domingo, 12 de mayo de 2019

AMOUR

Aquests dies m’ha tornat a la ment el record d’una pel·lícula colpidora i imprescindible: Amour (Michael Haneke, 2012). Els protagonistes, Georges (Jean-Louis Trintignant) i Anne (Emmanuelle Riva), dos persones grans de vuitanta anys, són professors de música jubilats que viuen a París. Ambdós han tingut una vida plena; tenen una filla, que també es dedica a la música, que viu a Londres amb el seu marit i que sembla no entendre les decisions del seu pare. Anne pateix un infart que li paralitza la meitat del cos i comença un lent deteriorament físic que la conduirà a la dependència absoluta i la postració. En aquest moment, el títol de la història pren tot el seu significat. Lluny de l’amor romàntic la concepció del qual anem superant sols de mica en mica, la història, contada amb senzillesa i austeritat (propera a la cruesa, sense a penes acompanyament musical), se centra en dos ancians que encaren el tram final de les seues existències amb la companyia de la malaltia i el patiment que suposa. Aquesta història d’amor desembocarà en el final inevitable i previsible: la mort.

Amour conta una història d’amor que es troba en la darrera trajectòria (la més difícil i dura), una història llarga de dues persones que han construït el seu camí plegades. Haneke ens diu que l’amor a l’altre és un sentiment que es crea amb el temps, que requereix temps que també suposa sacrifici. Desig i enamorament són els focs artificials inicials que ens obrin a la possibilitat de l’estima, aqueix sentiment més permanent i estable que ens condueix a la incondicionalitat. Georges farà el possible per atendre la seua dona i alleugerir el seu patiment fins les últimes conseqüències. Fa costat a la seua dona i contempla la seua degeneració romanent passe el que passe.

En algunes seqüències de la cinta, l’espectador pot palpar la vida que ha compartit aquesta parella, una vida que estimen per les emocions que brinden i per la possibilitat de compartir amb altres, una vida que han gaudit mentre els ha estat possible: la història comença amb el seu retorn a casa d’un concert de música clàssica. Quan Georges pren la decisió que adopta sobre la malaltia de la seua dona, sols es pot entendre com un acte d’estima, un acte d’autèntic afecte i admiració que el duu a respectar les decisions i promeses que li ha fet a la seua companya. La dignitat de la seua dona és ja per damunt de tota llei humana, social i religiosa. En aquest punt, hagués resultat més senzill que la legislació tingués en compte la llibertat de la persona per decidir sobre el seu patiment i la pròpia mort. Però la determinació de Georges per complir la voluntat de la seua dona està ja apuntalada en aquest amor definitiu que sent per ella.

Aquest és el relat d’Amour. Canviem ara els noms dels protagonistes i anomenen-los Ángel Hernández i María José Carrasco. Tindran aleshores una història d’amor real, autèntica, que supera tota ficció: una història que es mereix tot el respecte i cap persecució ni sentència judicial.

Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu


domingo, 5 de mayo de 2019

RESSENYA D'ABSÈNCIA PER ANNA MARIA VILLALONGA

El fil d'Ariadna II: Absència de Begoña Chorques: Absència/Ausencia, de la valenciana Begoña Choques Fuster (Xàtiva, 1974), és un bonic poemari publicat per Círculo Rojo amb pròleg d'Ignasi Riera i unes belles il·lustracions de Luna Beller-Tadiar. Es tracta d'un text intimista i valent on l'autora es despulla sense rubor per parlar-nos del dolor de l'absència, del buit que representa per a ella la pèrdua de la seva àvia, amb qui sempre havia estat molt unida. 

O, si no, què significa aquest canvi de papers, aquest col·locar-se en la pell de l'altra, aquesta necessitat d'oferir consol, de seguir l'exemple, de mantenir vius els records?:    

   SIMULACIÓ

T'abraçaré per donar-te el consol, 
perquè pugues plorar amb serenor.
Resta tranquil·la i marxa en pau. 
Jo seré l'àvia, tu seràs la néta. 
Tu seràs la mare, jo seré la filla. 
Vetllaré per no destorbar ton son
intentant aprendre l'art d'estimar
per no procedir malament del tot
mentre m'arriba l'hora de salpar. 
Dissoldré en un mar d'ulls l'aflicció 
que la teua partença en deixarà.  


El poemari, que Chorques ens ofereix en versió bilingüe català/castellà, palesa clarament la seva veu, una veu directa i clara, exempta de retòriques inútils i postisses. Una veu que ja havíem trobat al seu llibre anterior, Olor de poma verda. Tanmateix, les pulsions que traeix són pulsions de nostàlgia, d'enyor, de dolor profund. Ni amb el títol del llibre no ens intenta enganyar: Absència. 

També topem amb l'estupor. L'estupor, que no pot acabar en res més que en acceptació, però que no per això ens deixa de torturar. Els que abans hi eren de sobte ja no hi són. I això resulta indigerible, aterridor. Perquè la vida continua, però ells ja no hi són.    

Begoña Chorques és per damunt de tot una persona sincera i intel·ligent, que utilitza els seus sentiments interns per projectar-se al món. Per això el que escriu no és gens banal. S'enfronta des de dins al fet literari i el consolida a l'exterior, quan és capaç de relacionar tots els àmbits de la vida. Chorques és crítica, no pot deixar de denunciar allò que cal canviar. I ho fa sabent que la lluita no és fàcil ni curta, però que cal parlar de tot. 

                                          
                                            TIBI TERRA LEVIS

                                      Mentre el teu cos s'està desfent
                                      a la solitud del taüt, 
                                      voltat per altres solituds, 
                                      ens desarmen la sanitat, 
                                      s'espatlla l'educació.  
                                      Els polítics juguen als daus
                                      amb el pa que manca als infants.  
                                      Les teus mans es fan malbé,
                                      mentre perdem la llibertat.
                                      M'aixeque, em mire al mirall, 
                                      m'adone que el meu cos també
                                      es podreix implacablement. 
                                      Ja fa gairebé quaranta anys
                                      que el meu cadàver es podreix
                                      en un gemec sord de basarda. 
                                      Que la terra ens siga lleu.  


Em sembla magnífic aquest joc d'identificacions, aquest obrir-nos els ulls a un fet inapel·lable: comencem a morir el dia que naixem. I, enfront d'aquesta veritat incontrovertible, només l'amor i la bondat ens poden salvar. Estimar, compartir. I saber dir-ho. 

El poemari comença amb una citació de La vida es sueño de Calderón. I, és clar, qui em coneix a fons ja es pot imaginar què significa això per a mi. És la meva obra de teatre de capçalera, que em sé de memòria pràcticament des del primer vers. I fixeu-vos quin fragment ha triat Begoña Chorques:


Mas sea verdad o sueño
obrar bien es lo que importa; 
si fuere verdad, por serlo; 
si no, por ganar amigos
para cuando despertemos. 


Sí, sí, sí. La bondat, ho veieu?    

Altres autors fantàstics transiten el poemari: Audre Lorde, Wislawa Szymborska (la meva admirada Wislawa Szymborska), Alejandra Pikarnik, Gabriela Mistral, Virginia Woolf, Alfonsina Storni, Maria Mercè Marçal, Emily Dickinson, Sylvia Plath. Dones. És clar que sí. Dones. Perquè mouen el món i perquè són alhora receptacle, ofrena i destí. Perquè com elles és Begoña Chorques. 

Moltes gràcies, estimada. Continua escrivint.

Anna Maria Villalonga
Escriptora i professora de la Universitat de Barcelona




domingo, 21 de abril de 2019

AMOR

Estos días ha vuelto a mi mente el recuerdo de una película impactante e imprescindible: Amour (Michael Haneke, 2012). Los protagonistas, Georges (Jean-Louis Trintignant) y Anne (Emmanuelle Riva), dos ancianos de ochenta años, son profesores de música clásica jubilados que viven en París. Ambos han tenido una vida plena; tienen una hija, que también se dedica a la música, que vive en Londres con su marido y que parece no entender las decisiones de su padre. Anne sufre un infarto que le paraliza la mitad del cuerpo y empieza un lento deterioro físico que la llevará a la dependencia absoluta y a la postración. En ese momento, el título de la historia cobra todo su significado. Lejos del amor romántico cuya concepción vamos superando solo poco a poco, la historia, contada con sencillez y austeridad (cercana a la crudeza, sin apenas acompañamiento musical), se centra en dos ancianos que afrontan el tramo final de sus existencias con la compañía de la enfermedad y el sufrimiento que esta supone. Esta historia de amor desembocará en el final inevitable y previsible: la muerte.

Amour cuenta una historia de amor que se encuentra en sus últimas andaduras (las más difíciles y duras), una historia larga de dos personas que han construido su camino juntas. Haneke nos dice que el amor al otro es un sentimiento que se crea con el tiempo, que requiere tiempo, pero también supone sacrificio. Deseo y enamoramiento son los fuegos artificiales iniciales que nos abren a la posibilidad del amor, ese sentimiento más permanente y estable que nos conduce a la incondicionalidad. Georges hará lo posible para atender a su mujer y paliar su sufrimiento hasta sus últimas consecuencias. Acompaña a su esposa y contempla su degeneración permaneciendo a su lado, desde la libertad del que ha elegido quedarse pase lo que pase.

En algunas secuencias de la cinta, el espectador puede palpar la vida que ha compartido esta pareja, una vida que aman por las emociones que brinda y por la posibilidad de compartir con otros, una vida que han disfrutado mientras les ha sido posible: la historia comienza con su regreso a casa de un concierto de música clásica. Cuando Georges toma la decisión que adopta sobre la enfermedad de su mujer, solo puede entenderse como un acto de amor, un acto de auténtico cariño y admiración que le lleva a respetar las decisiones y promesas que le hace a su compañera. La dignidad de su mujer está ya por encima de toda ley humana, social y religiosa. En este punto, hubiera resultado más sencillo que la legislación contemplara la libertad de la persona para decidir sobre su sufrimiento y su propia muerte. Pero la determinación de Georges para cumplir la voluntad de su mujer está ya apuntalada en ese amor definitivo que siente por ella.

Este es el relato de Amour. Cambien ahora los nombres de los protagonistas y llámenles Ángel Hernández y María José Carrasco. Tendrán entonces una historia de amor real, auténtica, que supera toda ficción: una historia que se merece todo el respeto y ninguna persecución ni sentencia judicial.

Begoña Chorques Fuster
Profesora que escribe
Artículo publicado en el periódico 'Ágora Alcorcón'


domingo, 14 de abril de 2019

ABSÈNCIA. RESEÑA DE JOSÉ ÁNGEL PÉREZ

“Los libros y las palabras me vuelven a situar cerca de ti”. (Absència)

Con estos versos del poema “Transferència 3” de su segundo poemario, comenzamos este íntimo encuentro con Begoña Chorques Fuster.

Actualmente se dedica a la labor docente como profesora de Lengua castellana y Literatura en el I.E.S. “Parque de Lisboa” de Alcorcón y destaca por su talento como poeta, narradora, articulista en diversos diarios y mantiene su blog “Una cambra pròpia” donde también publica sus reflexiones y artículos de gran interés. No obstante, ella siempre se define como “profesora que escribe”. Podría decirse de Begoña que es una mujer cosmopolita que busca y descubre en las formas su razón eterna.

Ya en su primer poemario, Olor de poma verda, restaura la vivencia especial de la realidad como un éxtasis de conocimiento, amor y aventura hacia lo absoluto de las palabras poéticas que solo se explican desde el mismo poema.

Esa emoción genuina  del poema la recoge Begoña como mujer reivindicando aquello que, a lo largo de la Historia, otras no pudieron hacer debido al patriarcado reinante. Situar el amor en el epicentro de lo sentido y del que siente, es una prueba de que la sociedad quiere cambiar hacia una nueva dimensión, dejando atrás ideas apolilladas y estereotipos que querían el silencio, la maternidad y la sumisión como estandartes de la imagen de la mujer, sin derechos pero con todas las obligaciones.

Las letras hispánicas, por ejemplo, a lo largo de la Historia, lo han reflejado perfectamente. Solo hay que ver cómo los currículos oficiales de Bachillerato apenas mencionan escritoras hasta el siglo XIX, que no sean, entre muy pocas, Santa Teresa, Rosalía de Castro o Emilia Pardo Bazán. ¿A qué es debido? La causa  principal hay que encontrarla evidentemente en factores socioculturales y políticos. A pesar de que la imagen del siglo XVI es la de un siglo que se abre a las mujeres y un XVII que se cierra, en este último son más las dramaturgas y poetisas que escriben (pero debían hacerlo furtivamente bajo seudónimos o fingiendo ser hombres).

Ya desde los siglos XVIII y XIX se aprecia una apertura en el tratamiento de la mujer en la literatura y será en el XX (aunque principalmente en el XXI) cuando empecemos a dejar de ver modelos idealizados de santas, mujeres objeto, ninfas, falsas beatas, monjas o pícaras que se presentaban sin posibilidad de tener voz y mirada propia. Y es una mirada, una mirada de mujer la que Begoña revive en cada uno de los poemas de Absència. La mirada de la “iaia Trini”. Esa “iaia” que nos acercará a nuestros sentimientos más profundos. Es la “iaia” de todas nuestras “iaias”. Aquellas que son nuestro descanso a la hora de la brisa, nuestras confidentes, el mejor regalo recibido de la vida…

Como regalo es para el amante de la poesía y de la palabra es experimentar en Absència la comunión gozosa, “amando todas las cosas desde el relato de la experiencia”. A lo largo del poemario, escrito en catalán y editado exquisitamente también en versión bilingüe, nuestra lengua hermana es amada de forma misteriosa e inefable, sirviendo de vehículo a un discurso absolutamente libre, luminoso, delicioso, evitando la linealidad argumentativa pero desgranando experiencias vitales y reveladoras desde la Xàtiva natal. En esa Xàtiva acogida y acogedora, azul y mediterránea (trasunto quizá de la iaia Trini) contemplamos sus  gentes y la sencillez de la existencia.

Así pues, para un neófito, Absència es perfecto por varias razones: la mujer es el centro del poemario (pero vista como una armoniosa apertura a la totalidad del universo), el acercamiento de lo cotidiano (y su reconciliación con el “nosotros” desde el “yo”) y, finalmente, permite descubrir la lengua catalana como hermosa barca que porta las palabras en el océano del existir.

Disfrutadlo.

José Ángel Pérez Portillo


domingo, 7 de abril de 2019

L'APARADOR DE POESIA


Pius Morera: Senyora Begoña Chorques Fuster, vostè ja sap o ho hauria de saber que estem molt contents, no sap pas quant, de tenir-la aquí, tant a la vora amb nosaltres, benvinguda al programa.

Begoña Chorques: Moltes gràcies, Pius. Per mi, és un plaer també ser-hi.

P: Per a la iaia Trini. In Memoriam: tot un homenatge que inclou totes les àvies, no?

B: Totes les àvies i les dones que no surten als papers. Cal reivindicar les seues vides i la seua vàlua.

P: La iaia Trini s’ha mort i ja estem molts més sols. Però aquest epitafi amaga un iaio Vicent plorant per qui no ha cuidat de viu. Aquest és el seu record?

B: El vers expressa la veritat: que la cuidadora va ser ella durant gairebé seixanta-tres anys. Ara cal canviar aquesta realitat: els homes també poden tenir-ne cura.

P: La pregunta clau: ens tornarem a veure un cop morts?

B: El vers parla de tornar-nos a veure en vida. Però ara que ho pregunta, Pius, jo soc agnòstica. No sé si ens tornarem a veure; em sembla que no. Ella, la iaia Trina, creia que sí. Tant de bo tinga ella raó! Però mentre jo siga viva ens retrobarem a la meua memòria.

P: Ens ha agafat un rampell segurament. Les darreres tres setmanes tres poetes de la seva terra: Ontinyent, Alcúdia i Xàtiva. Al País Valencià aixecant una pedra apareix un poeta?

B: No ho sé. Diuen que la poesia sembla que sorgeix de bell nou. El meu professor de llatí deia que el que hi havia a sota de cada pedra al País Valencià era un filòleg perquè tothom sabia de llengua i n’opinava. De poesia, que els darrers tres anys el Premi Maria Mercè Marçal l’haja guanyat un poeta valencià (dues dones) és una bona notícia per vertebrar la nostra literatura.

P: El trenta és un nombre primorial perquè és el producte dels tres primers nombres primers, 2, 3 i 5. Tot i que això no ho deu saber, trenta és el nombre de poemes del seu llibre. Deu ser cosa del subconscient, com diu el prologuista, no?

B: Segurament ho serà. El subconscient hi juga un paper important. He volgut que el poemari estigués compost de trenta poemes. De matemàtiques, malauradament en sé poques.

P: Només tres mesos té l’any: març, abril i maig?

B: No, en té dotze. ‘Novembre’ i ‘Gener’ ja estan escrits però romanen inèdits. La resta esperen encara: desitge que em quede vida poètica per davant per escriure’ls... Però no s’ha de tenir pressa.

P: Vol dir que no ha elevat a categoria la seva àvia?

B: No era la meua intenció. La iaia Trini era una dona amb les seus virtuts i els seus defectes, però amb molta capacitat d’estima i amb gran alegria pel viure malgrat els entrebancs. Això sí em sembla digne d’aprenentatge.

P: Per aprendre cal arboritzar-se per descobrir l’olor de l’aire?

B: Cal tenir els peus ben arrelats a la terra per sentir uns bons fonaments d’estima que ens facen mirar cap amunt, llençar-nos a la vida amb decisió, sense por.

P: Jo no vull ser mare, que jo només vull ser àvia. Ens ho haurà d’explicar bé. Per ser àvia s’ha d’ésser abans mare. O la cosa no va ben bé així?

B: Això mateix em va dir la primera lectora del poema: l’àvia és dues vegades mare. és una aspiració que tinc o tenia. Potser comence a ser mare sense saber-ho.

P: O recórrer vint-i-cinc per descobrir el gust del timó entre les dents? No sé perquè ens recorda Salvat-Papasseit...

B: Aquesta és una de les meravelles de la literatura: la intertextualitat. ‘25 anys després’ és un poema d’amistat i que els amics en són molt pocs és un aprenentatge dolorós que només porten els anys.

P: És deutora de la poesia popular, això almenys sembla?

B: No m’importa ser-ho. També vull ser filla de la tradició de la nostra literatura i indagar en la capacitat de la nostra llengua per expressar experiències. Es tracta de dir el major nombre de coses amb el menos nombre de paraules possible.

P: Una falda és, segons que sembla un país. Ens ho explica vostè que en ve?

B: La llengua l’aprenem a casa: d’ella en diguem llengua materna. Aprenem la llengua de la mare estimant-la: això configura la identitat de l’infant que aprèn. Qui estima la seua llengua no pot abandonar-la mai.

P: La paraula ho dissol tot?

B: Tot just el contrari. La paraula crea els llindars que ens donen el ser, com la llengua. La paraula ens atorga la corporeïtat, el cos. Aquest és un motiu poderós per escriure.

P: Vostè té por de l’oblit. A voltes, no el cas de l’àvia, no és preferible l’oblit?

B: Té tota la raó, Pius. Molt sovint voldria tenir una mica menys de memòria, però no sé si és quelcom que triem. Per escriure no cal tenir imaginació, cal tenir memòria. La desmemòria, sobretot, la històrica pot ser molt perillosa.

P: El temps passa veloç com una libèl·lula. Ho sentim, però hem d’acabar. A veure, què ha de dir d’aquest programa que arriba a la dos-cents noranta-unena edició, comptant aquesta?

B: Li desitge dos-cents noranta-un programes més, Pius. Un programa dedicat a la poesia no s’hauria de prendre. En caldrien més.

P: Nosaltres sempre hem volgut ser una pantera negra. A més de vostè voldria ser algú altre perquè ja n’està tip de ser qui és?

B: És veritat que de vegades em canse de mi mateixa. Crec que m’estimaria ser un animal; tenim molt a aprendre’n. Un gos ja m’aniria bé. L’ésser humà és esgotador massa sovint.

Entrevista emesa el 6 de març de 2019
al programa ‘L’aparador de poesia’ de Pius Morera
a Ràdio SantVi 107.4 FM



domingo, 31 de marzo de 2019

LA SONRISA DE DARWIN

No soy lectora de novela negra (no sé si es una categoría de lector), pero puedo deciros que La sonrisa de Darwin (Navona, 2018) de Anna Maria Villalonga me ha enganchado. Tampoco soy crítica literaria, solo una profesora de Literatura de Bachillerato que escribe. Este es uno de los libros que lees con ganas de continuar para saber lo que ocurrirá, pero con pena porque no quieres acabarlo. Tenía ganas de leer una de las novelas de Anna Maria Villalonga, después de haber escuchado alguno de sus relatos en ‘En veu alta’.

¿Qué puedo decir de La sonrisa de Darwin? ¡Que es un regalo de libro! Me gusta la prosa; pienso que está bien escrita. Para mí, rodorediana en el sentido que dice “con la máxima simplicidad las cosas esenciales”. Y eso cuesta, y mucho. Lo sabe la autora mejor que yo. Es verdad que se trata de una novela de personajes: los fragmentos de monólogo interior son una delicia, incluidos los del pobre Iván. Y es que Iván probablemente es el mejor caracterizado de todos. Quiero explicarme bien: Max y Noemí son dos personajes con los que empatizas enseguida. Son personajes con una humanidad y una generosidad que conmueve, pero llegar a entender lo que lleva Iván en su interior me parece el desafío más grande como escritora. Hacer explícitos los motivos por los cuales se comporta de la manera en que lo hace, llegar a entender las razones que lo han llevado a tener el mundo emocional que tiene era lo difícil de contar de esta historia. Al final, te das cuenta de que él es otra víctima de esta sociedad y de un padre que le ha arruinado la vida. De Darwin no hace falta decir nada. Todos nos lo llevaríamos a casa. Se palpa el amor de Anna Maria por los animales.  

La estructura de la novela, junto a la caracterización de los personajes me parece un acierto. La división me resulta interesante: personajes, hechos, desenlace… La narración de los hechos, en secuencias cortas, se revela muy cinematográfica y, por eso, estimulante para el lector que va leyendo preguntándose qué pasara… A medida que avanzaba en la lectura, me parecía que el final era muy difícil. Un final feliz hubiera estropeado la novela (es mi opinión); una derrota nihilista hubiera dejado un gusto demasiado amargo en el paladar; un desenlace trepidante de acción hubiera resultado inverosímil. Me parece que Anna María Villalonga ha sabido encontrar el equilibro. ¿Sabéis por qué? Por la misma razón por la cual me ha gustado la novela: porque hay vida detrás de esta ficción. Y el final responde a la vida misma. Nadie sale indemne: ni los personajes de ficción, ni nosotros mismos. Gracias, Ana Maria Villalonga, por haber escrito La sonrisa de Darwin. Próxima parada: La mujer de gris.

Begoña Chorques Fuster
Profesora que escribe


domingo, 24 de marzo de 2019

CAFARNAÚM

Cafarnaúm és la tercera pel·lícula de la directora libanesa Nadine Labacki. Conta la història de Zain, un nen de dotze anys que decideix demandar els seus pares per haver-lo portat al món. Al començament, Zain, que es troba reclòs a un centre de menors, és conduit davant del jutge, atònit per tan insòlita acusació. Comencen aleshores una sèrie de flash-backs que van reconstruint la infantesa desposseïda i desemparada del protagonista.

Zain és fill d’uns pàries, refugiats siris sense papers. No sap ni la seua data de naixement, ni posseeix cap document que acredite la seua existència com a ésser humà. Zain no viu, sobreviu. És fill d’uns pares que no tenen cura d’ell i no deixen d’escopir fills al món perquè no saben fer una altra cosa. Zain vol anar al col·legi i aprendre perquè ha observat l’anada i tornada d’altres nens a l’escola i vol ser com ells. Zain no ho aconsegueix. Zain té una germana, gairebé de la seua edat, a la qual tracta de protegir de l’abús i de ser venuda a l’arrendatari malvat dels seus pares quan comença a tenir la menstruació i per al qual ell mateix treballa. Tampoc no aconsegueix impedir-ho i s’escapa. En la seua fugida, Zain es troba amb Rahil, una immigrant il·legal etíop que amaga el seu fill de mesos perquè sap que si el descobreixen li’l prendran. Zain ajuda Rahil a tenir cura de Yonas.

El crític Carlos Boyero va comentar que va patir veient la pel·lícula i recordant-la després. I així ocorre: la història no ofereix treva a la lluita de supervivència d’aquest infant l’esguard de profunda tristesa del qual és un crit d’incomprensió cap a la barbàrie del món on l’han portat. Malgrat les crítiques que ha rebut la pel·lícula per intentar netejar la mala consciència occidental, Cafarnaúm és la denúncia de Labacki davant de les situacions d’injustícia atroç que viuen els protagonistes de la cinta. També ha estat acusada de frívola per prendre un punt de vista estètic i utilitzar la música, com si posar l’art al servei d’una causa social fos superficial.

Cafarnaúm mira de donar veu a aquells que no en tenen, es fixa en la baula més feble de la cadena de despropòsits: els nens. Y per aconseguir-ho Labacki utilitza el llenguatge cinematogràfic que domina i el posa al servei de la història per donar-li autenticitat, per colpejar l’espectador una i altra vegada amb la veritat descarnada de massa éssers humans a la Terra.

El rodatge es va compondre d’unes cinc-centes hores que cerquen l’espontaneïtat del gest i la veracitat del relat. S’hi afegeix la dificultat de rodar amb nens i amb actors no professionals, perquè la vida del personatge Zain no és massa diferent de la del nen que l’interpreta, Zain Al Rafeea. També ha estat criticat el final com una concessió comercial de la directora, com si deixar la porta entreoberta a l’esperança fos un gest de màrqueting i no de necessària humanitat. Zain també es mereix una oportunitat: el real i el de la ficció.

Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu