domingo, 25 de febrero de 2024

LA MAR

Assistir a la representació d’El mar: visión de unos niños que no lo han visto nunca és un regal. Tant que és inevitable acudir al text per reviure les sensacions, les emocions i els pensaments que aquesta obra d’Alberto Conejero desperten. Aquest senzill muntatge porta girant més d’un any, des de la seua estrena al febrer de 2022 al Teatre Nacional de Catalunya. El Teatro de la Abadía de Madrid ha acollit aquesta petita joia en dues ocasions, al febrer i al desembre de 2023. La temporada passada molts espectadors no vam poder gaudir i compartir aquest tresor que es multiplica i s’expandeix. Com si d’un llibre sagrat es tractés, les paraules en aquest muntatge s’enlairen con versicles i es consagren amb una renovada fe en la vida, en l’educació i la cultura.

 

Antoni Benaiges (Sergi Torrecilla) és un jove mestre català que ens conta amb entusiasme la seua vocació docent des del seu naixement al 1903 i la seua infantesa. La seua vida va a la par amb els esdeveniment que ocorren a Espanya en aquelles dècades: dictadura de Primo de Rivera, proclamació de la Segona República. Al 1934 tria com a destí l’escola rural de Bañuelos de Bureba, un petit poble de Burgos. Ho fa perquè considera que en aquells llocs recòndits és més necessària la tasca docent. Pocs mesos després paga de la seua butxaca un gramòfon, primer, i una impremta, després. Hi pretén que els seus alumnes, nens i nenes condemnats a la feina en el camps des del seu naixement, escriguen les seues emocions i pensaments. Els crida pel seu nom, Honorato, Engracia…, abans de corregir les seues faltes d’ortografia i convertir-nos els espectadors en aquells xiquets que mirem als ulls a través d’una fotografia de grup, en blanc i negre, amb el mestre Benaiges. Tot això ho fa amb una senzillesa i una entrega dignes de tal admiració que renova i rellança la vocació docent dels espectadors-professors presents entre el públic. El primer diari que crea amb els nenes de l’escola rep el nom de Gestos, com si el seu de confiar en la intel·ligència dels seus alumnes no fos el gest suprem. Per al curs següent, decideix d’adquirir una nova impremta pels més petits i així elaborar la gasetilla Recreo perquè significa ‘crear de bell nou’. Així, gest a gest, frase a frase, Alberto Conejero i Xavier Bobés van recreant i apropant-nos a la pell fins fregar-nos i eriçar-nos els porus la història de Benaiges.

 

Par dur-ho a terme, Xavier Bobés, present a l’escenari durant tota la representació, ens ensenya la seua poètica dels objectes. Aconsegueix, a través d’una càmera de vídeo ficada en una rudimentària capsa de fusta, amplificar projectant sobre el fons i desxifrar el valor d’uns vells i senzills objectes que cobren tot el sentit i ens parlen com si d’uns personatges més es tractaren: manuscrits, fotografies, tipus, tises, papers... Ens fan evident la perpetua oscil·lació d’andròmines quotidianes entre bellesa, utilitat i memòria, fins el punt màgic en què cobren vida en la imaginació dels nens que van ser alumnes de Benaiges i els nens que assistim a la representació.

 

Al gener de 1936, mesos abans de l’inici de la guerra civil, van imprimir El mar: visión de unos niños que no lo han visto nunca, un librito que “contiene, en formato de verso, más que prosa, las expresiones de los escolares de cómo se imaginan el mar, sus miedos y sus sueños”, perquè cap d’ells l’havia vist. Ens sembla mentida, però no fa tant els nascuts a l’Altiplà trigaven dècades, si ho aconseguien, en contemplar l’immens blau. Però el mestre els va prometre portar-los aquell estiu a Catalunya per contemplar el mar. Antoni Benaiges no va poder complir mai la seua promesa perquè fou afusellat el 25 de juliol de 1936, a penes set dies després del colp d’estat. Fou un més dels perillosos docents represaliats i perseguits per la barbàrie i la desraó feixista i totalitària. El seu delit va ser creure que és possible canviar les ments i les vides amb la tisa i el coneixement. Serà utopia creure-ho encara? 

 

El que ens fa humans

és que no sabem viure.

 

Hem d’aprendre-ho tot,  

des que naixem fins que morim.  

 

La mort no culmina  

el procés d’aprendre:

l’interromp.  

 

De Marina Garcés,

Escola d’aprenents

(Galaxia Gutemberg, 2020).

 

Post scriptum: Al juliol de 2023, El mar fou censurada i retirada de la programació de la localitat burgalesa de Briviesca, situada a menys de deu kilòmetres de Bañuelos de Burueba, per decisió de l’ajuntament governat pel PP i Vox. Un grup de veïns es va reunir per fer una lectura de la peça en veu alta.

 

Begoña Chorques Fuster 

Professora renovada que escriu

 


 


domingo, 18 de febrero de 2024

BURRO

Burro, dicho también, borrico, jumento, pollino, rozno, rucho, rucio, onagro, garañón. Referido también de la persona bruta e incivil: bruto, torpe, zafio, rudo, indelicado, tosco, ordinario, necio, tonto, imbécil, idiota, ignorante, inculto, zote, zopenco, zoquete, acémila, adoquín, boludo, adundado, tosco, ordinario. ¡Pues empezamos bien! “El asno es valiente y terco, pero no tonto”. Ah, bueno… En una finca vacía, un burro atado a una estaca le cuenta su vida a su sombra mientras se acerca un incendio. Comienza así un viaje tragicómico y poético a través de los grandes textos clásicos que tienen al asno como protagonista y que analiza la relación entre el ser humano y este animal.

 

Álvaro Tato escribe este bello texto que dirige con acierto Yayo Cáceres, autor de la música del espectáculo. Encontramos a Carlos Hipólito, que acepta el reto, se convierte en un insólito burro y nos deleita y entretiene con este monólogo. Sin embargo, no está solo en escena; le acompañan Fran García, Manuel Lavandera e Iballa Rodríguez (voces, percusión y flauta) que se encargan de la música en directo, con una sencilla e imaginativa escenografía. Este borrico sin nombre, de seis mil años de edad, hace un recorrido por su nacimiento y orígenes (como si de un pícaro se tratase), por sus aventuras y desventuras a lo largo de la Grecia y Roma clásicas con escenas y fragmentos de las fábulas de Esopo y de El asno de oro de Apuleyo, por la Edad Media festiva y carnavalesca con la Misa del asno y Testamento del asno (anónimo) o la Disputa del asno de fray Anselmo de Turmeda, por el Siglo de Oro con Don Quijote de la Mancha de Miguel de Cervantes o El sueño de una noche de verano de Shakespeare, la Ilustración con La Burromaquia de Álvarez de Toledo y la Modernidad con Platero y yo de Juan Ramón Jiménez. Después de recordarnos al rucio compañero de Sancho Panza que trotaba junto al flaco Rocinante, Carlos Hipólito se va haciendo “peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos”.

 

Mientras se acerca el fuego, con unas alpacas de paja amontonadas, un viejo muro al fondo y la sombra del pollino reflejada, nuestro burro se va encarnando en todos ellos y va hilando un monólogo ingenioso, sensible y poético reivindicando su papel junto al ser humano y denunciando el denostado trato y menosprecio que ha sufrido a través de los siglos, en su periplo por la historia de la humanidad. Sin embargo, con sus rebuznos de pánico y ternura, nuestro jumento nos irradia el afecto y la lealtad que siente hacia los humanos, sentimientos que nosotros mismos no somos capaces de experimentar hacia nuestros congéneres en demasiadas ocasiones. De anécdota en anécdota, este cuadrúpedo muestra más bondad e indulgencia con el homo sapiens que con las que es correspondido y retrata los abusos de los que ha sido víctima. Porque entre el hombre y el asno, ¿quién es la bestia?

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 


 


domingo, 11 de febrero de 2024

L'ILLA DE L'AIRE

Arriba el fos a negre final i acaba la representació al Teatro Español amb quatre-cents anys d’història a les espatlles. Els aplaudiments trenquen els escassos segons de silenci que succeeixen a la fi de l’obra que ens han representat. Encara suren i s’enlairen les darreres paraules pronunciades. Es troben sobre l’escenari les cinc actrius que ens han apropat el relat d’Alejandro Palomas, La isla del aire, que forma part d’El tiempo que nos une. Candela Serrat, Vicky Peña, Nuria Espert, Teresa Vallicrosa i Claudia Benito ens miren en silenci, agafades de la mà, amb alegria i emoció. Pense que aquest és un dels moments màgics del teatre. Ocorre quan, un cop finalitzada la representació, els espectadors reconeixem i agraïm el treball ofert, en primer lloc, pels actors (actrius en aquest cas), i també de l’equip sencer que està darrere de les taules (fet que ells ens recorden aixecant el braç en homenatge als seus companys ocults). Donem les gràcies per transportar-nos a un món imaginari que ens torna al nostre transformats. Aplaudim, primer, amb certa timidesa, observant les mirades brillants i els gestos d’agraïment de cadascuna d’aquestes dones. Transcorreguts uns segons, alliberades les mans, les quatre retrocedeixen unes passes sense deixar de mirar-nos, perquè Núria Espert, al mig, reba l’ovació, plena d’afecte, per una vida dedicada al teatre. I sí, aleshores, el teatre es posa dret per aclamar i rendir tribut a aquesta anciana gairebé nonagenària que ho ha fet tot i que ho ha donat tot pel teatre. Tots, conscients que aquest serà el darrer muntatge en què participarà, ens embriaguem amb la plenitud que ens ofereix el moment, únic i irrepetible pels espectadors. Núria Espert, la gran dama del teatre, el viurà cada vespre fins el catorze de gener. No és més (i no és poc) que un merescut acomiadament d’aquesta actriu que ens ha donat tant.

 

L’illa de l’aire és a Menorca on la presència del mar i el vent omplin l’espai i l’escenografia austera i estàtica de grans pedres sobre les quals es projecten imatges de les actrius i d’aquest mar que actua com a testimoni de la tragèdia familiar. La mirada poètica de Palomas es palpa en les paraules que pronuncien aquestes cinc dones que, en realitat, són sis perquè l’absent Helena i la seua veu també són presents. Núria Espert és Mencia, la matriarca d’una família, que coneix els secrets de les dones de la seua família que arrosseguen un passat que els impedeix viure d’una manera tranquil·la i plena. A través de les paraules, aquesta anciana nonagenària, intentarà sanar les ferides obertes de les seues filles i netes. Però sap que ha d’arrancar-se-les, moltes vegades amb un to desllenguat i directe. Mencia, que de vegades es mostra senil, té moments d’una intensa lucidesa que causa estralls en les seues filles i netes pel seu estrip. Ho intentarà a través del viatge a un far junt al mar on va desaparèixer en una nit de tempesta la seua neta major Helena, la mort de la qual no accepta la seua mare, Lia (una continguda Vicky Peña). De forma gradual, van apareixent les càrregues individuals i familiars de cadascuna: de les seues netes Bea (Clàudia Benito), convalescent d’un herpes i amb un futur personal incert, i d’Inés (Candela Serrat), que decideix viure l’amor malgrat les seues responsabilitats familiars; però també de la seua filla Flàvia (Teresa Vallicrosa), frustrada per les oportunitats perdudes i per la seua anodina vida de cuidadora. Cinc dones que cerquen reconciliar-se amb la vida i amb elles mateixes mitjançant, de bell nou, l’eina més poderosa que tenim, el llenguatge.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 


 

domingo, 4 de febrero de 2024

HEDDA GABLER

Hedda Gabler ha tornat a Madrid; aquesta vegada procedent del Teatre Lliure de Barcelona i de la mà d’Àlex Rigola. Hi serà amb nosaltres fins a final d’any al Teatro Valle-Inclán, perquè Hedda Gabler sempre torna. Aquest personatge femení, complex i hipnòtic, que combina una intel·ligència excel·lent amb una maldat exquisida, ens atrapa i ens inquieta perquè no arribem a entendre mai els motius del seu comportament.

 

Hedda Gabler és un clàssic modern des que fos escrit al 1890 pel dramaturg noruec Henrik Ibsen i estrenat a Munich (Alemanya) un any després. És cert que no va tenir bones crítiques en la seua primera representació ja que no es va entendre l’actitud d’aquesta dona, distingida i insatisfeta, que no complia amb les premisses morals i socials del seu temps. Des d’aleshores, Hedda Gabler no ha deixat de pujar a les taules i ha estat interpretat per grans actrius dins i fora de la península Ibérica. Amb el transcórrer dels anys, el personatge d’Hedda Gabler, filla del general Gabler, distant i manipulador, no ha deixat de plantejar incògnites i despertar fascinació.

 

El propi Ibsen va escriure que cercava “representar éssers humans, emocions i destins humans sobre la base de les condicions i els principis socials del present”. Per això, Rigola situa el text en l’avui, en un temps congelat, encapsulat en un espai reduït, inclús claustrofòbic, que discorre amb “tedi”, aquest mateix avorriment que revolta a Hedda i del qual es pensa que només pot fugir a través de la bellesa; i el despulla per què personatges i autor del segle XIX i actors i espectadors del segle XXI compartim la nostra incertesa.

 

Àlex Rigola dirigeix aquesta versió lliure del text d’Ibsen que, paradoxalment, pretén arribar a la seua essència. No és la primera vegada que ho fa amb un ‘Ibsen’ ja que al 2018 es va atrevir amb Un enemic del poble al Teatro Kamikaze. Si despullem el muntatge de tot l’aparell escenogràfic, ens quedem ‘tancats’ en una caixa de fusta de nou per set metres amb una capacitat per només vuitanta espectadors. Els cinc actors, vestits amb la seua roba i gairebé sense maquillar, ens donen la benvinguda a una proposta escènica insòlita que Rigola ja va experimentar amb la seua versió de L’oncle Vània de Chéjov. Tanmateix, els intèrprets són capaços de crear un vincle amb els espectadors que ens mantindrà expectants durant els següents setanta-cinc minuts. Es trata d’un teatre desproveït de tot adornament que deixa el text, portat a la medul·la, en mans i boca d’uns actors que es diuen pel seu nom: Nausicaa Bonnín és Hedda (com ens adverteixen al començament), Joan Solé és Jorgen Tesman, el seu marit, Xavi Sáez és Ejlert Lovborg, Marc Rodríguez és el jutge Brack y Miranda Gas és la senyora Elvsted.

 

Rigola ens convida a cercar “la veritat escènica” d’aquest text, amb diàleg de frase curta, des del primer plànol, a partir de la veu (de vegades gairebé com un xiuxiueig), les mirades i, sobretot, els nombrosos silencis d’aquests cinc actors que de vegades ja no ho són, que es miren entre ells però també observen l’espectador, que no sempre ho és, actors/personatges que callen perquè són conscients de no posseir les respostes a les preguntes que aquest text ens llança sobre la nostra condició i la llibertat humana. Així, en una caixa reduïda de fusta, amb una estranya complicitat teixida amb fils d’aranya entre els actors i nosaltres, espectadors, les paraules d’Ibsen cauen en la sima del nostre interior fins que un so sord i buit ens avisa que han arribat al fons de la nostra absurda i incomprensible humanitat, perquè estem tan perduts i desconcertats segle i mig després com els personatges ibsenians.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 


 

domingo, 28 de enero de 2024

NOMÉS LA FI DEL MÓN

Només la fi del món està considerada l’obra mestra del francès Jean-Luc Lagarce (1957 – 1995), un dels noms fonamentals de la literatura francesa contemporània. És així fins el punt que la seua obra va entrar a formar part del repertori de la Comédie Française al 2008. Tanmateix, durant la seua vida, les vint-i-cinc obres que aquest autor va escriure no van tenir molt de reconeixement. Juste la fin du monde va pujar a les taules per primera vegada al 1999, quatre anys després de la mort del seu autor. Al 2016 Xavier Dolan va dur a terme una controvertida adaptació cinematogràfica. El seu teatre es nodreix dels grans dramaturgs existencialistes com Eugène Ionesco o Samuel Beckett. Actualment Lagarce és un dels autors contemporanis més representats a França i la seua obra s’ha traduït a més de vint-i-cinc idiomes. Sembla que la història de l’artista maleït es repeteix.

 

Jean-Luc Lagarce va escriure Només la fi del món a Berlín al 1990. Va ser poc temps després de rebre la noticia que havia contret la sida. A les dues dècades del segle XX, contreure aquesta malaltia era sinònim de mort, com així va succeir. Lagarce va morir cinc anys després. Aquest fet està present a l’obra des del començament, encara que no es tracta d’una obra d’autoficció. Encara que la mort és recurrent, el tema principal és la família. Es tracta d’una obra de retrobaments i acomiadaments que planteja situacions inquietats i ambigües.

 

Després de dotze anys d’absència, Louis (Eneko Sagardoy) torna a casa de la seua família per visitar-los amb la intenció de comunicar que està molt malalt i que morirà en el termini d’un any. Louis va abandonar la casa paterna a la recerca d’una nova vida, sentint una gran desafecció emocional que no li han perdonat. Torna com un fill pròdig sense saber ben bé per què. S’hi retrobarà amb la seua mare (María Pujalte), la seua germana petita Suzanne (Yune Nogueiras), el seu germà Antoine (Raúl Prieto) i la seua dona, Catherine (Irene Arcos), a qui no coneix. Louis és incapaç de verbalitzar el motiu de la seua visita, perquè la seua arribada desencadenarà el ressorgiment d’antigues tensions familiars i discussions. Al muntatge dirigit per Israel Elejalde que es pot veure a les Naves del Español de Madrid, contemplem la figura de l’alter ego de Louis amb el ballarí Gilbert Jackson, que introdueix el llenguatge de la dansa a la seua proposta escènica mitjançant coreografies d’street dance, amb altres element audiovisuals, com el disseny d’escenes de vídeo, que pretenen interrogar l’espectador.

 

No obstant, Només la fi del món destaca per l’ús del llenguatge i la manera de parlar dels personatges. Lagarce posa de relleu la impossibilitat d’expressar l’ànima humana a través de les paraules, la incomunicació en l’àmbit familiar. Ens trobem amb uns personatges conscients del seu desconeixement mutu. Encara que existisca entre ells un vincle sanguini, no es coneixen i no es reconeixen. Tanmateix, fan tot el possible per expressar el que pensen, el que senten, el que succeís al seu interior. Moltes vegades ho fan amb oracions inacabades i amb una expressió balbotejant. Aqueixa és la seua paradoxa i la seua contradicció. Però no poden deixar d’intentar-ho, encara que hagen d’acabar reconeixent la seua derrota. Potser aleshores cobra sentit la dansa com expressió del que ocorre al món intern de Louis. O com el mateix Louis diu: “I tot això, per a què?”  

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu
 

 

domingo, 21 de enero de 2024

MORÍOS

“Durante la pandemia (2020 y 2021) fallecieron en las residencias españolas 101.498 personas en un contexto de aislamiento y sin poder despedirse de sus familias o con un acceso muy restringido”. Es lo que se encuentra una cuando visita el baño de señoras del Teatro de la Abadía antes de asistir a la representación de Moríos de Anna Maria Ricart Codina, dirigida por Joan Arquè. Fue este dato sangrante el principal desencadenante de que esta dramaturga pusiera la mirada y el pensamiento en la vejez y el trato que nos damos los unos a los otros cuando llegamos a ella. Si es que ya… ni mear puede una tranquila.

 

“Cada año en España ganamos tres meses de esperanza de vida. Esto significa que la pensión calculada debe alargarse por más tiempo”. Porque todos queremos llegar a viejos. Bueno, la mayoría… Hay algún joven gilipollas que dice que no quiere hacerse muy mayor (los he visto cambiar de opinión en cuanto pasan de los treinta). Anda, vamos al lío que pareces tu abuela… Cultura i Conflicte, después de presentar Hay alguien en el bosque, reflexiona sobre la deshumanización de nuestra sociedad y la revolución de los cuidados que tenemos pendiente. Para ello, nos presenta un espectáculo donde se combina la sensible coreografía de Sol Picó y la escenografía de Judit Colomer con otros medios audiovisuales. Todo ello para que no se te olvide que los viejos tienen cuerpo, que son también cuerpo y pueden bailar y saltar y cantar con esos cachos de carne decadentes. Y si hace falta viene la mismísima Virgen María, montada en un hoverboard (me siento moderna y divina de la muerte utilizando este palabro), a decirnos que nuestra sociedad está al borde del colapso. ¿Por qué? Por cazurros.

 

“Más de 2 millones de personas mayores de 65 años viven solas en España, un 72.3% de ellas son mujeres. Cerca de 1 millón tienen más de 80 años”. Y si no, te compras una foca mecánica como Imma (Imma Colomer) o aprietas o pulsas el botón de la teleasistencia… Montse (Montse Colomé) ya no puede bailar pero parece no importarle (eso es lo que tú te crees), mientras Oriol (Oriol Genís) repite “yo no tendría que estar aquí” al llegar a la residencia porque no puede consagrar su tiempo a la labor de todo jubilado español por antonomasia: contemplar obras. Arthur (Arthur Rosenfeld) se lamenta porque lo que fueron parece que no es lo que queda, mientras nos anima a ir al teatro y a vivir la vida con alegría, consciente de que el tiempo también nos atrapará. Todos fueron adultos en plenas facultades, con hijos o sin ellos, con trabajos, ocupaciones, con cuerpos productivos y reproductivos… mientras ahora ven cómo se vuelven invisibles para el resto y las fuerzas ya no les acompañan.

 

“En 2050 el 31.4% de la población española tendrá más de 65 años y el 11.6% superará los 80 años”. Y pienso que por ahí andaré yo, si es que todavía puedo hollar por estos lares. Una se imagina dueña de su tiempo, leyendo, visitando exposiciones, paseando plácidamente, viajando en temporada baja, asistiendo a obras de teatro y yendo al cine… El cuento de la lechera jubilada… ¡Ay, perdón! Acabo ya… tengo que ir al baño (a ver si me pongo las pilas ya con esos ejercicios para fortalecer el suelo pélvico).

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 


 

domingo, 14 de enero de 2024

EL LECTOR PER HORES

El lector por horas (1999), una de les obres més importants del seu autor, José Sanchis Sinisterra (València, 1940) torna a pujar a les taules al Teatro de la Abadía de Madrid de la mà del també valencià Carles Alfaro. És un muntatge amb una escenografia senzilla, a penes dues butaques amb un sofà i una taula al mig, amb un piano, però amb un tractament especial de les llums que actuen com un actor més. Un detall pot passar desapercebut: la vora de l’escenari, que mira al pati de butaques, es troba delimitada per una frontera feta d’espills trencats. Potser evoquen el Mirall trencat rodoredià i els fragments d’uns personatges profunds i en conflicte els bocins dels quals s’han de reconstruir o, almenys, intentar-ho. 

 

Ismael (Pere Ponce) és contractat per Celso (Pep Cruz), un acabalat home de negocis i àvid lector, per llegir novel·les en veu alta a la seua filla Lorena (Mar Ulldemolins) que es va quedar cega set anys enrere. No obstant això, li adverteix que desitja que llija sense intenció, que faça una lectura transparent. Tanmateix, amb el transcurs de les escenes, l’espectador comprovarà que “la lectura neutra no existeix”, com afirma el propi autor. Així és com Sanchis Sinisterra s’endinsa en l’estètica de la recepció, formulada per Jauss i Iser als anys 60 del segle passat, i la fa seua a la seua dramatúrgia. A la vegada, aquesta teoria enllaça amb la del “lector modelo” del semiòleg Umberto Eco.

 

És impossible llegir “sin intención” com pretén Celso. Quan llegim passem a formar part de l’obra, perquè cada lector fa una lectura distinta de l’obra. “Los libros son una forma de experiencia. Leyendo se vive, ¿no? Y ya sabemos que la vida no es un baño de espuma”.  De la mateixa manera, llegir la mateixa obra en moments diferents de la vida canvia la lectura. Per això, el paper del lector és crucial. Una obra no existeix fins que és llegida per algú. I així la lectura va entrellaçada a l’escriptura que no pot existir sense la primera. Tot escriptor és, en primer lloc, lector. A més, la lectura ens permet trencar la barrera del temps i ens permet escoltar els morts. Llegir és posar-se en el lloc de l’altre, és empatitzar. Potser per això, Lorena cerca sentit en les modulacions de la veu d’Ismael, en l’entonació de la seua veu. Pretén descobrir qui és el lector a partir dels textos escollits (molts relacionats amb la mort) i de la forma en què són llegits. Lorena pretén reconstruir el mirall trencat d’Ismael. “Lo malo de la muerte es que no es el final de nada. Por eso da miedo”.

 

Aquesta actitud d’indagació interpel·la els altres dos personatges. Perquè aquesta obra, profundament pinteriana, està plena d’enigmes. Cada personatge arrossega les seues pròpies ombres, fracassos que obrin escletxes per les quals ens podem colar. El text fuig del que és obvi i explícit, pecats habituals del teatre contemporani per al nostre dramaturg. No vol ser complaent amb nosaltres. Per això, l’obra requereix un espectador/lector actiu, amb una actitud desperta i atenta que, com Lorena, intenta ajuntar els trossos de l’espill. La relació que s’estableix entre ells és una altra de les incògnites en què escodrinya Sanchis Sinisterra i on el poder i la humiliació juguen el seu paper. “En cuanto ponemos demasiado pensamiento, la transparencia se pierde. Y llega lo traslúcido”. Perquè la realitat i els nostre món son translúcids.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu