DITIRAMBE SOBRE LA GOLA

SANGONERETA.- No soc sant, ni soc déu però cada any invoquen el meu nom en Xàtiva, en arribar la Fira d’Agost.

DIONÍS.- No ho entenc: per què la gent apel·la a un deixeble –és de veres, que avantatjat?

SANGONERETA.- Oioioi, no serà que tens enveja?

DIONÍS.- No és possible això, perquè el meu pecat capital és un altre. Sembla mentida que no ho sàpigues tu.

SANGONERETA.- Que el teu ego diví no s’ofenga. De vegades, la gent s’estima més referents fets de canyes i fang.

DIONÍS.- Però si els déus grecs estem sotmesos a les passions humanes! Som exemple i explicació de la majoria dels comportaments humans.

SANGONERETA.- Això és veritat, però pega el salt al llenguatge popular qui en té la sort. Val més caure en gràcia que ser graciós.

DIONÍS.- Tant se val... Segles de bacanals per a res... perquè s’obliden d’un a les primeres de canvi!

SANGONERETA.- Què més dona que no se’n recorden del teu nom, si et reten tribut cada primer dia de Fira quan queden a esmorzar i es foten la sardina de bota fregida amb dos ous caiguts i un pimentó verd...

DIONÍS.- Però s’ha de fregir tot amb el mateix oli! (Es queda pensatiu amb la mirada perduda com el poeta.) Em pense que tens raó. L’important és que l’esmorzar firer és un culte dionisíac.

SANGONERETA.- I què em dius del Concurs Internacional de Bevedors d’Orxata amb Fartons?

DIONÍS.- Quina barbaritat! Setanta-sis fartons! Serà animal! Com a les bacanals romanes!

BACUS.- Bon dia! Venia a la Fira de Xàtiva. Que tots els estómacs són pocs per digerir tant de menjar...

DIONÍS.- Però tu que hi fas ací? Ja n’hi ha prou de tant de subaltern!

BACUS.- A veure si posem els punts sobre les is, que tots tenim dret a la vida! N’estic fart de pecats capitals i de jerarquies absurdes! Que no va ser fins que va arribar el Dante Alighieri amb la seua Divina Comèdia que els pecats capitals van ser els que coneixem.

SANGONERETA.- Però  recordem que va ser Sant Tomàs d’Aquino qui va eliminar el vuitè pecat capital, la vanaglòria.

BACUS.- Doncs, potser es va precipitar, perquè el déu grec té l’ego ben inflamat!

DIONÍS.- Però, serà possible tanta erudició en un pidolaire que només es dedica a mendicar de casa en casa els remitjons?

SANGONERETA.- A veure si tenim un poc de coneixement, que entre discussions i crits comença la Fira i no ens assabentem... Que el nostre pecat és la gola, no la ira! Recollons!!

BACUS.- Ni la supèrbia, insigne déu grec del vi, del teatre, de la rauxa i de les festes! Mai no he pogut amb l’elitisme dels déus grecs. Qui es creuen que són? Però si no saps ni qui és ta mare, me cague’n Dénia! Sèmele? Demèter? Persèfone?

DIONÍS.- Ep! Para el carro! La gastronomia de la Marina Alta no es toca! Que no vull un conflicte intercomarcal nou! No et sembla que no tenim prou amb les guerres que aquests humans s’inventen? I no em furgues en la ferida psicoanalítica!!

BACUS.- En això tens tota la raó i se t’ha de donar... T’imagines un món on la rivalitat més gran fos cuinar la millor paella com al dia de les paelles?

DIONÍS.- Mira que la joventut ens invoca aquell dia!

SANGONERETA.- No tot és pau i concòrdia en la preparació del plat valencià...

BACUS.- No podem discutir entre nosaltres si som germans, fills d’una mateixa tradició. Ningú no qüestiona que ets el germà gran.

SHIVA.- Bon dia! Venia a la Fira d’Agost de Xàtiva. M’han dit a la Convenció ecumènica de déus pagans que tots els estómacs són benvinguts...

DIONÍS.- Això sí que no! On anirem a parar? On queden els orígens greco-llatins de la nostra cultura?

SANGONERETA.- ¿Y las raíses cristianas de Europa?

BACUS.- Vinga va! Que després bé que aneu a la Glorieta de José Espejo a afartar-vos com lladres en els Food trucks.

SANGONERETA.- Però això no compta... És un Espai gastronòmic de cuina internacional sobre rodes!

BACUS.- Mare de Déu de la Seu! Tot això per a dir que aneu a posar-vos tips d’hamburgueses americanes, de tacos mexicans...

SANGONERETA.- Amb x, eh? No tinguem un conflicte diplomàtic.

BACUS.- De sandwiches i bagles, de Bratwurst alemanyes... A això sí que li doneu prioritat gastronòmica, veritat que sí?

SANGONERETA.- Heu provat les llonganisses de tofu o els tacos amb seitan marinat?

DIONÍS.- Sí és que... ni la gola és el que era... Passa que en lloc de sardina salada, es demane una llonganissa i una botifarra. Però serà precís tots aquestes blasfèmies culinàries? Quina poca vergonya!

BACUS.- Dionís, et veig un poc tancat. Siguem sincers... Si tu mateix vas viatjar durant la teua adolescència, acompanyat dels sàtirs i les mènades... Si Heròdot ens va xafardejar que ets de procedència estrangera i que vas ser adoptat pels grecs com altres divinitats asiàtiques...!! Mira el déu Shiva!! És també el nostre germà!

SANGONERETA.- Confessa que vas fundar ciutats, com ara Nisa, prop del riu Indus!

DIONÍS.- Vols callar la boca, ignorant!

SANGONERETA.- No tancaré la boca, perquè si ho faig, no puc menjar. Que siga orfe, fill d’alcohòlic, no li resta veritat a les meues paraules! És o no veritat? 

BACUS.- Podem fer una trobada mitològica al Reial de la Fira. Com ho veus?

DIONÍS.- I el sopar dels jubilats?

BACUS.- Hem d’anar-hi també... No t’has de sentir amenaçat per aquest déu estranger! No és qüestió de cap prioritat!

DIONÍS.- Shiva, vine cap ací! M’has recordat la meua joventut!

BACUS.- Tot això ho podeu parlar al sopar dels jubilats. La música vos portarà als vells temps, més enllà de les terres del riu Canyoles!!

DIONÍS.- És el riu Montesa... Això és una altra modernitat! I vaig arribar més enllà del riu Indus! (Mira a Shiva.) Shiva és el meu germà bessó! Què ha passat amb la teua mala llet?

SHIVA.- Germà, vinc com a deïtat festiva, dansant i teatral! No conjures el Shiva destructor! No has vist com la festa de les paelles pot acabar a cadirades?

SANGONERETA.- Fa anys una cadirada per poc m’obri el cap!

BACUS.- El millor és que seguem i esmorzem! A la taula i al llit, al primer crit!

DIONÍS.- La taula, el menjar i el vi ens uniran.

SANGONERETA.- I la llimonà!

(Dionís, Bacus i Shiva, tres déus asseguts al voltant de la taula, amb Sangonereta, que ressuscita cada vegada que olora menjar. S’acosta el cambrer.)

CAMBRER.- Soc Macuilcozcacuatli, déu de la mitologia nahua, per servir-vos. Feu el favor de menjar i callar!

 

Begoña Chorques Fuster 

Professora que escriu

Text publicat al Llibre de la Fira de Xàtiva 2026

Imatge extreta de la xarxa

 

 

TRAVY

Treballar amb la familia pot tenir els seus inconvenients.  Dedicar-se a la mateixa professió que els pares pot suposar una responsabilitat difícil de sostenir. Tanmateix, Oriol Pla Solina ha decidit en Travy parlar-nos de l’ofici de comediant, de com ha anat canviant i ha decidit fer-ho en família. La família Travy és la família Pla-Solina, formada pels pares, Quimet Pla, fundador de la companyia Els Comediants als anys 70, i Núria Solina, violinista i pionera del teatre de carrer en Picatrons o els Germans Poltrona, junt amb Diana Pla, actriu i ballarina, i Oriol Pla, que ha protagonitzat la sèrie Yo, adicto i que firma el text junt amb Pau Matas. Els dos germans van començar a participar en els espectacles dels seus pares, quan van formar al 1996 la companyia Teatre Tot Terreny. Amb tot, Oriol Pla es proposa escriure i muntar una obra de teatre per parlar-nos de l’etern conflicte entre el teatre d’avantguarda i el teatre ancorat en la tradició, i del que suposa formar part d’una família de còmics. El plantejament pot semblar senzill, però el resultat és pura màgia i poesia.

 

Travy ha tornat al Teatro de la Abadía després de l’èxit conreat la temporada passada. L’obra comença en l’entrada mateixa al teatre que es fa per la part posterior, entre bastidors, recorrent la part de darrere de l’escenari fins arribar-hi... Per no perdre’ns, comptarem amb la guia dels encarregats de material per així reivindicar tots els oficis que necessita una obra per arribar a l’estrena. Però, de què va exactament Travy? De tot i de res. L’obra aguaita a un món que està desapareixent, el dels pallassos d’antany que ens serveix com metàfora de la mort, com aquell misteriós i simbòlic meló d’Alger, que carrega el patriarca de la família i que s’obri al final per mostrar-nos el seu significat.

 

Oriol Pla ret homenatge a l’art del clown i el mim en la primera escena de l’obra, en la qual ens retrata, de forma subtil i magistral, els temps de velocitat que vivim, al ritme frenètic de la Suite espanyola, nº 1 Op. 47: Astúries d’Isaac Albéniz, emulant Charles Chaplin en Temps moderns. De vegades, és necessari detenir-se per apreciar i contemplar aquest món en perill d’extinció, o no? A continuació, al voltant de la taula, ens trobem uns pares que es pregunten si continuen fent gràcia, per arribar a la conclusió que no. La mort no té cap gràcia, encara que de tant en tant fem el possible per riure’n. Però tampoc no hauria d’ésser cap drama, ni fer-nos tanta por.

 

Els quatre, entre llesques de pa amb tomaca, debatran sobre el que hauria d’ésser aquesta obra familiar, en un joc metateatral que es va embolicant com una madeixa d’enginy i agudesa, i que ens permetrà presenciar la mateixa escena amb el mateix ensopec d’Oriol de la mateixa cama en la mateixa cadira fins tres vegades. Què és la vida sinó repetició? Repetició fins que s’acaba, com la del recentment desaparegut pallasso Sivartini que ha mort.  “De què? De repent”. Aleshores “improvisaran” una escena, a la manera insubstituïble d’aquest clown, barrejant l’italià, el castellà i el català. Per cert, l’obra combina el català i el castellà sense cap conflicte. Els quatre acabaran confessant que cap d’ells no coneixia l’obra d’aquest joglar ja immortal, però no passa res. Com tampoc sembla importar que no es posen d’acord les dues generacions dels Travy en l’obra que projecten: la mare vol fer un passa carrer, ple de música, mentre Diana vol trencar els límits de la dansa i l’expressió corporal amb una proposta “a la seua manera”, encara que acabarà convertida en una mena de lluitadora mexicana o Pussy Riot. El pare, com a joglar, considera que han d’ésser fidels a la tradició i veu necessari incloure una escena dramàtica que continga els grans temes de la literatura clàssica. Gràcies a una seqüència sublim en la seua senzillesa, descobrirem el companatge òptim que poden formar el monòleg de Hamlet de Shakespeare, declamat per un pallasso vell i decadent, i l’elaboració d’una truita a la francesa amb pa a la catalana. Percebrem fins l’olor, com la cigarreta que es fuma la Núria, perquè el teatre també fa olor.

 

Enmig d’aquest batibull perfectament amalgamat, Oriol es desespera perquè no és capaç de posar regnes a la creativitat de la seua família i pensa que estan fent el ridícul. El que no sap l’Oriol personatge és que enmig de tots aquests sketches, alguns per cargolar-se de riure, emergeix l’autèntic sentit de l’obra, del teatre, de la vida. O no? Qui ho sap? Perquè “no tothom sap fer el ridícul”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

 

 

LA GRAN CACERÍA

“Goethe no visitó la catedral de Monreale”. Así comienza la obra La gran cacería de Juan Mayorga. En ella un viajero insomne nos cuenta sus reflexiones en el viaje en barco desde Sicilia hacia el continente. La noche es larga, especialmente cuando no se puede conciliar el sueño. El viajero/autor nos interpela: “Y vosotros, dondequiera que estéis, ¿sabéis vosotros qué es lo que os quita el sueño?”

 

Poco a poco Mayorga, navegando por el Mare Nostrum, nos apunta lúcidas reflexiones acerca de lo que nos ha ido definiendo alrededor de este mar, cuna de civilizaciones, sepultura de sueños imposibles y “escenario de violencia”. Parte del Viaje a Italia de Goethe y de una reflexión del autor alemán treinta años después de su odisea. Su propósito es “relacionarse con las cosas sin ninguna intención”. ¿Aspiración utópica o meta imposible de cumplir? El viajero se pregunta qué quiso decir con eso. Voy más allá: ¿es posible relacionarse con las cosas sin ninguna intención? ¿Para nosotros, que somos seres cuyos deseos nos mantienen vivos? ¿Y con las personas?

 

La mente del viajero insomne, que no ha sido capaz de hablar con su hijo en unos cuantos días, vuelve una y otra vez a unos mosaicos que ha contemplado en su visita a la isla: los de la catedral de Monreale, que cuentan la historia del arca de Noé, evocación de los orígenes judeocristianos del continente que habitamos, y los de la villa romana de Casale. En esta, vio La pequeña cacería donde se representa la muerte de un jabalí que antes ha herido a uno de los cazadores. En esta escena aparecen otros animales muertos, lanceados (“Liebres, ciervos, jabalíes.”) Más allá se encuentra La gran cacería en la que, a diferencia de la otra, no aparecen animales muertos. En el centro, hay un barco que se suma al barco que lo transporta a él, al arca de Noé y al que llevó a Goethe a Sicilia hace más de doscientos años. Este representa la captura en África y Asia de fieras que se exhibirán en los anfiteatros del Imperio Romano. Esto conlleva el colonialismo imperialista: privación de libertad, muerte, explotación económica y de los recursos naturales… Todo para gloria del emperador. ¿De esto nos habla nuestra historia del arte? ¿De los orígenes colonizadores e imperialistas de Roma? ¿Por qué nos sorprendemos ahora del comportamiento arbitrario de los emperadores contemporáneos?

 

En La gran cacería hay una estampa que asalta al viajero insomne: “un hombre al que otro amenaza con un látigo”. ¿Son un funcionario y un esclavo? ¿Por qué tienen una expresión tan impasible? El espectador que nos habla lo asocia con el Duelo a garrotazos de Goya. Sin embargo, el cartel, en italiano y en inglés, explicaba que representaba una interrupción “al haber desobedecido un esclavo una orden”. ¿Qué precio tiene la desobediencia? En los campos de exterminio nazi, el látigo recibía el nombre de “traductor”.

 

La historia nos interpela una y otra vez y nos retorna a nuestra intrahistoria. El viajero insomne también recuerda cuando era niño y su padre lo llevaba todos los domingos a la Casa de Fieras, ese pequeño zoológico, casi inhabitable para los animales, situado en el Retiro de Madrid. Hoy se ha convertido en una biblioteca pública, la “Eugenio Trías” o “Casa de fieras”. Como el texto de la obra misma, la historia de Europa se teje en espiral (¿o en elipse que diría el propio Mayorga?). Y recuerda aquel oso enjaulado que caminaba de un lado a otro sin descanso, como su pensamiento que deambula por la noche de Europa. ¿Tenemos la habilidad de convertirlo todo en arte? ¿De estilizar la desgracia? ¿Es tan sencillo o absurdo como pintar un nadador dentro de una tumba? ¿Es este texto una mera reflexión culturalista sobre Europa o es un alegato ético para hacernos más conscientes de nuestros orígenes y de hacia dónde queremos dirigirnos? ¿Conseguiríamos dormir si supiésemos lo que nos quita el sueño? ¿Puede alguien dormir tranquilo?

 

Texto e interpretación: Juan Mayorga.

Una producción de Teatro del Barrio.

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

LA ESCOPETA NACIONAL

La escopeta nacional de Luis García-Berlanga y Rafael Azcona ha sido adaptada al teatro por primera vez y estará en cartel en el Teatro Español de Madrid hasta el 26 de julio. La versión de Bernardo Sánchez Salas se mantiene fiel al original, con pequeños cambios, en un montaje dirigido por Juan Echanove, que se ha centrado en la dirección de actores. En él cuenta con diecinueve intérpretes, un amplio elenco que ya solo se puede disfrutar en los teatros públicos (de titularidad municipal este, no nacional).

 

Jaume Canivell (Pere Ponce) es un industrial catalán que fabrica porteros automáticos que pretende vender para las urbanizaciones de nueva construcción. Viaja a Madrid con su secretaria y amante Mercè Oriol (Marta Ribera) para asistir a una cacería pagada por él mismo en la finca Los Tejadillos, propiedad del marqués de Leguineche (Enrique Viana). La intención de Canivell es codearse con la alta sociedad para expandir su negocio. En ella conoce al ministro de Industria, Álvaro (Patxi Freytez), que será relevado de su cargo lo que obliga a Canivell a entablar amistad con el que será el nuevo ministro y su camarilla, del Opus Dei, también presente en la cacería. Los sobresaltos, los malentendidos y las situaciones absurdas de un humor ácido y esperpéntico se sucederán: la pareja presenciará la destrucción de una extravagante colección del marqués de Leguineche; el rapto de una actriz del destape, Vera del Bosque (Elisa Matilla) por parte del hijo onanista del marqués, Luis José (Javi Coll), ante los ojos de su mujer, Chus (Luisa Martín); tendrá que hacerse pasar por un productor de cine; ayudar a misa en la capilla de la finca al padre Calvo (Pedro Mari Sánchez); aceptar que se diga que la cacería la paga el marqués; o devolver un premio de bingo celebrado en la finca.

 

El ritmo sobre el escenario es trepidante, como la actualidad mediática, creando una sensación de irrealidad disparatada fácilmente reconocible, donde el abuso y la cara dura de los poderosos se asume con absoluta normalidad. La escena final dota a los perdedores, ese ingenuo burgués catalán y su secretaría y amante, que han pretendido mimetizarse con esa chusma que ejerce el poder al servicio de sus intereses, con esa aristocracia hueca, chabacana y superficial, de una dimensión humana que nos despierta la compasión cuando la careta cae. Jaume Canivell fue a por lana y volvió trasquilado. En fin, a quien Dios se la dé, San Pedro se la bendiga.  

La escopeta nacional es una sátira mordaz de las miserias, las corruptelas y los privilegios de clase de la sociedad tardofranquista. ¿Es una caricatura o es una muestra de la realidad? ¿Es el reflejo deformado de un espejo cóncavo o es la representación fidedigna de una sociedad podrida donde una clase dirigente, anclada en el pasado y en la victoria de la guerra, vive de forma hipócrita, por encima de sus posibilidades, abusando de la España que perdió la guerra? En realidad, da igual. La degeneración moral alcanza una cota tan alta que solo nos cabe la risa amarga y triste. Pero estos grandes de España la explotan y se aprovechan de ella, porque es suya y ejercen el derecho de pernada feudal sobre su madre patria. Como si de una ópera bufa se tratara, la música nos devuelve ecos que riman demasiado con el tiempo presente, a derecha y a izquierda. ¡Qué pena de país! ¡Qué calamidad nacional! En fin… Sí, sí, ¡viva La escopeta nacional!, no la prioridad nacional aunque, ¿qué tendrá esta que ver con aquella?

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

THE BOOK OF BEGOÑA

Però, vaja, xica, que egocèntric que t’ha quedat el títol! Ho sé però, què vols que faça? Vivim uns temps molt narcisistes on cadascú es munta el seu propi musical del qual és protagonista absolut. Ja ho ves, soc una barreja de la formalitat d’Elder Price i la fantasia d’Elder Cunnigham, i per això, m’invente la realitat en aquesta columna que, a més, és “lo que se lleva ahora”. Enrere queden els temps del tractor groc. A veure, si es flipa Juan José Millás, per què no puc fer-ho jo? I així, jugant a ser escriptora, quan en realitat només soc una professora de Literatura, ja m’he polit dos anys en el Cervantes. Però seguisc cantant el Dancing Queen, carrer Embajadores avall quan cau el vespre. Ai, no! Que aquesta no va en aquest musical... Saps què et dic? Que és la meua obra de teatre i hi faig el que em ve de gust. Ara mateix posaré els meus papil·lomes a ballar un twist abans de dir-los adéu…

 

i, tu creus que això interessarà a la gent? Jo crec que sí, encara que en realitat no importa. Som feliços muntant-nos la nostra pròpia pel·lícula; mira les Ayusos i els Abascals que viuen en una realitat paral·lela, que no els val que un irreverent Jesucrist Superestar els diga que estan al·lucinant a colors. L’important és consumir, i gastar, i imaginar-se un univers paral·lel on cadascú es pot crear el seu mon xupi-guai de ficció i prendre’s unes canyes. De canyes, no, que m’ix panxa cervesera i em fot les tapes de tot Cristo i Emili em renya i se’n riu... Visca San Isidro Labrador!

 

I, com et proposes arribar als altres? Doncs res, em posaré una camisa blanca i un pantaló negre i aniré de porta en porta picant al timbre. Amb un somriure Profident els cantaré un hilarant ¿Qué tal? I els anunciaré que he vingut a parlar-los del meu llibre. Però... tu creus que colarà? Possiblement no, però, com et deia més amunt, té potser aquesta nimietat alguna rellevància...? (To solemne en la música).

 

Em sembla que se te’n va l’olla... NI que ho digues, però encara no has vist el pitjor. Just ara arriba el moment en què entone el Hasa Diga Eebowai, que està sonant-me malament tota la vida i que és inventat com la resta... Però sí, arriba el moment en què tots ens caguem en Déu (amb perdó). Ni Hakuna Matata ni hòsties, que mentre flipem que et cagues, el món se’n va literalment a la merda... Què ocultes motivacions creus que utilitzen les religions per entrar en les consciències de les persones i controlar les seues ments i els seus comportaments...? What the fuck?! Deixa’t de rotllos i submergim-nos en El espeluznante sueño del infierno mormón (Spooky Mormon Hell Dream) i anem a divertir-nos de valent... Tot això que hi hem follat... ai, no, perdó, que hi hem guanyat!

 

T’estàs passant amb aquesta columna... No et dic jo que no, però si ho veus molt malament, Apágalo (Turn it off) i allunya de nosaltres el fantasma de la homosexualitat. Però si això és molt antic, dona! El que ara està de moda és ser marieta ultraconservadora. (Oxímoron conceptista) ¡¿Què m’estàs contant?! ¡Amén, Jesús! (Persignant-se.) Doncs, aleshores, agafem fort el nostre llibre, aixequem els ulls al cel i cantem tots junts, Creo en Dios (I believe). (Pels fons, un home de color aguaita, es posa enfront del públic i canta:) Tinc xinxes en els ous...! (Silencio.) Y el cony? I la candidiasi? Què passa amb nosaltres? (Fos a negre. Ai, perdó, cau el teló).

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

EL JARDÍN QUEMADO

Qué duda cabe que el tiempo nos da lecciones a todos. Ante determinados hechos, parece que el paso del tiempo fuera imprescindible para su valoración acertada. ¿Realmente es así? ¿Podemos evaluar el pasado, con los ojos del presente, sin ningún temor a equivocarnos?

 

Juan Mayorga escribió El jardín quemado en 1997. Fue publicada en la revista Escena un año después. Sin embargo, no fue hasta 2009 cuando esta obra se estrenó en el Txaika Teatro de Bilbao. Esto significa que Mayorga empezó a reflexionar sobre la memoria histórica cuando en España casi nadie hablaba de ella. Sin duda, este es uno de los temas importantes que vertebran su obra, como podemos leer en Himmelweg, La tortuga de Darwin o El cartógrafo. En ella, nos interroga sobre la dificultad de interpretar el pasado. “Mi teatro no busca reconstruir el pasado, sino un combate entre pasado y presente”. Y así el espectador vivirá esta lucha interna durante la representación.

 

Los humanos somos animales que miramos hacia atrás para relatarnos, para interpretarnos y darnos sentido. El propio Mayorga está revisitando obras suyas del pasado; alguna, como esta, de sus inicios. En la obra inicial Benet y Garay eran personajes masculinos. ¿Falta de creatividad? Lo dudo. ¿Falta de ideas nuevas? Quizás. ¿Será porque es consciente de que se hace mayor? ¿Será porque en algún examen de Selectividad se habla de él como un autor fallecido? ¿Será porque la experiencia de los años puede enriquecer obras del pasado y dotarlas de mayor profundidad? ¿Será porque concibe el corpus de su obra como un todo, como el matrimonio de La colección?

 

La doctora Benet (Loreto Mauleón) acude al sanatorio de San Miguel, situado en una isla, con el pretexto de realizar un estudio sobre cómo la doctora Garay (Adriana Ozores) ha dirigido este centro psiquiátrico durante cuatro décadas. En la nueva versión, se eliminan todas las alusiones a España, al régimen franquista y a la transición, porque no son ya necesarias. Sin embargo, la joven Benet pretende ajustar cuentas y pedir explicaciones sobre cómo la veterana Garay se comportó durante la guerra civil que sacudió la isla. Para ello, quiere contar con el testimonio de los enfermos del sanatorio: un grupo de personajes beckettianos suspendidos en el tiempo y en la memoria. ¿Será que a veces el olvido es la única posibilidad para la supervivencia? ¿O la locura? ¿Una nave de poetas puede convertirse en una nave de los locos?

 

Calatrava (Jesús Barranco) es un anciano absorto que saluda al público y canta ópera; Oswaldo, un afable adiestrador de perros imaginarios; Pepe (Mariano Llorente) y su siamés Néstor (el propio Barranco) juegan una partida de ajedrez eterna sobre un tablero invisible, recordándonos a Reikiavik; y, por último, el misterioso Cal (Miguel Hermoso) que dice ser el poeta Blas Ferrater, autor de “Entre naranjos” y que los fascistas hicieron desaparecer (imposible no pensar en García Lorca). Poco a poco, Benet se va dando cuenta de que “salvarlos” no será tan fácil y encontrar una explicación unívoca y cerrada del pasado, menos aún. “Deje a los muertos enterrados” resultará una sentencia tan dolorosa como inquietante. ¿Qué hay en ese jardín quemado?

 

A pesar de todo, la luz se irá colando poco a poco por las rendijas de una escenografía sugerente (Elisa Sanz), con ecos de Buero Vallejo, para colocarnos delante de nuestras contradicciones, para preguntarnos por la certeza de nuestras ideas y creencias. Frente a la dialéctica entre olvido y memoria, se encuentran las víctimas atrapadas en un jardín hecho cenizas, metonimia de España, y sus cicatrices que se hacen palpables en el personaje del Hombre Estatua (de nuevo, Barranco), que permite al autor dotar a la obra de una estructura circular con sentido: “Esas aguas no engañan: la cicatriz es más fuerte cada día”.

 

Begoña Chorques Fuster 

Profesora que escribe

 

 

TEORIA KING KONG

“El feminisme és…  una revolució que ha començat. Una visió del món, una opció”. Així acaba l’assaig Teoria King Kong de Virginie Despentes que ha passat pel Teatro de la Abadía de Madrid després de dos anys de representacions en català, la llengua original d’aquesta adaptació feta per Maria Àngels Cabré, a partir de la traducció del francès de Paul. B Preciado, i que ha sigut dirigida per Isis Martín de la companyia La Virgueria.

 

Teoria King Kong, “una patada punk para echar abajo los cimientos del patriarcado”, va ser publicat fa dos dècades i traduït al castellà i al català al 2018. És aquest un text emblemàtic de la quarta onada feminista que té la facultat de qüestionar els fonaments de la nostra societat i de les nostres ments.

 

Una solitària Mari Pau Pigem aborda l’escenari una vegada que tots els espectadors hem ocupat els nostres seients. Mentrestant, ha esperat pacientment que entrarem, asseguda en una butaca de l’extrem de la primera fila. Ens observa investint-se de la mirada de Virginie Despentes, a quien encarnarà en pocs minuts, coneixedora del terratrèmol que està a punt de provocar i experimentar en el seu propi cos, a colp de martell, per fer emergir els substrat que impregna i nodreix la nostra manera de veure el món.

 

Comença potent i directa: “Escric des de la lletjor i per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les malfollades, les infollables, les histèriques, les tarades, totes les excloses del mercat de la bona noia”. I es defineix com “més King Kong que Kate Moss”. De fet, afirma que la seua virilitat l’ha salvada i l’ha ajudat a desenvolupar-se en aquesta societat patriarcal. Teoria King Kong qüestiona els fonaments del patriarcat i ens col·loca davant d’un mirall perquè veiem reflectides les nostres creences i pensament sobre la violència cap a les dones, el masclisme, el porno, la lluita de classes o la prostitució, perquè no sortim indemnes del text amb el qual ens assalta i experimentem les nostres pròpies contradiccions. El poder sísmic d’aquest assaig salvatges i irreverent radica en el fet que Despentes ens parla des de la seua pròpia experiència i no busca donar-nos una lliçó, malgrat les seues afirmacions radicals, sinó qüestionar les nostres arrels més profundes.

 

Despentes ens relata que fou violada en grup quan tenia disset anys. I ens explica com va processar l’experiència des d’aquell moment: la societat degrada i silencia les dones que són víctimes d’agressions sexuals. Recorde un titular periodístic de fa unes setmanes: la totalitat de les dones que van denunciar una violació es penedeixen d’haver-ho fet. Per què? Per la tortura i el dubte a les quals les sotmet el sistema constantment. Les/ens revictimitza. “Després de la violació, la única actitud tolerada és la violència contra una mateixa.” I així exposa, amb un llenguatge gairebé quirúrgic, com va exercir la prostitució de forma voluntària durant aproximadament dos anys. I ens parla dels puteros. I ens sorprèn el que ens diu d’ells. I ens explica com esdevenir escriptora va ser per ella una altra manera d’exercir la prostitució. Però tot això no ens ho conta per autocompadir-se, sinó per elaborar un discurs polític que siga capaç de canviar la nostra manera d’ésser a la Terra.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu