ADIORIK EZ

Adiorik ez (Ni flores, ni funeral, ni cenizas, ni tantán) de María Goiricelaya ha passat pel Teatro de la Abadía de Madrid, després d’haver sigut representada en nombroses ciutats des de gener de 2025. El 26 de febrer de 2026, la funció va tenir lloc en la seua llengua original, l’eusquera. Aquest muntatge de La Dramática Errante tracta els temes de la malaltia, les cures pal·liatives i la mort. L’obra conta la història d’un pare (Patxo Telleria) que ha d’enfrontar-se, de forma inesperada, a un diagnòstic de càncer que el portarà a la mort. Decideix fer el camí de Sant Jaume amb la seua filla (Ane Pikaza) com un acomiadament. A les seues motxilles, carregaran amb la ràbia, la por, el rebuig i el dolor. No obstant, pare i filla s’embarquen en una aventura en la qual troben personatges diversos amb els quals acaben formant un grup variat. En el trajecte, ambdós hauran d’assumir la finitud com a part del camí de la vida que cobrarà un nou significat. Aquells que hagen fet el camí s’identificaran davant determinats episodis. El previsible esdevé sorprenent davant un final inesperat al qual condueix un gir de guió que no preveiem.

 

Aquests temes socials i existencials són abordats amb humor i desimboltura, creant escenes on s’entrellacen les sentències greus (inclús filosòfiques) amb els acudits lleugers. La interpretació dels actors es barreja amb recursos audiovisuals donant lloc a un desdoblament de l’escena que causa una sensació d’estranyesa en l’espectador. ¿Potser es pretén que experimentem aquella impressió d’alienació que tots hem sentit davant de fets transcendentals en la nostra vida, davant la mort o la malaltia d’algú proper?

 

El títol en castellà de l’obra correspon a una frase de l’oncle d’Ane Pikaza, actriu i cofundadora de la companyia teatral, que va repetir des que va emmalaltir fins que va morir. L’estructura de l’obra en escenes breus fa la impressió que profunditza poc en la tragèdia. Tanmateix, opine que es fa de forma deliberada. Per entendre el bon morir, és fonamental haver dut a la pràctica el bon viure, essent conscients de la fi que ens espera. Passem la major part de la nostra existència vivint d’esquenes a la mort, com si fórem immortals o l’assumpte no fora amb nosaltres, instal·lats en la superficialitat. No obstant això, quan el nostre món es deté per iniciar la demolició definitiva voldríem que la tragèdia estripara el món en canal. Potser morir-se no és cap drama, sols la conseqüència natural d’haver viscut, el fet biològic al qual estem abocats. Som matèria que es somnia eterna. Tanmateix, allò real és que un dia hem de despertar davant la nostra extinció. Que difícil es fer-ho sense melodrama. Que imponent seria seguir rient-nos de la parca, esperant aquesta misteriosa dama “a la porta del tanatori”, como deia el meu estimat amic Ignasi Riera, que en pau descanse, quan ja sabia que el seu final s’apropava. Que descanse(n).

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu