Però, vaja, xica, que egocèntric que t’ha quedat el títol! Ho sé però, què vols que faça? Vivim uns temps molt narcisistes on cadascú es munta el seu propi musical del qual és protagonista absolut. Ja ho ves, soc una barreja de la formalitat d’Elder Price i la fantasia d’Elder Cunnigham, i per això, m’invente la realitat en aquesta columna que, a més, és “lo que se lleva ahora”. Enrere queden els temps del tractor groc. A veure, si es flipa Juan José Millás, per què no puc fer-ho jo? I així, jugant a ser escriptora, quan en realitat només soc una professora de Literatura, ja m’he polit dos anys en el Cervantes. Però seguisc cantant el Dancing Queen, carrer Embajadores avall quan cau el vespre. Ai, no! Que aquesta no va en aquest musical... Saps què et dic? Que és la meua obra de teatre i hi faig el que em ve de gust. Ara mateix posaré els meus papil·lomes a ballar un twist abans de dir-los adéu…
i, tu creus que això interessarà a la gent? Jo crec que sí, encara que en realitat no importa. Som feliços muntant-nos la nostra pròpia pel·lícula; mira les Ayusos i els Abascals que viuen en una realitat paral·lela, que no els val que un irreverent Jesucrist Superestar els diga que estan al·lucinant a colors. L’important és consumir, i gastar, i imaginar-se un univers paral·lel on cadascú es pot crear el seu mon xupi-guai de ficció i prendre’s unes canyes. De canyes, no, que m’ix panxa cervesera i em fot les tapes de tot Cristo i Emili em renya i se’n riu... Visca San Isidro Labrador!
I, com et proposes arribar als altres? Doncs res, em posaré una camisa blanca i un pantaló negre i aniré de porta en porta picant al timbre. Amb un somriure Profident els cantaré un hilarant ¿Qué tal? I els anunciaré que he vingut a parlar-los del meu llibre. Però... tu creus que colarà? Possiblement no, però, com et deia més amunt, té potser aquesta nimietat alguna rellevància...? (To solemne en la música).
Em sembla que se te’n va l’olla... NI que ho digues, però encara no has vist el pitjor. Just ara arriba el moment en què entone el Hasa Diga Eebowai, que està sonant-me malament tota la vida i que és inventat com la resta... Però sí, arriba el moment en què tots ens caguem en Déu (amb perdó). Ni Hakuna Matata ni hòsties, que mentre flipem que et cagues, el món se’n va literalment a la merda... Què ocultes motivacions creus que utilitzen les religions per entrar en les consciències de les persones i controlar les seues ments i els seus comportaments...? What the fuck?! Deixa’t de rotllos i submergim-nos en El espeluznante sueño del infierno mormón (Spooky Mormon Hell Dream) i anem a divertir-nos de valent... Tot això que hi hem follat... ai, no, perdó, que hi hem guanyat!
T’estàs passant amb aquesta columna... No et dic jo que no, però si ho veus molt malament, Apágalo (Turn it off) i allunya de nosaltres el fantasma de la homosexualitat. Però si això és molt antic, dona! El que ara està de moda és ser marieta ultraconservadora. (Oxímoron conceptista) ¡¿Què m’estàs contant?! ¡Amén, Jesús! (Persignant-se.) Doncs, aleshores, agafem fort el nostre llibre, aixequem els ulls al cel i cantem tots junts, Creo en Dios (I believe). (Pels fons, un home de color aguaita, es posa enfront del públic i canta:) Tinc xinxes en els ous...! (Silencio.) Y el cony? I la candidiasi? Què passa amb nosaltres? (Fos a negre. Ai, perdó, cau el teló).
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
