LES CRIADES de JEAN GENET

“La Senyora és dolça. La Senyora és guapa. La Senyora és bona”. Claire i Solange són germanes. Claire i Solange són les criades d’una Senyora de l’alta burgesia francesa. Per les nits celebren un ritual pervers on la realitat i la ficció es barregen en un joc perillós de canvi d’identitats. Claire és la Senyora i Solange és Claire. Solange és la Senyora i Claire és Solange. Les germanes alternen els papers, cap existeix per si mateixa. La Senyora representa per elles el desig de ser una altra, de no ser elles. Es vesteixen, juguen, representen la personalitat de la Senyora. Estimen i odien la Senyora. Volen ser la Senyora. S’odien a elles mateixes.

 

Magnètica, obscura, descoratjadora, cruel, demolidora, suggerent, brillant: absolutament res és millorable en aquest muntatge de Les criades. La versió de Paco Bezerra recull la força del text genetià. Les interpretacions pletòriques d’Alicia Borrachero i Ana Torrent ens mostren fins l’extenuació l’esquinç intern d’aquestes dues dones. La intervenció de Jorge Calvo, que es posa en la pell de la Senyora seguint la tradició de posades en escena anteriors, és d’una solidesa que deixa l’espectador sense parla, gairebé sense alè. El vestuari i l’escenografia, d’una blancor quirúrgica, asèptica, inquietant, contribueixen al pacte escènic sagrat entre el públic i els actors, entre l’espectador i l’autor. El text no pretén ser realista, però el que ocorre és autèntic i real durant noranta minuts.

 

Jean Genet va estrenar Les criades a París al 1947. L’obra, considerada un dels textos dramàtics cabdals del segle XX, va patir el rebuig del públic. Enfront del peculiar ús del llenguatge, un crític de l’època li va retreure que “les criades no parlen així”. La seua resposta fou que “sí que ho fan: però sols a mi, quan estic sol, a mitjanit. […] Un ha de ser capaç d’escoltar allò que no s’ha dit. Aquestes criades són uns monstres, com nosaltres mateixos quan somniem”. Les criades fou escrita en la presó per un dramaturg que abans fou lladre, vagabund, convicte, fill no desitjat de mare prostituta i pare desconegut. Que Genet coneixia el dolor ho sabem bé quan escoltem les paraules de Solange i Claire, perquè aquestes criades parlen des de la tortura i la devastació internes. Aquestes germanes viuen amb una gran manca d’estima, necessiten ser vistes i considerades. Saben que són invisibles per a la societat, que no valen res. Les seues mans són una prolongació de “l’escombreta del vàter”. Solange és una dona que porta dins una gran violència. El seu dolor és tan profund que té una necessitat imperiosa d’insultar i agredir. El seu impuls vital per seguir endavant és una agressivitat extrema que esdevé incontrolable a la fi de la funció. Claire és el mirall de la seua germana. Té una relació d’absoluta dependència amb ella, s’estimen i es detesten a la vegada. Es maltracten mútuament i s’estimen al mateix temps. Les dues són personatges desgraciats, infeliços i miserables, conscients de la seua desgràcia i de la impossibilitat d’eixir de la seua situació. Viuen atrapades en el cercle infernal de la servitud i la misèria interior. En les dues dones hi ha una bogeria i una angoixa, tancades en una olla a pressió, que vessa a la fi. Com afirma la pròpia Ana Torrent, “aquesta obra és una muntanya russa, no hi ha treva”, encara que “la Senyora és dolça. La Senyora és guapa. La Senyora és bona”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

LAS CRIADAS

“La Señora es dulce. La Señora es guapa. La Señora es buena”. Claire y Solange son hermanas. Claire y Solange son las criadas de una Señora de la alta burguesía francesa. Por las noches celebran un ritual perverso donde la realidad y la ficción se mezclan en un juego peligroso de cambio de identidades. Claire es la Señora y Solange es Claire. Solange es la Señora y Claire es Solange. Las hermanas alternan los papeles, ninguna existe por sí misma. La Señora representa para ellas el deseo de ser otra, de no ser ellas. Se visten, juegan y representan la personalidad de la Señora. Aman y odian a la Señora. Quieren ser la Señora. Se odian a sí mismas.

 

Magnética, oscura, descorazonadora, cruel, demoledora, sugerente, brillante: absolutamente nada es mejorable en este montaje de Las criadas. La versión de Paco Bezerra recoge la fuerza del texto genetiano. Las interpretaciones pletóricas de Alicia Borrachero y Ana Torrent nos muestran hasta la extenuación el desgarro interno de estas dos mujeres. La intervención de Jorge Calvo, que se pone en la piel de la Señora siguiendo la tradición de puestas en escena anteriores, es de una solidez que deja al espectador sin habla, casi sin aliento. El vestuario y la escenografía, de una blancura quirúrgica, aséptica, inquietante, contribuyen al pacto escénico sagrado entre el público y los actores, entre el espectador y el autor. El texto no pretende ser realista, pero lo que ocurre es auténtico y real durante noventa minutos.

 

Jean Genet estrenó Las criadas en París en 1947. La obra, considerada uno de los textos dramáticos clave del siglo XX, sufrió el rechazo del público. Ante el peculiar uso del lenguaje, un crítico de la época le reprochó que “las criadas no hablan así”. Su respuesta fue que “sí lo hacen: pero solo a mí, cuando estoy solo, a medianoche. […] Uno tiene que ser capaz de escuchar lo no dicho. Estas criadas son unos monstruos, como nosotros mismos cuando soñamos”. Las criadas fue escrita en prisión por un dramaturgo que antes fue ladrón, vagabundo, convicto, hijo no deseado de madre prostituta y padre desconocido. Que Genet conocía el dolor lo sabemos bien cuando escuchamos las palabras de Solange y Claire, porque estas criadas hablan desde la tortura y la devastación internas. Estas hermanas viven con una gran falta de amor, necesitan ser vistas y consideradas. Saben que son invisibles a la sociedad, que no valen nada. Sus manos son una prolongación de “la escobilla del wáter”. Solange es una mujer que tiene dentro una gran violencia. Su dolor es tan hondo que tiene una necesidad imperiosa de insultar y agredir. Su impulso vital para seguir adelante es una agresividad extrema que se convierte en incontrolable al final de la función. Claire es el espejo de su hermana. Tiene una relación de absoluta dependencia con ella, se quieren y se detestan a la vez. Se machacan mutuamente y se aman al mismo tiempo. Las dos son personajes desgraciados, infelices y miserables, conscientes de su desdicha y de la imposibilidad de salir de su situación. Viven atrapadas en el círculo infernal de la servidumbre y de su miseria interior. En las dos mujeres hay una locura y una angustia, encerradas en una olla a presión, que se desbordan al final. Como afirma la propia Ana Torrent, “esta obra es una montaña rusa, no hay tregua”, aunque “la Señora es dulce. La Señora es guapa. La Señora es buena”.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

SOL - CALLAO

Que difícil és parlar en passat de les persones que estimem de veres quan se’n van. Qui haja experimentat el que dic entendrà l’abast de les meues paraules. El passat 14 de desembre, el nostre amic Arturo Armalte va perdre la guerra que estava lluitant des de feia setmanes a l’UCI contra aquest maleït virus que no ens dona treva. En va guanyar de batalles; fins i tot va arribar a despertar i seure a la cadira, però una pneumònia bilateral va acabar amb els seus pulmons malalts. Els metges van fer tot el que van poder. Vam tenir la immensa sort de tenir una persona coneguda i estimada treballant en aquella UCI. Aquesta casualitat va humanitzar tot el procés. Tanmateix, en els darrers dies nomes ens calia esperar el fatal desenllaç. Ja sols un impossible, que no es va produir, podia haver-nos tornat l’Arturo.

 

Aquesta és la tragèdia per a tots els que el vam estimar. L’Arturo ja no hi és. És impossible desprendre’s de la sensació d’irrealitat que ens embarga quan pensem en ell. Me l’imagine a les seues golfes lluminoses i felices entre Sol i Callao llegint, dormint la migdiada o escrivint sobre algun dels projectes que tenia entre mans; o potser a algun país d’Hispanoamèrica convivint amb la comunitat LGTBI per conèixer des del terra la situació del col·lectiu en aquests països; o si no, recorrent les esglésies de Castella cercant representacions dels negres en la iconografia religiosa. Perquè l’Arturo estimava els negres. El seu interès interracial anava més enllà del simple coneixement historiogràfic o artístic; era com si amb les seues investigacions pretengués una reparació històrica. Però, quan la meua imaginació deixa de volar, la realitat em pega una clatellada i em torna a la consciència que ja no hi haurà més xerrades mandroses i rialleres en el sofà del seu saló on era tan fàcil escampar-se. Enmig del tràfec de Madrid, a l’Arturo era molt fàcil veure’l i quedar-hi. La seua generositat arribava a totes les cantonades de la nostra relació. Crec que fou per això que el vam acabar estimant tant i tenint-lo com un afecte de referència. El seu era un cor que bategava en el centre mateix d’aquesta ciutat immensa que acaba atrapant-nos als que venim de fora amb la seua acollida.

 

A la nostra pena s’uneix el desconcert. Després d’haver passat el pitjor de la pandèmia, la mala fortuna s’ha acarnissat amb ell i la seua família d’una manera dramàtica. És impossible no sentir ràbia per tot el que l’Arturo ha deixat a mitges, quan pense en tots els moments que ens restaven per viure i tot el que li quedava per fer. Després d’una llarga carrera professional com a periodista en la qual va arribar a dirigir les revistes La aventura de la Historia i Descubrir el Arte, l’Arturo ja disposava de tot el seu temps per dedicar-lo al que més li agradava: el tràfic africà, la repressió de la homosexualitat i la literatura de viatges. Encara que l’Arturo ens ha deixat un bon grapat de llibres (algun inèdit), no em consola el fet que ens quede la seua obra. Perquè tot el que va escriure és sols una petita mostra de l’ésser humà curiós, afable, altruista i divertit que era. Odie el pretèrit: segueix sent pels que el van conèixer i l’estimem.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto de María José Mier

 

Obra d’Arturo Arnalte Barrera:

 

Los últimos esclavos de Cuba (2001)

Redada de violetas (2003, reeditat al 2020)

Richard Burton, cónsul en la Guinea Española (2005)

La diáspora africana (2006)

Grandes viajeros que cambiaron la Historia (2008)

Delirios de grandeza (2009)

Trásfugas, travestis y traidores (2009)

El derecho a amar (2017, en col·laboració amb la fotògrafa Isabel Muñoz)