L'ESCOPETA NACIONAL

La escopeta nacional de Luis García-Berlanga i Rafael Azcona ha estat adaptada al teatre per primera vegada i estarà en cartell en el Teatro Español de Madrid fins el 26 de juliol. La versió de Bernardo Sánchez Salas es manté fidel a l’original, amb petits canvis, en un muntatge dirigit per Juan Echanove, que s’ha centrat en la direcció d’actors. Hi compta amb dinou intèrprets, un ampli elenc que ja sols es pot gaudir en els teatres públics (de titularitat municipal aquest, no nacional).

 

Jaume Canivell (Pere Ponce) és un industrial català que fabrica porters automàtics que pretén vendre per a les urbanitzacions de nova construcció. Viatja a Madrid amb la seua secretària i amant Mercè Oriol (Marta Ribera) per assistir a una cacera pagada per ell mateix en la finca Los Tejadillos, propietat del marquès de Leguineche (Enrique Viana). La intenció de Canivell és tractar amb l’alta societat per expandir el seu negoci. Hi coneix al ministre d’Indústria, Álvaro (Patxi Freytez), que serà rellevat del seu càrrec el que obliga a Canivell a fer amistat amb el que serà el nou ministre i la seua camarilla, de l’Opus Dei, també present en la cacera. Els sobresalts, els malentesos i les situacions absurdes d’un humor àcid i esperpèntic se succeiran: la parella presenciarà la destrucció d’una extravagant col·lecció del marqués de Leguineche; el rapte d’una actriu del “destape”, Vera del Bosque (Elisa Matilla) per part del fill onanista del marquès, Luis José (Javi Coll), davant dels ulls de la seua dona, Chus (Luisa Martín); haurà de fer-se passar per un productor de cinema; ajudar en missa en la capella de la finca al pare Calvo (Pedro Mari Sánchez); acceptar que es diga que la cacera la paga el marquès; o tornar un premi de bingo celebrat a la finca.

 

El ritme sobre l’escenari és trepidant, com l’actualitat mediàtica, creant una sensació d’irrealitat i disbarat fàcilment reconeixible, on l’abús i la cara dura dels poderosos s’assumeix amb absoluta normalitat. L’escena final atorga als perdedors, aquest ingenu burgès català i la seua secretària i amant, que han pretès mimetitzar-se amb aquesta xurma que exerceix el poder al servei dels seus interessos, amb aquesta aristocràcia buida, xarona i superficial, d’una dimensió humana que ens desperta la compassió quan la careta cau. Jaume Canivell hi va anar per llana i va tornar esquilat. Tururut, qui gemega ja ha rebut.

 

La escopeta nacional és una sàtira mordaç de les misèries, les corrupteles i els privilegis de classe de la societat dels darrers anys del franquisme. És una caricatura o és una mostra de la realitat? ¿És el reflex deformat d’un mirall còncau o és la representació fidedigna d’una societat podrida on una classe dirigent, ancorada en el passat i en la victòria de la guerra, viu d’una forma hipòcrita, per damunt de les seues possibilitats, abusant de l’Espanya que va perdre la guerra? En realitat, tant s’hi val. La degeneració moral aconsegueix una cota tan alta que sols ens queda el riure amarg i trist. Però aquests grans d’Espanya exerceixen el dret de cuixa feudal sobre la seua mare pàtria. Com si d’una òpera bufa es tractara, la música ens torna ecos que rimen massa amb el temps present, a dreta i esquerra. Quina llàstima de país! Quina calamitat nacional! Què hi farem? Visca La escopeta nacional!, no la prioritat nacional encara que, ¿tindrà alguna cosa a veure l’una amb l’altra?

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

UN HOMBRE MEJOR

Tom (Anders Baasmo) es un hombre de mediana edad que tiene una vida vacía y anodina. De día trabaja en la tienda de su madre enferma y, por las noches, se dedica a navegar por Internet oculto detrás de varios perfiles anónimos. Escribe comentarios machistas y misóginos porque culpa a las mujeres de su insatisfacción vital. Como muchos, piensa que el feminismo ha ido demasiado lejos. Tiene como ejemplo a su vecino Audun (Jonas Strand Gravli), aparente paradigma de la nueva masculinidad, que disfruta de una baja por paternidad, mientras su mujer va a trabajar, y cuyos niveles de ansiedad observa por la mirilla de su puerta. Sobre todo, Tom está solo, aunque crea que ha encontrado el amor en una chica lituana que ha conocido por Internet. Cuando Tom se da cuenta del fraude que supone su relación virtual, desata su ira (aun más, si cabe) en las redes sociales y, una noche, amenaza con violar a una famosa cómica feminista llamada Live (Ingrid Glaever). Esta, por su relevancia pública, está acostumbrada a lidiar con mensajes insultantes, pero el aviso de Tom le preocupa hasta el punto de llegar al colapso. Ante tal desasosiego, decide hacer una denuncia pública en televisión sobre la situación que está sufriendo. El foco mediático provoca que unos hackers desvelen la identidad que hay detrás del seudónimo que Tom ha utilizado. De la noche a la mañana, una tormenta perfecta provoca que Tom pierda su anonimato y sea perseguido y cancelado. Es entonces cuando, ante la imposibilidad de suicidarse, huye, se esconde y se traviste de mujer. Tom se convierte en Berit y sufrirá en sus propias carnes lo que significa ser mujer. En esta disociación, empezará su auténtica transformación.

 

Este es el planteamiento de A Better man (Ølhunden Berit), una serie noruega de cuatro capítulos, que ha cosechado varios premios internacionales importantes como el CannesSeries. Dirigida por Gjyljeta Berisha y Thomas Torjussen, el guion profundiza lo suficiente en los personajes como para no caer en un maniqueísmo fácil. Su mérito radica en que se fija en la escala de grises, en que indaga en las motivaciones que llevan a los personajes a comportarse como lo hacen y en que se permite la ironía en situaciones tan delicadas, de manera que la historia resulta veraz, alejada de toda inverosimilitud. La caracterización es lo bastante compleja como para que el mensaje que lanza quede claro, pero sin recurrir a simplificaciones facilonas. ¿Por qué un hombre solitario acaba convirtiéndose en un incel y un trol en la machosfera? La trama presenta diferentes capas que abordan temas sumamente interesantes, que buscan generar debate y reflexión: el acoso brutal en redes que personajes públicos tienen que asumir por su relevancia, la cultura de la cancelación fundamentada en ideas que se convierten en dogmas, el papel social y familiar que desempeñamos hombres y mujeres en las sociedades occidentales contemporáneas, la significación silenciosa del porno que nos llega a través de Internet, la función que desempeñan los medios de comunicación, el machismo atroz y el feminismo redentor.

 

El final, que puede ser también un principio, desarma en su sencillez: tanto dolor, tanta soledad, tanta incomunicación solo pueden repararse en el encuentro con el otro, en el diálogo con los demás. No se la pierdan.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

EL JARDÍ CREMAT

No hi ha dubte que el temps ens dona lliçons a tots. Davant de determinats fets, sembla que el pas del temps pot ser imprescindible per la seua valoració encertada. Realment és així? Podem avaluar el passat, amb ulls del present, sense cap por d’equivocar-nos?

 

Juan Mayorga va escriure El jardín quemado al 1997. Va ser publicada en la revista Escena un any després. Tanmateix, no va ser fins 2009 quan aquesta obra es va estrenar al Txaika Teatro de Bilbao. Això significa que Mayorga va començar a reflexionar sobre la memòria històrica quan a Espanya gairebé ningú en parlava. Sens dubte, aquest és un dels temes importants que vertebren la seua obra, com podem llegir a Himmelweg, La tortuga de Darwin o El cartógrafo. Ens hi interroga sobre la sobre la dificultat d’interpretar el passat. “Mi teatro no busca reconstruir el pasado, sino un combate entre pasado y presente”. Així l’espectador viurà aquesta lluita interna durant la representació.

 

Els humans som animals que mirem cap enrere per relatar-nos, per interpretar-nos i donar-nos sentit. El propi Mayorga està revisitant obres seues del passat; alguna, com aquesta, dels seus inicis. En l’obra inicial Benet i Garay eren personatges masculins. Manca de creativitat? Ho dubte. Manca d’idees noves? Potser. Serà perquè és conscient que es fa gran? Serà perquè en algun examen de Selectivitat es parla d’ell com un autor mort? Serà perquè la seua experiència dels anys pot enriquir obres del passat i dotar-les de major profunditat? Serà perquè concep el corpus de la seus obre com un tot, com el matrimoni de La colección?

 

La doctora Benet (Loreto Mauleón) acudeix al sanatori de San Miquel, situat en una illa, amb el pretext de realitzar un estudi sobre com la doctora Garay (Adriana Ozores) ha dirigit aquest centre psiquiàtric durant quatre dècades. En la nova versió, s’eliminen totes les al·lusions a Espanya, al règim franquista i a la transició, perquè no són ja necessàries. No obstant, la jove Benet pretén ajustar comptes i demanar explicacions sobre com la veterana Garay es va comportar durant la guerra civil que va sacsejar l’illa. Per això, vol comptar amb el testimoni dels malalts del sanatori: un grup de personatges beckettians suspesos en el temps i en la memòria. Serà que de vegades l’oblit és l’unica possibilitat de supervivència? O la bogeria? Una nau de poetes pot esdevenir un nau de bojos?   

 

Calatrava (Jesús Barranco) és un ancià absort que saluda al públic i canta òpera; Oswaldo, un afable ensinistrador de gossos imaginaris; Pepe (Mariano Llorente) i el seu siamès Néstor (el propi Barranco) juguen una partida d’escacs  eterna sobre un taulell invisible, recordant-nos Reikiavik; i, per últim, el misteriós Cal (Miguel Hermoso) que diu ser el poeta Blas Ferrater, autor de “Entre naranjos” i que els feixistes van fer desaparèixer (impossible no pensar en García Lorca). A poc a poc, Benet es va adonant que “salvar-los” no serà tan fàcil i trobar una explicació unívoca i tancada del passat, menys encara. “Deje a los muertos enterrados” resultarà una sentència tan dolorosa com inquietant. Què hi ha en aquest jardí cremat? 

 

Malgrat tot, la llum s’anirà colant a poc a poc per les escletxes d’una escenografia suggeridora (Elisa Sanz), amb ressons de Buero Vallejo, per col·locar-nos davant de les nostres contradiccions, per preguntar-nos per la certesa de les nostres idees i creences. Enfront de la dialèctica entre oblit i memòria, es troben les víctimes atrapades en un jardí fet de cendres, metonímia d’Espanya, i les seus cicatrius que esdevenen palpables en el personatges de l’Home Estàtua (de bell nou, Barranco), que permet a l’autor  dotar a l’obra d’una estructura circular amb sentit: “Esas aguas no engañan: la cicatriz es más fuerte cada día”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

DITIRAMBE SOBRE LA GOLA

SANGONERETA.- No soc sant, ni soc déu però cada any invoquen el meu nom en Xàtiva, en arribar la Fira d’Agost.

DIONÍS.- No ho entenc: per què la gent apel·la a un deixeble –és de veres, que avantatjat?

SANGONERETA.- Oioioi, no serà que tens enveja?

DIONÍS.- No és possible això, perquè el meu pecat capital és un altre. Sembla mentida que no ho sàpigues tu.

SANGONERETA.- Que el teu ego diví no s’ofenga. De vegades, la gent s’estima més referents fets de canyes i fang.

DIONÍS.- Però si els déus grecs estem sotmesos a les passions humanes! Som exemple i explicació de la majoria dels comportaments humans.

SANGONERETA.- Això és veritat, però pega el salt al llenguatge popular qui en té la sort. Val més caure en gràcia que ser graciós.

DIONÍS.- Tant se val... Segles de bacanals per a res... perquè s’obliden d’un a les primeres de canvi!

SANGONERETA.- Què més dona que no se’n recorden del teu nom, si et reten tribut cada primer dia de Fira quan queden a esmorzar i es foten la sardina de bota fregida amb dos ous caiguts i un pimentó verd...

DIONÍS.- Però s’ha de fregir tot amb el mateix oli! (Es queda pensatiu amb la mirada perduda com el poeta.) Em pense que tens raó. L’important és que l’esmorzar firer és un culte dionisíac.

SANGONERETA.- I què em dius del Concurs Internacional de Bevedors d’Orxata amb Fartons?

DIONÍS.- Quina barbaritat! Setanta-sis fartons! Serà animal! Com a les bacanals romanes!

BACUS.- Bon dia! Venia a la Fira de Xàtiva. Que tots els estómacs són pocs per digerir tant de menjar...

DIONÍS.- Però tu que hi fas ací? Ja n’hi ha prou de tant de subaltern!

BACUS.- A veure si posem els punts sobre les is, que tots tenim dret a la vida! N’estic fart de pecats capitals i de jerarquies absurdes! Que no va ser fins que va arribar el Dante Alighieri amb la seua Divina Comèdia que els pecats capitals van ser els que coneixem.

SANGONERETA.- Però  recordem que va ser Sant Tomàs d’Aquino qui va eliminar el vuitè pecat capital, la vanaglòria.

BACUS.- Doncs, potser es va precipitar, perquè el déu grec té l’ego ben inflamat!

DIONÍS.- Però, serà possible tanta erudició en un pidolaire que només es dedica a mendicar de casa en casa els remitjons?

SANGONERETA.- A veure si tenim un poc de coneixement, que entre discussions i crits comença la Fira i no ens assabentem... Que el nostre pecat és la gola, no la ira! Recollons!!

BACUS.- Ni la supèrbia, insigne déu grec del vi, del teatre, de la rauxa i de les festes! Mai no he pogut amb l’elitisme dels déus grecs. Qui es creuen que són? Però si no saps ni qui és ta mare, me cague’n Dénia! Sèmele? Demèter? Persèfone?

DIONÍS.- Ep! Para el carro! La gastronomia de la Marina Alta no es toca! Que no vull un conflicte intercomarcal nou! No et sembla que no tenim prou amb les guerres que aquests humans s’inventen? I no em furgues en la ferida psicoanalítica!!

BACUS.- En això tens tota la raó i se t’ha de donar... T’imagines un món on la rivalitat més gran fos cuinar la millor paella com al dia de les paelles?

DIONÍS.- Mira que la joventut ens invoca aquell dia!

SANGONERETA.- No tot és pau i concòrdia en la preparació del plat valencià...

BACUS.- No podem discutir entre nosaltres si som germans, fills d’una mateixa tradició. Ningú no qüestiona que ets el germà gran.

SHIVA.- Bon dia! Venia a la Fira d’Agost de Xàtiva. M’han dit a la Convenció ecumènica de déus pagans que tots els estómacs són benvinguts...

DIONÍS.- Això sí que no! On anirem a parar? On queden els orígens greco-llatins de la nostra cultura?

SANGONERETA.- ¿Y las raíses cristianas de Europa?

BACUS.- Vinga va! Que després bé que aneu a la Glorieta de José Espejo a afartar-vos com lladres en els Food trucks.

SANGONERETA.- Però això no compta... És un Espai gastronòmic de cuina internacional sobre rodes!

BACUS.- Mare de Déu de la Seu! Tot això per a dir que aneu a posar-vos tips d’hamburgueses americanes, de tacos mexicans...

SANGONERETA.- Amb x, eh? No tinguem un conflicte diplomàtic.

BACUS.- De sandwiches i bagles, de Bratwurst alemanyes... A això sí que li doneu prioritat gastronòmica, veritat que sí?

SANGONERETA.- Heu provat les llonganisses de tofu o els tacos amb seitan marinat?

DIONÍS.- Sí és que... ni la gola és el que era... Passa que en lloc de sardina salada, es demane una llonganissa i una botifarra. Però serà precís tots aquestes blasfèmies culinàries? Quina poca vergonya!

BACUS.- Dionís, et veig un poc tancat. Siguem sincers... Si tu mateix vas viatjar durant la teua adolescència, acompanyat dels sàtirs i les mènades... Si Heròdot ens va xafardejar que ets de procedència estrangera i que vas ser adoptat pels grecs com altres divinitats asiàtiques...!! Mira el déu Shiva!! És també el nostre germà!

SANGONERETA.- Confessa que vas fundar ciutats, com ara Nisa, prop del riu Indus!

DIONÍS.- Vols callar la boca, ignorant!

SANGONERETA.- No tancaré la boca, perquè si ho faig, no puc menjar. Que siga orfe, fill d’alcohòlic, no li resta veritat a les meues paraules! És o no veritat? 

BACUS.- Podem fer una trobada mitològica al Reial de la Fira. Com ho veus?

DIONÍS.- I el sopar dels jubilats?

BACUS.- Hem d’anar-hi també... No t’has de sentir amenaçat per aquest déu estranger! No és qüestió de cap prioritat!

DIONÍS.- Shiva, vine cap ací! M’has recordat la meua joventut!

BACUS.- Tot això ho podeu parlar al sopar dels jubilats. La música vos portarà als vells temps, més enllà de les terres del riu Canyoles!!

DIONÍS.- És el riu Montesa... Això és una altra modernitat! I vaig arribar més enllà del riu Indus! (Mira a Shiva.) Shiva és el meu germà bessó! Què ha passat amb la teua mala llet?

SHIVA.- Germà, vinc com a deïtat festiva, dansant i teatral! No conjures el Shiva destructor! No has vist com la festa de les paelles pot acabar a cadirades?

SANGONERETA.- Fa anys una cadirada per poc m’obri el cap!

BACUS.- El millor és que seguem i esmorzem! A la taula i al llit, al primer crit!

DIONÍS.- La taula, el menjar i el vi ens uniran.

SANGONERETA.- I la llimonà!

(Dionís, Bacus i Shiva, tres déus asseguts al voltant de la taula, amb Sangonereta, que ressuscita cada vegada que olora menjar. S’acosta el cambrer.)

CAMBRER.- Soc Macuilcozcacuatli, déu de la mitologia nahua, per servir-vos. Feu el favor de menjar i callar!

 

Begoña Chorques Fuster 

Professora que escriu

Text publicat al Llibre de la Fira de Xàtiva 2026

Imatge extreta de la xarxa

 

 

TRAVY

Treballar amb la familia pot tenir els seus inconvenients.  Dedicar-se a la mateixa professió que els pares pot suposar una responsabilitat difícil de sostenir. Tanmateix, Oriol Pla Solina ha decidit en Travy parlar-nos de l’ofici de comediant, de com ha anat canviant i ha decidit fer-ho en família. La família Travy és la família Pla-Solina, formada pels pares, Quimet Pla, fundador de la companyia Els Comediants als anys 70, i Núria Solina, violinista i pionera del teatre de carrer en Picatrons o els Germans Poltrona, junt amb Diana Pla, actriu i ballarina, i Oriol Pla, que ha protagonitzat la sèrie Yo, adicto i que firma el text junt amb Pau Matas. Els dos germans van començar a participar en els espectacles dels seus pares, quan van formar al 1996 la companyia Teatre Tot Terreny. Amb tot, Oriol Pla es proposa escriure i muntar una obra de teatre per parlar-nos de l’etern conflicte entre el teatre d’avantguarda i el teatre ancorat en la tradició, i del que suposa formar part d’una família de còmics. El plantejament pot semblar senzill, però el resultat és pura màgia i poesia.

 

Travy ha tornat al Teatro de la Abadía després de l’èxit conreat la temporada passada. L’obra comença en l’entrada mateixa al teatre que es fa per la part posterior, entre bastidors, recorrent la part de darrere de l’escenari fins arribar-hi... Per no perdre’ns, comptarem amb la guia dels encarregats de material per així reivindicar tots els oficis que necessita una obra per arribar a l’estrena. Però, de què va exactament Travy? De tot i de res. L’obra aguaita a un món que està desapareixent, el dels pallassos d’antany que ens serveix com metàfora de la mort, com aquell misteriós i simbòlic meló d’Alger, que carrega el patriarca de la família i que s’obri al final per mostrar-nos el seu significat.

 

Oriol Pla ret homenatge a l’art del clown i el mim en la primera escena de l’obra, en la qual ens retrata, de forma subtil i magistral, els temps de velocitat que vivim, al ritme frenètic de la Suite espanyola, nº 1 Op. 47: Astúries d’Isaac Albéniz, emulant Charles Chaplin en Temps moderns. De vegades, és necessari detenir-se per apreciar i contemplar aquest món en perill d’extinció, o no? A continuació, al voltant de la taula, ens trobem uns pares que es pregunten si continuen fent gràcia, per arribar a la conclusió que no. La mort no té cap gràcia, encara que de tant en tant fem el possible per riure’n. Però tampoc no hauria d’ésser cap drama, ni fer-nos tanta por.

 

Els quatre, entre llesques de pa amb tomaca, debatran sobre el que hauria d’ésser aquesta obra familiar, en un joc metateatral que es va embolicant com una madeixa d’enginy i agudesa, i que ens permetrà presenciar la mateixa escena amb el mateix ensopec d’Oriol de la mateixa cama en la mateixa cadira fins tres vegades. Què és la vida sinó repetició? Repetició fins que s’acaba, com la del recentment desaparegut pallasso Sivartini que ha mort.  “De què? De repent”. Aleshores “improvisaran” una escena, a la manera insubstituïble d’aquest clown, barrejant l’italià, el castellà i el català. Per cert, l’obra combina el català i el castellà sense cap conflicte. Els quatre acabaran confessant que cap d’ells no coneixia l’obra d’aquest joglar ja immortal, però no passa res. Com tampoc sembla importar que no es posen d’acord les dues generacions dels Travy en l’obra que projecten: la mare vol fer un passa carrer, ple de música, mentre Diana vol trencar els límits de la dansa i l’expressió corporal amb una proposta “a la seua manera”, encara que acabarà convertida en una mena de lluitadora mexicana o Pussy Riot. El pare, com a joglar, considera que han d’ésser fidels a la tradició i veu necessari incloure una escena dramàtica que continga els grans temes de la literatura clàssica. Gràcies a una seqüència sublim en la seua senzillesa, descobrirem el companatge òptim que poden formar el monòleg de Hamlet de Shakespeare, declamat per un pallasso vell i decadent, i l’elaboració d’una truita a la francesa amb pa a la catalana. Percebrem fins l’olor, com la cigarreta que es fuma la Núria, perquè el teatre també fa olor.

 

Enmig d’aquest batibull perfectament amalgamat, Oriol es desespera perquè no és capaç de posar regnes a la creativitat de la seua família i pensa que estan fent el ridícul. El que no sap l’Oriol personatge és que enmig de tots aquests sketches, alguns per cargolar-se de riure, emergeix l’autèntic sentit de l’obra, del teatre, de la vida. O no? Qui ho sap? Perquè “no tothom sap fer el ridícul”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

 

 

LA GRAN CACERÍA

“Goethe no visitó la catedral de Monreale”. Así comienza la obra La gran cacería de Juan Mayorga. En ella un viajero insomne nos cuenta sus reflexiones en el viaje en barco desde Sicilia hacia el continente. La noche es larga, especialmente cuando no se puede conciliar el sueño. El viajero/autor nos interpela: “Y vosotros, dondequiera que estéis, ¿sabéis vosotros qué es lo que os quita el sueño?”

 

Poco a poco Mayorga, navegando por el Mare Nostrum, nos apunta lúcidas reflexiones acerca de lo que nos ha ido definiendo alrededor de este mar, cuna de civilizaciones, sepultura de sueños imposibles y “escenario de violencia”. Parte del Viaje a Italia de Goethe y de una reflexión del autor alemán treinta años después de su odisea. Su propósito es “relacionarse con las cosas sin ninguna intención”. ¿Aspiración utópica o meta imposible de cumplir? El viajero se pregunta qué quiso decir con eso. Voy más allá: ¿es posible relacionarse con las cosas sin ninguna intención? ¿Para nosotros, que somos seres cuyos deseos nos mantienen vivos? ¿Y con las personas?

 

La mente del viajero insomne, que no ha sido capaz de hablar con su hijo en unos cuantos días, vuelve una y otra vez a unos mosaicos que ha contemplado en su visita a la isla: los de la catedral de Monreale, que cuentan la historia del arca de Noé, evocación de los orígenes judeocristianos del continente que habitamos, y los de la villa romana de Casale. En esta, vio La pequeña cacería donde se representa la muerte de un jabalí que antes ha herido a uno de los cazadores. En esta escena aparecen otros animales muertos, lanceados (“Liebres, ciervos, jabalíes.”) Más allá se encuentra La gran cacería en la que, a diferencia de la otra, no aparecen animales muertos. En el centro, hay un barco que se suma al barco que lo transporta a él, al arca de Noé y al que llevó a Goethe a Sicilia hace más de doscientos años. Este representa la captura en África y Asia de fieras que se exhibirán en los anfiteatros del Imperio Romano. Esto conlleva el colonialismo imperialista: privación de libertad, muerte, explotación económica y de los recursos naturales… Todo para gloria del emperador. ¿De esto nos habla nuestra historia del arte? ¿De los orígenes colonizadores e imperialistas de Roma? ¿Por qué nos sorprendemos ahora del comportamiento arbitrario de los emperadores contemporáneos?

 

En La gran cacería hay una estampa que asalta al viajero insomne: “un hombre al que otro amenaza con un látigo”. ¿Son un funcionario y un esclavo? ¿Por qué tienen una expresión tan impasible? El espectador que nos habla lo asocia con el Duelo a garrotazos de Goya. Sin embargo, el cartel, en italiano y en inglés, explicaba que representaba una interrupción “al haber desobedecido un esclavo una orden”. ¿Qué precio tiene la desobediencia? En los campos de exterminio nazi, el látigo recibía el nombre de “traductor”.

 

La historia nos interpela una y otra vez y nos retorna a nuestra intrahistoria. El viajero insomne también recuerda cuando era niño y su padre lo llevaba todos los domingos a la Casa de Fieras, ese pequeño zoológico, casi inhabitable para los animales, situado en el Retiro de Madrid. Hoy se ha convertido en una biblioteca pública, la “Eugenio Trías” o “Casa de fieras”. Como el texto de la obra misma, la historia de Europa se teje en espiral (¿o en elipse que diría el propio Mayorga?). Y recuerda aquel oso enjaulado que caminaba de un lado a otro sin descanso, como su pensamiento que deambula por la noche de Europa. ¿Tenemos la habilidad de convertirlo todo en arte? ¿De estilizar la desgracia? ¿Es tan sencillo o absurdo como pintar un nadador dentro de una tumba? ¿Es este texto una mera reflexión culturalista sobre Europa o es un alegato ético para hacernos más conscientes de nuestros orígenes y de hacia dónde queremos dirigirnos? ¿Conseguiríamos dormir si supiésemos lo que nos quita el sueño? ¿Puede alguien dormir tranquilo?

 

Texto e interpretación: Juan Mayorga.

Una producción de Teatro del Barrio.

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

LA ESCOPETA NACIONAL

La escopeta nacional de Luis García-Berlanga y Rafael Azcona ha sido adaptada al teatro por primera vez y estará en cartel en el Teatro Español de Madrid hasta el 26 de julio. La versión de Bernardo Sánchez Salas se mantiene fiel al original, con pequeños cambios, en un montaje dirigido por Juan Echanove, que se ha centrado en la dirección de actores. En él cuenta con diecinueve intérpretes, un amplio elenco que ya solo se puede disfrutar en los teatros públicos (de titularidad municipal este, no nacional).

 

Jaume Canivell (Pere Ponce) es un industrial catalán que fabrica porteros automáticos que pretende vender para las urbanizaciones de nueva construcción. Viaja a Madrid con su secretaria y amante Mercè Oriol (Marta Ribera) para asistir a una cacería pagada por él mismo en la finca Los Tejadillos, propiedad del marqués de Leguineche (Enrique Viana). La intención de Canivell es codearse con la alta sociedad para expandir su negocio. En ella conoce al ministro de Industria, Álvaro (Patxi Freytez), que será relevado de su cargo lo que obliga a Canivell a entablar amistad con el que será el nuevo ministro y su camarilla, del Opus Dei, también presente en la cacería. Los sobresaltos, los malentendidos y las situaciones absurdas de un humor ácido y esperpéntico se sucederán: la pareja presenciará la destrucción de una extravagante colección del marqués de Leguineche; el rapto de una actriz del destape, Vera del Bosque (Elisa Matilla) por parte del hijo onanista del marqués, Luis José (Javi Coll), ante los ojos de su mujer, Chus (Luisa Martín); tendrá que hacerse pasar por un productor de cine; ayudar a misa en la capilla de la finca al padre Calvo (Pedro Mari Sánchez); aceptar que se diga que la cacería la paga el marqués; o devolver un premio de bingo celebrado en la finca.

 

El ritmo sobre el escenario es trepidante, como la actualidad mediática, creando una sensación de irrealidad disparatada fácilmente reconocible, donde el abuso y la cara dura de los poderosos se asume con absoluta normalidad. La escena final dota a los perdedores, ese ingenuo burgués catalán y su secretaría y amante, que han pretendido mimetizarse con esa chusma que ejerce el poder al servicio de sus intereses, con esa aristocracia hueca, chabacana y superficial, de una dimensión humana que nos despierta la compasión cuando la careta cae. Jaume Canivell fue a por lana y volvió trasquilado. En fin, a quien Dios se la dé, San Pedro se la bendiga.  

La escopeta nacional es una sátira mordaz de las miserias, las corruptelas y los privilegios de clase de la sociedad tardofranquista. ¿Es una caricatura o es una muestra de la realidad? ¿Es el reflejo deformado de un espejo cóncavo o es la representación fidedigna de una sociedad podrida donde una clase dirigente, anclada en el pasado y en la victoria de la guerra, vive de forma hipócrita, por encima de sus posibilidades, abusando de la España que perdió la guerra? En realidad, da igual. La degeneración moral alcanza una cota tan alta que solo nos cabe la risa amarga y triste. Pero estos grandes de España la explotan y se aprovechan de ella, porque es suya y ejercen el derecho de pernada feudal sobre su madre patria. Como si de una ópera bufa se tratara, la música nos devuelve ecos que riman demasiado con el tiempo presente, a derecha y a izquierda. ¡Qué pena de país! ¡Qué calamidad nacional! En fin… Sí, sí, ¡viva La escopeta nacional!, no la prioridad nacional aunque, ¿qué tendrá esta que ver con aquella?

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe