PERSONES, LLOCS I COSES

Persones, llocs i coses és una obra de Duncan Macmillan. Duncan Macmillan (1980) és un director i dramaturg britànic guanyador de nombrosos premis les obres més notables del qual són Every Brilliant Thing (2013), Pulmons (Lungs, 2011) o Monster (2007). El muntatge de Persones, llocs i coses que s’ha estrenat al Teatro Español de Madrid ha estat adaptat i dirigit per Pablo Messiez (Buenos Aires, 1974).

 

Sorprèn la quantitat de públic jove assistent a la representació: el tema sobre el qual tracta (la superació de les addiccions) i l’elenc d’actor (entre ells, Brays Efe en el paper de Pastor) probablement tindran molt a veure. Sorprèn un seient buit al costat del meu –ja que el muntatge ha despertat molt d’interès– que acabarà ocupant un inquiet Pablo Messiez.

 

Sorprèn un escenari descarnat, gairebé nu, que mostra tota l’amplitud de les taules de l’Español, com si volgueren materialitzar el buit de la nostra protagonista. Tanmateix, l’inici de l’obra es clàssic. Emma (Irene Escolar) està representant a Nina en La gavina de Chéjov quan es desploma en terra just després de pronunciar: “A mi m’haurien de matar”. Emma és actriu, però també és alcohòlica i drogoaddicta, encara  que trigarà a reconèixer aquesta condició. No obstant, com que és conscient que no pot més, decideix ingressar de forma voluntària en una institució per realitzar un programa de desintoxicació. Emma és addicta a l’alcohol, a les drogues, als medicaments, però també ho és a la seua vocació d’actriu, a fer-se passar per altres persones, a viure situacions impostades que li fan sentir la vida interpretada com plena. Per això, la vida real li resulta banal i prescindible.

 

Sorprèn que la nostra protagonista pren diferents noms al llarg de la història –Nina o Emma o Sarah– perquè és actriu i potser perquè ja no reconeix quina és la seua identitat autèntica, acostumada a amagar-se darrere de múltiples màscares. Sorprèn com el muntatge representa les al·lucinacions de la nostra protagonista i ens mostra com aquests jos prenen cos al seus deliris. “Veiem el que ella veu”. Irene Escolar, amb el seu cos petit i les seues amples destreses interpretatives, és capaç de controlar aquell immens espai escènic amb una actuació que sap quan contenir-se i quan ha de desbordar-se sense arribar al tsunami.

 

Sorprèn que, en una obra amb un fons tan obscur, l’adaptació haja deixat espais per la comicitat. Potser és possible resistir la vida sense prendre una necessària distància irònica o sense riure’s de realitats duríssimes? La interpretació de Brays Efe en moments puntuals –encara que és un personatge amb una tragèdia interior que acabarà aflorant– és sols un dels elements que provoquen la rialla en el pati de butaques. No obstant, la cruesa i la fondària de determinats diàlegs, especialment entre Emma i la doctora (Sonia Almarcha) i entre Emma i Marc, un altre pacient interpretat amb aplom i convicció per Javier Ballesteros, ens aniran precipitant cap al buit i el sentiment d’incomprensió que porten a un ésser humà a intentar portar les regnes de la seua vida lligat a diferents substàncies estupefaents o, fins i tot, a intentar llevar-se la vida.

 

Sorprèn la tornada al món real de Sarah una vegada ha completat el programa i la teràpia. Això ocorre després de tenir una recaiguda i iniciar de nou el procés a l’inici de la segona part. Una solitària Irene Escolar ens dona l’esquena mentre s’hi aproxima un escenari mòbil que representa la seua habitació en la casa familiar. No sorprèn la reacció dels seus pares als quals s’ha fet referència amb anterioritat, encara que sí crida l’atenció l’aspror, especialment la de la seua mare, amb la qual queda al descobert la incomunicació i la incomprensió, trets tan comuns a les famílies. D’aquesta forma, el títol va prenent sentit i cos    més enllà de la ficció. Persones, llocs i coses sorprèn i interessa.  

 

«En el centre de desintoxicació et diuen, evita les persones que et facen voler tornar a recaure, llocs que associes amb la droga i objectes que puguen desfermar l’addicció. Persones, llocs i coses.

Això és bàsicament, ja ho saps.» 

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu