TRAVY

Treballar amb la familia pot tenir els seus inconvenients.  Dedicar-se a la mateixa professió que els pares pot suposar una responsabilitat difícil de sostenir. Tanmateix, Oriol Pla Solina ha decidit en Travy parlar-nos de l’ofici de comediant, de com ha anat canviant i ha decidit fer-ho en família. La família Travy és la família Pla-Solina, formada pels pares, Quimet Pla, fundador de la companyia Els Comediants als anys 70, i Núria Solina, violinista i pionera del teatre de carrer en Picatrons o els Germans Poltrona, junt amb Diana Pla, actriu i ballarina, i Oriol Pla, que ha protagonitzat la Yo, adicto i que firma el text junt amb Pau Matas. Els dos germans van començar a participar en els espectacles dels seus pares, quan van formar al 1996 la companyia Teatre Tot Terreny. Amb tot, Oriol Pla es proposa escriure i muntar una obra de teatre per parlar-nos de l’etern conflicte entre el teatre d’avantguarda i el teatre ancorat en la tradició, i del que suposa formar part d’una família de còmics. El plantejament pot semblar senzill, però el resultat és pura màgia i poesia.

 

Travy ha tornat al Teatro de la Abadía després de l’èxit conreat la temporada passada. L’obra comença en l’entrada mateixa al teatre que es fa per la part posterior, entre bastidors, recorrent la part de darrere de l’escenari fins arribar-hi... Per no perdre’ns, comptarem amb la guia dels encarregats de material per així reivindicar tots els oficis que necessita una obra per arribar a l’estrena. Però, de què va exactament Travy? De tot i de res. L’obra aguaita a un món que està desapareixent, el dels pallassos d’antany que ens serveix com metàfora de la mort, com aquell misteriós i simbòlic meló d’Alger, que carrega el patriarca de la família i que s’obri al final per mostrar-nos el seu significat.

 

Oriol Pla ret homenatge a l’art del clown i el mim en la primera escena de l’obra, en la qual ens retrata, de forma subtil i magistral, els temps de velocitat que vivim, al ritme frenètic de la Suite espanyola, nº 1 Op. 47: Astúries d’Isaac Albéniz, emulant Charles Chaplin en Temps moderns. De vegades, és necessari detenir-se per apreciar i contemplar aquest món en perill d’extinció, o no? A continuació, al voltant de la taula, ens trobem uns pares que es pregunten si continuen fent gràcia, per arribar a la conclusió que no. La mort no té cap gràcia, encara que de tant en tant fem el possible per riure’n. Però tampoc no hauria d’ésser cap drama, ni fer-nos tanta por.

 

Els quatre, entre llesques de pa amb tomaca, debatran sobre el que hauria d’ésser aquesta obra familiar, en un joc metateatral que es va embolicant com una madeixa d’enginy i agudesa, i que ens permetrà presenciar la mateixa escena amb el mateix ensopec d’Oriol de la mateixa cama en la mateixa cadira fins tres vegades. Què és la vida sinó repetició? Repetició fins que s’acaba, com la del recentment desaparegut pallasso Sivartini que ha mort.  “De què? De repent”. Aleshores “improvisaran” una escena, a la manera insubstituïble d’aquest clown, barrejant l’italià, el castellà i el català. Per cert, l’obra combina el català i el castellà sense cap conflicte. Els quatre acabaran confessant que cap d’ells no coneixia l’obra d’aquest joglar ja immortal, però no passa res. Com tampoc sembla importar que no es posen d’acord les dues generacions dels Travy en l’obra que projecten: la mare vol fer un passa carrer, ple de música, mentre Diana vol trencar els límits de la dansa i l’expressió corporal amb una proposta “a la seua manera”, encara que acabarà convertida en una mena de lluitadora mexicana o Pussy Riot. El pare, com a joglar, considera que han d’ésser fidels a la tradició i veu necessari incloure una escena dramàtica que continga els grans temes de la literatura clàssica. Gràcies a una seqüència sublim en la seua senzillesa, descobrirem el companatge òptim que poder formar el monòleg de Hamlet de Shakespeare, declamat per una pallasso vell i decadent, i l’elaboració d’una truita a la francesa amb pa a la catalana. Percebrem fins l’olor, com la cigarreta que es fuma la Núria, perquè el teatre també fa olor.

 

Enmig d’aquest batibull perfectament amalgamat, Oriol es desespera perquè no és capaç de posar regnes a la creativitat de la seua família i pensa que estan fent el ridícul. El que no sap l’Oriol personatge és que enmig de tots aquests sketches, alguns per cargolar-se de riure, emergeix l’autèntic sentit de l’obra, del teatre, de la vida. O no? Qui ho sap? Perquè “no tothom sap fer el ridícul”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu