SOL - CALLAO

Que difícil és parlar en passat de les persones que estimem de veres quan se’n van. Qui haja experimentat el que dic entendrà l’abast de les meues paraules. El passat 14 de desembre, el nostre amic Arturo Armalte va perdre la guerra que estava lluitant des de feia setmanes a l’UCI contra aquest maleït virus que no ens dona treva. En va guanyar de batalles; fins i tot va arribar a despertar i seure a la cadira, però una pneumònia bilateral va acabar amb els seus pulmons malalts. Els metges van fer tot el que van poder. Vam tenir la immensa sort de tenir una persona coneguda i estimada treballant en aquella UCI. Aquesta casualitat va humanitzar tot el procés. Tanmateix, en els darrers dies nomes ens calia esperar el fatal desenllaç. Ja sols un impossible, que no es va produir, podia haver-nos tornat l’Arturo.

 

Aquesta és la tragèdia per a tots els que el vam estimar. L’Arturo ja no hi és. És impossible desprendre’s de la sensació d’irrealitat que ens embarga quan pensem en ell. Me l’imagine a les seues golfes lluminoses i felices entre Sol i Callao llegint, dormint la migdiada o escrivint sobre algun dels projectes que tenia entre mans; o potser a algun país d’Hispanoamèrica convivint amb la comunitat LGTBI per conèixer des del terra la situació del col·lectiu en aquests països; o si no, recorrent les esglésies de Castella cercant representacions dels negres en la iconografia religiosa. Perquè l’Arturo estimava els negres. El seu interès interracial anava més enllà del simple coneixement historiogràfic o artístic; era com si amb les seues investigacions pretengués una reparació històrica. Però, quan la meua imaginació deixa de volar, la realitat em pega una clatellada i em torna a la consciència que ja no hi haurà més xerrades mandroses i rialleres en el sofà del seu saló on era tan fàcil escampar-se. Enmig del tràfec de Madrid, a l’Arturo era molt fàcil veure’l i quedar-hi. La seua generositat arribava a totes les cantonades de la nostra relació. Crec que fou per això que el vam acabar estimant tant i tenint-lo com un afecte de referència. El seu era un cor que bategava en el centre mateix d’aquesta ciutat immensa que acaba atrapant-nos als que venim de fora amb la seua acollida.

 

A la nostra pena s’uneix el desconcert. Després d’haver passat el pitjor de la pandèmia, la mala fortuna s’ha acarnissat amb ell i la seua família d’una manera dramàtica. És impossible no sentir ràbia per tot el que l’Arturo ha deixat a mitges, quan pense en tots els moments que ens restaven per viure i tot el que li quedava per fer. Després d’una llarga carrera professional com a periodista en la qual va arribar a dirigir les revistes La aventura de la Historia i Descubrir el Arte, l’Arturo ja disposava de tot el seu temps per dedicar-lo al que més li agradava: el tràfic africà, la repressió de la homosexualitat i la literatura de viatges. Encara que l’Arturo ens ha deixat un bon grapat de llibres (algun inèdit), no em consola el fet que ens quede la seua obra. Perquè tot el que va escriure és sols una petita mostra de l’ésser humà curiós, afable, altruista i divertit que era. Odie el pretèrit: segueix sent pels que el van conèixer i l’estimem.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto de María José Mier

 

Obra d’Arturo Arnalte Barrera:

 

Los últimos esclavos de Cuba (2001)

Redada de violetas (2003, reeditat al 2020)

Richard Burton, cónsul en la Guinea Española (2005)

La diáspora africana (2006)

Grandes viajeros que cambiaron la Historia (2008)

Delirios de grandeza (2009)

Trásfugas, travestis y traidores (2009)

El derecho a amar (2017, en col·laboració amb la fotògrafa Isabel Muñoz)