En la cartellera teatral
madrilenya, coincideixen diversos muntatges l’eix temàtic dels quals és la
mort. El tractament de la qüestió (la gran qüestió) és diferent en tots.
Alfredo Sanzol ens presenta al Teatro María Guerrero La última
noche con mi hermano, un drama amb el qual
segueix aprofundint en la seua biografia i les seues circumstàncies com a
matèria narrativa. És cert que aconsegueix una proposta sòlida i compacta a
l’altura d’El bar
que se tragó a todos los españoles (Teatro Valle-Inclán, 2021), on ens contava la vida
d’immigrant del seu pare ex rector, símbol de la generació de postguerra que va
lluitar tant per sortir endavant. Amb la trilogia desigual de La
ternura (Teatro de la
Abadía,
2017), obra magistral; La respiración (Teatro de la Abadía, 2016), on s’apropava a
les ruptures matrimonial des de la seua pròpia, ja amb Nuria Mencía com a
protagonista; i La valentía (Teatro Pavón Kamikaze, 2018), una divertida història de fantasmes
que indagava en l’herència familiar, aquest navarrès va posar el seus nom entre
els principals de l’escena espanyola fins arribar a la direcció del Centro Dramático Nacional.
La última noche con mi hermano ens presenta el dol per un germà, un dels menys acompanyats socialment segons l’autor. Nagore (Nuria Mencía) es dirigeix al públic en el pròleg per anunciar-nos el final sense embuts: morirà a una edat primerenca d’un càncer ginecològic. A pesar de conèixer el desenllaç fatal, la història discorre entre l’esperança i els sentiments trobats de ràbia i impotència, junt amb la paràlisi i el bloqueig emocional. Nagore té un germà amb el qual manté una relació d’autèntica fraternitat, Alberto (Jesús Noguero). Aquest comparteix la seua vida amb Ainhoa (Elisabet Gelabert); cadascun ha aportat a la família un plançó d’una relació anterior: Oier (Biel Montoro) és fill d’Ainhoa i Nahia (Ariadna Llobet), d’Alberto. Els quatre, junt amb la tia Nagore, formen un cercle unit i sòlid que es veurà posat a prova davant d’una situació vital extrema on no es deixen de costat l’humor i l’optimisme.
Però sabem que no totes les relacions entre germans són tan estretes. Algunes es caracteritzen per la distància, la fredor i la desafecció. Ainhoa té un germà, Claudio (Cristóbal Suárez), metge oncòleg, amb el qual no es parla des de fa cinc anys. Tanmateix, no dubtaran en demanar-li ajuda per al procés que Nagore comença després del diagnòstic de la seua malaltia. S’hi apunta a una ferida familiar, que es revela completament, deixant a l’espectador una escletxa que ha d’omplir amb la seua imaginació o la seua experiència.
Aquest és l’assumpte que ens plategen i que, a través d’un treball sòlid i compacte dels actors també, ens van desvelant matisos d’un drama que tracta de mostrar-nos tots els vaivens emocionals pels que es travessa en una situació semblant, tant la persona afectada com el seu cercle més proper. La interpretació mesurada i sostinguda de Jesús Noguero permet que Nuria Mencía desborde tots els tons que una persona que està a la vora de la mort experimenta: por, ira, optimisme, esgotament, esperança...
L’escenografia de Blanca Añón s’associa de forma activa a tot allò apuntat. L’apartament conté els detalls necessaris per crear un espai que l’espectador acaba fent propi però que, no obstant això, s’obri a la transformació per esdevenir una habitació d’hospital o en altres pisos. La presència de determinants objectes quotidians (una tetera, uns croissant, una màquina llevaborres elèctrica...) acabarà adquirint un significat insospitat que ens tornarà la imatge dels nostres estris quotidians. En el fons, una eloqüent i enorme esquerda traspassa l’escenari de costat a costat, que ens permet veure un bosc, aquella natura a la qual Nagore al·ludeix en alguns moments de la seua malaltia i el significat de la qual haurà de desvelar de nou l’espectador.
La mort és esquinçadora. Ens travessa de dalt a baix en moments vitals que ens marquen i que transformen les nostres vides. Així es reflexa i es palma en l’escena de la última nit de Nagore, en el seu acomiadament d’aquest món on l’espectador de bell nou podrà pujar a l’escenari per reviure aquell moment suprem que una vegada la mort d’aquell ésser estimat i proper li va concedir.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario