ENTREVISTA A JUAN MAYORGA

Juan Mayorga (Madrid, 1965) és el dramaturg espanyol viu més representat més enllà de les nostres fronteres. Les seues obres han rebut nombrosos premis i reconeixements. Tanmateix, manté la passió i el treball constant d’un principiant. Per primera vegada, una obra seua, Los yugoslavos, serà representada en el Gran Teatre de Xàtiva. Vaig conèixer el Juan Mayorga dramaturg a través de la veu de Carmen Machi a La tortuga de Darwin, representada en 2008 en el teatre que ell mateix dirigeix en la actualitat. Vaig tenir la sort de conèixer el Juan Mayorga ésser humà, en 2015 en el Ateneo de Madrid, en la representació de Famélica. El més important que puc dir del Juan Mayorga amic és que aplica el principi kantià en cada interacció: tota persona és un fi en si mateixa.

 

Com un llicenciat en Matemàtiques i en Filosofia acaba escrivint teatre? Per què teatre, i no novel·la o poesia?

 

J.M. Vaig ser un xiquet i adolescent lector i vaig voler ser escriptor. En la meua joventut vaig escriure poesia i narració. La nostra professora de Literatura de 2º BUP ens va dur a veure Doña Rosita la soltera de Lorca, dirigida per Jorge Lavelli i protagonitzada per la gran Núria Espert. Hi vaig descobrir el teatre com art de la reunió i la imaginació. A diferència d’altres companys d’ofici, vaig arribar a l’escriptura teatral des del pati de butaques, des de la meua afició com a espectador. Escric per a l’adolescent que vaig ser i, a més, aquell narrador que vaig ser i aquell poeta que vaig voler ser estan en l’autor teatral que soc. El teatre m’ha permès assaltar la llengua. De jove, no vaig acceptar l’emboscada de triar entre ciències o lletres i reconec la Filosofia i les Matemàtiques en la meua dramatúrgia. 

 

Premi Princesa de Astúries, Acadèmic de la RAE, Premi Nacional de Literatura Dramàtica, diversos Premis Max… Pateix Juan Mayorga el síndrome de l’impostor? Què li diu el Juan Mayorga adolescent al dramaturg d’avui?  

 

J.M. Tots els reconeixements rebuts els agraïsc i els prenc com esperons per seguir treballant. Sempre dic que no reps els premis pel que has fet sinó pel que esperen que faces. Intente treballar dur per merèixer aquests premis. No sé què pensaria l’adolescent de la persona que soc ara. És possible que esperara més. Jo mire al xicot que vaig ser amb afecte. En la meua obra Noli me tangere parle precisament de la distància insalvable entre qui som i qui vam ser. Intentem comprendre aquell que vam ser, però no podem entendre-ho tot perquè el temps i la vida ens separa.

 

Jo defineix al meu amic Juan Mayorga com un tipus normal. Aquest individu és un home optimista o pessimista? Per què? Hi ha motius per l’esperança?

 

J.M. No podem permetre’ns ser pessimistes perquè condueix a la resignació i aquest és reaccionari. Walter Benjamin parlava d’organitzar el pessimisme que és una forma paradoxal d’optimisme. No podem acceptar el discurs que ens imposa que qualsevol acció és inútil, perquè és radicalment fals. Els éssers humans som desiguals en força i estem temptats a aprofitar la nostra superioritat econòmica, física o intel·lectual sobre els altres. Però també és cert que hi ha éssers humans que ajuden i acudeixen en auxili d’altres. Cadascuna d’aquestes accions embelleix el món i és una raó per l’esperança.

 

En què han millorat els textos dramàtics de Juan Mayorga des que es va llençar a la sorra de la direcció teatral fa ja més d’una dècada?

 

J.M. El textos que he posat en escena dirigint el muntatge (La lengua en pedazos, Reikiavik o El cartógrafo, por exemple) s’han enriquit i agitat en la trobada amb els actors en la sala d’assaig. I crec que aquest procés els ha millorat. A més, estar més a prop dels actors i del joc dels seus cossos en el temps i en l’espai ha enriquit la mirada de l’escriptor que soc. Dirigir aquests muntatges m’ha ajudat en el procés solitari d’escriptura a l’hora d’imaginar el que escric. Tanmateix, considere que Himmelweg i El chico de la última fila són els meus millors textos i aquests els vaig compondre abans de saltar a la sorra de la direcció. Vaig tenir sort d’escriure’ls.

 

Com veus el panorama teatral actual? Quina aportació esteu fent des del Teatro de la Abadía?  

 

J.M. El panorama teatral és molt interessant. Cada temporada hi ha espectables excel·lents i hi ha una extraordinària diversitat. Em produeix molta il·lusió observar que gent molt jove ha triat el teatre com a mode de relacionar-se amb la seua societat i amb el món.  És notable la presència cada vegada major de dones liderant espectacles teatrals, dramaturgues i directores d’escena. La Abadía intenta estar a l’altura de tots aquests desafiaments. Té preferència pels espectables encapçalats per dones, vol donar suport a les creadores i directores més joves i, per descomptat, la Abadía és un teatre de barri, de la ciutat, però també de l’Estat. Per això, estem desitjant rebre espectacles de tota Espanya. Voldríem acollir més però no és possible per qüestions econòmiques i d’espai. És fascinant dirigir un teatre tan bell com la Abadía, perquè consisteix a imaginar ocasions de reunió i és possible acompanyar altres creadors i ajudar-los a realitzar els seus desitjos.

Los yugoslavos tracta sobre la tristesa. Què és “ser feliç”, senyor Juan Mayorga filòsof? És possible ser-ho en la nostra societat? És pot ser feliç i trist alhora?

 

J.M. És una obra sobre el misteri de la tristesa. Com diu un personatge, “la tristeza siempre está acechando”. Cau sobre l’ésser humà i no sempre és fàcil saber per què. La tristesa pot ser compatible amb la felicitat, que és l’estat que tot ésser humà desitja. El que passa és que la felicitat té distinta forma per cadascú. Jo he sigut feliç en algun moment cada dia de la meua vida i també he tingut alguna raó per la tristesa. Crec que és possible ser feliç en aquest món, al mateix temps que pense que hi ha moltes raons per la tristesa.

 

Los yugoslavos parla del poder sanador de les paraules... Posseïm nosaltres el llenguatge? O ens posseeix ell a nosaltres? 

 

J.M. Naixem en un llenguatge. Això ja ho va dir també el vell Aristòtil. Estem envoltats de paraules i travessats per elles. En bona mesura, som dependents de les paraules. La pregunta important que hem de fer-nos és si podem ser autors del nostres propis textos. La nostra relació amb el llenguatge ens duu a dues responsabilitats: per una banda, hem de ser crítics amb els textos que ens envolten i reflexionar sobre qui els enuncia i pensar en les nostres condicions de recepció quan ens arriben. Però, a més, hem de ser especialment responsables i crítics amb els nostres propis textos. Podem contribuir a la felicitat i a l’enriquiment dels altres o, pel contrari, podem tractar-los injustament i danyar-los amb els nostres mots. Podem ser maledicents i això és molt greu. Hem de trobar la paraula que ajude a l’altre a viure.

 

Però també ens has advertit del seu poder destructiu. ¿Creus que es pot tornar a complir la predicció de Harriet, La tortuga de Darwin: “Las palabras preparan muertes; las palabras matan. Las palabras marcan a la gente que hay que eliminar: “judío”, “fascista”, “terrorista””?

 

J.M. Aquell diagnòstic de Harriet s’està complint cada dia i avui es dona amb especial intensitat. Només cal obrir un diari o escoltar un noticiari. Ara mateix, al món, s’estan utilitzant paraules per legitimar injustícies, per justificar-les i, inclús, per presentar-les com necessàries. En particular, s’està assenyalant a éssers humans per marcar-los amb paraules que els desacrediten, que els assenyalen com a enemics. La paraula “terrorista”, que ja mencionava en La paz perpetua, està essent utilitzada per assenyalar a persones contra les quals es considera que es pot fer qualsevol cosa.

 

Ocorre el mateix amb el Silenci, títol del teu discurs d’ingrés en la RAE? És sanador o destructor? Imprescindible o un simple recurs teatral?

 

J.M. El silenci té valors extraordinaris. El primer és que ens permet escoltar. El nostre silencia permet escoltar la veu de l’altre, el seu argument i la seua raó. Aquest silenci avui està proscrit. Hi ha poca escolta i, tanmateix, aquesta és una virtut moral. El silenci té moltes cares i pot tenir una cara vergonyosa: la del que calla quan hauria de parla, la del que calla per covardia. Davant determinades situacions cal alçar la veu. El teatre és un espai de silenci on espectadors molt diversos acorden reunir-se i callar per escoltar els actors i els personatges, i també per escoltar els seus silencis. El teatre és un art on s’escolta el silenci.

 

Digues el primer que se t’ocórrega sobre els mapes en la dramatúrgia de Juan Mayorga. Pista: “Mujeres que intercambian mapas”

 

J.M. Els mapes m’encisen. Un mapa és un objecte d’esperança perquè qualsevol dels llocs que estan assenyalats poder ser espais de miracle. Potser aquesta creença meua vinga perquè vaig fer sis vegades l’Interrail i el primer que fèiem, en arribar a una estació, era aconseguir un mapa davant del qual es desplegava un conte amb tots els itineraris possible on es desplegaven llocs marcats, però també els no marcats que eren misteriosos. A Los yugoslavos, els homes intercanvien paraules i les dones, mapes. Em resulta interessant la imatge de viatjar amb el mapa d’un altre, caminar amb un mapa que no has fet ni elegit tu, amb un mapa trobat o que t’ha donat una altra persona. 

 

I quin paper juga l’amor en tot això?

 

J.M. L’amor és a l’arrencada de l’obra i en la resta; és fonamental. Martin estima la seua dona fins el punt que està disposat a sacrificar-s’hi. Per salvar-la posa en el seu camí algú més atractiu que ell sabent que pot arribar a perdre-la. Martín té un altre amor, que és el bar, i haurà de triar entre l’amor a aquest lloc que el constitueix i l’amor a la seua esposa. En la vida, l’amor és el més important, especialment aquest amor que arriba a lliurar alguna cosa.

 

Com ha resolt Juan Mayorga la relació conflictiva que manté amb els finals de les seues obres en el cas de Los yugoslavos?

 

J.M. És cert que estic en permanent conflicte amb els meus textos i amb aquest moment fonamental que és el final que acomiada al lector o espectador. Com es diu a El chico de la última fila, els finals han de ser imprevistos però necessaris. El final té el poder de resignificar l’obra. Hi ha finals amb els quals no em sent insatisfet i que m’interessen: Himmelweg, El cartógrafo, La paz perpetua, La lengua en pedazos o El chico de la última fila. M’he barallat especialment amb el final de Los yugoslavos, perquè hi ha quelcom en joc molt important en ell. És fonamental pel seu sentit el que farà Àngela finalment. És una incògnita com ho acollirà l’espectador i un motiu d’interrogant per a mi.

 

''Deberíamos haber ido donde los yugoslavos. Allí se juega de verdad. Mientras las mujeres bailan''. On és aquest lloc? Creus que és possible trobar-lo en el context mundial actual?

 

J.M. És el lloc on es troben persones perdudes. S’hi troben no per atzar, sinó perquè busquen aquest lloc on van a trobar-se. Aquest lloc pot estar molt a prop, encara que mai arribes a descobrir-lo, però potser que el descobreixes avui.

 

Aquesta primavera podrem veure El jardín quemado en La Abadía. Aquesta és una de les teues primeres obres. Ha arribat el moment de revisar el que has fet? Prepares la teua herència com el matrimoni de La colección?

 

J.M. És de les primeres, però també una de les últimes en què he treballat. Mai done per acabat un text. Té diferències fonamentals en relació amb el primer text que vaig escriure: ara els personatges protagonistes són dones. És una obra sobre la memòria. Cada vegada soc més conscient que no vivim sols per nosaltres. Hem de treballar pensant en altres que vindran. En Herencia al·ludeix als astrònoms medievals que prenen notes de fenòmens que ells no podien explicar, però ho feien pels astrònoms futurs. Aquells científics tenien consciència de l’herència i que feien una feina que els excedia, que no té una compensació immediata, com la tasca dels que ens dediquem a l’educació.

 

Per últim, des de quan corres maratons? Ja no nades amb les teues ulleres intensament blaves?

 

J.M. M’agrada molt córrer i he conclòs tres maratons. Còrrec totes les setmanes. És bo per les cames, pels pulmons i pel cor, i sobretot, per al cap. La marató té a veure amb la vida, perquè és una carrera de llarga distància: s’han de mesurar les forces, de vegades pots accelerar i altres has de passar sots. Soc pitjor nadador, però també m’agrada nadar. I m’agrada anar per la vida amb aquestes ulleres “intensament blaves”.

 

Gràcies, amic, per fer-nos pensar. Una abraçada forta i bon any 2026.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Entrevista publicada en Diari Digital (04 – 02 – 2026)

 

 

NI FLORES, NI FUNERAL, NI CENIZAS, NI TANTÁN

Ni flores, ni funeral, ni cenizas, ni tantán de María Goiricelaya ha pasado por el Teatro de la Abadía de Madrid, después de haber sido representada en numerosas ciudades desde enero de 2025. El 26 de febrero de 2026, la función tuvo lugar en su lengua original, el euskera. Este montaje de La Dramática Errante trata los temas de la enfermedad, los cuidados paliativos y la muerte. La obra cuenta la historia de un padre (Patxo Telleria) que ha de enfrentarse, de forma inesperada, a un diagnóstico de cáncer que le llevará a la muerte. Decide hacer el camino de Santiago junto a su hija (Ane Pikaza) a modo de despedida. En sus mochilas, cargarán con la rabia, el miedo, el rechazo y el dolor. No obstante, padre e hija se embarcan en una aventura en la que encuentran personajes diversos con los que acaban formando un grupo variopinto. En el trayecto, ambos deberán asumir la finitud como parte del camino de la vida que cobrará un nuevo significado. Aquellos que hayan hecho el camino se identificarán ante determinados episodios. Lo previsible se convierte en sorprendente ante un final inesperado al que nos conduce un giro de guion que no prevemos.

 

Estos temas sociales y existenciales son abordados con humor y desparpajo, creando escenas donde se entrelazan las sentencias graves (incluso filosóficas) con los chistes leves. La interpretación de los actores se mezcla con recursos audiovisuales dando lugar a un desdoblamiento de la escena que causa una sensación de extrañeza en el espectador. ¿Quizás se pretende que experimentemos esa impresión de alienación que todos hemos sentido ante hechos trascendentales en nuestra vida, ante la muerte o la enfermedad de alguien próximo?

 

El título de la obra corresponde a una frase del tío de Ane Pikaza, actriz y cofundadora de la compañía teatral, que repitió desde que enfermó hasta que murió. La estructura de la obra en escenas breves da la impresión de que profundiza poco en la tragedia. Sin embargo, opino que se hace de forma deliberada. Para entender el buen morir, es fundamental haber llevado a la práctica el buen vivir, siendo conscientes del fin que nos espera. Pasamos la mayor parte de nuestra existencia viviendo de espaldas a la muerte, como si fuéramos inmortales o el asunto no fuera con nosotros, instalados en la superficialidad. Sin embargo, cuando nuestro mundo se detiene para iniciar la demolición definitiva quisiéramos que la tragedia desgarrara el mundo en canal. Quizás morirse no es ningún drama, solo la consecuencia natural de haber vivido, el hecho biológico al que estamos abocados. Somos materia que se sueña eterna. Sin embargo, lo real es que un día hemos de despertar ante nuestra extinción. Qué difícil es hacerlo sin melodrama. Qué imponente sería seguir riéndonos de la parca, esperando a esta misteriosa dama “a la porta del tanatori”, como decía mi querido amigo Ignasi Riera, que en paz descanse, cuando ya sabía que su final se acercaba. Que descanse(n).

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

LA ÚLTIMA NOCHE CON MI HERMANO

En la cartelera teatral madrileña, coinciden varios montajes cuyo eje temático es la muerte. El tratamiento de la cuestión (la gran cuestión) es distinta en todos ellos. Alfredo Sanzol nos presenta en el Teatro María Guerrero La última noche con mi hermano, un drama con el que sigue profundizando en su biografía y sus circunstancias como materia dramática. Lo cierto es que consigue una propuesta sólida y compacta a la altura de El bar que se tragó a todos los españoles (Teatro Valle-Inclán, 2021), donde nos contaba la vida de inmigrante de su padre ex cura, símbolo de la generación de posguerra que luchó tanto para salir adelante. Con la trilogía desigual de La ternura (Teatro de la Abadía, 2017), obra magistral; La respiración (Teatro de la Abadía, 2016), donde se acercaba a las rupturas matrimoniales desde la suya propia, ya con Nuria Mencía como protagonista; y La valentía (Teatro Pavón Kamikaze, 2018), una divertida historia de fantasmas que indagaba en la herencia familiar, este navarro puso su nombre entre los principales de la escena española hasta llegar a la dirección del Centro Dramático Nacional.

 

La última noche con mi hermano nos presenta el duelo por un hermano, uno de los menos acompañados socialmente según el autor. Nagore (Nuria Mencía) se dirige al público en el prólogo para anunciarnos el final sin ambages: morirá a una edad temprana de un cáncer ginecológico. A pesar de conocer el fatal desenlace, la historia discurre entre la esperanza y los sentimientos encontrados de rabia e impotencia, junto a la parálisis y el bloqueo emocional. Nagore tiene un hermano con el que mantiene una relación de auténtica fraternidad, Alberto (Jesús Noguero). Este comparte su vida con Ainhoa (Elisabet Gelabert); cada uno ha aportado a la familia un vástago de una relación anterior: Oier (Biel Montoro) es hijo de Ainhoa y Nahia (Ariadna Llobet), de Alberto. Los cuatro, junto a la tía Nagore, forman un círculo unido y sólido que se verá puesto a prueba frente a una situación vital extrema donde no se dejan de lado el humor y el optimismo.

 

Pero sabemos que no todas las relaciones entre hermanos son tan estrechas. Algunas se caracterizan por la distancia, la frialdad y el desapego. Ainhoa tiene un hermano, Claudio (Cristóbal Suárez), médico oncólogo, con el que no habla desde hace cinco años. Sin embargo, no dudarán en pedirle ayuda para el proceso que Nagore empieza tras el diagnóstico de su enfermedad. Aquí se apunta a una herida familiar, que no se revela completamente, dejando al espectador un hueco que debe llenar con su imaginación o su experiencia.

 

Este es el asunto que se nos plantea y que, a través de un trabajo actoral sólido y compacto también, se nos van desvelando matices de un drama que trata de mostrarnos todos los vaivenes emocionales por los que se atraviesa en una situación semejante, tanto la persona afectada como su círculo más cercano. La interpretación medida y sostenida de Jesús Noguero permite que Nuria Mencía desborde todos los tonos que una persona que está al borde de la muerte experimenta: miedo, ira, optimismo, agotamiento, esperanza...

 

La escenografía de Blanca Añón se asocia de forma activa a todo lo apuntado. El apartamento contiene los detalles necesarios para crear un espacio que el espectador acaba haciendo propio pero que, sin embargo, se abre a la transformación para convertirse en una habitación de hospital o en otros pisos. La presencia de determinados objetos cotidianos (una tetera, unos cruasanes, un quita pelusas eléctrico…) acabará adquiriendo un significado insospechado que nos devolverá la imagen de nuestros cachivaches cotidianos. En el fondo, una elocuente y enorme grieta traspasa el escenario de lado a lado, permitiendo ver un bosque, esa naturaleza a la que Nagore alude en algunos momentos de su enfermedad y cuyo significado tendrá que desvelar de nuevo el espectador. 

 

La muerte es desgarradora. Nos atraviesa de arriba abajo en momentos vitales que nos marcan y que transforman nuestras vidas. Así se refleja y se palpa en la escena de la última noche de Nagore, en su despedida de este mundo donde el espectador de nuevo podrá subir al escenario para revivir aquel momento supremo que una vez la muerte de alguien amado y cercano le concedió.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

 

PÒNCIA

Poncia és, sens dubte, un dels personatges més complexos i potents de La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca. Aquesta va ser la seua darrera obra i hi consolidava el gran dramaturg que ja era i apuntava les obres que s’albiraven de no haver-se interposar el feixisme entre ell i la seua escriptura. Junt amb Adela i Bernarda, formen un triangle els vèrtexs del qual conflueixen en la tragèdia final d’aquesta obra. Luis Luque (Madrid, 1973) firma i dirigeix un monòleg en el qual li dona la paraula a la vella criada de Bernarda.

 

Lolita Flores és l’encarregada de donar veu a Poncia en un monòleg en el qual es mou amb destresa i ofici. Ja ho va demostrar en el paper de Natàlia, la Colometa, text dirigit  per Joan Ollé, basat en La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Sembla que la filla de La Faraona ha trobat en el subgènere del soliloqui la sabata de son peu vista la merescuda ovació que rep en cada representació. I és que, efectivament, la major dels Flores es mou per l’escenari com peix a l’aigua i, des del començament, on reprèn l’acció instants després que la jove Adela s’haja arrencat la vida penjant-se en la seua cambra, reivindica la seua raça interpretativa. És cert que l’escenografia senzilla i ajustada i una il·luminació excel·lent l’ajuden a anar esmicolant el text de Luis Luque, massa depenent potser de l’obra lorquiana (comprensible si tenim en compte el tità literari al qual s’enfrontava), però que demostra, això sí, un profund coneixement del text lorquià.

 

Al llarg de setanta minuts, Poncia/Lolita es dirigeix a cadascun dels personatges del “drama de mujeres de los pueblos de España” en diferents seqüències i ajusta comptes amb alguns d’ells: la malaguanyada Adela, la intransigent Bernarda, la dement i lúcida María Josefa, l’impetuós i interessat Pepe el Romano, la infeliç i estèril Angustias, la gelosa i cruel Martirio. Poncia/Lolita se mostra vehement i clara, va teixint un discurs coherent, farcit d’al·lusions constants a l’obra original, que els enamorats de Lorca reconeixeran. Poncia/Lolita se reafirma en el seu paper de criada, de gossa fidel i lleial de Bernarda, però constata la seua dignitat i s’afirma a sí mateixa malgrat el maltractament rebut durant anys.

 

És aquesta obra un dels nostres clàssics contemporanis i, per això, es troba a la mercè de la interpretació i la cerca de sentit dels estudiosos i els artistes actuals. Amb el seu monòleg, Luis Luque denuncia la situació de les dones en l´època (mirant de portar-ho fins els nostres dies) i reivindica el seu alliberament en un final estèticament bell (com la resta del muntatge) que sembla enlairar-nos més enllà de les circumstàncies de l’obra, i que vol oblidar-se de la tragèdia que tot just acaba de consumar-se i del mantell d’anys de dol que acaba de caure sobre les filles supervivents de Bernarda Alba.

 

Poncia/Lolita parla des de la seua condició popular de llibertat, de sexe i d’educació, però també de mort, culpa i classes socials. No li importa enfrontar-se als seus fantasmes i a les ombres que l’aguaiten per, sobretot, transmetre’ns “la idea de amarnos en libertad”. ¡Quanta bellesa revelada si no traguérem el cap al precipici d’involució històrica cap al qual ens empenyen! 

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

ELS BUFOS MADRILENYS

La Compañía Nacional de Teatro Clásico reposa el muntatge de Los bufos madrileños després de l’inesperat èxit de la temporada passada. S’hi recorda la figura de Francisco Arderius i la sarsuela bufa Los órganos de Móstoles amb música de Luis Rogel i llibret de Luis Mariano de Larra. Aquest subgènere, una antigalla vuitcentista, va tenir molt d’èxit entre el gran públic de l’època pel seu caràcter còmic i la seua lleugeresa. No era un teatre dirigit a entesos del gènere dramàtic, ja que es tracta, més aviat, d’una paròdia de l’alta comèdia. Corrien els anys anteriors i posteriors a la Revolució de la Gloriosa (1868).

 

El muntatge està dirigit, versionat i coprotagonitzat per Rafa Castejón, que sap mostrar els seus anys en el ofici sobre les taules del Teatro de la Comedia. L’obra es divideix en dues parts: una primera introductòria en la qual ens fan una presentació històrica del personatge i la segona en la qual es representa Los órganos de Móstoles.

 

Lluny de tractar-se d’una avorrida classe d’història del teatre, els actors de l’elenc ens presenten al creador d’aquest subgènere de forma dinàmica i espurnejant. Arderius (1835 – 1886) va ser un músic, empresari i actor que va aconseguir gran fama per ésser l’introductor en Espanya de la fórmula de l’òpera bufa d’Offenbach, les obres del qual va anar a conèixer in situ a la capital francesa. Es tractava de peces musicals breus, divertides, que cercaven l’acudit fàcil i l’humor sorneguer sense evitar alguna situació o gest picant per aconseguir l’algarada i expansió del pati de butaques. A més, va ser el fundador de la companyia els Bufos Madrilenys, que més tard s’anomenarien Bufos Arderius, la qual va sumar grans èxits fins 1873. En conseqüència, va ser un subgènere que va arribar, va triomfar i es va dissoldre com un terròs de sucre.

 

Buscant la nostra instrucció i entreteniment, Rafa Castejón irromp en el pati de butaques des de l’entrada central cantant-nos “Me gustan todas, me gustan todas…” de José Rogel per donar la veu i la nota musical al piano i als seus companys mascles –Chema del Barco, Antonio Comas, Paco Déniz i Alejandro Pau– que l’ajudaran, des dels les llotges de banyera, en la noble tasca d’alliçonar-nos. Des de la primera llotja de platea del públic els contemplarà una divertida Laia Ripoll complaguda amb el resultat, com la resta d’espectadors. Es pot somriure de forma tan franca amb la mirada? Les companyes dones –Clara Altarriba, Eva Diago i Cecilia Solaguren– posaran la guinda amb números musicals a la manera del gènere francès del qual va sorgir la versió hispànica.

 

Ja en context, començarà la representació del bufo divertidíssim, pantomima de les comèdies de capa i espasa del Barroc castellà, posant l’accent en alguns gestos histriònics i en el vestuari de Gabriella Salaverri l’estridència del qual compleix amb la hilaritat pretesa. La trama no conté cap misteri: Abdon, vidu i pare de tres filles entrades en anys, posa un anunci al diari per organitzar una subhasta per “alliberar-se” de la seua prole trobant-los marit. Per això, les guarneix amb una seductora dot inversament proporcional als atributs i virtuts de la descendent. S’hi presenten tres trompellots amb la feliç idea de prometre’s amb aquella que més diferent siga d’ells, convençuts pel tòpic que els pols oposats s’atreuen. Haurà d’aparèixer un don Juan Tenorio nen de papà (de bell nou, Castejón), amb pintes tenístiques, enfundat en una solemne perruca i amb gran èxit entre la progènie matrimoniera, per restablir l’estructura jeràrquica establerta com Déu Mana. Encara sort que hi ha gent d’ordre!

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

CONSTELACIONES

¿Cómo habría sido su vida si en aquel momento determinante que recuerdan hubieran tomado otro camino? ¿Qué hubiera ocurrido si no hubieran conocido a alguna de las personas más importantes de su vida o sencillamente no hubieran ‘conectado’? ¿Qué tipo de persona serían hoy de no haber decidido cambiar el rumbo en aquella circunstancia que, con la perspectiva del tiempo, acabó siendo fundamental? ¿Cómo pensarían? ¿Qué visión del mundo y de la vida tendrían?

 

Estas son solo algunas de las preguntas que me he hecho viendo Constelaciones de Nick Payne, versionada y dirigida por Sergio Peris-Mencheta, en el Teatro Valle-Inclán. Se trata de una obra contemporánea, estrenada en 2012 en el Royal Court Theatre de Londres, que ya se pudo ver en Madrid en 2015 en un montaje dirigido por Fernando Soto en el Teatro Lara.

 

El planteamiento narrativo del texto es disruptivo. Tenemos dos únicos protagonistas ante los cuales se abre un abanico casi infinito de posibilidades. Él es apicultor urbano, con todo el significado simbólico que las abejas adquirirán según avance la obra; y ella es física cuántica y se dedica a la investigación del multiverso y los universos paralelos. A partir de esto último, y de su aplicación a la cotidianeidad más básica, la obra explora posibilidades, casi infinitas, de evolución en una relación de pareja e incluso en la génesis misma de esta.

 

El juego vital está servido y Peris-Mencheta lo sabe bien. Por eso, nos plantea un artefacto escénico cuyo origen radica en el propio azar y en la naturaleza espectacular del teatro como reflejo de la vida y nos sube a un escenario circular que se mueve, como la vida misma, y nos muestra la fragilidad de nuestras decisiones y el papel que la casualidad juega en nuestra configuración como seres humanos. Al fondo tenemos ‘otro’ escenario para una banda musical desde donde un maestro de ceremonias, Litus Ruiz, nos anuncia el principio de la representación (no la de nuestra vida, que debe quedar aparcada durante noventa minutos… ¿o no?). Nos convertimos en “el observador”, un concepto de la física cuántica que se funde con el teatro: las cosas no terminan de ocurrir hasta que alguien las mira. Pero no debemos dejarnos engañar porque la mirada nunca es neutra, altera la realidad. Constelaciones plantea un multiperspectivismo cervantino que Peris-Mencheta acentúa en una disposición del escenario a tres bandas. Porque la objetividad no existe. Lo honesto es reconocerlo.  

 

Litus Ruiz nos presenta a los actores como si de un combate dramático se tratara: Jordi Coll, Diego Monzón, Paula Muñoz, María Pascual, David Pérez-Bayona y Clara Serrano. Pero ese día no actuarán todos, solo dos lo harán. El resto formarán parte de la orquesta que ejecutará el acompañamiento musical. La suerte decidirá qué dos intérpretes serán la pareja protagonista y en qué circunstancia se conocerán: ¿en una boda?, ¿en una fiesta de fin de año?, ¿en una barbacoa…? Es decir, cada día se representa una función diferente porque cambian los intérpretes (hay quince posibilidades distintas posibles) y cambian los ojos que los miran y las mentes que los piensan y analizan. Y, como todas las parejas con una trayectoria vital larga, el apicultor y la física se tendrán que enfrentar a diferentes situaciones que nos serán presentadas desde diversos puntos de vista: la infidelidad, la enfermedad, la convivencia, la muerte. Una tarde de invierno de un fin de semana de febrero la fortuna quiso que Jordi Coll y María Pascual interpretaran Constelaciones para mis ojos miopes y mi mente del siglo pasado. Y de aquella experiencia teatral nació este artículo periodístico, otro nuevo cachivache literario. No hay un único final sino un mosaico, para la obra de Payne y para esta columna. Para sus vidas, ustedes sabrán…

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

TEBANAS

“Homo sum: humani nihil a me alienum puto”, dijo Terencio, dramaturgo del siglo II a.C., de origen bereber. (Oye, ¡qué bien queda un buen latinajo para empezar el artículo!). Y, efectivamente, más de dos mil años después, podemos afirmar que nada de lo humano nos es ajeno, o quizás tendríamos que decir mejor, no nos debería ser ajeno. Lo triste es que hoy esta afirmación empieza a ser subversiva y revolucionaria. Lo dijo el dramaturgo, nacido esclavo, en su obra El enemigo de sí mismo, y lo proclama Álvaro Tato en sus textos cuya dirección lleva a cabo Yayo Cáceres. Así lo han vuelto a hacer en su nuevo montaje Tebanas que se ha estrenado en el Teatro de la Abadía de Madrid.

 

Tras los éxitos de Vive Molière en 2022 y Burro en 2023, la compañía Ay Teatro presenta una obra que quiere ser una síntesis de las piezas fundamentales del ciclo tebano: Edipo rey y Antígona de Sófocles, Siete contra Tebas de Esquilo y Fenicias de Eurípides. Vuelven a hincar el diente a los clásicos grecolatinos con una frescura y un desenfado que seduce al espectador contemporáneo acercándole el mensaje universal que estos contienen. Ya lo dijo mi viejo profesor de Latín del instituto, Agustí Ventura: los griegos y los romanos lo inventaron todo y, desde entonces, no hemos hecho más que recrearlos. Pues eso…

 

Con un elenco de jóvenes actores y músicos (Cira Ascanio, Marta Estal, Mario García, Fran Garzía, Daniel Migueláñez y Mario Salas de Rueda), Tebanas reformula en verso el gran mito de Tebas: la saga de Edipo y sus descendientes. ¡Menudo marrón! El ser humano se enfrenta a su destino trágico y plantea el eterno dilema entre el fatum o el libre albedrío. ¿Estamos abocados a repetir la eterna espiral de violencia y destrucción que nos lleva a hacernos daño una y otra vez? ¿Somos responsables de los pecados de nuestros padres? Estas son solo algunas preguntas que nos plantean estas obras y que Tebanas nos vuelve hacer. Pero nos recuerda, en el texto y en la puesta en escena, que todos formamos parte de un espectáculo coral, que lo colectivo nos atañe a todos y es político. ¿Qué papel jugamos como individuos en el Estado? ¿Al servicio de quién está este? ¿Cuál es la diferencia entre justicia y ley? ¿Cuál es el límite entre razón y creencia?

 

Con un ritmo ágil, ante semejante maremágnum metafísico, el texto, como la vida, se agarra a algo imprescindible para no sucumbir ante temas tan tochos como la identidad, la guerra civil o la herencia familiar. Para sobrevivir, la herramienta fundamental es el humor. Es, por eso, que en medio del montaje, a modo de entremés bufonesco, se rompe el ritmo y el tono y una chirigota carnavalesca nos advierte, de forma irónica y gamberra, de las consecuencias de toda guerra (por si aún no lo teníamos claro, mónguers), pero también de nuestro comportamiento como ciudadanos de la polis. En fin…

 

Tebanas muestra las costuras de nuestra sociedad y de nuestra manera de estar en el mundo. ¿Es posible la salvación individual si el mundo se va literalmente a la mierda? Pues eso…

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe