnes (tots fora), són llocs on l’art i la bellesa hi nien.

 

No obstant, l’aparició d’un cardenal in pectore (nomenat en secret pel Papa), Vincent Benítez, interpretat per Carlos Diehz, comporta un gir de guió inesperat. Aquí els crítics ha trobat una errada important, ja que un cardenal amb aquesta condició no pot votar al conclave ja que el seu cardenalat, en ésser secret, s’extingeix amb la mort del Summe Pontífex.  Edward Berger, el director de la cinta, ha oscil·lat entre la fidelitat al procediment i al dret canònic, i la ficció. Ha comptat amb l’assessorament d’experts en protocol eclesiàstic durant l’escriptura del guió, especialment del seu final, i del rodatge. Recordem que Conclave es una pel·lícula, basada en una novel·la, és a dir, és ficció. Faig aquest apunt perquè hi ha qui ha qualificat el final d’inversemblant (probablement ho és), però sembla que el cineasta no buscava realisme, sinó fer-nos reflexionar sobre el rumb que hauria de prendre aquesta institució mil·lenària i com potser l’Esperit Sant acaba imposant-se malgrat tot, lectura que faran els creients, perquè no hem d’oblidar-nos que es tracta d’una organització religiosa amb inspiració divina. En qualsevol cas, el final de Conclave, el de la pel·lícula de ficció por descomptat, deixa una porta oberta a l’esperança i la confiança en el futur.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

 

OLD TIMES

Beure en els clàssics és sempre necessari i Harold Pinter és una de les fonts on nodrir i hidratar la paraula poètica. Viejos tiempos (Old times) és un text enigmàtic del Nobel de Literatura amb què inaugura la dècada dels 70 del segle XX. El Teatro de la Abadía ens proposa un muntatge dirigit, de forma impecable, per Beatriz Argüello a partir de la traducció i la versió de Pablo Remón, que capta el to del text original pinterià. En aquesta obra, les paraules són importants, però tant o més són els silencis que envolten i aïllen els tres personatges protagonistes.

 

Anna (Marta Belenguer) arriba a la casa de Kate (Mélida Molina) i Deeley (Ernesto Alterio), situada enmig del camp en un paratge idíl·lic. Anna fou amiga de joventut de Kate i arribaren a viure juntes, però fa més de vint anys que no es veuen. El que comença com una trobada que busca rememorar els vincles creats en el passat i tornar als espais comuns acaba esdevenint un pols dialèctic, en què cadascun cerca el retret cap a l’altre. 

 

A partir del diàleg inicial entre el matrimoni, i segons van avançant les conversacions entre els tres, ens van revelant que la memòria és un constructe que cadascun dels personatges manipula al seu gust o segons les seues necessitats. A poc a poc, els tres van recordant capítols, carregats d’emocions juvenils, que són tergiversats per fer mal als altres. El passat es canvia cada vegada que un d’ells parla i l’espectador haurà d’esdevenir el sisè personatge que interprete l’enigma de cadascun.

 

Perquè el quart és el temps, que comença essent un passat idealitzat, cada vegada més borrós, per acabar essent manejat i fer-se present, fins el punt que els records són viscuts i convertits en fet teatral. Les paraules, poètiques, allunyades del realisme, esdevenen obstacles per la comunicació, alliberant una violència continguda però descarnada entre ells, que deixa en evidència la seua enorme solitud i aïllament, perquè tots ells semblen guardar un secret que els deixa desvalguts, a la intempèrie, si resten en silenci.

 

El cinquè personatge és la memòria, filla del temps, que confon el somni amb el record, que fa trampes amb el que és vertader i el que és fals, i que juga a fet i amagar amb la invenció i la faula, que cerca una nova forma d’escriure el seu/nostre passat, i que acabarà essent la protagonista, deixant-los/-nos en mans de la malenconia i la postració. Per això, les paraules d’Anna ens resulten tan reveladores: «Hay cosas que recuerdo que a lo mejor nunca pasaron, pero, como las recuerdo, ocurren de verdad».

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

LOS YUGOSLAVOS

Afirma Juan Mayorga que Los yugoslavos “es una cuento sobre la tristeza, sobre el amor, sobre la búsqueda de un lugar en el mundo y sobre la fe en la palabra.”

 

Martín (Javier Gutiérrez), como Goyo, el abuelo de Mayorga, es un camarero que pide ayuda a un cliente, Gerardo (Luis Bermejo), porque ha visto cómo le levantaba el ánimo a un amigo. Martín le pide a este desconocido que hable a su mujer, Ángela (Natalia Hernández), ya que esta ha dejado de hablarle y está hundida en el silencio y la tristeza. Martín, que es un hombre que sale muy pronto de casa para dar desayunos y vuelve tarde después de haber echado el cierre, no posee las palabras con las que podría arrancar a su mujer de la depresión en que está sumida, porque “la vida no puede ser sólo llenarse de ruido. Se va acumulando sin que te des cuenta”. Cris (Alba Planas) es la hija de Gerardo que acabará teniendo un papel relevante.

 

En Los yugoslavos, tenemos dos hombres que intercambian palabras y dos mujeres que intercambian mapas. De nuevo, Mayorga nos interroga sobre el poder de las palabras. ¿Qué somos capaces de lograr con ellas? ¿Pueden las palabras sanarnos o sumergirnos en una profunda melancolía? “Somos cuerpos ocupados por palabras”, podemos leer en El golem. Sin embargo, los mapas nos van a llevar quién sabe dónde. “Mucho tiempo llegando a lugares equivocados” o buscando países y espacios que ya no existen, espacios donde solo queda la nostalgia de una felicidad o el dolor de lo que pudo ser y no fue, lugares que nos arrojan luz o sombra, pero que nos siguen habitando interiormente y que pueden ser convocados a través de la palabra y del teatro.

 

Los personajes de Los yugoslavos son personas corrientes en búsqueda que, en medio de un mundo en el que se sienten perdidos, ansían llegar a una zona desmilitarizada como la que separa las dos Coreas y donde, sorprendentemente, ha crecido la vegetación y la naturaleza se manifiesta de forma vigorosa. Aunque es un campo minado, las bombas no se detonan con el peso de los animales que lo habitan: pájaros, ciervos… Sin embargo, siempre nos queda la duda de si tomamos la mejor opción en el camino: “Tendríamos que haber ido donde los yugoslavos. Allí se juega de verdad. Mientras las mujeres bailan”, porque lo que no fue siempre nos acaba pareciendo más atractivo en nuestras ensoñaciones.

 

Los yugoslavos también habla del amor (ljubav, en croata). La relación de Martín y Ángela evoca la de los protagonistas de Animales nocturnos, marcada por la rutina y el desánimo. Martín, que ama profundamente a su mujer y su trabajo, está dispuesto a dar todo lo que tiene para que su mujer se recupere. En ese sentido, el de Martín es un acto de amor porque, por encima de su vida rutinaria de ‘afectos (más o menos) seguros’, está la vida y la alegría de su mujer. A través de los diálogos, iremos conociendo detalles de su relación y haciéndonos preguntas: ¿elegimos a la persona con la que compartimos nuestra vida? ¿A nuestra compañera de camino? La respuesta inicial, obvia, sería sí. Es un acto de voluntad libre. ¿Pero realmente lo es? ¿Cuánto pesan los azares y las circunstancias en esa decisión? Quizás nos sea imposible ya dar una respuesta clara, pero lo que sí sabemos es que, en un determinado momento, deberemos decidir si permanecemos al lado de esa persona o si nuestro camino va en otra dirección. Y este sí será un acto de voluntad personal. Martín sabe que Ángela se encuentra en este momento crucial.  

 

Es este un texto profundamente mayorguiano, lleno de capas que podemos ir descubriendo, una obra que nos propone una poética teatral con la que ser interpelados y salir transformados del teatro, si somos capaces de preguntarnos dónde se encuentran nuestros yugoslavos. Para ello, Mayorga, que también dirige el montaje, utiliza la poética de los objetos y los gestos, donde los manteles de papel del bar, una bolsa amarilla de plástico con un rótulo comercial que contiene unos zapatos negros o la manera de llevar la camisa blanca y el pantalón negro de camarero de Javier Gutiérrez añaden significados metafóricos y existenciales a lo que se nos muestra y cuenta.

 

Con objetos y gestos, se trazan una serie de referencias metamayorguianas con otras obras del autor y a su propia poética que dan consistencia a un texto que merece ser leído: unas gafas de natación graduadas como las de Intensamente azules; Angelines y María Luisa, protagonistas de María Luisa, y los nombres del buzón; los mapas que nos orientan en las ciudades, tan importantes en El cartógrafo; o los objetos, a veces absurdos e inútiles, que coleccionamos, como en La colección. Así Mayorga nos propone refugiarnos en un universo propio donde la imaginación se convierte en un espacio donde podemos jugar de verdad, “mientras las mujeres bailan”. 

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

NANI, TE DEBO UN CUENTO

Ignasi Riera i Gassiot murió el pasado 23 de mayo de 2025 en Madrid. Para los amigos y conocidos era el Nani, un nen golut –un niño goloso, como él mismo se definió en uno de sus libros– pero, sobre todo, era una persona cercana con un sentido del humor que no hacía ninguna concesión, ni siquiera a la muerte en los últimos días. 

 

Este català a Madrid llegó a la Villa en 2003 por aquellos azares del amor y nunca se aburrió, como me contaba la última vez que nos vimos. Era un editor e intelectual tranquilo –escribió su amigo y periodista Manuel Campo Vidal en El País– que también hizo política, porque ya sabemos lo que pasa si no la hacemos nosotros, como diría Joan Fuster. Uno de los aspectos que más he apreciado de su amistad y persona ha sido su claridad. El Nani no se iba por las ramas cuando se trataba de decir lo que pensaba. En el mundo de la política, comenzó en la gestión municipal en el Ayuntamiento de Cornellà donde se forjó. Siempre lo decía, los políticos útiles para los ciudadanos se forman a pie de calle, gestionando presupuestos municipales y llevando a cabo proyectos siempre con una memoria económica. El resto es vender humo. Clar i català!, como él.  

 

El Nani ha sido un hombre generoso, como buen catalán –perdonad, pero nunca he entendido el tópico–, hasta el punto de venir a Madrid cuando tropezó con su tesoro más oculto, Carmen García Somolinos, enfermera de profesión y que conoció en los campamentos del Sahara Occidental cuando aún era parlamentario en Cataluña. Y no se lo pensó dos veces e hizo la maleta cuando se jubiló, si es que alguna vez lo hizo. Quiero remarcar este hecho porque Nani era un hombre de otra generación, pero no lo dudó. Si él estuviera escribiendo estas líneas diría que, efectivamente, lo era, pero que ya sabía dónde había puesto el ojo. A pesar de su año de nacimiento y su trayectoria, siempre trató a todo el mundo –así lo experimenté yo– de igual a igual, con una cercanía y confianza que te desarmaba desde el principio.

 

Conocí a Ignasi en 2015 en el Cercle Català de Madrid. Me acerqué a esta institución cuando iba a publicar mi primer poemario, Olor de poma verda. El president del Cercle por aquellos años, Albert Masquef me acogió generosamente y me propuso participar en el club de lectura que conducía Riera. Recuerdo la primera vez que hablamos. Me pidió el poemario para leerlo, mientras le devolvía a Alberto otro libro que acababa de leer. La crítica literaria que le hizo Nani era que la autora debía volver a escribir el libro. No hace falta que os diga que aquel comentario me dejó helada y temí lo que diría después de leer mis poemas. Tardé días en enviárselos y me respondió al correo electrónico reprochándome la espera. Los leyó enseguida, porque Nani era un lector voraz. Con razón afirmaba que lo primero que debíamos ser era lectores. Sin ellos, no hay literatura. Con cautela, comparecí pensando que no podía volver a escribir unos versos que había revisado decenas de veces. Por segunda vez, Nani fue generoso y me dijo lo que sinceramente pensaba.

 

Entonces descubrí la importancia de que alguien de letras te dé su opinión franca sobre lo que escribes. Nani anotaba todo aquello que le emocionaba y también lo que veía mejorable. Y lo hacía con una naturalidad que iniciaba un diálogo fecundo, durante el cual yo defendía el porqué de la decisión expresiva. A veces, lo convencía; otras, le daba yo la razón y ejecutaba el cambio.

 

De Nani he podido aprender un puñado de cosas sobre la generosidad con los demás y sobre la literatura y el mundo literario también, pero lo que más me ha conmovido ha sido su actitud frente a la muerte que sabía que venía a buscarlo y que aceptó con una serenidad, que envidio y quiero para mí. Nuestros últimos encuentros en aquella cocina pequeña, con una gran ventana por donde entra la luz y donde le gustaba tanto sentarse, han sido una lección de vida. Allí Nani continuó haciendo lo que más le gustaba: leer, escribir, conversar con gente querida… Le faltó poder comer ya que, en este punto, la vida lo golpeó donde más le dolía. Nani era un amante de la buena cocina como quedó patente en su bibliografía. De todos modos, por fortuna, una copa de vino lo acompañó en la celebración de la vida y de la muerte hasta casi el final. De los libros se aprende mucho, pero de la vida y de los bares, más aún. A pesar de la tristeza, debo confesaros que, estos últimos meses, he salido de aquella casa con una sonrisa en el alma ante la actitud socarrona de un hombre que bromeaba con sus horas contadas. Estoy segura de que en el infierno le espera un buen arroz a banda.

 

Por todo ello, Nani, te debo un cuento. Como aquel que me contaste tú un buen número de veces, como lo hacen los abuelos con los niños pequeños, cuando el poeta Estellés estaba también al borde la muerte y tú eras secretario de la AELC y fuiste a verlo. Me has grabado en el corazón lo que escribiré para intentar averiguar el significado de su título, L’alegria de la mort. ¡Gracias, Nani, por tanto!

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

NANI, ET DEC UN CONTE

Ignasi Riera i Gassiot va morir el passat 23 de maig de 2025 a Madrid. Per als amics i coneguts era el Nani, un nen golut –com ell mateix es va definir a un dels seus llibres– però, sobretot, era una persona propera amb un sentit de l’humor que no feia cap concessió, ni tan sols a la mort en els darrers dies.

 

Aquest català a Madrid hi va arribar al 2003 per aquells atzars que ens porta l’estima i mai no es va avorrir, com em contava la darrera vegada que ens vam veure. Era un editor i intel·lectual tranquil –va escriure el seu amic i periodista Manuel Campo Vidal a El País– que també va fer política, perquè ja sabem el que passa si no la fem nosaltres, que diria Joan Fuster. Un dels aspectes que més he apreciat de la seua amistat i persona ha estat la seua claredat. El Nani no anava amb embuts quan es tractava de dir el que pensava. En el món de la política, va començar a la gestió municipal a l’Ajuntament de Cornellà on es va forjar. Sempre ho deia, els polítics útils per als ciutadans es fan a peu de carrer, gestionant pressupostos municipals i duent a terme projectes sempre amb una memòria econòmica. La resta és vendre fum. Clar i català!, com ell.

 

El Nani va ser un home generós, com bon català –perdoneu, però mai no he entès el tòpic–, fins el punt de venir cap a Madrid quan va trobar el seu tresor més ocult, la Carmen García Somolinos, infermera de professió i que va conèixer als campaments del Sàhara Occidental quan encara era parlamentari a Catalunya. I no s’ho va pensar dues vegades per fer la maleta quan es va jubilar, si és que alguna vegada ho va fer. Vull remarcar aquest fet perquè el Nani era un home d’una altra generació, però no ho va dubtar. Si ell estigués escrivint aquestes ratlles diria que, efectivament, n’era, però que sabia on havia posat l’ull. Malgrat el seu any de naixement i la seua trajectòria, sempre va tractar tothom –així ho vaig experimentar jo– d’igual a igual, amb una familiaritat i confiança que et desarmava des del començament.

 

Vaig conèixer l’Ignasi al 2015 al Cercle Català de Madrid. M’hi vaig apropar quan anava a publicar el meu primer poemari, Olor de poma verda. El president del Cercle per aquells anys, l’Albert Masquef em va acollir generosament i em va proposar participar en el club de lectura que hi conduïa el Riera. Recorde la primera vegada que vam parlar. Em va demanar el poemari per llegir-lo, mentre li tornava a l’Albert un altre llibre que tot just havia llegit. La crítica literària que va fer el Nani era que l’autora havia de tornar a escriure el llibre. No cal que diga que aquell comentari em va deixar gelada i vaig témer el que diria després de llegir el meus poemes. Vaig trigar dies en enviar-li’ls i em va respondre al correu electrònic retrent-me l’espera. Els va llegir de seguida, perquè el Nani era un lector voraç. Amb raó afirmava que el primer de tot que havíem de ser era lectors. Sense ells, no hi ha literatura. Amb cautela, hi vaig comparèixer pensant que no podia tornar a escriure uns versos que havia revisat desenes de vegades. Per segona vegada, el Nani va ser generós i em va dir el que sincerament pensava.

 

Aleshores vaig descobrir la importància que algú de lletres et diga la seua opinió franca sobre el que escrius. El Nani anotava tot allò que li colpia i també el que veia millorable. I ho feia amb una naturalitat que encetava un diàleg fecund, durant el qual jo defensava el perquè de la decisió expressiva. De vegades, el convencia; d’altres, li donava jo la raó i feia el canvi.

 

Del Nani hi he pogut aprendre un grapat de coses sobre la generositat amb els altres i sobre la literatura i el món literari també, però el que més m’ha commogut ha estat la seua actitud davant la mort que sabia que venia a buscar-lo i que va acceptar amb una serenor, que envege i vull per mi. Les nostres últimes trobades a aquella cuina petitona, amb una gran finestra per on entra la llum i on li feia tant de goig seure-hi, han estat una lliçó de vida. Allà el Nani va continuar fent el que més li agradava: llegir, escriure, conversar amb gent estimada... Li va mancar poder menjar ja que, en aquest punt, la vida el va colpejar on més mal li feia. El Nani era un amant de la bona cuina com deixa palès la seua bibliografia. De tota manera, per fortuna, una copa de vi el va acompanyar en la celebració de la vida i de la mort fins gairebé el final. Als llibres s’aprèn molt, però a la vida i als bars, més encara. Malgrat la tristesa, he de confessar-vos que, aquests darrers mesos, he sortit d’aquella casa amb un somriure a l’ànima davant l’actitud sorneguera d’un home que feia broma amb les seues hores comptades. N’estic segura que a l’infern l’espera un bon arròs a banda.

 

Per tot això, Nani, et dec un conte. Com aquell que em vas contar tu un bon grapat de vegades, com fan els avis amb els nens petits, quan l’Estellés estava també a la vora de la mort i tu eres secretari a l’AELC i vas anar a veure’l. M’has gravat al cor el que escriuré per intentar d’esbrinar el significat del seu títol, L’alegria de la mort. Gràcies, Nani, per tant!

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

 

 

ORLANDO

Me siento en la butaca asignada del Teatro María Guerrero con todas las expectativas abiertas. Adaptar una novela al género teatral siempre es problemático, asistir a una matinal puede parecer extraño y que la novela sea Orlando de Virginia Woolf resulta impredecible. Por ello, mantengo mi horizonte despejado a lo que llegue. Los prejuicios, en todos los sentidos, arruinan el disfrute estético con la Woolf y sirven de poco. Las luces del teatro se apagan; se encienden los sentidos.

 

“El verde en la naturaleza es una cosa, el verde en la literatura es otra”, dice una voz en off. El escenario aparece completamente verde: una estancia palaciega que se irá transformando sucesivamente, como el cuerpo de nuestro protagonista. Vemos, escuchamos, tocamos, en las dos horas siguientes, un espectáculo visual y sensorial cercano a lo operístico de una potente fuerza estética que ensalza los sentidos y azuza la experimentación. Coreografía, vestuario, música, escenografía, iluminación se sincronizan para hacernos cautivos de la belleza y rendirnos al goce artístico. Sin embargo, ¿es posible entender Orlando, icono queer y trans en la posmodernidad, sin someterlo a nuestras ideas preconcebidas?

 

Durante un baile en la corte, Orlando (Laia Manzanares) seduce a la Reina Isabel I (Alberto Velasco). En el siglo XVI, él es un joven aristócrata inglés de dieciséis años que cautiva a la monarca con su belleza. Ella, emblema de la decrepitud de la vejez, se apasiona con un joven al que convierte en su protegido. Después, a través de los siglos, el joven, que envejece hasta la edad de treinta y seis años, vivirá los cambios de cada época. Él también experimentará el desamor con una princesa rusa, será embajador en Constantinopla, amará a hombres y a mujeres, será poeta en la Gran Bretaña victoriana hasta llegar a los felices años veinte del siglo pasado, durante los cuales se casará con Shermeldine (Nao Albert).

 

Woolf escribió Orlando, publicada en 1928, para parodiar y “revolucionar” el subgénero narrativo de la biografía. En Memorias de una novelista, Woolf se preguntaba: “¿Qué puede contar un biógrafo?” El personaje de Orlando está inspirado en la poeta Vita Sackville-West a quien está dedicada la obra. Esta era la esposa de un aristócrata y la amante de Virginia. Además, fue una transgresora porque vivió su homosexualidad con naturalidad y porque solía travestirse y hacerse llamar con nombre de varón, Julián.

 

Así, de manera natural e inesperada, Orlando se transformará en mujer después de un profundo y reparador sueño. Entonces experimentará el cambio en el trato que le dispensarán los demás por el hecho de pertenecer al género femenino. La transgresión es la seña de identidad de Orlando: histórica, a través del tiempo; y sexual, a través de su bisexualidad y transición. Marta Pazos, que firma probablemente su mejor artefacto artístico, no concluye, propone; no teoriza, muestra. Y lo hace con un montaje que nos acerca a la sublimidad y a la beldad.

 

Asistir a la representación del Orlando de Pazos es una experiencia deslumbrante para el cuerpo, como los que nos muestra en el escenario, danzantes y desnudos, masculinos y femeninos, transformados como el de una sublime Abril Zamora que toma la voz y la palabra de la Woolf, travestida de libro, para traérnoslas, en un acto performativo, a los espectadores del siglo XXI.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

ADOLESCENCE

Adolescence és la sèrie de la qual tothom en parla: als llocs de treball, a les escoles, entre amics, a les famílies, als mitjans de comunicació, inclús, a les xarxes socials. Les persones a les quals he sentit opinar-ne assenyalen que és una sèrie dura, molt dura, que els pares haurien de veure en companyia dels seus fills adolescents. He escoltat afirmar en la ràdio que fa mal als espectadors sensibles. Pot ser que siga així, perquè Adolescence és pertorbadora, però per desgràcia no és més que el relat ficcionalitzat de la societat egòlatra i egoista en què vivim, a partir de l’assassinat comès per un adolescent. Aleshores, per què ens impacta tant? Perquè senzillament toca la cama del mal. 

 

La sèrie de Netflix a penes té una durada de quatre hores distribuïdes en quatre capítols. Jamie, un adolescent de tretze anys és acusat de l’assassinat d’una companya d’institut, Katie (Emilia Holliday). Cada episodi, d’una hora aproximada, està rodada en un únic pla seqüència, de tal manera que el temps de la història s’ajusta completament al temps de la narració. Cada entrega està situada a un espai i lloc diferents. 

 

El primer capítol comença amb la detenció de Jamie (interpretat pel debutant Owen Cooper), a casa seua, a primeríssima hora del matí per ser conduit a la comissaria, on l’interroguen en presència de son pare (Stephen Graham) i del seu advocat. També es troba a la comissaria la mare, Manda (Christine Tremarco) i la germana gran, Lisa (Amelie Pease).

 

El segon capítol ocorre a penes vint-i-quatre hores després. L’inspector Luke Bascombe (Ashley Walters) i la seua companya Misha Frank (Faye Marsay) acudeixen a l’institut on estudiaven Jamie, el presumpte homicida, i la seua víctima, per intentar d’esbrinar el mòbil del crim. Mrs Fenumore (Jo Hartley), professora del centre, els ajuda i atén en la seua visita. Serà Adam (Amari Bacchus), el fill del mateix policia, alumne del centre, que també pateix assetjament, qui orientarà les indagacions del seu pare. El que mostra aquesta entrega al voltant dels centres educatius actuals és senzillament aclaparador: professors desbordats, adolescents fora de control i violència, molta violència continguda amb constants intents d’intimidació i d’assetjament escolar cap als membres més febles, una autèntica bomba de rellotgeria

 

El tercer capítol es situa set mesos després, amb Jamie reclòs en un centre de menors, esperant per ésser jutjat. Aquest capítol recull la sessió de teràpia entre l’acusat i la psicòloga Briony Ariston (Erin Doherty) que ha de fer una avaluació del jove. Aquest episodi és considerat el millor per molts espectadors. Jamie que, en un primer moment, es mostra evasiu i esquiu a les preguntes de la terapeuta, acabarà responent a les seues preguntes i obrint la capsa de Pandora dels vents de la seua motivació criminal que portaran algunes respostes però, també, més preguntes.

 

I, per últim, la quarta entrega ocorre tretze mesos després de l’arrest i a un mes que comence el judici. Aquest últim capítol comença i acaba a la llar dels Miller. Malgrat el trauma, la família tracta de sobreposar-se i celebrar l’aniversari del pare, Eddie, que fa cinquanta anys. Ambdós progenitors han de lidiar amb el sentiment de culpa i, a la vegada, amb les conseqüències que el terrible fet del seu fill els està portant en el seu dia a dia a cadascun d’ells, inclosa la seua filla Lisa.

 

Adolescence no és una sèrie de true crime, com han volgut qualificar-la per desqualificar-la. No està inspirada en cap cas concret, com han assenyalat els seus creadors, Jack Thorne i Stephen Graham (actor que també interpreta el pare de Jamie). Tampoc presenta dubtes sobre l’autoria del crim, com algun espectador, famèlic de conspiranoies, vol entreveure, encara que jugue amb el sentiment d’empatia de l’espectador. També s’ha volgut qüestionar l’ús del plànol seqüència únic com una ostentació de narcisisme i d’exhibició meritòria i estètica de qui crea. Més enllà de qüestions tècniques que no analitze, el plànol seqüència únic ens permet submergir-nos en la història i en el punt de vista de cada personatge. Narcisista? Potser sí, com reflex de la societat egocèntrica que mostra aquest relat audiovisual magistral.

 

Per aquells qui ens dediquem a l’educació, especialment els més experimentats, Adolescence no és més que l'espill del que estem vivint als centres educatius en els darrers temps. Però el procés de deteriorament del sistema educatiu i la devaluació de la feina dels professionals de l’educació ve de més lluny. No seré jo qui idealitze els instituts del segle passat que foren petits inferns per alguns membres de la meua generació. Tanmateix, la gradual i sistemàtica desconfiança i desprestigi de la figura del professor, el desbordament d’uns pares que dimiteixen de la seua funció d’acompanyament degut a múltiples factors (com poder ésser les jornades laborals maratonianes) i l’accés complet i lliure als dispositius mòbils per als xiquets i adolescents, tant a les llars com als col·legis i instituts, estan creant un brou de cultiu explosiu i incontrolable.

 

Adolescence apunta al paper d’Internet en la formació d’una visió del món en els nostres joves; especialment aquella que estan creant-se alguns mascles que creixen sense autoestima, en un profund menyspreu propi, sentint-se rebutjats i alimentant un ressentiment que els fa veure les dones com l’enemic. L’accés lliure al contingut Incel (acrònim anglès de “celibat involuntari”) en la manosfera (comunitats online masclistes) ens obri un tempestuós oceà pel qual els nostres adolescents (i no sols ells) naveguen, familiaritzant-se amb termes com “red pills” (píndoles vermelles, expressió provinent de Matrix) i la regla 80/20 (al 80% de las dones només els agraden el 20% dels homes), assumint-los com a vertaders. I ho fan sense cap tipus de control ni supervisió de cap adult. Una altra qüestió que planteja la sèrie és la gran dissociació que existeix en l’actualitat entre el nostre comportament diari, real i com ens comportem en l’entorn virtual a les xarxes socials. Però aquesta misogínia extrema, que aboca a un esclafit de violència, té el terreny conreat en el model de masculinitat tòxica que els nostres joves han d’imitar i que palpem a cada pas en la nostra societat, el còctel molotov està enllestit per explotar.

 

El mèrit i la vàlua d’Adolescence radica en la seua capacitat de plantejar-nos preguntes, no de donar-nos respostes, de generar debat al voltant dels nostres joves i la seua educació. Però són preguntes que fan mal perquè la resposta ens apunta a tots com a societat. No cerca culpables, encara que retrata amb una sensibilitat que colpeja, el sentiment de culpa d’uns pares que es pregunten què han estat fent mentre tot allò ocorria a l’interior de la cambra del seu fill. Aquells que opinen que el relat eximeix Jamie de la seua responsabilitat potser no han entès el que els seus creadors ens tracten de dir: entre tots, amb la nostra manca de compromís i desbordats en un món que no entenem, en el millor dels casos, i que ens està radicalitzant ideològicament, en el pitjor, estem abandonant en el narcisisme i la psicopatia a la generació de la qual hem de tenir cura i que hem d’educar. Tampoc oblida la víctima, com he llegit: Katie està present en els tres primers capítols i en l’últim, aquell que es centra en la reacció de la família de Jamie, es fa present a través de la veu d’Emilia Holliday (actriu que interpreta la jove) que canta una versió de “Through the Eyes of a Child”, cançó original d’Aurora que expressa la pèrdua de l’ànima infantil, en els moments finals de la sèrie.

 

Sí, Adolescence és molt dura, com ho és dedicar-se a l’educació a hores d’ara i/o decidir portar fills a un món cada vegada més incomprensible i hostil, com ho és sobreviure i viure en una societat on hi ha menys espais per l’empatia i la solidaritat. Adolescence comença i acaba en el mateix lloc, la cambra de Jamie, el lloc on els seus pares creien que estava fora de perill, sense donar-nos respostes i plantejant-nos molts interrogants, la majoria d’ells, dolorosos, entre els quals emergeix una veritat tan inquietant com certa.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu