Albirar Vendrán los alienígenas y tendrán tus ojos és una experiència extraterrestre. Maricel Álvarez, excel·lent actriu argentina, ens rep als espectadors tombada en un llit, situada sobre una tarima, enmig de l’escenari. Espera pacientment, en la seua depressió amorosa, que prenem seient i ens callem. A l’esquerra hi ha un petit escenari, amb una guitarra elèctrica, una acústica i una jaqueta de lluentons però, per damunt d’aquests objectes, sobresurt un neó que ens anuncia que “L’amor és un ovni”. Si María Velasco (Premi Nacional de Literatura Dramàtica 2024) ho diu per alguna cosa serà. A la dreta, hi ha un xicotet hivernacle. La veu en off ens diu que emmordassen els nostres telèfons mòbils, guardem silenci, s’apaguen els llums, comença l’abducció.
La protagonista, alter ego de l’autora, ens diu que als quaranta ha patit la ruptura d’una relació que ha durat molts anys; una separació de la qual no aconsegueix recuperar-se i que l’ha arrossegat a una depressió. Mentre ens ho conta, en un discurs esquitxat de pinzellades de filosofia, dolor, poesia i humor àcid, apareix pel fons de l’escenari, Carlos Beluga, amb un casc d’astronauta, per hipnotitzar-nos amb la seua dansa. “Ground control to Major Tom… Take your protein pills and put your helmet on…” L’obra és esfèrica, com el planeta que habitem i la resta del Sistema Solar, conjunció harmònica de música, vídeos, dansa, cant, teatre i performance. S’hi uneix una interpretació vibrant dels dos actors que omplin l’escenari com si foren una multitud... i el text del qual no es malgasta res, aprofita inclús l’ocasió per introduir el drama de l’accés a l’habitatge. Perquè sí, una separació també comporta aquests problemes residencials, apart d’ensulsiada emocional.
“Se me va… este amor que he ido amasando con mis manos…” Enmig de l’esquinçament de la protagonista, la història s’entreteixeix a través de la seua genealogia, amb les figures del seu pare i del seu nebot. El primer és un lampista “que no sabe abrazar” i que li demana que no es torne a enamorar, almenys, fins els quaranta; el segon és un adolescent que veu pornografia en classe. Metàfora els dos de les maneres de viure l’amor en l’última centúria.
Però no, no es tracta d’una obra sobre el desamor en els temps de l’amor líquid, on la psicopatia i el ghosting (quin anglicisme més lleig) pareixen imposar-se. “El amor es un rayo de luz indirecta…” L’obra va just de tot el contrari. “…Un gota de paz, una fe que despierta…” Amb una barreja explosiva, intensa i creativa de llenguatges teatrals, María Velasco pren els cossos d’aquests dos extraordinaris marcians per revelar-nos que l’única manera de viure en autèntica veritat és a través de l’amor: aquell amor que et posa el cervell de l’inrevés i la vida potes enlaire, “un acontecimiento sobrenatural capaz de devolver a una mujer al pensamiento mágico”. Se’n recorden quan es van enamorar així per última vegada? “…Un zumbido en el aire, un punto en la niebla…” Quin tòpic i què del segle passat pot sonar tot això! Potser sí, però tot en la Nau 10 sona a veritat i així aquests tres extraterrestres ens abdueixen en aquesta filosofia obsoleta i meravellosa de l’amor. “Quien lo probó lo sabe”.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario