domingo, 30 de septiembre de 2018

LLAÇOS GROCS

Les sales de professors són llocs on, sobretot, es parla de classes i alumnes. De vegades, també es comenta la realitat social i política. El curs passat, a una hora de guàrdia, repassàvem el guirigall governatiu. Una companya de feina, madrilenya, res sospitosa de patir la malaltia independentista, afirmava que portar un llaç groc no significa ser-ho. Segons ella, el llaç groc expressa el desacord pel fet que activistes i polítics catalans es troben en presó preventiva. Mentre l’escoltava, em preguntava com és possible que hi haja polítics catalans als quals els costa tant entendre-ho. Judicialitzar un problema polític sols provoca més embolic i la impossibilitat d’eixir de l’encallament. Mesos després, així seguim.

A tot això s’ha d’afegir una qüestió fonamental que no sé si es té en compte suficientment: hi ha persones privades de llibertat, amb tot el que això suposa des d’un punt de vista humà. Tinguem present que aviat es complirà un any de presó incondicional decretada per Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. La resta de polítics porten ja uns quants mesos en la garjola també. I el temps passa i aquesta gent continua privada de la seua vida i de l’escalfor quotidià dels seus. A mi em sembla dramàtic, especialment cada vegada que un jutjat europeu pren posició sobre l’actuació de la justícia espanyola.

Però va arribar l’estiu i amb ell les vacances i la guerra dels llaços grocs que apareixia a diari en alguns mitjans de comunicació estatals. La líder de l’oposició, Inés Arrimadas, insisteix a dir que no es tracta d’un problema entre Espanya i Catalunya, sinó d’un problema entre catalans. Realment és així? O pretén que ho siga a força de repetir-ho? L’estratègia del seu partit, Ciutadans, ha estat francament perversa cercant l’enfrontament social en organitzar retirades de llaços grocs d’espais públics. Àdhuc el propi PP es va desmarcar d’aquesta manera d’actuar.

Cs i PP afirmen que s’ocupen espais públic que són de tots. És veritat; ocorre el mateix quan hi ha una manifestació de qualsevol signe o reivindicació. La ciutadania té el dret de reclamar al carrer les causes que considere justes. També es queixen que aquests símbols pengen d’edificis públics que haurien de mantenir la neutralitat. ¿És neutral penjar el retrat del cap de l’estat al despatx del director d’un col·legi? Respon a la legalitat vigent, però de neutral no en té res. Una cosa pareguda ocorre amb els llaços grocs als edificis públics. Amb els llaços grocs, amb les banderes amb l’arc de Sant Martí, amb els missatges de benvinguda per als refugiats, amb les banderes espanyoles, amb els llaços negres o amb els llaços violetes... Tots expressen l’adhesió a una causa que recolza una part o la majoria de la societat i pengen d’immobles oficials.

Torna setembre i la promesa d’una tardor calenta. Els ciutadans voldríem veure polítics dialogant, arribant als fons del problema polític que hi ha entre Catalunya i Espanya; polítics que deixaren d’hiperactuar i escenificar postures amb fins electoralistes; polítics que foren capaços de fer propostes i aportar solucions. No obstant això, les posicions s’enconen i l’enfrontament verbal als mitjans de comunicació es manté amb una cruïlla de declaracions dures en un i l’altre sentit.

S’afirma que l’independentisme no és monolític, que hi ha divisions internes. És veritat però, ¿ho és el constitucionalisme? Ja coneixem el refrany tants caps, tants barrets. Tots creuen saber quina és la voluntat de la ciutadania catalana i ho afirmen. En realitat, em sembla que ningú no ho sap. Sols tenim una visió parcial del que ocorre, minada amb les nostres idees i prejudicis. Aleshores, ¿quina seria la manera de saber què és el que vol realment la majoria de les persones que viuen a Catalunya? És senzill: deixant-los votar.

Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Imatge extreta de la xarca


domingo, 23 de septiembre de 2018

I AMB HUMILITAT, AVUI ET DIC QUE NO T'ESTIME

Cert que aquesta carta no la llegiràs mai, tampoc no tinc la intenció de recordar totes aquelles que et vaig escriure en aquells anys. Volies destruir-les perquè ens hagueren compromès si algú arribava a assabentar-se de la seua existència. M’agradava tant, d’escriure’t. Per mi eren com un tresor, una part de tu. Feia temps que no pensava en tu, però hi va haver uns anys que hi vaig haver de pensar-ne. Estic passant uns dies a casa meua. Vaig rebre notícies teues; em vaig assabentar del que t’havia succeït. Vaig sentir una estranya sensació quan vaig escoltar el teu nom, el nom que tantes vegades havia pronunciat amb delectança en aquells anys tendres. M’ha vingut al cap el dia que vaig esgarrar totes les teues cartes. Quan vaig acabar de trencar-les, en trossos molt menuts, tenia una ferida al dit índex. Aleshores vaig pensar que el temps que trigués en guarir retindria el que em deies en aquells papers. Vaig acabar plorant amargament com si hagués fet un gran sacrifici. La nafra tan sols va tardar tres dies a desaparèixer. Altres triguen molts més anys.

Ma mare és morta. La malaltia fou ràpida però fulminant i dolorosa. Tots estem sense parla. No hi ha resposta per la mort. La resposta és el silenci. Ací, junt al mar, no em costa molt recordar. Tota la meua joventut torna d’un cop a la memòria. No sé ben bé què visc. Estic trista, més trista del que acostume. Amb l’edat ens fem a la tristesa, esdevé una part de nosaltres mateixos. La mar. La mar que tu deies estimar tant. La mar que vaig començar a mirar amb uns ulls diferents. L’olor a mar i les espurnes de sal omplin els meus records. “Saps per què m’agrada tant el mar? Perquè és immens i ho desa tot al seu si. Ho hi té el temps que vol i ho torna a treure a la superfície quan li sembla.”

        Vas arribar-hi en el moment més decisiu de la meua adolescència, era una època en què em trobava molt desorientada. Amb tu vaig fer el salt que m’empenyia cap a la vida sota el teu esguard. Volies ensenyar-me l’estima, vas influir en què acabés d’ésser una dona. I això, després de molt de temps em va fer pensar-ne: saber que per tu vaig acabar sent com era. Jo, tan feliç, contemplant el món baix la teua mirada i tu, amb tanta por per marcar-me per sempre. Llavors no ho entenia; ara comprenc perfectament aquell temor.  

            Durant la meua primera joventut vaig viure sentint que havia tingut la sort d’aprendre la vida de la millor manera: estimant-te. T’agradava escoltar-me. Totes les meues coses prenien importància davant teu. Jo estava obrint la porta i passant la frontera. Et resultava molt atractiu contemplar-ho perquè era com escoltar el principi de quelcom nou, veure la transformació d’una vida que comença. Jo la patia, per a tu era un espectacle sublim. T’encantava oir, saber el que passava dintre d’algú que estava en ple creixement i que, a més a més, se n´adonava. De tant en tant em sorprenia a mi mateixa amb una expressió o un pensament teu. Teniu aquesta habilitat: la de fer-nos sentir especials.

        Aquests dies he tingut la necessitat d’escriure. El fet de l’escriptura m’allibera una mica d’aquesta sensació d’ofegament que experimente dintre del pit, com si em mancara l’aire. Feia anys que no escrivia, no havia tingut la necessitat. Em vénen al pensament aquelles nits d’insomni tan llunyanes quan passava hores escrivint-te. Era un sentiment voluptuós el que m’embriagava mentre anava obrint el meu cos a cop de paraules i d’oracions. El bolígraf anava esbrinant i reproduint en forma de llenguatge tot un munt d’impulsos nous i contradictoris que em vessaven l’ésser com un got que està a punt d’eixir-se’n i que, finalment, acaba precipitant-se. No sé pas per què estic escrivint-te. Havia passat aquest full feia molt. Serà l’epíleg final.

           El dia que et vaig conèixer encara s’endevina clar al desert del meu passat. Vas aparèixer sense fer soroll amb el teu caminar suau; els teus moviments eren pausats. Possiblement per això vas aconseguir ser-hi tan prop meu. Aleshores necessitava d’aquella aparent morositat en els actes. La situació es presentava una mica estranya per tu. No era gaire habitual trobar una persona tan jove integrada en aquell ambient. Tanmateix, et vas mostrar agradable encara que la teua mirada era fugissera i als teus ulls, hi aguaitava certa vacil·lació i timidesa. No parlàrem gaire en aquella ocasió. No em vas semblar massa feliç i la teua mirada em va descobrir que no eres a València per voluntat pròpia. Ho vaig percebre perquè jo també patia. Llavors no vaig intuir què havia produït aquella insòlita simbiosi entre nosaltres. Ara sé que el desvaliment en què em trobava a aquella edat hi va ajudar.

            No tenim molt de temps aquests dies atenent les visites. La gent coneguda va assabentant-se de la mort de la mare; uns, acudeixen sorpresos; altres, resignats pel desenllaç. I nosaltres hem de contar-los a tots el mateix: que ja no era d’aquest món, que s’ha mort quan més anava a patir i que hem d’agrair la poca feina que ha donat. Sent ràbia en recitar aquesta lletania. Ma mare és morta. Vaig veure com es moria. I patia. La fellonia que vaig sentir en el passat envers la seua manca de cura es va dissoldre fa temps. Ella era una altra supervivent. Cada horabaixa marxe per fer una passejada per la platja. M’agrada escoltar la remor de l’aigua i sentir el frec de les ones morint als meus peus. Tot mor: la nostra joia però també el nostre dolor. Tu aviat també moriràs. No t’enyoraré. He rellegit tot el que vaig anotant en aquests papers i he sentit una mica de vergonya. Dècades s’anul·len en un instant. Em sembla que he esdevingut allò que més odiava en la meua joventut: una persona melangiosa i decadent.

            Aquests vespres junt al mar em fan venir a la memòria les nostres caminades. No hi havia res que m’agradara més que recórrer els carrers de València amb les meues mans entre les teues. Escoltava les històries de la teua infantesa i anava descobrint el teu passat. Anaves revelant-me petites anècdotes que t’havien ocorregut per tota la ciutat quan tan sols eres una criatura: la processó de la Verge cada segon diumenge de maig, els passejos dominicals amb el teu pare. I contemplava amb la tristor dels teus ulls com tot havia canviat. Les botigues i les cafeteries havien desaparegut o apareixien ruïnoses; veia l’onomàstica dels vells carrerons que tu m’anaves assenyalant. Així el soroll de la gran ciutat emmudia. Reconeixia la il·lusió de la teua minyonia feliç que tant envejava.

            Semblen records feliços. No has de patir: la soledat teixirà un tel sobre els nostres cossos i el silenci tindrà la darrera paraula entre nosaltres. Potser quan siga una vella arrugada i dement comentaré detalls inconfessables de la nostra relació que escandalitzaran a aquells que seran amb mi. Aleshores s’assabentaran del que em vas fer i de tot el mal que em vas provocar. Vaig trigar anys a sobreposar-me, sentia la teua vida dintre del meu cos i em feia fàstic. De vegades només sentia una part de mi morta. La solitud va apoderant-se de nosaltres a poc a poc. Fa temps, romandre unes hores tota sola esdevenia insuportable. El meu cap estava tant ple de sorolls i de pors que ho envaïen tot. No sabia el que m’havia ocorregut, no podia posar-li el nom que té. Amb ajut, paciència i temps vaig aconseguir deixar al passat tot aquell dany que em feia tanta feredat. Avui resta un silenci en el meu ésser, un buit que no vull que res destorbe i que difícilment arribarà a curullar un dia. Amb humilitat, avui et dic que no t’estime.

Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Relat publicat en 'El conte del diumenge'  de 'El diari del País Valencià'
Fotografia de Paloma López Pascual





sábado, 15 de septiembre de 2018

LAZOS AMARILLOS


Las salas de profesores son lugares donde, sobre todo, se habla de clases y alumnos. A veces, también se comenta la realidad social y política. El curso pasado, en una hora de guardia, repasábamos el guirigay gubernativo. Una compañera de trabajo, madrileña, nada sospechosa de sufrir la enfermedad independentista, afirmaba que llevar un lazo amarillo no significa serlo. Según ella, el lazo amarillo expresa el desacuerdo por el hecho de que activistas y políticos catalanes se encuentren en prisión preventiva. Mientras la escuchaba, me preguntaba cómo es posible que haya políticos catalanes a los que les cuesta entender tanto esto. Judicializar un problema político solo provoca más enmarañamiento y la imposibilidad de salir del atolladero. Meses después, así seguimos.

A todo esto hay que añadir un cuestión fundamental que no sé si se tiene en cuenta suficientemente: hay personas privadas de libertad, con todo lo que esto supone desde el punto de vista humano. Tengamos presente que pronto se cumplirá un año de la prisión incondicional decretada para Jordi Sánchez y Jordi Cuixart. El resto de políticos llevan ya varios meses en prisión también. Y el tiempo pasa y esta gente sigue privada de su vida y del calor cotidiano de los suyos. A mí me parece dramático, especialmente cada vez que un juzgado europeo toma posición sobre la actuación de la justicia española.

Pero llegó el verano y con él las vacaciones y la guerra de los lazos amarillos que aparecía a diario en algunos medios de comunicación estatales. La líder de la oposición, Inés Arrimadas, insiste en que no se trata de un problema entre España y Cataluña, sino de un problema entre catalanes. ¿Realmente es así? ¿O pretende que así sea a base de repetirlo? La estrategia de su partido, Ciudadanos, ha sido francamente perversa buscando el enfrentamiento social al organizar retiradas de lazos amarillos de espacios públicos. Tanto es así que el propio PP se desmarcó de esta manera de actuar.

Cs y PP afirman que se ocupan espacios públicos que son de todos. Es cierto; de igual manera ocurre cuando hay una manifestación de cualquier signo o reivindicación. La ciudadanía tiene derecho a reclamar en la calle las causas que considere justas. También se quejan de que estos símbolos cuelguen de edificios públicos que deberían mantener su neutralidad. ¿Acaso es neutral colgar el retrato del jefe del estado en el despacho del director de un colegio? Responde a la legalidad vigente, pero de neutral no tiene nada. Algo parecido ocurre con los lazos amarillos en los edificios públicos. Con los lazos amarillos, con las banderas arcoíris, con los mensajes de bienvenida para los refugiados, con las banderas españolas, con los lazos negros o con los lazos violetas… Todos expresan la adhesión a una causa que respalda una parte o la mayoría de la sociedad y cuelgan de inmuebles oficiales.

Vuelve septiembre y la promesa de un otoño caliente. Los ciudadanos quisiéramos ver políticos dialogando, llegando al fondo del problema político que hay entre España y Cataluña; políticos que dejaran de hiperactuar y escenificar sus posturas con fines electoralistas; políticos que fueran capaces de hacer propuestas y aportar soluciones. Sin embargo, las posiciones se enconan y el enfrentamiento verbal en los medios de comunicación se mantiene con cruce de declaraciones duras en uno y otro sentido.

Se afirma que el independentismo no es monolítico, que hay divisiones entre ellos. Es verdad pero, ¿acaso el constitucionalismo lo es? Hay un refrán catalán que dice tants caps, tants barrets (tantas cabezas, tantos sombreros). Todos creen saber cuál es la voluntad de la ciudadanía catalana y lo afirman. En realidad, me parece que nadie lo sabe. Solo tenemos una visión parcial de lo que ocurre, minada con nuestras ideas y prejuicios. Entonces, ¿cuál sería la manera de saber qué es lo que quiere realmente la mayoría de las personas que viven en Cataluña? Eso sería sencillo: dejándoles votar.    

Begoña Chorques Fuster
Profesora que escribe
Artículo publicado en el periódico 'Ágora Alcorcón'
Imagen extraída de la red