EL JARDÍN QUEMADO

Qué duda cabe que el tiempo nos da lecciones a todos. Ante determinados hechos, parece que el paso del tiempo fuera imprescindible para su valoración acertada. ¿Realmente es así? ¿Podemos evaluar el pasado, con los ojos del presente, sin ningún temor a equivocarnos?

 

Juan Mayorga escribió El jardín quemado en 1997. Fue publicada en la revista Escena un año después. Sin embargo, no fue hasta 2009 cuando esta obra se estrenó en el Txaika Teatro de Bilbao. Esto significa que Mayorga empezó a reflexionar sobre la memoria histórica cuando en España casi nadie hablaba de ella. Sin duda, este es uno de los temas importantes que vertebran su obra, como podemos leer en Himmelweg, La tortuga de Darwin o El cartógrafo. En ella, nos interroga sobre la dificultad de interpretar el pasado. “Mi teatro no busca reconstruir el pasado, sino un combate entre pasado y presente”. Y así el espectador vivirá esta lucha interna durante la representación.

 

Los humanos somos animales que miramos hacia atrás para relatarnos, para interpretarnos y darnos sentido. El propio Mayorga está revisitando obras suyas del pasado; alguna, como esta, de sus inicios. En la obra inicial Benet y Garay eran personajes masculinos. ¿Falta de creatividad? Lo dudo. ¿Falta de ideas nuevas? Quizás. ¿Será porque es consciente de que se hace mayor? ¿Será porque en algún examen de Selectividad se habla de él como un autor fallecido? ¿Será porque la experiencia de los años puede enriquecer obras del pasado y dotarlas de mayor profundidad? ¿Será porque concibe el corpus de su obra como un todo, como el matrimonio de La colección?

 

La doctora Benet (Loreto Mauleón) acude al sanatorio de San Miguel, situado en una isla, con el pretexto de realizar un estudio sobre cómo la doctora Garay (Adriana Ozores) ha dirigido este centro psiquiátrico durante cuatro décadas. En la nueva versión, se eliminan todas las alusiones a España, al régimen franquista y a la transición, porque no son ya necesarias. Sin embargo, la joven Benet pretende ajustar cuentas y pedir explicaciones sobre cómo la veterana Garay se comportó durante la guerra civil que sacudió la isla. Para ello, quiere contar con el testimonio de los enfermos del sanatorio: un grupo de personajes beckettianos suspendidos en el tiempo y en la memoria. ¿Será que a veces el olvido es la única posibilidad para la supervivencia? ¿O la locura? ¿Una nave de poetas puede convertirse en una nave de los locos?

 

Calatrava (Jesús Barranco) es un anciano absorto que saluda al público y canta ópera; Oswaldo, un afable adiestrador de perros imaginarios; Pepe (Mariano Llorente) y su siamés Néstor (el propio Barranco) juegan una partida de ajedrez eterna sobre un tablero invisible, recordándonos a Reikiavik; y, por último, el misterioso Cal (Miguel Hermoso) que dice ser el poeta Blas Ferrater, autor de “Entre naranjos” y que los fascistas hicieron desaparecer (imposible no pensar en García Lorca). Poco a poco, Benet se va dando cuenta de que “salvarlos” no será tan fácil y encontrar una explicación unívoca y cerrada del pasado, menos aún. “Deje a los muertos enterrados” resultará una sentencia tan dolorosa como inquietante. ¿Qué hay en ese jardín quemado?

 

A pesar de todo, la luz se irá colando poco a poco por las rendijas de una escenografía sugerente (Elisa Sanz), con ecos de Buero Vallejo, para colocarnos delante de nuestras contradicciones, para preguntarnos por la certeza de nuestras ideas y creencias. Frente a la dialéctica entre olvido y memoria, se encuentran las víctimas atrapadas en un jardín hecho cenizas, metonimia de España, y sus cicatrices que se hacen palpables en el personaje del Hombre Estatua (de nuevo, Barranco), que permite al autor dotar a la obra de una estructura circular con sentido: “Esas aguas no engañan: la cicatriz es más fuerte cada día”.

 

Begoña Chorques Fuster 

Profesora que escribe

 

 

TEORIA KING KONG

“El feminisme és…  una revolució que ha començat. Una visió del món, una opció”. Així acaba l’assaig Teoria King Kong de Virginie Despentes que ha passat pel Teatro de la Abadía de Madrid després de dos anys de representacions en català, la llengua original d’aquesta adaptació feta per Maria Àngels Cabré, a partir de la traducció del francès de Paul. B Preciado, i que ha sigut dirigida per Isis Martín de la companyia La Virgueria.

 

Teoria King Kong, “una patada punk para echar abajo los cimientos del patriarcado”, va ser publicat fa dos dècades i traduït al castellà i al català al 2018. És aquest un text emblemàtic de la quarta onada feminista que té la facultat de qüestionar els fonaments de la nostra societat i de les nostres ments.

 

Una solitària Mari Pau Pigem aborda l’escenari una vegada que tots els espectadors hem ocupat els nostres seients. Mentrestant, ha esperat pacientment que entrarem, asseguda en una butaca de l’extrem de la primera fila. Ens observa investint-se de la mirada de Virginie Despentes, a quien encarnarà en pocs minuts, coneixedora del terratrèmol que està a punt de provocar i experimentar en el seu propi cos, a colp de martell, per fer emergir els substrat que impregna i nodreix la nostra manera de veure el món.

 

Comença potent i directa: “Escric des de la lletjor i per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les malfollades, les infollables, les histèriques, les tarades, totes les excloses del mercat de la bona noia”. I es defineix com “més King Kong que Kate Moss”. De fet, afirma que la seua virilitat l’ha salvada i l’ha ajudat a desenvolupar-se en aquesta societat patriarcal. Teoria King Kong qüestiona els fonaments del patriarcat i ens col·loca davant d’un mirall perquè veiem reflectides les nostres creences i pensament sobre la violència cap a les dones, el masclisme, el porno, la lluita de classes o la prostitució, perquè no sortim indemnes del text amb el qual ens assalta i experimentem les nostres pròpies contradiccions. El poder sísmic d’aquest assaig salvatges i irreverent radica en el fet que Despentes ens parla des de la seua pròpia experiència i no busca donar-nos una lliçó, malgrat les seues afirmacions radicals, sinó qüestionar les nostres arrels més profundes.

 

Despentes ens relata que fou violada en grup quan tenia disset anys. I ens explica com va processar l’experiència des d’aquell moment: la societat degrada i silencia les dones que són víctimes d’agressions sexuals. Recorde un titular periodístic de fa unes setmanes: la totalitat de les dones que van denunciar una violació es penedeixen d’haver-ho fet. Per què? Per la tortura i el dubte a les quals les sotmet el sistema constantment. Les/ens revictimitza. “Després de la violació, la única actitud tolerada és la violència contra una mateixa.” I així exposa, amb un llenguatge gairebé quirúrgic, com va exercir la prostitució de forma voluntària durant aproximadament dos anys. I ens parla dels puteros. I ens sorprèn el que ens diu d’ells. I ens explica com esdevenir escriptora va ser per ella una altra manera d’exercir la prostitució. Però tot això no ens ho conta per autocompadir-se, sinó per elaborar un discurs polític que siga capaç de canviar la nostra manera d’ésser a la Terra.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

L'AMAGAT I LA TAPADA

Si escric el nom de Calderón de la Barca, ens venen al cap les obres cimera del millor deixeble de Lope de Vega, obres intenses i filosòfiques on el conflicte humà està a flor de pell. La vida es sueño, El alcalde de Zalamea, El médico de su honra o El gran teatro del mundo són imprescindibles en qualsevol apropament al gran dramaturg del Segle d’Or espanyol. Tanmateix, ni ha una vis còmica en algunes obres de Calderón que hem de descobrir i reivindicar. Amb encert la CNTC ha decidit posar en cartell El escondido y la tapada (1636) esta temporada de la mà de la Joven Compañía de Teatro Clásico, que ja va per la sèptima promoció.

 

Samuel Arribas, Jordan Blasco, Luis Espacio, Laura Ferrer, Zoe da Fonte, Diego Garisa, Belén Landaluce, Julio Montañana Hidalgo, Gabriel de Mulder, Anna Nácher, Andrea Real i Andrea Santos formen l’elenc coral excel·lent que dona vida als personatges d’aquesta comèdia d’embolic fresca i divertida, on prevalen les entrades i eixides de personatges d’escena, les falsedats i malentesos, algun que altre assassinat accidental i un relativisme moral gairebé postmodern en la concepció d’aquell rígid codi d’honor que prevalia en el Barroc. Aquests dotze joves actors i actrius aboquen tot el cabàs per declamar, de forma clara i accessible, la respectuosa adaptació de Carolina África, que reafirma el paper de les dones com a motor de l’acció. La direcció del muntatge està a càrrec de Beatriz Argüello que demostra una vegada més que, a banda d’interpretar, sap dirigir actors. El resultat és una obra divertida on el públic gaudeix d’una comèdia de capa i espasa que ens descobreix un altre Calderón, el de Casa con dos puerta mala es de guardar o La dama duende. Serà que fins els més seriosos i greus veuen necessari riure de tant en tant...

 

Cesar (Sam Arribas) torna a Madrid acompanyat pel seu criat, Mosquito (Julio Montañana). És perseguit per la justícia perquè va matar un home, que va resultar ser el germà de la seua enamorada Lisarda (Belén Landaluce). Ha gosat viatjar perquè Celia (Zoe da Fonte), la seua altra enamorada, li ha escrit una carta assegurant-li que pot amagar-se en sa casa, ja que el seu germà Félix (Luis Espacio) es troba en Itàlia en una campanya militar. Celia pretén amagar al seu pretenent darrere d’un espill, que en realitat és una porta que condueix a una cambra oculta. Tot comença a complicar-se quan Félix torna de forma inesperada, gelós de l’honra de l’honra de la seua germana. Criat i amo, César y Mosquito, acaben tancats en la càmera secreta quan Félix i Celia han d’abandonar la casa per una sèrie de sobresalts i vicissituds. La situació es complica més quan és Lisarda qui acaba ocupant aquella casa que, a la vegada, és pretesa per Juan (Gabriel de Mulder) i el seu pare, don Diego (Jordan Blasco) l’ha promès amb ell per contraure matrimoni de forma imminent. Quin embolic!

 

El marc és urbà, el Madrid a les fosques del segle XVII. L’escenografia d’Alessio Meloni, creada amb uns mòduls que mouen els propis actors, simulen a la perfecció les diferents estances i ens mostra, d’una forma molt plàstica, els canvis d’habitació. El vestuari d’Ikerne Giménez posa la guinda a un muntatge on es juga amb els convencionalismes socials, l’ocultament i el descobriment de les identitats, l’honor i les aparences... Un Calderón divertit i juganer que s’ho passa bé manejant a la perfecció els mecanismes de la comèdia d’embolic que coneix al mil·límetre. Passeu i rigueu.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu