Ignasi Riera i Gassiot va morir el passat 23 de maig de 2025 a Madrid. Per als amics i coneguts era el Nani, un nen golut –com ell mateix es va definir a un dels seus llibres– però, sobretot, era una persona propera amb un sentit de l’humor que no feia cap concessió, ni tan sols a la mort en els darrers dies.
Aquest català a Madrid hi va arribar al 2003 per aquells atzars que ens porta l’estima i mai no es va avorrir, com em contava la darrera vegada que ens vam veure. Era un editor i intel·lectual tranquil –va escriure el seu amic i periodista Manuel Campo Vidal a El País– que també va fer política, perquè ja sabem el que passa si no la fem nosaltres, que diria Joan Fuster. Un dels aspectes que més he apreciat de la seua amistat i persona ha estat la seua claredat. El Nani no anava amb embuts quan es tractava de dir el que pensava. En el món de la política, va començar a la gestió municipal a l’Ajuntament de Cornellà on es va forjar. Sempre ho deia, els polítics útils per als ciutadans es fan a peu de carrer, gestionant pressupostos municipals i duent a terme projectes sempre amb una memòria econòmica. La resta és vendre fum. Clar i català!, com ell.
El Nani va ser un home generós, com bon català –perdoneu, però mai no he entès el tòpic–, fins el punt de venir cap a Madrid quan va trobar el seu tresor més ocult, la Carmen García Somolinos, infermera de professió i que va conèixer als campaments del Sàhara Occidental quan encara era parlamentari a Catalunya. I no s’ho va pensar dues vegades per fer la maleta quan es va jubilar, si és que alguna vegada ho va fer. Vull remarcar aquest fet perquè el Nani era un home d’una altra generació, però no ho va dubtar. Si ell estigués escrivint aquestes ratlles diria que, efectivament, n’era, però que sabia on havia posat l’ull. Malgrat el seu any de naixement i la seua trajectòria, sempre va tractar tothom –així ho vaig experimentar jo– d’igual a igual, amb una familiaritat i confiança que et desarmava des del començament.
Vaig conèixer l’Ignasi al 2015 al Cercle Català de Madrid. M’hi vaig apropar quan anava a publicar el meu primer poemari, Olor de poma verda. El president del Cercle per aquells anys, l’Albert Masquef em va acollir generosament i em va proposar participar en el club de lectura que hi conduïa el Riera. Recorde la primera vegada que vam parlar. Em va demanar el poemari per llegir-lo, mentre li tornava a l’Albert un altre llibre que tot just havia llegit. La crítica literària que va fer el Nani era que l’autora havia de tornar a escriure el llibre. No cal que diga que aquell comentari em va deixar gelada i vaig témer el que diria després de llegir el meus poemes. Vaig trigar dies en enviar-li’ls i em va respondre al correu electrònic retrent-me l’espera. Els va llegir de seguida, perquè el Nani era un lector voraç. Amb raó afirmava que el primer de tot que havíem de ser era lectors. Sense ells, no hi ha literatura. Amb cautela, hi vaig comparèixer pensant que no podia tornar a escriure uns versos que havia revisat desenes de vegades. Per segona vegada, el Nani va ser generós i em va dir el que sincerament pensava.
Aleshores vaig descobrir la importància que algú de lletres et diga la seua opinió franca sobre el que escrius. El Nani anotava tot allò que li colpia i també el que veia millorable. I ho feia amb una naturalitat que encetava un diàleg fecund, durant el qual jo defensava el perquè de la decisió expressiva. De vegades, el convencia; d’altres, li donava jo la raó i feia el canvi.
Del Nani hi he pogut aprendre un grapat de coses sobre la generositat amb els altres i sobre la literatura i el món literari també, però el que més m’ha commogut ha estat la seua actitud davant la mort que sabia que venia a buscar-lo i que va acceptar amb una serenor, que envege i vull per mi. Les nostres últimes trobades a aquella cuina petitona, amb una gran finestra per on entra la llum i on li feia tant de goig seure-hi, han estat una lliçó de vida. Allà el Nani va continuar fent el que més li agradava: llegir, escriure, conversar amb gent estimada... Li va mancar poder menjar ja que, en aquest punt, la vida el va colpejar on més mal li feia. El Nani era un amant de la bona cuina com deixa palès la seua bibliografia. De tota manera, per fortuna, una copa de vi el va acompanyar en la celebració de la vida i de la mort fins gairebé el final. Als llibres s’aprèn molt, però a la vida i als bars, més encara. Malgrat la tristesa, he de confessar-vos que, aquests darrers mesos, he sortit d’aquella casa amb un somriure a l’ànima davant l’actitud sorneguera d’un home que feia broma amb les seues hores comptades. N’estic segura que a l’infern l’espera un bon arròs a banda.
Per tot això, Nani, et dec un conte. Com aquell que em vas contar tu un bon grapat de vegades, com fan els avis amb els nens petits, quan l’Estellés estava també a la vora de la mort i tu eres secretari a l’AELC i vas anar a veure’l. M’has gravat al cor el que escriuré per intentar d’esbrinar el significat del seu títol, L’alegria de la mort. Gràcies, Nani, per tant!
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario