Com hauria sigut la seua vida si en aquell moment determinant que recorden hagueren pres un altre camí? Què hauria ocorregut si no hagueren conegut a alguna de les persones més importants de la seua vida o senzillament no hagueren ‘connectat’? Quin tipus de persona serien avui de no haver decidit canviar el rumb en aquella circumstància que, amb la perspectiva del temps, va acabar essent fonamental? Com pensarien? Quina visió del món i de la vida tindríem?
Aquestes són sols algunes de les preguntes que m’he fet veient Constel·lacions de Nick Payne, versionada i dirigida per Sergio Peris-Mencheta, en el Teatro Valle-Inclán de Madrid. Es tracta d’una obra contemporània, estrenada al 2012 en el Royal Court Theatre de Londres, que ja es va poder veure a Madrid al 2015 en un muntatge dirigit per Fernando Soto en el Teatro Lara.
El plantejament narratiu del text és disruptiu. Tenim dos únics protagonistes davant dels quals s’obri un ventall gairebé infinit de possibilitats. Ell és apicultor, amb tot el significat simbòlic que les abelles adquiriran segons avance l’obra; i ella és física quàntica i es dedica a la investigació del multivers i dels universos paral·lels. A partir d’això, i de la seua aplicació a la quotidianitat més bàsica, l’obra explora possibilitats, gairebé infinites, d’evolució en una relació de parella e inclús en la seua gènesi mateixa.
El joc vital està servit i Peris-Mencheta ho sap bé. Per això, ens planteja un artefacte escènic l’origen del qual radica en el propi atzar i en la natura espectacular del teatre com a reflex de la vida i ens puja a un escenari circular que es mou, com la vida mateixa, i ens mostra la fragilitat de les nostres decisions i el paper que la casualitat juga en la nostra configuració com éssers humans. Al fons tenim una ‘altre’ escenari per una banda musical des d’on un mestre de cerimònies, Litus Ruis, ens anuncia el principi de la representació (no la de la nostra vida, que ha de quedar aparcada durant noranta minuts... o no?). Esdevenim “l’observador”, un concepte de la física quàntica que es fon amb el teatre: les coses no acaben d’ocórrer fins que algú les mira. Però no hem de deixar-nos enganyar perquè la mirada mai no és neutra, altera la realitat. Constel·lacions planteja un multiperspectivisme cervantí que Peris-Mencheta accentua en una disposició de l’escenari a tres bandes. Perquè l’objectivitat no existeix. L’honest és reconèixer-ho.
Litus Ruiz ens presenta els actors com si d’un combat dramàtic es tractara: Jordi Coll, Diego Monzón, Paula Muñoz, María Pascual, David Pérez-Bayona i Clara Serrano. Però aquell dia no actuaran tots, sols dos ho faran. La resta formaran part de l’orquestra que executarà l’acompanyament musical. La sort decidirà què dos intèrprets seran la parella protagonista i en quina circumstància es coneixerà: en una boda? En una festa de Cap d’Any? En una barbacoa? És a dir, cada dia es representa una obra diferent perquè canvien els intèrprets (hi ha quinze possibilitats diferents possibles) i canvien els ulls que els miren i les ments que els pensen i analitzen. I, com totes les parelles amb una trajectòria vital llarga, l’apicultor i la física s’hauran d’enfrontar a diferents situacions que ens seran presentades des de diversos punts de vista: la infidelitat, la malaltia, la convivència, la mort. Una vesprada d’hivern d’un cap de setmana de febrer, la Fortuna va voler que Jordi Coll i María Pascual interpretaren Constel·lacions per als meus ulls miops i la meu ment del segle passat. I d’aquella experiència teatral va nàixer aquest article periodístic, un altra nova andròmina literària. No hi ha un únic final sinó un mosaic, per l’obra de Payne i per a aquesta columna. Per les seues vides, vostès ho sabran...
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario