domingo, 25 de octubre de 2026

VINDRAN ELS ALIENÍGENES I TINDRAN ELS TEUS ULLS

Albirar Vendrán los alienígenas y tendrán tus ojos és una experiència extraterrestre. Maricel Álvarez, excel·lent actriu argentina, ens rep als espectadors tombada en un llit, situada sobre una tarima, enmig de l’escenari. Espera pacientment, en la seua depressió amorosa, que prenem seient i ens callem. A l’esquerra hi ha un petit escenari, amb una guitarra elèctrica, una acústica i una jaqueta de lluentons però, per damunt d’aquests objectes, sobresurt un neó que ens anuncia que “L’amor és un ovni”. Si María Velasco (Premi Nacional de Literatura Dramàtica 2024) ho diu per alguna cosa serà. A la dreta, hi ha un xicotet hivernacle. La veu en off ens diu que emmordassen els nostres telèfons mòbils, guardem silenci, s’apaguen els llums, comença l’abducció.

 

La protagonista, alter ego de l’autora, ens diu que als quaranta ha patit la ruptura d’una relació que ha durat molts anys; una separació de la qual no aconsegueix recuperar-se i que l’ha arrossegat a una depressió. Mentre ens ho conta, en un discurs esquitxat de pinzellades de filosofia, dolor, poesia i humor àcid, apareix pel fons de l’escenari, Carlos Beluga, amb un casc d’astronauta, per hipnotitzar-nos amb la seua dansa. “Ground control to Major Tom… Take your protein pills and put your helmet on…” L’obra és esfèrica, com el planeta que habitem i la resta del Sistema Solar, conjunció harmònica de música, vídeos, dansa, cant, teatre i performance. S’hi uneix una interpretació vibrant dels dos actors que omplin l’escenari  com si foren una multitud... i el text del qual no es malgasta res, aprofita inclús l’ocasió per introduir el drama de l’accés a l’habitatge. Perquè sí, una separació també comporta aquests problemes residencials, apart d’ensulsiada emocional.

 

“Se me va… este amor que he ido amasando con mis manos…” Enmig de l’esquinçament de la protagonista, la història s’entreteixeix a través de la seua genealogia, amb les figures del seu pare i del seu nebot. El primer és un lampista “que no sabe abrazar” i que li demana que no es torne a enamorar, almenys, fins els quaranta; el segon és un adolescent que veu pornografia en classe. Metàfora els dos de les maneres de viure l’amor en l’última centúria.

 

Però no, no es tracta d’una obra sobre el desamor en els temps de l’amor líquid, on la psicopatia i el ghosting (quin anglicisme més lleig) pareixen imposar-se. “El amor es un rayo de luz indirecta…” L’obra va just de tot el contrari. “…Un gota de paz, una fe que despierta…” Amb una barreja explosiva, intensa i creativa de llenguatges teatrals, María Velasco pren els cossos d’aquests dos extraordinaris marcians per revelar-nos que l’única manera de viure en autèntica veritat és a través de l’amor: aquell amor que et posa el cervell de l’inrevés i la vida potes enlaire, “un acontecimiento sobrenatural capaz de devolver a una mujer al pensamiento mágico”. Se’n recorden quan es van enamorar així per última vegada? “…Un zumbido en el aire, un punto en la niebla…” Quin tòpic i què del segle passat pot sonar tot això! Potser sí, però tot en la Nau 10 sona a veritat i així aquests tres extraterrestres ens abdueixen en aquesta filosofia obsoleta i meravellosa de l’amor. “Quien lo probó lo sabe”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 


 

domingo, 18 de octubre de 2026

A BETTER MAN

Tom (Anders Baasmo) és un home de mitjana edat que té una vida buida i anodina. De dia treballa en la botiga de la seua mare malalta i, per les nits, es dedica a navegar per Internet amagat darrere de diversos perfils anònims. Escriu comentaris masclistes i misògins perquè culpa les dones de la seua insatisfacció vital. Com molts, pensa que el feminisme ha anat massa lluny. Té com exemple al seu veí Audun (Jonas Strand Gravli), aparent paradigma de la nova masculinitat, que gaudeix d’una baixa per paternitat, mentre la seua dona va a treballar, i els nivells d’ansietat del qual observa per l’espiell de la porta. Sobretot, Tom està sol, encara que creu que ha trobat l’amor en una xica lituana que ha conegut per Internet. Quan Tom s’adona del frau que suposa la seua relació virtual, descarrega la seua ira (encara més) en les xarxes socials i, una nit, amenaça amb violar a una famosa còmica feminista anomenada Live (Ingrid Glaever). Aquesta, per la seua rellevància pública, està acostumada a lidiar amb missatges insultants, però l’avís de Tom la preocupa fins el punt d’arribar al col·lapse. Davant d’aquest desassossec, decideix fer una denúncia pública en televisió sobre la situació que està patint. El foc mediàtic provoca que uns hackers desvetllen la identitat que hi ha darrere del pseudònim que Tom ha emprat. De la nit al matí, una tempesta perfecta provoca que Tom perda el seu anonimat i siga perseguit i cancel·lat. És aleshores quan, davant la impossibilitat de suïcidar-se, fuig, s’amaga i es transvesteix de dona. Tom esdevé Berit i patirà en les seus pròpies carns el que significa ser dona. En aquesta dissociació, començarà la seua autèntica transformació.

 

Aquest és el plantejament de A Better man (Ølhunden Berit), una sèrie noruega de quatre capítols, que ha conreat diversos premis internacionals importants com el CannesSeries. Dirigida per Gjyljeta Berisha i Thomas Torjussen, el guió aprofundeix suficientment en els personatges per no caure en un maniqueisme fàcil. El seu mèrit radica en el fet que es fixa en l’escala de grisos, que indaga en les motivacions que condueixen els personatges a comportar-se com ho fan i que es permet la ironia en situacions tan delicades, de manera que la història resulta veraç, allunyada de tota inversemblança. La caracterització és tan complexa per tal que el missatge que llança quede clar, però sense recórrer a simplificacions fàcils. Per què un home solitari acaba esdevenint un incel i un trol en la nanosfera? La trama presenta diferents capes que aborden temes summament interessants, que busquen generar debat i reflexió: l’assetjament brutal en xarxes social que personatges públics han d’assumir per la seua rellevància, la cultura de la cancel·lació fonamentada en idees que esdevenen dogmes, el paper social i familiar que desenvolupem homes i dones en les societats occidentals contemporànies, la significació silenciosa de la pornografia que ens arriba a través d’Internet, la funció que desenvolupen els mitjans de comunicació, el masclisme atroç i el feminisme redemptor.

 

El final, que pot ser també un principi, desarma per la seua senzillesa: tant de dolor, tanta solitud, tanta incomunicació només poden reparar-se en la trobada amb l’altre, en el diàleg amb els diferents. No vos la podeu perdre.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 


 


domingo, 11 de octubre de 2026

LA GRAN CACERA

“Goethe no visitó la catedral de Monreale”. Així comença l’obra La gran cacería de Juan Mayorga. Un viatger insomne ens hi conta les seues reflexions en el viatge en vaixell des de Sicília fins el continent. La nit és llarga, especialment quan no es pot agafar el son. El viatger/autor ens interpel·la: “Y vosotros, dondequiera que estéis, ¿sabéis vosotros qué es lo que os quita el sueño?”

 

A poc a poc Mayorga, navegant pel Mare Nostrum, ens apunta lúcides reflexions sobre el que ens ha definit al voltant d’aquest mar, bressol de civilitzacions, sepultura de somnis impossibles i “escenario de violencia”. Parteix del Viatge a Itàlia de Goethe i de la reflexió de l’autor alemany trenta anys després de la seua odissea. El seu propòsit és “relacionarse con las cosas sin ninguna intención”. ¿Aspiració utòpica o meta impossible de complir? El viatger es pregunta què va voler dir amb això. Vaig una mica més enllà: és possible relacionar-se amb les coses sense cap intenció? Per nosaltres, que som éssers els desitjos dels quals ens mantenen vius? I amb les persones?

 

La ment del viatger insomne, que no ha sigut capaç de parlar amb el seu fill en uns quants dies, torna una vegada i una altra a uns mosaics que ha contemplat en la seua visita a l’illa: els de la catedral de Monreale, que conten la història de l’arca de Noè, evocació dels orígens judeocristians del continent que habitem, i el de la vila romana de Casale. Allà hi va veure La petita cacera on es representa la mort d’un senglar que abans ha ferit un dels caçadors. En aquesta escena apareixen altres animals morts, llancejats (“Liebres, ciervos, jabalíes”). Més enllà es troba La gran cacera en la qual, a diferència d’aquella, no apareixen animals morts. En el centre, hi ha un vaixell que se suma al vaixell que el transporta a ell, a l’arca de Noè i a aquella que va portar Goethe a Sicília fa més de dos-cents anys. Aquest representa la captura en Àfrica i Àsia de feres que s’exhibiran en els amfiteatres de l’Imperi Roma. Això comporta el colonialisme imperialista: privació de llibertat, mort, explotació econòmica i dels recursos naturals... Tot per la glòria de l’emperador. D’això ens parla la història de l’art? Dels orígens colonitzadors i imperialistes de Roma? Per què ens sorprenem ara del comportament arbitrari dels emperadors contemporanis?

 

En La gran cacera hi ha una estampa que assalta al viatger insomne: “un hombre al que otro amenaza con un látigo”. Són un funcionari i un esclau?  Per què tenen una expressió tan impassible? L’espectador que ens parla els associa amb el Duelo a garrotazos de Goya. Tanmateix, el cartell, en italià i en anglès, explicava que representava una interrupció “al haber desobedecido un esclavo una orden”. Quin preu té la desobediència? En els camps d’extermini nazi, el fuet rebia el nom de “traductor".

 

La història ens interpel·la una vegada i una altra i ens retorna a la nostra intrahistòria. El viatger insomne també recorda quan era un nen i el seu pare el portava tots els diumenges a la Casa de Fieras, aquell petit zoològic, gairebé inhabitable pels animals, situat en el Parc del Retiro de Madrid. Avui ha esdevingut una biblioteca pública, la “Eugenio Trías” o “Casa de fieras”. Com el text de l’obra mateixa, la història d’Europa es teixeix en espiral (¿o en el·lipse que diria el propi Mayorga?). I recorda aquell os engabiat  que caminava d’una banda a l’altra sense descans, com el seu pensament que deambula per la nit d’Europa. Tenim l’habilitat de fer que tot esdevinga art? D’estilitzar la desgràcia? És tan senzill o absurd com pintar un nadador dins d’una tomba? ¿És aquest text una simple reflexió culturalista sobre Europa o és un al·legat ètic per fer-nos més conscients dels nostres orígens i de cap on volem dirigir-nos? Aconseguiríem dormir si sabérem el que ens desvetlla? Pot algú dormir tranquil? 

 

Text i interpretació: Juan Mayorga.

Una producció de Teatro del Barrio.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 


 

domingo, 4 de octubre de 2026

EL SER QUERIDO

El propio título, si lo pensamos bien, es ambiguo e inquietante. ¿Qué es un ser querido? De entrada, pensamos en nuestros allegados, familia cercana con la que tratamos habitualmente. ¿Por qué habitualmente? ¿Qué frecuencia se considera un trato habitual y cotidiano? ¿O un ser querido es simplemente alguien con el que mantienes un vínculo familiar, esto es, con alguien que no hemos elegido?

 

El ser querido es la última película de Rodrigo Sorogoyen. Como es habitual en su cine, el guion lo firma junto a Isabel Peña (no deberíamos perder de vista este nombre). La crítica ha alabado el trabajo del director y, especialmente, el de sus dos protagonistas, Javier Bardem y Vicky Luengo. Sin duda, los matices de su interpretación, el control de las miradas y los gestos y la contención emocional otorgan a este relato una profundidad difícil de sondear. El guion es excepcional, más por lo que se omite, que por lo que se dice. Los silencios son un personaje más en El ser querido.

 

Esteban Martínez (Javier Bardem) es un aclamado director de cine que vuelve a España, años después, para rodar una película sobre el Sahara Occidental. En torno a él, hay una aureola de misterio y culto por comportamientos violentos y excesos del pasado. Decide ofrecer el papel protagonista a su hija Emilia, una joven actriz cuya carrera permanece estancada ya que solo ha interpretado papeles superficiales en series prescindibles. Por ello, Emilia se gana la vida como camarera. Esteban quiere ayudar a Emilia, pero padre e hija hace trece años que no se ven, desde que Esteban decidió poner tierra de por medio y empezar una nueva vida y crear otra familia en Estados Unidos.  

 

Desde el punto de vista técnico, Sorogoyen ha querido experimentar dando un giro narrativo en comparación a su última película, As bestas (2022). Por ello, ha rodado cada escena como una historia independiente, como una historia en sí misma, utilizando una técnica distinta: en blanco y negro, en color, en fotoquímico, en digital… Esta experimentación la ha llevado también al uso de  las cámaras en el rodaje de cada secuencia. A pesar de esto y precisamente por esto, hay dos escenas que resaltan por encima del resto y ambas ocurren alrededor de una mesa. ¿Cuántas escenas familiares memorables, en lo mejor y lo peor de su significado, ocurridas en torno a una mesa, tenemos grabadas, de forma indeleble en nuestra memoria?

 

La primera de ellas es el principio de la película, cuando ni siquiera ha aparecido ni un solo crédito ni el título de la película. En un mundo sin marketing, no sabríamos el parentesco de estos dos personajes que se encuentran tiempo después. Poco a poco, se van desentrañando, de manera sutil, sus vivencias durante el tiempo que han permanecido separados y la herida de la ausencia que va emergiendo a la superficie. Como planteamiento de la historia e inicio cinematográfico, esta escena no tiene parangón. Nos prepara para, probablemente, la mejor interpretación de la vida de estos dos actores y para una historia llena de sutilezas, incomprensión, dolor y soledades.

 

En la segunda de estas escenas, hay muchos más personajes presentes. Se encuentran en el rodaje de una secuencia, sentados alrededor de una mesa comiendo. Lo que, en un primer momento, es una escena divertida, una oportunidad para compartir con los compañeros y acercarse a ellos, precisamente por nuestra tendencia tan humana a equivocarnos, acabará convertido en uno de los momentos más oscuros y dolorosos de la historia. ¿Les suena la situación? 

 

Como escribía más arriba, lo más interesante, inquietante, profundo y significante de esta historia ocurre en el interior de los personajes y solo podemos percibirlo a través de sus miradas, sus gestos, sus silencios. Y en las palabras, precisas y contenidas de los diálogos, con un significado casi quirúrgico, capaces de abrirnos antiguas heridas con una confesión hecha bisturí. ¿Qué significa El ser querido?  

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe